Lo había anunciado y las promesas están para cumplirlas. Quería dedicar un tiempo a escribir sobre los beneficios de la supervisión para entrenadores/as y en este último fin de semana de las navidades he encontrado un resquicio para hacerlo, antes de volver al habitual trajín profesional.
Situemos el término. La supervisión nace en el marco terapéutico, dentro de algunas de las corrientes de la psicología y del psicoanálisis. La supervisión es un trabajo que ocurre tanto entre paciente y terapeuta (cuando lo que se trabaja no sigue un marco global de la persona, de todo lo que le acontece, sino que se centra en una de sus facetas de acción, sobretodo si es a nivel laboral-profesional) como entre un terapeuta y otro terapeuta, cuando uno de ellos/as cumple la función de supervisor/a.
La supervisión clínica, entonces, sirve de modelo en otros ámbitos que no exclusivamente el terapéutico. Por ejemplo, un directivo de una empresa puede solicitar los servicios de coaching de un especialista. Podríamos decir que esta situación se asemeja a la supervisión clínica, aunque a veces opera en unos niveles muy superficiales y no se realiza con la necesaria preparación y profesionalidad.
Los entrenadores deportivos tenemos diferentes estrategias a nuestro alcance para nuestra formación y mejora profesional. Tenemos a nuestro alcance un amplio abanico de formación: a nivel académico (centros INEF y facultades de Ciencias de la Actividad Física y el Deporte, ciclos formativos de Grado Medio y de Grado Superior) y también federativo, cursos de especialización, clínics, charlas-coloquio, peer-coaching (formación colaborativa dentro de un grupo de iguales), lectura de artículos y libros, recursos disponibles en Internet, videos didácticos y de partidos.
Sin embargo, en mis últimos años de práctica profesional como entrenador y después de reseguir algunas de las diferentes vías de formación establecidas (en mi caso, la universitaria y la federativa, pero hay otras como los ciclos formativos y otros cursos), mis espectativas no encontraban un lugar adecuado para seguir trabajando. Me faltaba un marco de prática que me ayudase a seguir mejorando, un tipo de trabajo en un orden cualitativo diferente.
En el desempeño de mi tarea como entrenador me he visto ampliamente recompensado por el tiempo y dinero que he invertido en mis sesiones de supervisión. Mi experiencia se ha visto muy enriquecida gracias a acudir a los servicios de una experta terapeuta para solicitarle supervisión profesional. La capacidad de mejorar las habilidades como entrenador/a no sólo se puede conseguir a partir de la supervisión, pero yo la considero básica y fundamental, la pieza angular del proceso de mejora como entrenador/a.
La experiencia como entrenador/a ayudante acostumbra a ser también un elemento básico de desarrollo profesional. Sin embargo, hay que acertar con el entrenador/a a la que uno se presta a ayudar. Las condiciones del club, el equipo que vas a entrenar o si existe remuneración o no son otros factores que tener en cuenta. Sin embargo, lo más importante será encontrar alguien, como me decía un colega de profesión (entrenador y formador de entrenadores), de "tu propia raza". La manera cómo piensa el entrenador/a, ya sea en la vida, en su idea de educación o de enseñanza deportiva, es un aspecto crucial que tener en cuenta.
La posibilidad de acceder a información de todo el mundo a través de Internet es casi ilimitada. La necesidad de seleccionar aquellos materiales que queremos leer y trabajar se impone ante la falta de tiempo que nos acompaña en la sociedad actual. Tenemos cada vez más información y (aparentemente) menos tiempo. A veces los materiales no valen la pena, pero otras valen muchísimo las horas de búsqueda.
Los cursos varían en su duración, la calidad de los materiales o la selección de los docentes, entro muchas variables. A veces no se actualizan suficiente los contenidos, la metodlogía es exclusivamente directiva, la evaluación se centra sólo en una prueba o examen final teórico, no hay seguimiento posterior y la parte práctica es demasiado breve o inexistente.
La supervisión (en mi caso, desde un enfoque psicodinámico con elementos del psicodrama) cuenta, entre otras, con estas características:
a) está centrada en la persona, y por tanto responde a las inquietudes del momento, así como los episodios o experiencias que ocurren y tienen importancia práctica (trabajo fabuloso de reflexión sobre la práctica, en la línea de Schön);
b) está centrada en el acontecer y gestación de los grupos, afrontando las visicitudes de los equipos desde su perspectiva grupal y relacional (los roles adoptados condicionan los de las otras personas);
c) está acompañado de una formación en técnicas de grupo (consejos prácticos, lecturas asociadas);
d) está ilustrado y potenciado a través de un trabajo de introspección y reflexión diaria a través de un diario (escribir y leer la experiencia dota de una calidad diferente a lo que nos acontece);
e) puede incluir un trabajo de revisión no sólo sobre la vida cotidiana, sino también sobre los sueños, los lapsos lingüísticos y otros actos inconscientes (el psicoanálisis sigue siendo un saber proscrito, incluso por aquellos que operan en el ámbito de la psicología).
Sólo he enumerado 5 aspectos o características, aunque también hay otros que podríamos añadir. Sin embargo, quisiera apuntar algunas de sus ventajas:
- la satisfacción por cómo estás operando en el plano práctico, el éxito en tu trabajo con los jugadores, el diseño de la temporada, la dirección de partido, etc.;
- la seguridad de las decisiones que incumben el proceso de entrenamiento en general y, sobretodo, por lo que respecta a la formación del grupo, sus dinámicas, los roles;
- la claridad de ideas a la hora de enfrentar retos futuros sobre la base de aquellas experiencias que has llevado a la sesión, después de generar estrategias o planes de actuación que te han funcionado.
Para concluir, sólo quisiera insitir que dar con la persona adecuada para la supervisión es la clave para poder encarar el reto. Sin embargo, a veces el precio de la supersión no está al alcance de todos los bolsillos. Cobrando 100 o 150 € por entrenar un equipo no parece probable plantearse pagarse una sesión de supervisión semanal (aunque pueden ser más espaciadas) que se cobran a partir de 50 € la hora.
Si más no, quería dejar estas dos últimas cosas claras: busquemos la persona adecuada y veamos si podemos hacer esa inversión. Entrenadores/as jóvenes, búsquense la manera de conseguir financiación para este elemento tan preciado y precioso, si valoran su formación y quieren abrir una vía de mejora que resultará clave en su futuro profesional.
diumenge, de gener 07, 2007
dijous, de gener 04, 2007
08/0/257
És tot un repte conviure amb més d'una trentena d'aspirants a entrenadors/es durant cinc dies en un règim intensiu de 6 hores diàries entre sessions pràctiques a pista i teòriques a l'aula. És el que he estat fent, ple de joia, durant els dies laborables d'aquest Nadal amb el curs d'Iniciació 08/0/257.
