He recogido tan sólo un excelente fragmento que la mucha sabiduría que rezuma el blog de G. Vazquez:
"Para Walker, jugar a Baloncesto no era, como se acostumbra a creer, practicarlo, sino sentir alguna responsabilidad en ello. Así mantuvo siempre aquella felina expresión ya fuera de corto en pista, de chándal en el banco o de traje en aquellos jóvenes Raptors. Como deportista, él no era más que su entrega." (XXX)
Os recomiendo encarecidament que lo visitéis en: http://psicobasket.blogspot.com. Sabiduría y poesía en la misma página, al servicio del deporte.
dijous, de novembre 23, 2006
CANVIS A MARXES FORÇADES
Sovint els entrenadors pretenem fer que les persones canviïn la seva manera de fer per amotllar-los a les nostres exigències. De vegades no tenim prou en compte que potser poden portar molt de temps sense canviar la seva actitud. Moltes vegades això de voler fer canviar algú funciona de manera "perversa": hi ha una amenaça encoberta de que si no es canvia d'actitud hi haurà un càstig. De vegades se li diu a un jugador que no jugarà minuts si no canvia, o se li adverteix que fins i tot pot acabar fora de l'equip.
Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.
En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.
Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.
Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.
No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.
Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.
Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.
En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.
Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.
Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.
No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.
Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.
dilluns, de novembre 06, 2006
CONTAR LA EXPERIENCIA
Nuestra cultura occidental positivista aún está revestida de anacrónicos mitos científicos donde el lugar de la historia y de las historias es más bien secundario.
Mi vida como entrenador la tengo relatada en varios diarios. Empecé a contarme a mí mismo lo que me pasaba como entrenador hacia en año 2003, y desde entonces escribo casi a diario, en uno o varios diarios, divididos por equipos o por otras actividades afines al entrenamiento (p.e., la coordinación deportiva).
Nunca como compartimentos estancos, estos diarios se relacionan entre ellos mientras los voy escribiendo y tienden puentes hacia adelante y hacia atrás en el tiempo. Mi tentativa de conocer mejor la actividad que realizo me lleva a intentar conocer mejor lo que me ocurre a mí mismo en la actividad. El esfuerzo reflexivo bien paga la dedicación no ya en posteriores revisiones de lo escrito, sino en el mismo momento y por el placer de escribir(me).
Muchos compañeros de profesión y amigos u amigas en general se extrañan. ¿Pero de dónde sacas el tiempo? Yo creo que ando bastante atareado todo el día, si bien es cierto que llevo un año y unos meses trabajando por las tardes y tendiendo las mañanas libres. Pero por las mañanas escribo precisamente poco, aunque este texto venga a ser una de la excepciones.
Por las mañanas contesto e-mails, leo algún libro, preparo los entrenamientos o ordeno apuntes. Leer y escribir se complementan. Escribir un(os) diario(s) y (des)escribir entrenamenientos son esfuerzos que suman. Los e-mails y circulares para padres y madres son también más escritura que compongo. Soy un escritor voraz e impenitente.
Pero para mí la pregunta no se sitúa en si tengo tiempo, sino en si quiero buscarlo. El tiempo lo tenemos todos: la necesidad, el torrente que fluye de mis pensamientos, eso depende de cada uno.
Igual que la gente dice que no tiene tiempo para leer (y que creo que es una excusa como cualquier otra), la gente que dice querer llevar un diario y no lo hace, es por que verdaderamente no quiere hacerlo. De otro modo sí que lo haría.
Mi vida como entrenador la tengo relatada en varios diarios. Empecé a contarme a mí mismo lo que me pasaba como entrenador hacia en año 2003, y desde entonces escribo casi a diario, en uno o varios diarios, divididos por equipos o por otras actividades afines al entrenamiento (p.e., la coordinación deportiva).
Nunca como compartimentos estancos, estos diarios se relacionan entre ellos mientras los voy escribiendo y tienden puentes hacia adelante y hacia atrás en el tiempo. Mi tentativa de conocer mejor la actividad que realizo me lleva a intentar conocer mejor lo que me ocurre a mí mismo en la actividad. El esfuerzo reflexivo bien paga la dedicación no ya en posteriores revisiones de lo escrito, sino en el mismo momento y por el placer de escribir(me).
