Hay a menudo confusión entre algunos conceptos relacionados con el entrenamiento deportivo:
a) lo que es la fisosofía del entrenador y lo que resulta ser su filosofía de juego.
b) lo que es metodología de entrenamiento.
c) qué es la dirección de grupos.
FILOSOFÍA DEL ENTRENADOR vs. FILOSOFÍA DE JUEGO
Lyle (2002) hace una aclaración consistente e importante diferenciando entre la filosofía del entrenador (sus principios éticos, cómo entiende a la persona, qué experiencias ha tenido en el ámbito deportivo) y la filosofía de juego (cómo le gusta que jueguen sus equipos).
En la medida que la experiencia deportiva está fuertemente arraigada a unos usos deportivos propios de cada deporte, así como a las experiencias del propio entrenador, entiendo que tanto la filosofía del entrenador como la fisosofía de juego están fuertemente ligadas a cada deporte. Con eso quiero dar a entender que cada entrenador tiene su filosofía, así como cada deporte sus afluyentes filosóficos principales.
Creo que es importante dejar claro de inicio que a veces intentamos fundamentar una filosofía de juego, o intuirla en el caso de los entrenadores profesionales que vemos en la televisión, cuando sería más útil rastrear un espectro más amplio de lo que es el entrenador.
Es quizá por este motivo que me entusiasmo leyendo entre líneas en las maravillosas autobiografías de entrenadores, ya sean universitarios o de la NBA, que escriben a menudo con la ayuda de periosidstas especializados en deporte. O por lo que celebro cada nuevo libro de Zona 1-3-1 Ediciones cuando publican otra entrevista en profundidad a algún entrenador/a (para más información ir a http://www.zona131.com/).
Creo que debemos ser cautos a la hora de abordar cualquier fisolofía de juego: no impongo que se conozca la filosofía del entrenador previamente, pero como mínimo sí debemos saber diferenciar entre estos dos apartados, ya que los dos nos sirven de base para elaborar ulteriores elementos de trabajo en diferentes líneas de trabajo.
METODOLOGÍA DE ENTRENAMIENTO
Si la fisolofía es a mi entender una expresión más concreta y específica del hecho deportivo, lo que últimamente me fascina del deporte en general es la "translación" que se puede hacer de un deporte a otro en lo referente a la metodología.
La metodología de los deportes de equipo puede tener conexiones recurrentes, sobretodo a veces los medios tácticos individuales y colectivos (aunque con diferente nombre), así como en la preparación física o en la psicológica. Es gracias a las aportaciones de Xesco Espar en asuntos como la preparación física integrada o la planifiación de la temporada que los entrenadores de baloncesto nos podemos servir de muchas cosas de sus desarrollos en balonmano (más detalles en: http://www.th4th.com/xesco/indice2.htm).
La metodología nos proporciona un guión para diseñar la temporada: sus grandes ciclos, sus semanas referenciadas en la competición en que se toma parte, las sesiones de entrenamiento así como otras actividades específicas (dinámicas de grupo, entrenamientos de tecnificación), así como para abordar el entrenamiento propiamente dicho. Pero como el entrenamiento es un proceso de continuo feedback, ajuste y mejora, la metodología que no alude a cambios o a pequeños retoques no puede seguir los progresos de los grupos. El éxito es saber qué cosas cambiar y qué cosas dejar como están. Sólo seremos realmente buenos cuando identifiquemos las cosas que realmente nos funcionan y que no debemos cambiar.
La metodología es a menudo identificada con la confluencia programada de los elementos técnicos, tácticos, estratégicos, físicos (o condicionales) y psicológicos (o mentales). Pero últimamente también se han ido incorporando algunos otros elementos que enriquecen el proceso metodológico que, a parte de científico, también es profundamente artesano. Son elementos como la nutrición, la ergonomía o la preparación teórica de los jugadores.