TRIPLE PRIVILEGI. Aquests darrers dies he pogut gaudir d'aquest privilegi, el d'ensenyar bàsquet, en un entorn esportiu provilegiat: l'INEFC de Barcelona. Dic privilegi amb tot convenciment: m'agrada sentir-me part important alhora de "motivar" joves aspirants a tècnics a través de les sessions que els preparo. Puc cobrar el meu sou pel curs, però l'experiència s'ho val. Privilegiat en un triple sentit: alumnes, instal·lació, passió pel que faig.
FORMAT ÒPTIM. La Federació Catalana de Basquetbol ja fa uns quants anys que fan aquest curs es un format un tant comprimit però amb l'avantatge de poder plantejar-se el següent curs (Curs de Primer Nivell abans, des de fa uns mesos Curs d'Entrenador de Formació). Aquest any han estat més de 170 inscrits ubicats en 5 cursos i els seus respectius professors/es. A més a més, i pel que fa als professors (sovint solitaris en els seus respectius grups dispersos per la geografia catalana), també és un format gairebé immillorable en la mesura que cada migdia pots fer un dinar i comentar ple de coses tots junts.
"TERRENY VERGE" (PERÒ SENSE ÀNIM DE TREPITJAR NINGÚ). Treballar amb joves entrenadors/es que fan els primers passos en la seva formació "professional" a través del curs d'Iniciació és com trepitjar "terreny verge". No vull dir trepitjar-los a ells i elles (intentes ser sempre respectuós amb allò que busquen assistint al curs), sinó obrir-te pas per un espai mental i vivencial encara sense gaire experiències formatives com entrenadors/es. No podem negar que ja han tingut un munt d'experiències com a jugadors/es que han con-format la seva visió personal de l'esport, i alguns ja porten un temps fent de tècnics.
CONTACTE ESPECIAL INDIVIDUALITZAT. Pel que fa a la formació o educació formal com entrenadors/es, som els primers en fer acte de presència alhora de con-figurar el seu bagatge metodològic. I per això tenim una responsabilitat especial, la d'iniciar els entrenadors/es en la comunitat dels tècnics, quan som els encarregats de donar aquests cursos. Els cursos següents, al realitzar-se amb diferents professors/es, també porten a que el contacte no sigui tant proper i continuat. Menys hores compartides amb els alumnes, més atenció dels alumnes en el seguit d'examens que es van fent, menys consciència del professors de ser "EL PROFESSOR".
UN CURS EXTRAORDINARI. Privilegiat (sobretot en poder fer la meva feina apassionadament), proper als alumnes, valorat per alumnes i col·legues, amb un nou i inmens sentit de treball col·legiat amb els meus col·legues...
TRIPLE PRIVILEGI. Aquests darrers dies he pogut gaudir d'aquest privilegi, el d'ensenyar bàsquet, en un entorn esportiu provilegiat: l'INEFC de Barcelona. Dic privilegi amb tot convenciment: m'agrada sentir-me part important alhora de "motivar" joves aspirants a tècnics a través de les sessions que els preparo. Puc cobrar el meu sou pel curs, però l'experiència s'ho val. Privilegiat en un triple sentit: alumnes, instal·lació, passió pel que faig.
FORMAT ÒPTIM. La Federació Catalana de Basquetbol ja fa uns quants anys que fan aquest curs es un format un tant comprimit però amb l'avantatge de poder plantejar-se el següent curs (Curs de Primer Nivell abans, des de fa uns mesos Curs d'Entrenador de Formació). Aquest any han estat més de 170 inscrits ubicats en 5 cursos i els seus respectius professors/es. A més a més, i pel que fa als professors (sovint solitaris en els seus respectius grups dispersos per la geografia catalana), també és un format gairebé immillorable en la mesura que cada migdia pots fer un dinar i comentar ple de coses tots junts.
"TERRENY VERGE" (PERÒ SENSE ÀNIM DE TREPITJAR NINGÚ). Treballar amb joves entrenadors/es que fan els primers passos en la seva formació "professional" a través del curs d'Iniciació és com trepitjar "terreny verge". No vull dir trepitjar-los a ells i elles (intentes ser sempre respectuós amb allò que busquen assistint al curs), sinó obrir-te pas per un espai mental i vivencial encara sense gaire experiències formatives com entrenadors/es. No podem negar que ja han tingut un munt d'experiències com a jugadors/es que han con-format la seva visió personal de l'esport, i alguns ja porten un temps fent de tècnics.
CONTACTE ESPECIAL INDIVIDUALITZAT. Pel que fa a la formació o educació formal com entrenadors/es, som els primers en fer acte de presència alhora de con-figurar el seu bagatge metodològic. I per això tenim una responsabilitat especial, la d'iniciar els entrenadors/es en la comunitat dels tècnics, quan som els encarregats de donar aquests cursos. Els cursos següents, al realitzar-se amb diferents professors/es, també porten a que el contacte no sigui tant proper i continuat. Menys hores compartides amb els alumnes, més atenció dels alumnes en el seguit d'examens que es van fent, menys consciència del professors de ser "EL PROFESSOR".
UN CURS EXTRAORDINARI. Privilegiat (sobretot en poder fer la meva feina apassionadament), proper als alumnes, valorat per alumnes i col·legues, amb un nou i inmens sentit de treball col·legiat amb els meus col·legues...
divendres, de desembre 29, 2006
ELS PERILLS DE LES "ITIS"
Ja fa temps que sentia l'impuls d'escriure aquest article. No és habitual que els entrenadors tractem la temàtica -sempre espinosa- de criticar-nos les nostres manies i trets metodològics poc pedagògics. A totes les famílies hi ha ovelles negres.
PREFERENTITIS
Trobo que alguns entrenadors/es "fabriquen" la seva carrera a partir de tractar d'acumular tant equips preferents com poden. Indepentment de les possibilitats reals de competir en una competició preferent, quan de vegades les plantilles de que es disposa no són suficientment competents, tècnics i clubs segueixen la cursa boja per assolir nivells de vegades inassolibles per grups humans que de vegades acaben trencats.
Sembla que algunes persones estiguin més a gust dient que entrenen un preferent que no un nivell "A". Quina diferència hi ha? Jo no li veig, realment. Ho dic com espectador: l'única experiència a Preferent la vaig tenir amb un sots-21. I com entrenador considero fonamental que s'hagi alleugerit la pressió sobre alguns clubs de base davant l'evasió de jugadors/a a edat infantil, o fins i tot abans.
Penso que no posar-li l'etiqueta de Preferent a Infantil pot ser una mesura superficial (segueix l'estira i arronsa entre clubs), però al meu entendre redueix les espectatives dels jugadors i el seu entorn, sobretot quan hi ha ofertes per marxar del club. Què t'ofereixen? Un nivell A enlloc d'un nivell B? Jo crec que cal considerar altres variables: qualitat tècnica i humana de l'entrenador/a, estructura de club, entorn del club, cultura esportiva de clubs i mares i pares. Per a mi la pregunta que cal fer-nos és: què ofereix el club que ve a buscar un jugador/a a banda del nivell? és suficient aquella oferta? Tindrà millors entrenadors/es? Quina ambient es respira?