Muchos compañeros de profesión y amigos u amigas en general se extrañan. ¿Pero de dónde sacas el tiempo? Yo creo que ando bastante atareado todo el día, si bien es cierto que llevo un año y unos meses trabajando por las tardes y tendiendo las mañanas libres. Pero por las mañanas escribo precisamente poco, aunque este texto venga a ser una de la excepciones.
Por las mañanas contesto e-mails, leo algún libro, preparo los entrenamientos o ordeno apuntes. Leer y escribir se complementan. Escribir un(os) diario(s) y (des)escribir entrenamenientos son esfuerzos que suman. Los e-mails y circulares para padres y madres son también más escritura que compongo. Soy un escritor voraz e impenitente.
Pero para mí la pregunta no se sitúa en si tengo tiempo, sino en si quiero buscarlo. El tiempo lo tenemos todos: la necesidad, el torrente que fluye de mis pensamientos, eso depende de cada uno.
Igual que la gente dice que no tiene tiempo para leer (y que creo que es una excusa como cualquier otra), la gente que dice querer llevar un diario y no lo hace, es por que verdaderamente no quiere hacerlo. De otro modo sí que lo haría.
divendres, de novembre 03, 2006
L’OMBRA ALLARGADA DELS VELLS TEMPS
Nota: Aquest escrit va ser la resposta un xic visceral a alguns comentaris de José Manuel Fernández que em van semblar fora de to. Les seves prediccions sobre l’estil de direcció de Pepu pel Mundial de Japó i en general sobre el funcionament de l’equip van deixar molt que desitjar en el seu dia, encara que amb el pas del campionat s’ha acabat demostrant que les seves impressions eren errònies i realment arcaiques.
En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.
Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.
Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.
No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).
Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.
En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.
Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.
Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.
No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).
Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.
QUÈ ÉS LA QUALITAT EN ELS SERVEIS ESPORTIUS?
De vegades ens trobem que maneguem indicadors de qualitat diferents: pares i mares, entrenadors/es i dirigents.
Tinc la sensació que hi ha una sèrie de mares i pares que es preocupen sobretot per si els seus fills van correctament uniformats, no hi hagi problemes en el cobrament de les quotes o tinguin coberta una franja horària en la qual treballen.
Poques vegades som capaços de mirar quins indicadors educatius són els que marquen la qualitat dels serveis esportius: quin tipus de relació estableix l'entrenador amb els jugadors, quin clima d'equip hi ha, quina metodologia fem servir (promou l'autonomia o la dependència en els altres?).
Els entrenadors i els dirigents haurien de mirar de vetllar per aquestes qüestions.Els dirigents tenen cura de l'atenció que es fa a les preguntes o queixes dels pares, ja siguin ells mateixos que els atenguin, els entrenadors o determinat coordinador tècnic. Moltes vegades es busca no tenir problemes més que no pas fer les coses bé.
Tinc la sensació que hem d'avançar molt en aquest àmbit de la qualitat. Els pares i mares poden exigir una roba adequada per fer esport, però hi ha altres qüestions de vital importància per les que poden demanar que els passem comptes. Els entrenadors han de vetllar per que el procés de l'entrenament esportiu tingui unes característiques determinades i permeti desenvolupar una sèrie d'habilitats, actituds i valors de la persona. Si no els exigim això seran simplement administradors d'unes rutines establertes d'entrenament que no tindran en compte la persona.
Els dirigents han de poder ampliar el seu punt de vista i no reduir el seu àmbit d'acció a "evitar-se problemes". Hem de mirar quines qüestions necessiten una avaluació determinada i com poder-la fer per millorar.
Finalment, cal aclarir quines són pràctiques aconsellades, professionals i responsables i quines altres són fruit de la improvisació, poc clares i que comporten una consideració pobre de la pràctica professional que volem donar.
Tinc la sensació que hi ha una sèrie de mares i pares que es preocupen sobretot per si els seus fills van correctament uniformats, no hi hagi problemes en el cobrament de les quotes o tinguin coberta una franja horària en la qual treballen.