DIRECCIÓN DE GRUPOS
La dirección de grupos tiene en común muchas cosas con la empresa o con las relaciones personales. Es, de lejos, el elemento de menos énfasis en los cursos de entrenadores/as cuando, de hecho, es el elemento fundamental de la dirección de grupos.
Desde el hecho primordial de los roles que adoptamos cada uno de nosotros en cada ámbito de nuestra vida, la dirección de grupos supone que entendemos el funcionamiento básico de algunos elementos de la teoría de los roles como elementos fundamentales del funcionamiento de los grupos. Sin entender de roles no podemos entender de grupos.
No podemos operar con tiento en la dirección de grupos sin conocer algunas de las implicaciones básicas de la teoría de los roles, así como conocer muy especialmente la importancia de los límites y de la claridad de los roles para el desempeño de los mismos. La psicología dinámica, la cibernética o el psicodrama son elementos básicos para entender más y mejor la comunicación.
La web de la consultoría del entrenador portugués Jorge Araújo es un buen principio para entrar en materia de dirección de grupos. Además de presentar un enfoque muy determinado y ahora muy de moda (el del coaching y el outdoor training), tenemos también algunos apuntes, aunque tengamos que hacer un esfuerzo para leerlos en portugués (visitar http://www.teamwork.pt/).
Los roles son a menudo sinónimo, en un lenguaje no científico, de los "papeles" que podemos actuar en nuestra tarea diaria. Ese paralelismo entre el rol y los papeles en una obra de teatro es un paralesimo útil y clarificador, pero que necesita de más luz para que no quede en un simple cliché.
RESUMEN Y LÍNEAS DE DESARROLLO
Creo que he abierto un fuego cruzado entre ámbitos que pueden parecer vecinos (y lo son), pero para los cuales aún no conzco un marco teórico fuerte en el que respaldarme. Quizá el trabajo de Lyle sea el único que, hasta el día de hoy, bosqueja un panorama amplio, serio y ambicioso, con vocación estructurante, en el ámbito del entrenamiento deportivo.
Quizá sea labor futura y no a muy largo plazo intentar tomar algunas ideas dispersas como las que he apuntado y tratar de darles forma y, sobretodo, un nexo habilitante entre ellas. Las ideas en el vacío o en la desconexión son, a lo sumo, estimulantes. Pero quizá nos haga falta ahora algo más de estructura.
Bibliografía
- Lyle, J. (2002) Sports Coaching Concepts: A Framework for Coaching Behaviour. London: Routledge.
divendres, de desembre 08, 2006
dimecres, de desembre 06, 2006
LA NBA ABURRE
Joachim Noah, center del equipo masculino de los Gators de la Universidad de Florida, sorprendió a los que siguen pensando que la NBA es la mejor liga del mundo con sus declaraciones después de ganar el torneo de la NCAA de la temporada pasada, la 05-06.
Noah, hijo del brillante tenista Yannick Noah, no sólo lideró a sus compañeros en la fase final en los que participan los mejores 64 equipos colegiales, sino que además dejó a David Stern con un mal cuerpo considerable cuando dijo que la NBA le aburría. Noah declaró que prefería quedarse un año más en la universidad que lo ha visto florecer como un excelente jugador de baloncesto antes que dar un salto prematuro a la NBA. Dijo que los motivos eran que la NBA lo aburría y que prefería quedarse un año más disfrutando del campus universitario y de sus compañeros.
Noah no se podrá resitir a jugar en la NBA el año que viene, y seguro que los equipos irán locos por draftearle, pero como mínimo dejó claro que el baloncesto que se practica en la NBA no es para morirse.
Estos días, en una breve estancia en Manhattan, he podido ver un par de partidos NBA y comprar algunos libros interesantes. De entre esa docena de libros, uno que he devorado en pocos días y con gran entusiasmo es un testimonio claro y cercano de la temporada 05-06 de los Phoenix Suns.
Los Suns son uno de los pocos equipos de la Liga que no decepciona. Una de sus premisas ultraofensivas se basa en la idea de que en los primeros 7 segundos de posesión es cuando tienes más opciones de anotar. Mientras el otro equipo hace el balance defensivo y se ajusta a la defensa a media pista puedes conseguir canasta más fácilmente y, además, consigues generar más posesiones por partido lo que lleva a tener más oportunidades de poder anotar.