Evidentment, a Preferent pots jugar contra el Barça o la Penya, però per mi molt poca cosa més. Jo voldria saber que ofereixen a part de la categoria: jo crec que la qualitat està sobretot en altres aspectes. Entrenaments de tecnificació, un seguiment acadèmic, un pla o itinerari de formació esportiva personalitzat.
TITULITIS
No vull desaminar ningú de fer cap curs. Sempre podem aprendre, però no només del cursos. Crec que és un error veure quins títols té l'entrenador/a per valorar-lo. Jo considero que haig de saber què més pretén fer aquell tècnic. Vull saber quines altres inquietuds (dins i fora del bàsquet) pot tenir, com ha seguit formant-se després d'aquells cursos.
Els problemes per determinar qui sap de bàsquet no es limita tan sols al títols federatius, que moltes vegades no marquen la diferència. Però són un dels primers obstacles: deixem d'aprendre quan considerem que ja sabem allò necessari. El no veure prou la persona que es mou entre vestidors, banquetes i pistes, fixant-nos el seu carnet d'entrenador/a, porta a contractar entrenadors/s amb un currículum convincent però de vegades sense capacitat d'adaptar-se a entorns diferents a aquells on ha treballat prèviament. Hem d'entendre de cultures esportives i de persones, saber-nos moure amb agilitat, ma esquerra i fermesa, abans de posar-nos a parlar d'aspectes tècnics.
Hi ha entrenadors/es que s'afanyen a fer un curs rera un altre, sense temps a digerir allò que el han explicat. Hem de dosificar els cursos, amanir-los amb tantes xerrades i clínics com sigui possible. I el que és fantàstic, un regal del cel: fer la inversió de futur en una supervisió a nivell professional. En parlarem en un proper article.
PREFERENTITIS
Trobo que alguns entrenadors/es "fabriquen" la seva carrera a partir de tractar d'acumular tant equips preferents com poden. Indepentment de les possibilitats reals de competir en una competició preferent, quan de vegades les plantilles de que es disposa no són suficientment competents, tècnics i clubs segueixen la cursa boja per assolir nivells de vegades inassolibles per grups humans que de vegades acaben trencats.
Sembla que algunes persones estiguin més a gust dient que entrenen un preferent que no un nivell "A". Quina diferència hi ha? Jo no li veig, realment. Ho dic com espectador: l'única experiència a Preferent la vaig tenir amb un sots-21. I com entrenador considero fonamental que s'hagi alleugerit la pressió sobre alguns clubs de base davant l'evasió de jugadors/a a edat infantil, o fins i tot abans.
Penso que no posar-li l'etiqueta de Preferent a Infantil pot ser una mesura superficial (segueix l'estira i arronsa entre clubs), però al meu entendre redueix les espectatives dels jugadors i el seu entorn, sobretot quan hi ha ofertes per marxar del club. Què t'ofereixen? Un nivell A enlloc d'un nivell B? Jo crec que cal considerar altres variables: qualitat tècnica i humana de l'entrenador/a, estructura de club, entorn del club, cultura esportiva de clubs i mares i pares. Per a mi la pregunta que cal fer-nos és: què ofereix el club que ve a buscar un jugador/a a banda del nivell? és suficient aquella oferta? Tindrà millors entrenadors/es? Quina ambient es respira?
Evidentment, a Preferent pots jugar contra el Barça o la Penya, però per mi molt poca cosa més. Jo voldria saber que ofereixen a part de la categoria: jo crec que la qualitat està sobretot en altres aspectes. Entrenaments de tecnificació, un seguiment acadèmic, un pla o itinerari de formació esportiva personalitzat.
TITULITIS
No vull desaminar ningú de fer cap curs. Sempre podem aprendre, però no només del cursos. Crec que és un error veure quins títols té l'entrenador/a per valorar-lo. Jo considero que haig de saber què més pretén fer aquell tècnic. Vull saber quines altres inquietuds (dins i fora del bàsquet) pot tenir, com ha seguit formant-se després d'aquells cursos.
Els problemes per determinar qui sap de bàsquet no es limita tan sols al títols federatius, que moltes vegades no marquen la diferència. Però són un dels primers obstacles: deixem d'aprendre quan considerem que ja sabem allò necessari. El no veure prou la persona que es mou entre vestidors, banquetes i pistes, fixant-nos el seu carnet d'entrenador/a, porta a contractar entrenadors/s amb un currículum convincent però de vegades sense capacitat d'adaptar-se a entorns diferents a aquells on ha treballat prèviament. Hem d'entendre de cultures esportives i de persones, saber-nos moure amb agilitat, ma esquerra i fermesa, abans de posar-nos a parlar d'aspectes tècnics.
Hi ha entrenadors/es que s'afanyen a fer un curs rera un altre, sense temps a digerir allò que el han explicat. Hem de dosificar els cursos, amanir-los amb tantes xerrades i clínics com sigui possible. I el que és fantàstic, un regal del cel: fer la inversió de futur en una supervisió a nivell professional. En parlarem en un proper article.
dijous, de desembre 21, 2006
PER PLORAR D'ALEGRIA: COMENTARIS DE PAT RILEY A L'ESTIL DELS SUNS DE MIKE D'ANTONI
Fa uns dies penjava un article amb un títol polèmic: la NBA avorreix.
Allà feia referència a un llibre apassionant que havia llegit recenment sobre un equip apassionant: Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, del periodista Jack Mc Callum (Simon & Schuster). Una joia per conèixer els detalls de la vida d'un equip farcit de grans jugadors i la il·lusió de fer un bon bàsquet, un bàsquet diferent i vistós.
De matinada vaig sentir que Antoni Daimiel, en la retransmissió d'un recent Phoenix-Toronto, comentava que Pat Riley es desfeia en elogis en relació al treball de Mike D'Antoni com entrenador del Suns. De seguida vaig intentar buscar les paraules exactes. I les vaig trobar a http://www.sun-sentinel.com/sports/sfl-1210iracol,0,3990660.column?coll=sfla-sports-front.
He volgut permetre'm la llicència de traduir algunes de les frases de Pat Riley, un entrenador que fa vint-i-cinc anys defensava a capa i espasa el jogo bonito amb els Lakers de Magic & Cia, però que d'un temps ençà s'ha abonat al catenaccio amb els Knicks i després amb els Heat, prèvia estada als despatxos.
Riley assegura: "Ell [Mike D'Antoni] ha portat un sistema a la NBA diferent de qualsevol altre que jo mai hagi vist. I ell ho ha elevat al nivell de ciència. Pots copiar-lo, però has d'aconseguir tots els matissos sobre totes les coses que ells aconsegueixen."