Poques vegades som capaços de mirar quins indicadors educatius són els que marquen la qualitat dels serveis esportius: quin tipus de relació estableix l'entrenador amb els jugadors, quin clima d'equip hi ha, quina metodologia fem servir (promou l'autonomia o la dependència en els altres?).
Els entrenadors i els dirigents haurien de mirar de vetllar per aquestes qüestions.Els dirigents tenen cura de l'atenció que es fa a les preguntes o queixes dels pares, ja siguin ells mateixos que els atenguin, els entrenadors o determinat coordinador tècnic. Moltes vegades es busca no tenir problemes més que no pas fer les coses bé.
Tinc la sensació que hem d'avançar molt en aquest àmbit de la qualitat. Els pares i mares poden exigir una roba adequada per fer esport, però hi ha altres qüestions de vital importància per les que poden demanar que els passem comptes. Els entrenadors han de vetllar per que el procés de l'entrenament esportiu tingui unes característiques determinades i permeti desenvolupar una sèrie d'habilitats, actituds i valors de la persona. Si no els exigim això seran simplement administradors d'unes rutines establertes d'entrenament que no tindran en compte la persona.
Els dirigents han de poder ampliar el seu punt de vista i no reduir el seu àmbit d'acció a "evitar-se problemes". Hem de mirar quines qüestions necessiten una avaluació determinada i com poder-la fer per millorar.
Finalment, cal aclarir quines són pràctiques aconsellades, professionals i responsables i quines altres són fruit de la improvisació, poc clares i que comporten una consideració pobre de la pràctica professional que volem donar.
dimecres, d’octubre 18, 2006
NO “SOM COM SOM”: SOM COM ENS RELACIONEM AMB ELS ALTRES
Title: “We Are Not The Way We Are: We Are The Way We Relate to Each Other”
Abstract in English: Cultural upbringing sums a not enough critical discourse to help us discover that people are the way they are not exclusively because “how they are”, but much more because how do they relate to each other. Coaches usually relate with players under the influence of one traditional ‘mental model’ seen, much of the time, as a family authority role based on the father figure. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?”, “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, and also in “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”, there is a large shadow of strong traditional coaches whose behaviours reproduce family schemes. It’s seems like they play their part in the show as they were related to players as they were a traditional family, most of the time in a very close parent-child relationship.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the seventh issue, I try to analyze on of the common situations of sports relations: coaches and players fueled by a relationship that reproduces one special situation, similar to family processes.
Key words: coach-player communication, parent-child relationship, authority, punishment.
El càstig acostuma a ser una eina pedagògica que té un estret i fort passat que ens resulta familiar. Dic familiar en un doble sentit: per què l’hem viscut en diferents moments de la nostra història íntima dins del nucli familiar i també per que, si l’hem viscut fora d’aquesta, sovint hem quedat impregnats i el coneixem amb prou “familiaritat”.
En la nostra infància hem viscut aquesta situació més d’una vegada, i és un recurs que hem après en ambients que ens han deixat una marca emocional. Per una banda, les institucions de socialització primària, de les que cal destacar sobretot la família, encara que també els amics. Per una altra, les institucions de socialització secundària, com ara escoles, però també clubs esportius.
Família i professorat tenen un acord tàcit de fer al jove una persona de profit. Posaran en marxa diferents estratègies per intentar-ho i actuaran amb força i sense miraments quan considerin que la situació “se’ls escapa de les mans”. L’autoritat desafiada és un escenari cada cop més habitual en la nostra societat i és habitual veure com pares, educadors i també entrenadors esportius intenten redreçar la seva direcció del procés, recuperant l’hegemonia en política educativa, a través de càstigs o amenaces.
La política educativa actual segueix ancorada al passat. Recursos atractius, efectius i segurament més llaminers pels educadors que el càstig (com ara la pregunta en clau socràtica, la paradoxa tal com es fa servir en contextos terapèutics o el feedback visual a través de filmacions en video) són autèntics desconeguts pels educadors dels segle XXI.