Jack McCallum es el autor y apasionado cronista de las andaduras de los Suns. McCallum, respetado periodista deportivo de Sports Illustrated, tras ganarse el favor de la Relaciones Públicas de los Suns y con el visto bueno de propietario, GM y staff técnico, consiguió vivir el día a día frenético de los Suns. Lo que iba a ser un artículo para la revista acabó conviertiéndose en un libro que se titula Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, y está editado por Simon & Schuster.
Los Suns y Noah están a años luz del baloncesto que se juega hoy en la mayoría de pistas de la NBA. La "mejor liga del mundo" debería rotular después de ese comentario otro que dijese: "baloncesto a parte". Las instalaciones, la organización de eventos, el merchandising... todo lo que envuelve al deporte, en eso son unos condenados expertos. En cómo se debe jugar el juego de Naismith, eso parece haberlo olvidado...
Noah, hijo del brillante tenista Yannick Noah, no sólo lideró a sus compañeros en la fase final en los que participan los mejores 64 equipos colegiales, sino que además dejó a David Stern con un mal cuerpo considerable cuando dijo que la NBA le aburría. Noah declaró que prefería quedarse un año más en la universidad que lo ha visto florecer como un excelente jugador de baloncesto antes que dar un salto prematuro a la NBA. Dijo que los motivos eran que la NBA lo aburría y que prefería quedarse un año más disfrutando del campus universitario y de sus compañeros.
Noah no se podrá resitir a jugar en la NBA el año que viene, y seguro que los equipos irán locos por draftearle, pero como mínimo dejó claro que el baloncesto que se practica en la NBA no es para morirse.
Estos días, en una breve estancia en Manhattan, he podido ver un par de partidos NBA y comprar algunos libros interesantes. De entre esa docena de libros, uno que he devorado en pocos días y con gran entusiasmo es un testimonio claro y cercano de la temporada 05-06 de los Phoenix Suns.
Los Suns son uno de los pocos equipos de la Liga que no decepciona. Una de sus premisas ultraofensivas se basa en la idea de que en los primeros 7 segundos de posesión es cuando tienes más opciones de anotar. Mientras el otro equipo hace el balance defensivo y se ajusta a la defensa a media pista puedes conseguir canasta más fácilmente y, además, consigues generar más posesiones por partido lo que lleva a tener más oportunidades de poder anotar.
Jack McCallum es el autor y apasionado cronista de las andaduras de los Suns. McCallum, respetado periodista deportivo de Sports Illustrated, tras ganarse el favor de la Relaciones Públicas de los Suns y con el visto bueno de propietario, GM y staff técnico, consiguió vivir el día a día frenético de los Suns. Lo que iba a ser un artículo para la revista acabó conviertiéndose en un libro que se titula Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, y está editado por Simon & Schuster.
Los Suns y Noah están a años luz del baloncesto que se juega hoy en la mayoría de pistas de la NBA. La "mejor liga del mundo" debería rotular después de ese comentario otro que dijese: "baloncesto a parte". Las instalaciones, la organización de eventos, el merchandising... todo lo que envuelve al deporte, en eso son unos condenados expertos. En cómo se debe jugar el juego de Naismith, eso parece haberlo olvidado...
diumenge, de novembre 26, 2006
RESPONSABLES D'ESCOLLIR AMB LA GENT QUE TREBALLEM
Sempre m'ha fet una mica de malastruga assumir (sense més ) que la professionalitat va lligada a les xifres de la teva remuneració. Conec casos on el voluntariat funciona de manera més "professional" (en el sentit de ser seriós i fer la feina, però sobretot de fer-la bé) que gent que viu d'una activitat de vegades molt poc ben feta. Ser professional és una actitud que portes amb tu, és el vestit que et poses per anar a treballar.