El periodista Ira Winderman, en una columna que recull aquestes interessants reflexions, argumenta: "Allò que surt per casualitat és capritxós. Mentre que Denver, Utah i Golden State han agafat el ritme aquesta temporada, només Utah ha trobat l'equilibri per crear un diferencial anotador que resulti decisiu. Els entrenadors cada any s'animen a apuntar-se al joc ràpid. Pocs tenen èxit."
Riley acaba dient: "Ara Mike està compromés, realment compromés. Ell no està compromés amb una falta de respecte per la defensa. Simplement està compromés a empènyer el ritme a un molt alt nivell, dona als jugadors una gran llibertat i aconsegueix una gran confiança."
Fa goig veure un partit dels Suns d'ençà que els Colangelo es van atrevir a ascendir a D'Antoni d'ajudant a primer entrenador. Entre l'ensopit panorama del bàsquet NBA, els Suns ens donen un aire nou, alegria als ulls. Els meus ulls, us haig de confessar, cansats ja de veure com la pilota no circula sinó que s'atura tot fins que l'Iverson o el LeBron de torn se la piquen tots sols, veuen renovades les còrnees, les retines, l'iris. I no desfilen les llàgrimes d'alegria de pur miracle.
Allà feia referència a un llibre apassionant que havia llegit recenment sobre un equip apassionant: Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, del periodista Jack Mc Callum (Simon & Schuster). Una joia per conèixer els detalls de la vida d'un equip farcit de grans jugadors i la il·lusió de fer un bon bàsquet, un bàsquet diferent i vistós.
De matinada vaig sentir que Antoni Daimiel, en la retransmissió d'un recent Phoenix-Toronto, comentava que Pat Riley es desfeia en elogis en relació al treball de Mike D'Antoni com entrenador del Suns. De seguida vaig intentar buscar les paraules exactes. I les vaig trobar a http://www.sun-sentinel.com/sports/sfl-1210iracol,0,3990660.column?coll=sfla-sports-front.
He volgut permetre'm la llicència de traduir algunes de les frases de Pat Riley, un entrenador que fa vint-i-cinc anys defensava a capa i espasa el jogo bonito amb els Lakers de Magic & Cia, però que d'un temps ençà s'ha abonat al catenaccio amb els Knicks i després amb els Heat, prèvia estada als despatxos.
Riley assegura: "Ell [Mike D'Antoni] ha portat un sistema a la NBA diferent de qualsevol altre que jo mai hagi vist. I ell ho ha elevat al nivell de ciència. Pots copiar-lo, però has d'aconseguir tots els matissos sobre totes les coses que ells aconsegueixen."
El periodista Ira Winderman, en una columna que recull aquestes interessants reflexions, argumenta: "Allò que surt per casualitat és capritxós. Mentre que Denver, Utah i Golden State han agafat el ritme aquesta temporada, només Utah ha trobat l'equilibri per crear un diferencial anotador que resulti decisiu. Els entrenadors cada any s'animen a apuntar-se al joc ràpid. Pocs tenen èxit."
Riley acaba dient: "Ara Mike està compromés, realment compromés. Ell no està compromés amb una falta de respecte per la defensa. Simplement està compromés a empènyer el ritme a un molt alt nivell, dona als jugadors una gran llibertat i aconsegueix una gran confiança."
Fa goig veure un partit dels Suns d'ençà que els Colangelo es van atrevir a ascendir a D'Antoni d'ajudant a primer entrenador. Entre l'ensopit panorama del bàsquet NBA, els Suns ens donen un aire nou, alegria als ulls. Els meus ulls, us haig de confessar, cansats ja de veure com la pilota no circula sinó que s'atura tot fins que l'Iverson o el LeBron de torn se la piquen tots sols, veuen renovades les còrnees, les retines, l'iris. I no desfilen les llàgrimes d'alegria de pur miracle.
dimarts, de desembre 19, 2006
EL CLÍNIC "A" DE SANT ADRIÀ I EL POSSIBLE CLÍNIC "B"
Quina gran ocasió aplegar-se amb Pedro Martínez, Joan Plaza, Salva Maldonado i José Vicente Hernández per sentir-los parlar de bàsquet. I amb Toni Bové per parlar de fisioteràpia i de conviure amb jugadors professionals.
El Clínic de l'ACEB a Sant Adrià serà una gran celebració. De l'aniversari de l'ACEB. Dels bons entrenadors autòctons que tenim a Catalunya. Els dies 23 i 24 en tindrem tota una mostra d'això. Però un altre gran clínic, el possible Clínic "B", es podria fer de manera ràpida.
Aplegar altre gent de bàsquet com Trifón Poch, Ricard Casas o Manel Comas seria un Clínic "B" excepcional. Igual que tenim equips "A" i "B" als clubs, podem estar orgullosos de confeccionar una llista dels entrenadors per un hipotètic Clínic "B". M'he deixat Aíto García Reneses que, encara que nascut fora de Catalunya, en matèria de bàsquet és bàsicament un "autòcton" més.
M'he proposat intentar disseccionar els motius de que vinguin aquests tècnics i no uns altres. La més bondadosa de les lectures parteix de la idea de que els tres catalans venen a passar les festes amb la seves famílies. Dos agafaran l'avió des de Madrid i l'altre des de les Canàries per menjar-se els turrons amb els seus éssers estimats.
Una segona lectura bondadosa seria pensar si en Ferran Peña, tècnic del Sant Adrià-UBSA de Copa Catalunya, ha tingut res a veure amb el cartell que s'ha preparat. Amic del Salva, proper a l'eix Maldonado-Plaza i per tant al Joan, va coincidir amb els bons temps a Badalona de l'Alfred Julbe, el Salva, l'Izqui, etc., així com amb el Pedro. Seria sospitós d'aquesta conxorxa tant meravellosa, li haurem d'enviar un inspector del CSI per demanar-li si té coartada.
I en la lectura més crítica, en un to de sospita cap a la tendència resultadista de la nostra societat, podríem dir que hi ha una certa correlació amb els registres dels seus respectius equips. Podríem aventurar-nos a dir que els millors registres tenen el premi d'aparèixer en el cartell del Clínic.
Fem la prova: Pepu és Campió del Món (qui li pot fer ombra havent assolit aquesta fita?), Joan Plaza va 13-0 a l'ACB en el seu debut com primer entrenador, Pedro Martínez i Salva Maldonado van 6-7, amb opcions (encara que remotes) de ficar-se a la Copa. En canvi, el Ricard va ser acomiadat pel Pamesa i ara intentarà salvar el ViveMenorca; el Trifón va 5-8 i l'equip té urgències; Manel Comas va 7-6, el seu Caja és una de les sorpreses interessants d'aquesta edició 06-07, però amb les darreres derrotes pot quedar-se en sorpresa de la primera volta.
Evidentment que aquest rànking improvisat no serveix de resposta fiable als criteris que s'han fet servir per preparar el grup de conferenciants. Un cartell de tècnics no es prepara d'un dia per l'altre, i segurament fa setmanes (per no dir mesos) que ells ja han aparaulat la seva presència amb la gent de l'ACEB.