En una “societat de les habilitats” o “societat del talent”, tal com es refereix Richard Sennett en el seu darrer treball publica en castellà, les habilitats tenen una caducitat i quan ha passat el seu temps n’hem d’aprendre algunes de diferents per poder actuar dins de cadascun dels àmbits professionals. Els educadors i els entrenadors esportius encara fan servir estratègies molt rudimentàries que motiven a través del càstig. Això dificulta que hi hagi un veritable interès per assistir a classe o per practicar un esport en un entorn reglat.
Després del avenços que s’han pogut fer respecte la comunicació humana (que s’inicien amb el pas de l’antropòleg Bateson de l’àmbit etnogràfic al social, educatiu i sobretot terapèutic, i continua ramificant-se fins avui de moltes maneres), sembla mentida que seguim reproduint models autoritaris i també models que, enlloc de potenciar habilitats personals dels alumnes/jugadors, reprodueixen pesats esquemes ancorats a la família.
La figura del Pare com a símbol segueix sent moneda de canvi per a molts educadors. La facilitat per accedir a un univers cultural que ens resulta proper i aplicar-lo en el dia a dia per intentar resoldre els conflictes, l’únic que fa es cronificar una manera de relacionar-nos entre nosaltres. Aquesta situació s’agreuja i es reforça a través d’unes pautes de comunicació concretes, estereotipades i que creen un “bucle” que impedeix moltes vegades sortir d’aquell tipus de relació i d’unes pautes de comportament definides.
Abstract in English: Cultural upbringing sums a not enough critical discourse to help us discover that people are the way they are not exclusively because “how they are”, but much more because how do they relate to each other. Coaches usually relate with players under the influence of one traditional ‘mental model’ seen, much of the time, as a family authority role based on the father figure. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?”, “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, and also in “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”, there is a large shadow of strong traditional coaches whose behaviours reproduce family schemes. It’s seems like they play their part in the show as they were related to players as they were a traditional family, most of the time in a very close parent-child relationship.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the seventh issue, I try to analyze on of the common situations of sports relations: coaches and players fueled by a relationship that reproduces one special situation, similar to family processes.
Key words: coach-player communication, parent-child relationship, authority, punishment.
El càstig acostuma a ser una eina pedagògica que té un estret i fort passat que ens resulta familiar. Dic familiar en un doble sentit: per què l’hem viscut en diferents moments de la nostra història íntima dins del nucli familiar i també per que, si l’hem viscut fora d’aquesta, sovint hem quedat impregnats i el coneixem amb prou “familiaritat”.
En la nostra infància hem viscut aquesta situació més d’una vegada, i és un recurs que hem après en ambients que ens han deixat una marca emocional. Per una banda, les institucions de socialització primària, de les que cal destacar sobretot la família, encara que també els amics. Per una altra, les institucions de socialització secundària, com ara escoles, però també clubs esportius.
Família i professorat tenen un acord tàcit de fer al jove una persona de profit. Posaran en marxa diferents estratègies per intentar-ho i actuaran amb força i sense miraments quan considerin que la situació “se’ls escapa de les mans”. L’autoritat desafiada és un escenari cada cop més habitual en la nostra societat i és habitual veure com pares, educadors i també entrenadors esportius intenten redreçar la seva direcció del procés, recuperant l’hegemonia en política educativa, a través de càstigs o amenaces.
La política educativa actual segueix ancorada al passat. Recursos atractius, efectius i segurament més llaminers pels educadors que el càstig (com ara la pregunta en clau socràtica, la paradoxa tal com es fa servir en contextos terapèutics o el feedback visual a través de filmacions en video) són autèntics desconeguts pels educadors dels segle XXI.
En una “societat de les habilitats” o “societat del talent”, tal com es refereix Richard Sennett en el seu darrer treball publica en castellà, les habilitats tenen una caducitat i quan ha passat el seu temps n’hem d’aprendre algunes de diferents per poder actuar dins de cadascun dels àmbits professionals. Els educadors i els entrenadors esportius encara fan servir estratègies molt rudimentàries que motiven a través del càstig. Això dificulta que hi hagi un veritable interès per assistir a classe o per practicar un esport en un entorn reglat.