Una de les primeres coses en les que hem de pensar és què mou la nostra activitat: si la supervivència o bé l'excel·lència. No podem voler ser els millors al mateix temps que no posem suficients recursos per ser-ho. Ser bons surt car. La supervivència acaba esdevenint una opció de professionalitat limitada en el millor dels casos, en el que els serveis esportius encara transiten a molts llocs. És un desert que sembla no acabar-se mai i del que hem d'ajudar tots a intentar sortir-nos.
Podem fer-ho bé i ser el millor servei que puguem ser dins del nostre mercat potencial. O podem fer-ho de manera que ens permeti sobreviure, just el suficient per anar tirant i intentar no perdre clients i/o usuaris. Un enfocament busca identificar quines coses cal fer per anar endavant i millorar, en definitiva, estar al dia. L'altre enfocament mira de buscar solucions transitòries i mirar de no fer passes endarrera, per desgràcia, viure al dia.
Dos exemples se m'acudeixen per il·lustrar aquesta situació d'escollir en quina mesura volem fer les coses bé. Tots dos són exemples de amb quin escollim treballar. El primer fa referència a reflexionar sobre quins monitors comptem. Són experts i cars, o joves i barats? Venen pels diners només o els mou alguna altra cosa? Tenen interès en que els oferim formació o prefereixen que no els exigim massa? Són persones responsables, respectuoses i amables o només tenen el títol de...?
Aquestes preguntes no són gratuïtes. Per a mi són preguntes que precissament són cabdals per que sovint les passem per alt. La nostra professionalitat no és la de una altra persona, que pot tenir motius X per voler assumir aquella tasca. Pot ser curiositat, interès econòmic, altruisme, diversió, etc. Jo crec que els serveis esportius funcionarien millor si els que donem feina als monitors parèssim atenció a algunes d'aquestes preguntes, i actuèssim en consecuència a les respostes que ens donem a nosaltres mateixos. Contracto una persona il·lusionada, ben parida i professional de cap a peus... Estic tranquil que em donarà resultat, malgrat pugui cometre alguna equivocació.
El segon exemple es refereix als proveïdors que tenim per a les nostres entitat. Són proveïdors fiables o ens deixen sovint en evidència? Treballen amb bons materials o de vegades surten defectuosos? Ens faciliten la nostra feina o ens afegeixen més hores i neguits que si ho fèssim nosaltres?
Els monitors i els proveïdors que escollim crec que són dos exemples que apunten la nostra orientació com a organitzacions cap a l'excel·lència o cap a la supervivència. Treballar bé és una decisió que ens costa diners, una inversió en moltes àrees del nostr negoci, però que a la llarga ens dona una imatge de professionalitat que ens ajuda a situar-nos en un mercat en que cada dia competeixen més actors públics i privats.
Una de les primeres coses en les que hem de pensar és què mou la nostra activitat: si la supervivència o bé l'excel·lència. No podem voler ser els millors al mateix temps que no posem suficients recursos per ser-ho. Ser bons surt car. La supervivència acaba esdevenint una opció de professionalitat limitada en el millor dels casos, en el que els serveis esportius encara transiten a molts llocs. És un desert que sembla no acabar-se mai i del que hem d'ajudar tots a intentar sortir-nos.
Podem fer-ho bé i ser el millor servei que puguem ser dins del nostre mercat potencial. O podem fer-ho de manera que ens permeti sobreviure, just el suficient per anar tirant i intentar no perdre clients i/o usuaris. Un enfocament busca identificar quines coses cal fer per anar endavant i millorar, en definitiva, estar al dia. L'altre enfocament mira de buscar solucions transitòries i mirar de no fer passes endarrera, per desgràcia, viure al dia.
Dos exemples se m'acudeixen per il·lustrar aquesta situació d'escollir en quina mesura volem fer les coses bé. Tots dos són exemples de amb quin escollim treballar. El primer fa referència a reflexionar sobre quins monitors comptem. Són experts i cars, o joves i barats? Venen pels diners només o els mou alguna altra cosa? Tenen interès en que els oferim formació o prefereixen que no els exigim massa? Són persones responsables, respectuoses i amables o només tenen el títol de...?