Només dir que celebro veure que podem fer un Clínic com el de Sant Adrià amb gent formada a Catalunya. Encara més content em poso en descobrir que podríem fer-ne fàcilment un altre més. Fins i tot un tercer es podria enfocar al món de la gestió i direcció esportiva. Persones realment coneixedores de l'esport com el mític Salvador Alemany (com t'estant trobant a faltar al Barça d'una anys ençà), el solvent Oriol Humet (responsable que CB Granada fitxi bo, bonic i barat), l'Antonio Maceiras repetint tàndem d'èxit amb Pesic (Akasvayu Girona) o bé l'Àngel Palmi a la FEB.
El Clínic de l'ACEB a Sant Adrià serà una gran celebració. De l'aniversari de l'ACEB. Dels bons entrenadors autòctons que tenim a Catalunya. Els dies 23 i 24 en tindrem tota una mostra d'això. Però un altre gran clínic, el possible Clínic "B", es podria fer de manera ràpida.
Aplegar altre gent de bàsquet com Trifón Poch, Ricard Casas o Manel Comas seria un Clínic "B" excepcional. Igual que tenim equips "A" i "B" als clubs, podem estar orgullosos de confeccionar una llista dels entrenadors per un hipotètic Clínic "B". M'he deixat Aíto García Reneses que, encara que nascut fora de Catalunya, en matèria de bàsquet és bàsicament un "autòcton" més.
M'he proposat intentar disseccionar els motius de que vinguin aquests tècnics i no uns altres. La més bondadosa de les lectures parteix de la idea de que els tres catalans venen a passar les festes amb la seves famílies. Dos agafaran l'avió des de Madrid i l'altre des de les Canàries per menjar-se els turrons amb els seus éssers estimats.
Una segona lectura bondadosa seria pensar si en Ferran Peña, tècnic del Sant Adrià-UBSA de Copa Catalunya, ha tingut res a veure amb el cartell que s'ha preparat. Amic del Salva, proper a l'eix Maldonado-Plaza i per tant al Joan, va coincidir amb els bons temps a Badalona de l'Alfred Julbe, el Salva, l'Izqui, etc., així com amb el Pedro. Seria sospitós d'aquesta conxorxa tant meravellosa, li haurem d'enviar un inspector del CSI per demanar-li si té coartada.
I en la lectura més crítica, en un to de sospita cap a la tendència resultadista de la nostra societat, podríem dir que hi ha una certa correlació amb els registres dels seus respectius equips. Podríem aventurar-nos a dir que els millors registres tenen el premi d'aparèixer en el cartell del Clínic.
Fem la prova: Pepu és Campió del Món (qui li pot fer ombra havent assolit aquesta fita?), Joan Plaza va 13-0 a l'ACB en el seu debut com primer entrenador, Pedro Martínez i Salva Maldonado van 6-7, amb opcions (encara que remotes) de ficar-se a la Copa. En canvi, el Ricard va ser acomiadat pel Pamesa i ara intentarà salvar el ViveMenorca; el Trifón va 5-8 i l'equip té urgències; Manel Comas va 7-6, el seu Caja és una de les sorpreses interessants d'aquesta edició 06-07, però amb les darreres derrotes pot quedar-se en sorpresa de la primera volta.
Evidentment que aquest rànking improvisat no serveix de resposta fiable als criteris que s'han fet servir per preparar el grup de conferenciants. Un cartell de tècnics no es prepara d'un dia per l'altre, i segurament fa setmanes (per no dir mesos) que ells ja han aparaulat la seva presència amb la gent de l'ACEB.
Només dir que celebro veure que podem fer un Clínic com el de Sant Adrià amb gent formada a Catalunya. Encara més content em poso en descobrir que podríem fer-ne fàcilment un altre més. Fins i tot un tercer es podria enfocar al món de la gestió i direcció esportiva. Persones realment coneixedores de l'esport com el mític Salvador Alemany (com t'estant trobant a faltar al Barça d'una anys ençà), el solvent Oriol Humet (responsable que CB Granada fitxi bo, bonic i barat), l'Antonio Maceiras repetint tàndem d'èxit amb Pesic (Akasvayu Girona) o bé l'Àngel Palmi a la FEB.
divendres, de desembre 08, 2006
FILOSOFÍA, METODOLOGÍA Y DIRECCIÓN DE GRUPOS
Hay a menudo confusión entre algunos conceptos relacionados con el entrenamiento deportivo:
a) lo que es la fisosofía del entrenador y lo que resulta ser su filosofía de juego.
b) lo que es metodología de entrenamiento.
c) qué es la dirección de grupos.
FILOSOFÍA DEL ENTRENADOR vs. FILOSOFÍA DE JUEGO
Lyle (2002) hace una aclaración consistente e importante diferenciando entre la filosofía del entrenador (sus principios éticos, cómo entiende a la persona, qué experiencias ha tenido en el ámbito deportivo) y la filosofía de juego (cómo le gusta que jueguen sus equipos).
En la medida que la experiencia deportiva está fuertemente arraigada a unos usos deportivos propios de cada deporte, así como a las experiencias del propio entrenador, entiendo que tanto la filosofía del entrenador como la fisosofía de juego están fuertemente ligadas a cada deporte. Con eso quiero dar a entender que cada entrenador tiene su filosofía, así como cada deporte sus afluyentes filosóficos principales.
Creo que es importante dejar claro de inicio que a veces intentamos fundamentar una filosofía de juego, o intuirla en el caso de los entrenadores profesionales que vemos en la televisión, cuando sería más útil rastrear un espectro más amplio de lo que es el entrenador.
Es quizá por este motivo que me entusiasmo leyendo entre líneas en las maravillosas autobiografías de entrenadores, ya sean universitarios o de la NBA, que escriben a menudo con la ayuda de periosidstas especializados en deporte. O por lo que celebro cada nuevo libro de Zona 1-3-1 Ediciones cuando publican otra entrevista en profundidad a algún entrenador/a (para más información ir a http://www.zona131.com/).
Creo que debemos ser cautos a la hora de abordar cualquier fisolofía de juego: no impongo que se conozca la filosofía del entrenador previamente, pero como mínimo sí debemos saber diferenciar entre estos dos apartados, ya que los dos nos sirven de base para elaborar ulteriores elementos de trabajo en diferentes líneas de trabajo.
METODOLOGÍA DE ENTRENAMIENTO
Si la fisolofía es a mi entender una expresión más concreta y específica del hecho deportivo, lo que últimamente me fascina del deporte en general es la "translación" que se puede hacer de un deporte a otro en lo referente a la metodología.
La metodología de los deportes de equipo puede tener conexiones recurrentes, sobretodo a veces los medios tácticos individuales y colectivos (aunque con diferente nombre), así como en la preparación física o en la psicológica. Es gracias a las aportaciones de Xesco Espar en asuntos como la preparación física integrada o la planifiación de la temporada que los entrenadores de baloncesto nos podemos servir de muchas cosas de sus desarrollos en balonmano (más detalles en: http://www.th4th.com/xesco/indice2.htm).