Aquestes preguntes no són gratuïtes. Per a mi són preguntes que precissament són cabdals per que sovint les passem per alt. La nostra professionalitat no és la de una altra persona, que pot tenir motius X per voler assumir aquella tasca. Pot ser curiositat, interès econòmic, altruisme, diversió, etc. Jo crec que els serveis esportius funcionarien millor si els que donem feina als monitors parèssim atenció a algunes d'aquestes preguntes, i actuèssim en consecuència a les respostes que ens donem a nosaltres mateixos. Contracto una persona il·lusionada, ben parida i professional de cap a peus... Estic tranquil que em donarà resultat, malgrat pugui cometre alguna equivocació.
El segon exemple es refereix als proveïdors que tenim per a les nostres entitat. Són proveïdors fiables o ens deixen sovint en evidència? Treballen amb bons materials o de vegades surten defectuosos? Ens faciliten la nostra feina o ens afegeixen més hores i neguits que si ho fèssim nosaltres?
Els monitors i els proveïdors que escollim crec que són dos exemples que apunten la nostra orientació com a organitzacions cap a l'excel·lència o cap a la supervivència. Treballar bé és una decisió que ens costa diners, una inversió en moltes àrees del nostr negoci, però que a la llarga ens dona una imatge de professionalitat que ens ajuda a situar-nos en un mercat en que cada dia competeixen més actors públics i privats.
dijous, de novembre 23, 2006
PSICOBASKET, UN GRAN BLOG
He recogido tan sólo un excelente fragmento que la mucha sabiduría que rezuma el blog de G. Vazquez:
"Para Walker, jugar a Baloncesto no era, como se acostumbra a creer, practicarlo, sino sentir alguna responsabilidad en ello. Así mantuvo siempre aquella felina expresión ya fuera de corto en pista, de chándal en el banco o de traje en aquellos jóvenes Raptors. Como deportista, él no era más que su entrega." (XXX)
Os recomiendo encarecidament que lo visitéis en: http://psicobasket.blogspot.com. Sabiduría y poesía en la misma página, al servicio del deporte.
"Para Walker, jugar a Baloncesto no era, como se acostumbra a creer, practicarlo, sino sentir alguna responsabilidad en ello. Así mantuvo siempre aquella felina expresión ya fuera de corto en pista, de chándal en el banco o de traje en aquellos jóvenes Raptors. Como deportista, él no era más que su entrega." (XXX)
Os recomiendo encarecidament que lo visitéis en: http://psicobasket.blogspot.com. Sabiduría y poesía en la misma página, al servicio del deporte.
CANVIS A MARXES FORÇADES
Sovint els entrenadors pretenem fer que les persones canviïn la seva manera de fer per amotllar-los a les nostres exigències. De vegades no tenim prou en compte que potser poden portar molt de temps sense canviar la seva actitud. Moltes vegades això de voler fer canviar algú funciona de manera "perversa": hi ha una amenaça encoberta de que si no es canvia d'actitud hi haurà un càstig. De vegades se li diu a un jugador que no jugarà minuts si no canvia, o se li adverteix que fins i tot pot acabar fora de l'equip.
Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.
En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.
Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.
Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.
No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.
Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.
Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.
En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.
Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.
Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.
No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.
Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.
dilluns, de novembre 06, 2006
CONTAR LA EXPERIENCIA
Nuestra cultura occidental positivista aún está revestida de anacrónicos mitos científicos donde el lugar de la historia y de las historias es más bien secundario.
Mi vida como entrenador la tengo relatada en varios diarios. Empecé a contarme a mí mismo lo que me pasaba como entrenador hacia en año 2003, y desde entonces escribo casi a diario, en uno o varios diarios, divididos por equipos o por otras actividades afines al entrenamiento (p.e., la coordinación deportiva).
Nunca como compartimentos estancos, estos diarios se relacionan entre ellos mientras los voy escribiendo y tienden puentes hacia adelante y hacia atrás en el tiempo. Mi tentativa de conocer mejor la actividad que realizo me lleva a intentar conocer mejor lo que me ocurre a mí mismo en la actividad. El esfuerzo reflexivo bien paga la dedicación no ya en posteriores revisiones de lo escrito, sino en el mismo momento y por el placer de escribir(me).
Muchos compañeros de profesión y amigos u amigas en general se extrañan. ¿Pero de dónde sacas el tiempo? Yo creo que ando bastante atareado todo el día, si bien es cierto que llevo un año y unos meses trabajando por las tardes y tendiendo las mañanas libres. Pero por las mañanas escribo precisamente poco, aunque este texto venga a ser una de la excepciones.
Por las mañanas contesto e-mails, leo algún libro, preparo los entrenamientos o ordeno apuntes. Leer y escribir se complementan. Escribir un(os) diario(s) y (des)escribir entrenamenientos son esfuerzos que suman. Los e-mails y circulares para padres y madres son también más escritura que compongo. Soy un escritor voraz e impenitente.
Pero para mí la pregunta no se sitúa en si tengo tiempo, sino en si quiero buscarlo. El tiempo lo tenemos todos: la necesidad, el torrente que fluye de mis pensamientos, eso depende de cada uno.
Igual que la gente dice que no tiene tiempo para leer (y que creo que es una excusa como cualquier otra), la gente que dice querer llevar un diario y no lo hace, es por que verdaderamente no quiere hacerlo. De otro modo sí que lo haría.
Mi vida como entrenador la tengo relatada en varios diarios. Empecé a contarme a mí mismo lo que me pasaba como entrenador hacia en año 2003, y desde entonces escribo casi a diario, en uno o varios diarios, divididos por equipos o por otras actividades afines al entrenamiento (p.e., la coordinación deportiva).
Nunca como compartimentos estancos, estos diarios se relacionan entre ellos mientras los voy escribiendo y tienden puentes hacia adelante y hacia atrás en el tiempo. Mi tentativa de conocer mejor la actividad que realizo me lleva a intentar conocer mejor lo que me ocurre a mí mismo en la actividad. El esfuerzo reflexivo bien paga la dedicación no ya en posteriores revisiones de lo escrito, sino en el mismo momento y por el placer de escribir(me).
Muchos compañeros de profesión y amigos u amigas en general se extrañan. ¿Pero de dónde sacas el tiempo? Yo creo que ando bastante atareado todo el día, si bien es cierto que llevo un año y unos meses trabajando por las tardes y tendiendo las mañanas libres. Pero por las mañanas escribo precisamente poco, aunque este texto venga a ser una de la excepciones.
Por las mañanas contesto e-mails, leo algún libro, preparo los entrenamientos o ordeno apuntes. Leer y escribir se complementan. Escribir un(os) diario(s) y (des)escribir entrenamenientos son esfuerzos que suman. Los e-mails y circulares para padres y madres son también más escritura que compongo. Soy un escritor voraz e impenitente.
Pero para mí la pregunta no se sitúa en si tengo tiempo, sino en si quiero buscarlo. El tiempo lo tenemos todos: la necesidad, el torrente que fluye de mis pensamientos, eso depende de cada uno.
Igual que la gente dice que no tiene tiempo para leer (y que creo que es una excusa como cualquier otra), la gente que dice querer llevar un diario y no lo hace, es por que verdaderamente no quiere hacerlo. De otro modo sí que lo haría.
divendres, de novembre 03, 2006
L’OMBRA ALLARGADA DELS VELLS TEMPS
Nota: Aquest escrit va ser la resposta un xic visceral a alguns comentaris de José Manuel Fernández que em van semblar fora de to. Les seves prediccions sobre l’estil de direcció de Pepu pel Mundial de Japó i en general sobre el funcionament de l’equip van deixar molt que desitjar en el seu dia, encara que amb el pas del campionat s’ha acabat demostrant que les seves impressions eren errònies i realment arcaiques.