La metodología nos proporciona un guión para diseñar la temporada: sus grandes ciclos, sus semanas referenciadas en la competición en que se toma parte, las sesiones de entrenamiento así como otras actividades específicas (dinámicas de grupo, entrenamientos de tecnificación), así como para abordar el entrenamiento propiamente dicho. Pero como el entrenamiento es un proceso de continuo feedback, ajuste y mejora, la metodología que no alude a cambios o a pequeños retoques no puede seguir los progresos de los grupos. El éxito es saber qué cosas cambiar y qué cosas dejar como están. Sólo seremos realmente buenos cuando identifiquemos las cosas que realmente nos funcionan y que no debemos cambiar.
La metodología es a menudo identificada con la confluencia programada de los elementos técnicos, tácticos, estratégicos, físicos (o condicionales) y psicológicos (o mentales). Pero últimamente también se han ido incorporando algunos otros elementos que enriquecen el proceso metodológico que, a parte de científico, también es profundamente artesano. Son elementos como la nutrición, la ergonomía o la preparación teórica de los jugadores.
DIRECCIÓN DE GRUPOS
La dirección de grupos tiene en común muchas cosas con la empresa o con las relaciones personales. Es, de lejos, el elemento de menos énfasis en los cursos de entrenadores/as cuando, de hecho, es el elemento fundamental de la dirección de grupos.
Desde el hecho primordial de los roles que adoptamos cada uno de nosotros en cada ámbito de nuestra vida, la dirección de grupos supone que entendemos el funcionamiento básico de algunos elementos de la teoría de los roles como elementos fundamentales del funcionamiento de los grupos. Sin entender de roles no podemos entender de grupos.
No podemos operar con tiento en la dirección de grupos sin conocer algunas de las implicaciones básicas de la teoría de los roles, así como conocer muy especialmente la importancia de los límites y de la claridad de los roles para el desempeño de los mismos. La psicología dinámica, la cibernética o el psicodrama son elementos básicos para entender más y mejor la comunicación.
La web de la consultoría del entrenador portugués Jorge Araújo es un buen principio para entrar en materia de dirección de grupos. Además de presentar un enfoque muy determinado y ahora muy de moda (el del coaching y el outdoor training), tenemos también algunos apuntes, aunque tengamos que hacer un esfuerzo para leerlos en portugués (visitar http://www.teamwork.pt/).
Los roles son a menudo sinónimo, en un lenguaje no científico, de los "papeles" que podemos actuar en nuestra tarea diaria. Ese paralelismo entre el rol y los papeles en una obra de teatro es un paralesimo útil y clarificador, pero que necesita de más luz para que no quede en un simple cliché.
RESUMEN Y LÍNEAS DE DESARROLLO
Creo que he abierto un fuego cruzado entre ámbitos que pueden parecer vecinos (y lo son), pero para los cuales aún no conzco un marco teórico fuerte en el que respaldarme. Quizá el trabajo de Lyle sea el único que, hasta el día de hoy, bosqueja un panorama amplio, serio y ambicioso, con vocación estructurante, en el ámbito del entrenamiento deportivo.
Quizá sea labor futura y no a muy largo plazo intentar tomar algunas ideas dispersas como las que he apuntado y tratar de darles forma y, sobretodo, un nexo habilitante entre ellas. Las ideas en el vacío o en la desconexión son, a lo sumo, estimulantes. Pero quizá nos haga falta ahora algo más de estructura.
Bibliografía
- Lyle, J. (2002) Sports Coaching Concepts: A Framework for Coaching Behaviour. London: Routledge.
a) lo que es la fisosofía del entrenador y lo que resulta ser su filosofía de juego.
b) lo que es metodología de entrenamiento.
c) qué es la dirección de grupos.
FILOSOFÍA DEL ENTRENADOR vs. FILOSOFÍA DE JUEGO
Lyle (2002) hace una aclaración consistente e importante diferenciando entre la filosofía del entrenador (sus principios éticos, cómo entiende a la persona, qué experiencias ha tenido en el ámbito deportivo) y la filosofía de juego (cómo le gusta que jueguen sus equipos).
En la medida que la experiencia deportiva está fuertemente arraigada a unos usos deportivos propios de cada deporte, así como a las experiencias del propio entrenador, entiendo que tanto la filosofía del entrenador como la fisosofía de juego están fuertemente ligadas a cada deporte. Con eso quiero dar a entender que cada entrenador tiene su filosofía, así como cada deporte sus afluyentes filosóficos principales.
Creo que es importante dejar claro de inicio que a veces intentamos fundamentar una filosofía de juego, o intuirla en el caso de los entrenadores profesionales que vemos en la televisión, cuando sería más útil rastrear un espectro más amplio de lo que es el entrenador.
Es quizá por este motivo que me entusiasmo leyendo entre líneas en las maravillosas autobiografías de entrenadores, ya sean universitarios o de la NBA, que escriben a menudo con la ayuda de periosidstas especializados en deporte. O por lo que celebro cada nuevo libro de Zona 1-3-1 Ediciones cuando publican otra entrevista en profundidad a algún entrenador/a (para más información ir a http://www.zona131.com/).
Creo que debemos ser cautos a la hora de abordar cualquier fisolofía de juego: no impongo que se conozca la filosofía del entrenador previamente, pero como mínimo sí debemos saber diferenciar entre estos dos apartados, ya que los dos nos sirven de base para elaborar ulteriores elementos de trabajo en diferentes líneas de trabajo.
METODOLOGÍA DE ENTRENAMIENTO
Si la fisolofía es a mi entender una expresión más concreta y específica del hecho deportivo, lo que últimamente me fascina del deporte en general es la "translación" que se puede hacer de un deporte a otro en lo referente a la metodología.
La metodología de los deportes de equipo puede tener conexiones recurrentes, sobretodo a veces los medios tácticos individuales y colectivos (aunque con diferente nombre), así como en la preparación física o en la psicológica. Es gracias a las aportaciones de Xesco Espar en asuntos como la preparación física integrada o la planifiación de la temporada que los entrenadores de baloncesto nos podemos servir de muchas cosas de sus desarrollos en balonmano (más detalles en: http://www.th4th.com/xesco/indice2.htm).
La metodología nos proporciona un guión para diseñar la temporada: sus grandes ciclos, sus semanas referenciadas en la competición en que se toma parte, las sesiones de entrenamiento así como otras actividades específicas (dinámicas de grupo, entrenamientos de tecnificación), así como para abordar el entrenamiento propiamente dicho. Pero como el entrenamiento es un proceso de continuo feedback, ajuste y mejora, la metodología que no alude a cambios o a pequeños retoques no puede seguir los progresos de los grupos. El éxito es saber qué cosas cambiar y qué cosas dejar como están. Sólo seremos realmente buenos cuando identifiquemos las cosas que realmente nos funcionan y que no debemos cambiar.
La metodología es a menudo identificada con la confluencia programada de los elementos técnicos, tácticos, estratégicos, físicos (o condicionales) y psicológicos (o mentales). Pero últimamente también se han ido incorporando algunos otros elementos que enriquecen el proceso metodológico que, a parte de científico, también es profundamente artesano. Son elementos como la nutrición, la ergonomía o la preparación teórica de los jugadores.
DIRECCIÓN DE GRUPOS
La dirección de grupos tiene en común muchas cosas con la empresa o con las relaciones personales. Es, de lejos, el elemento de menos énfasis en los cursos de entrenadores/as cuando, de hecho, es el elemento fundamental de la dirección de grupos.
Desde el hecho primordial de los roles que adoptamos cada uno de nosotros en cada ámbito de nuestra vida, la dirección de grupos supone que entendemos el funcionamiento básico de algunos elementos de la teoría de los roles como elementos fundamentales del funcionamiento de los grupos. Sin entender de roles no podemos entender de grupos.
No podemos operar con tiento en la dirección de grupos sin conocer algunas de las implicaciones básicas de la teoría de los roles, así como conocer muy especialmente la importancia de los límites y de la claridad de los roles para el desempeño de los mismos. La psicología dinámica, la cibernética o el psicodrama son elementos básicos para entender más y mejor la comunicación.
La web de la consultoría del entrenador portugués Jorge Araújo es un buen principio para entrar en materia de dirección de grupos. Además de presentar un enfoque muy determinado y ahora muy de moda (el del coaching y el outdoor training), tenemos también algunos apuntes, aunque tengamos que hacer un esfuerzo para leerlos en portugués (visitar http://www.teamwork.pt/).
Los roles son a menudo sinónimo, en un lenguaje no científico, de los "papeles" que podemos actuar en nuestra tarea diaria. Ese paralelismo entre el rol y los papeles en una obra de teatro es un paralesimo útil y clarificador, pero que necesita de más luz para que no quede en un simple cliché.
RESUMEN Y LÍNEAS DE DESARROLLO
Creo que he abierto un fuego cruzado entre ámbitos que pueden parecer vecinos (y lo son), pero para los cuales aún no conzco un marco teórico fuerte en el que respaldarme. Quizá el trabajo de Lyle sea el único que, hasta el día de hoy, bosqueja un panorama amplio, serio y ambicioso, con vocación estructurante, en el ámbito del entrenamiento deportivo.
Quizá sea labor futura y no a muy largo plazo intentar tomar algunas ideas dispersas como las que he apuntado y tratar de darles forma y, sobretodo, un nexo habilitante entre ellas. Las ideas en el vacío o en la desconexión son, a lo sumo, estimulantes. Pero quizá nos haga falta ahora algo más de estructura.
Bibliografía
- Lyle, J. (2002) Sports Coaching Concepts: A Framework for Coaching Behaviour. London: Routledge.
dimecres, de desembre 06, 2006
LA NBA ABURRE
Joachim Noah, center del equipo masculino de los Gators de la Universidad de Florida, sorprendió a los que siguen pensando que la NBA es la mejor liga del mundo con sus declaraciones después de ganar el torneo de la NCAA de la temporada pasada, la 05-06.
Noah, hijo del brillante tenista Yannick Noah, no sólo lideró a sus compañeros en la fase final en los que participan los mejores 64 equipos colegiales, sino que además dejó a David Stern con un mal cuerpo considerable cuando dijo que la NBA le aburría. Noah declaró que prefería quedarse un año más en la universidad que lo ha visto florecer como un excelente jugador de baloncesto antes que dar un salto prematuro a la NBA. Dijo que los motivos eran que la NBA lo aburría y que prefería quedarse un año más disfrutando del campus universitario y de sus compañeros.
Noah no se podrá resitir a jugar en la NBA el año que viene, y seguro que los equipos irán locos por draftearle, pero como mínimo dejó claro que el baloncesto que se practica en la NBA no es para morirse.
Estos días, en una breve estancia en Manhattan, he podido ver un par de partidos NBA y comprar algunos libros interesantes. De entre esa docena de libros, uno que he devorado en pocos días y con gran entusiasmo es un testimonio claro y cercano de la temporada 05-06 de los Phoenix Suns.
Los Suns son uno de los pocos equipos de la Liga que no decepciona. Una de sus premisas ultraofensivas se basa en la idea de que en los primeros 7 segundos de posesión es cuando tienes más opciones de anotar. Mientras el otro equipo hace el balance defensivo y se ajusta a la defensa a media pista puedes conseguir canasta más fácilmente y, además, consigues generar más posesiones por partido lo que lleva a tener más oportunidades de poder anotar.
Jack McCallum es el autor y apasionado cronista de las andaduras de los Suns. McCallum, respetado periodista deportivo de Sports Illustrated, tras ganarse el favor de la Relaciones Públicas de los Suns y con el visto bueno de propietario, GM y staff técnico, consiguió vivir el día a día frenético de los Suns. Lo que iba a ser un artículo para la revista acabó conviertiéndose en un libro que se titula Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, y está editado por Simon & Schuster.
Los Suns y Noah están a años luz del baloncesto que se juega hoy en la mayoría de pistas de la NBA. La "mejor liga del mundo" debería rotular después de ese comentario otro que dijese: "baloncesto a parte". Las instalaciones, la organización de eventos, el merchandising... todo lo que envuelve al deporte, en eso son unos condenados expertos. En cómo se debe jugar el juego de Naismith, eso parece haberlo olvidado...
Noah, hijo del brillante tenista Yannick Noah, no sólo lideró a sus compañeros en la fase final en los que participan los mejores 64 equipos colegiales, sino que además dejó a David Stern con un mal cuerpo considerable cuando dijo que la NBA le aburría. Noah declaró que prefería quedarse un año más en la universidad que lo ha visto florecer como un excelente jugador de baloncesto antes que dar un salto prematuro a la NBA. Dijo que los motivos eran que la NBA lo aburría y que prefería quedarse un año más disfrutando del campus universitario y de sus compañeros.
Noah no se podrá resitir a jugar en la NBA el año que viene, y seguro que los equipos irán locos por draftearle, pero como mínimo dejó claro que el baloncesto que se practica en la NBA no es para morirse.
Estos días, en una breve estancia en Manhattan, he podido ver un par de partidos NBA y comprar algunos libros interesantes. De entre esa docena de libros, uno que he devorado en pocos días y con gran entusiasmo es un testimonio claro y cercano de la temporada 05-06 de los Phoenix Suns.
Los Suns son uno de los pocos equipos de la Liga que no decepciona. Una de sus premisas ultraofensivas se basa en la idea de que en los primeros 7 segundos de posesión es cuando tienes más opciones de anotar. Mientras el otro equipo hace el balance defensivo y se ajusta a la defensa a media pista puedes conseguir canasta más fácilmente y, además, consigues generar más posesiones por partido lo que lleva a tener más oportunidades de poder anotar.