En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.
Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.
Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.
No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).
Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.
En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.
Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.
Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.
No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).
Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.
QUÈ ÉS LA QUALITAT EN ELS SERVEIS ESPORTIUS?
De vegades ens trobem que maneguem indicadors de qualitat diferents: pares i mares, entrenadors/es i dirigents.
Tinc la sensació que hi ha una sèrie de mares i pares que es preocupen sobretot per si els seus fills van correctament uniformats, no hi hagi problemes en el cobrament de les quotes o tinguin coberta una franja horària en la qual treballen.
Poques vegades som capaços de mirar quins indicadors educatius són els que marquen la qualitat dels serveis esportius: quin tipus de relació estableix l'entrenador amb els jugadors, quin clima d'equip hi ha, quina metodologia fem servir (promou l'autonomia o la dependència en els altres?).
Els entrenadors i els dirigents haurien de mirar de vetllar per aquestes qüestions.Els dirigents tenen cura de l'atenció que es fa a les preguntes o queixes dels pares, ja siguin ells mateixos que els atenguin, els entrenadors o determinat coordinador tècnic. Moltes vegades es busca no tenir problemes més que no pas fer les coses bé.
Tinc la sensació que hem d'avançar molt en aquest àmbit de la qualitat. Els pares i mares poden exigir una roba adequada per fer esport, però hi ha altres qüestions de vital importància per les que poden demanar que els passem comptes. Els entrenadors han de vetllar per que el procés de l'entrenament esportiu tingui unes característiques determinades i permeti desenvolupar una sèrie d'habilitats, actituds i valors de la persona. Si no els exigim això seran simplement administradors d'unes rutines establertes d'entrenament que no tindran en compte la persona.
Els dirigents han de poder ampliar el seu punt de vista i no reduir el seu àmbit d'acció a "evitar-se problemes". Hem de mirar quines qüestions necessiten una avaluació determinada i com poder-la fer per millorar.
Finalment, cal aclarir quines són pràctiques aconsellades, professionals i responsables i quines altres són fruit de la improvisació, poc clares i que comporten una consideració pobre de la pràctica professional que volem donar.
Tinc la sensació que hi ha una sèrie de mares i pares que es preocupen sobretot per si els seus fills van correctament uniformats, no hi hagi problemes en el cobrament de les quotes o tinguin coberta una franja horària en la qual treballen.
Poques vegades som capaços de mirar quins indicadors educatius són els que marquen la qualitat dels serveis esportius: quin tipus de relació estableix l'entrenador amb els jugadors, quin clima d'equip hi ha, quina metodologia fem servir (promou l'autonomia o la dependència en els altres?).
Els entrenadors i els dirigents haurien de mirar de vetllar per aquestes qüestions.Els dirigents tenen cura de l'atenció que es fa a les preguntes o queixes dels pares, ja siguin ells mateixos que els atenguin, els entrenadors o determinat coordinador tècnic. Moltes vegades es busca no tenir problemes més que no pas fer les coses bé.
Tinc la sensació que hem d'avançar molt en aquest àmbit de la qualitat. Els pares i mares poden exigir una roba adequada per fer esport, però hi ha altres qüestions de vital importància per les que poden demanar que els passem comptes. Els entrenadors han de vetllar per que el procés de l'entrenament esportiu tingui unes característiques determinades i permeti desenvolupar una sèrie d'habilitats, actituds i valors de la persona. Si no els exigim això seran simplement administradors d'unes rutines establertes d'entrenament que no tindran en compte la persona.
Els dirigents han de poder ampliar el seu punt de vista i no reduir el seu àmbit d'acció a "evitar-se problemes". Hem de mirar quines qüestions necessiten una avaluació determinada i com poder-la fer per millorar.
Finalment, cal aclarir quines són pràctiques aconsellades, professionals i responsables i quines altres són fruit de la improvisació, poc clares i que comporten una consideració pobre de la pràctica professional que volem donar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