Jack McCallum es el autor y apasionado cronista de las andaduras de los Suns. McCallum, respetado periodista deportivo de Sports Illustrated, tras ganarse el favor de la Relaciones Públicas de los Suns y con el visto bueno de propietario, GM y staff técnico, consiguió vivir el día a día frenético de los Suns. Lo que iba a ser un artículo para la revista acabó conviertiéndose en un libro que se titula Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, y está editado por Simon & Schuster.
Los Suns y Noah están a años luz del baloncesto que se juega hoy en la mayoría de pistas de la NBA. La "mejor liga del mundo" debería rotular después de ese comentario otro que dijese: "baloncesto a parte". Las instalaciones, la organización de eventos, el merchandising... todo lo que envuelve al deporte, en eso son unos condenados expertos. En cómo se debe jugar el juego de Naismith, eso parece haberlo olvidado...
diumenge, de novembre 26, 2006
RESPONSABLES D'ESCOLLIR AMB LA GENT QUE TREBALLEM
Sempre m'ha fet una mica de malastruga assumir (sense més ) que la professionalitat va lligada a les xifres de la teva remuneració. Conec casos on el voluntariat funciona de manera més "professional" (en el sentit de ser seriós i fer la feina, però sobretot de fer-la bé) que gent que viu d'una activitat de vegades molt poc ben feta. Ser professional és una actitud que portes amb tu, és el vestit que et poses per anar a treballar.
Una de les primeres coses en les que hem de pensar és què mou la nostra activitat: si la supervivència o bé l'excel·lència. No podem voler ser els millors al mateix temps que no posem suficients recursos per ser-ho. Ser bons surt car. La supervivència acaba esdevenint una opció de professionalitat limitada en el millor dels casos, en el que els serveis esportius encara transiten a molts llocs. És un desert que sembla no acabar-se mai i del que hem d'ajudar tots a intentar sortir-nos.
Podem fer-ho bé i ser el millor servei que puguem ser dins del nostre mercat potencial. O podem fer-ho de manera que ens permeti sobreviure, just el suficient per anar tirant i intentar no perdre clients i/o usuaris. Un enfocament busca identificar quines coses cal fer per anar endavant i millorar, en definitiva, estar al dia. L'altre enfocament mira de buscar solucions transitòries i mirar de no fer passes endarrera, per desgràcia, viure al dia.
Dos exemples se m'acudeixen per il·lustrar aquesta situació d'escollir en quina mesura volem fer les coses bé. Tots dos són exemples de amb quin escollim treballar. El primer fa referència a reflexionar sobre quins monitors comptem. Són experts i cars, o joves i barats? Venen pels diners només o els mou alguna altra cosa? Tenen interès en que els oferim formació o prefereixen que no els exigim massa? Són persones responsables, respectuoses i amables o només tenen el títol de...?
Aquestes preguntes no són gratuïtes. Per a mi són preguntes que precissament són cabdals per que sovint les passem per alt. La nostra professionalitat no és la de una altra persona, que pot tenir motius X per voler assumir aquella tasca. Pot ser curiositat, interès econòmic, altruisme, diversió, etc. Jo crec que els serveis esportius funcionarien millor si els que donem feina als monitors parèssim atenció a algunes d'aquestes preguntes, i actuèssim en consecuència a les respostes que ens donem a nosaltres mateixos. Contracto una persona il·lusionada, ben parida i professional de cap a peus... Estic tranquil que em donarà resultat, malgrat pugui cometre alguna equivocació.
El segon exemple es refereix als proveïdors que tenim per a les nostres entitat. Són proveïdors fiables o ens deixen sovint en evidència? Treballen amb bons materials o de vegades surten defectuosos? Ens faciliten la nostra feina o ens afegeixen més hores i neguits que si ho fèssim nosaltres?
Els monitors i els proveïdors que escollim crec que són dos exemples que apunten la nostra orientació com a organitzacions cap a l'excel·lència o cap a la supervivència. Treballar bé és una decisió que ens costa diners, una inversió en moltes àrees del nostr negoci, però que a la llarga ens dona una imatge de professionalitat que ens ajuda a situar-nos en un mercat en que cada dia competeixen més actors públics i privats.
Una de les primeres coses en les que hem de pensar és què mou la nostra activitat: si la supervivència o bé l'excel·lència. No podem voler ser els millors al mateix temps que no posem suficients recursos per ser-ho. Ser bons surt car. La supervivència acaba esdevenint una opció de professionalitat limitada en el millor dels casos, en el que els serveis esportius encara transiten a molts llocs. És un desert que sembla no acabar-se mai i del que hem d'ajudar tots a intentar sortir-nos.
Podem fer-ho bé i ser el millor servei que puguem ser dins del nostre mercat potencial. O podem fer-ho de manera que ens permeti sobreviure, just el suficient per anar tirant i intentar no perdre clients i/o usuaris. Un enfocament busca identificar quines coses cal fer per anar endavant i millorar, en definitiva, estar al dia. L'altre enfocament mira de buscar solucions transitòries i mirar de no fer passes endarrera, per desgràcia, viure al dia.
Dos exemples se m'acudeixen per il·lustrar aquesta situació d'escollir en quina mesura volem fer les coses bé. Tots dos són exemples de amb quin escollim treballar. El primer fa referència a reflexionar sobre quins monitors comptem. Són experts i cars, o joves i barats? Venen pels diners només o els mou alguna altra cosa? Tenen interès en que els oferim formació o prefereixen que no els exigim massa? Són persones responsables, respectuoses i amables o només tenen el títol de...?
Aquestes preguntes no són gratuïtes. Per a mi són preguntes que precissament són cabdals per que sovint les passem per alt. La nostra professionalitat no és la de una altra persona, que pot tenir motius X per voler assumir aquella tasca. Pot ser curiositat, interès econòmic, altruisme, diversió, etc. Jo crec que els serveis esportius funcionarien millor si els que donem feina als monitors parèssim atenció a algunes d'aquestes preguntes, i actuèssim en consecuència a les respostes que ens donem a nosaltres mateixos. Contracto una persona il·lusionada, ben parida i professional de cap a peus... Estic tranquil que em donarà resultat, malgrat pugui cometre alguna equivocació.
El segon exemple es refereix als proveïdors que tenim per a les nostres entitat. Són proveïdors fiables o ens deixen sovint en evidència? Treballen amb bons materials o de vegades surten defectuosos? Ens faciliten la nostra feina o ens afegeixen més hores i neguits que si ho fèssim nosaltres?
Els monitors i els proveïdors que escollim crec que són dos exemples que apunten la nostra orientació com a organitzacions cap a l'excel·lència o cap a la supervivència. Treballar bé és una decisió que ens costa diners, una inversió en moltes àrees del nostr negoci, però que a la llarga ens dona una imatge de professionalitat que ens ajuda a situar-nos en un mercat en que cada dia competeixen més actors públics i privats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