Després del avenços que s’han pogut fer respecte la comunicació humana (que s’inicien amb el pas de l’antropòleg Bateson de l’àmbit etnogràfic al social, educatiu i sobretot terapèutic, i continua ramificant-se fins avui de moltes maneres), sembla mentida que seguim reproduint models autoritaris i també models que, enlloc de potenciar habilitats personals dels alumnes/jugadors, reprodueixen pesats esquemes ancorats a la família.
La figura del Pare com a símbol segueix sent moneda de canvi per a molts educadors. La facilitat per accedir a un univers cultural que ens resulta proper i aplicar-lo en el dia a dia per intentar resoldre els conflictes, l’únic que fa es cronificar una manera de relacionar-nos entre nosaltres. Aquesta situació s’agreuja i es reforça a través d’unes pautes de comunicació concretes, estereotipades i que creen un “bucle” que impedeix moltes vegades sortir d’aquell tipus de relació i d’unes pautes de comportament definides.
dilluns, d’octubre 09, 2006
UN NUEVO APRENDIZAJE DEPORTIVO BAJO LA LUZ DE LA PEDAGOGÍA CRÍTICA
Title: “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of traditional ‘mental models’ seen as authoritarian, based on his knowledge and charisma. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” and also in “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, there is a large shadow of strong traditional statements without any practical basis.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the sixth issue, I try to analyze the other side of the same coin: the critical learning that has to be developed by players if you want to create your own framework as a critical teacher or coach.
Key words: Critical Pedagogy, coach-player relationship, communication, traditional learning.
“[E]s importante que esos alumnos afronten lo que esta sociedad ha hecho de ellos, la forma en que los incorporó material e ideológicamente y lo que necesitan afirmar y rechazar en sus propias historias a fin de comenzar el proceso de lucha en pro de una existencia autogobernada.” (Giroux, 2003:101)
No contábamos con que se revisase nuestra actuación como entrenadores bajo la luz de la Pedagogía Crítica. No es que ocurra a menudo hoy pero doy por seguro que va a ir apareciendo y, finalmente, prevaleciendo frente a enfoques pedagógicos más tradicionales. La siempre difícil evaluación de la educación acabará imponiendo un control de calidad, el más exigente, el de los propios alumnos o jugadores.
La Pedagogía Crítica que Freire o Giroux dispone, a través de sus escritos, un arsenal teórico que se puede batir con otras pedagogías más tradicionales, aquellas que asumen un papel pasivo del alumno y administrativo-técnico del profesor o entrenador. El giro constructivista ya resultó un paso adelante en el desarrollo de marcos más activos, tanto en lo que respecta al alumno como al profesor. Este último puede inscribirse, de un tiempo a acá, en la tradición de Schön de los profesores reflexivos.
No obstante, el giro constructivista (que en España vino de la mano de la LOGSE, firmada entre otros por Álvaro Marchesi) se quedó en un estrato demasiado superficial, sólo rascando sobre los aspectos cognitivos y añadiendo eso tan poco claro de “procedimientos, valores y normas”. Así, la revolución del constructivismo fue demasiado poco, a mi humilde entender, y otros intentos habrán de aparecer si queremos cambiar el signo de la educación, aún demasiado impregnada de presupuestos autoritarios y paternalistas.
“Sabemos lo que te hace falta para tu educación”. Ese es el tipo de mensaje que la Pedagogía Crítica intenta poner al descubierto, deshilachando las cuerdas que nos atan a una cierta cultura en que hemos nacido y crecido. La posibilidad de trascender (no en un sentido espiritual o metafísico, sino simplemente psicológico) esas ataduras y descubrir como la cultura se ha inscrito en nuestra propia persona es el camino que señala la Pedagogía Crítica.
La capacidad de reflexión de Paulo Freire es un testimonio de un valor incalculable. Giroux sigue el hilo de Freire y de otros perspicaces analistas sociales (como Foucault) y consigue poner sobre la mesa cuestiones que nos interesan. Cuestiones acerca de cómo el poder (político, económico, cultural) condiciona nuestra vida y qué pasos podemos seguir para liberarnos de esa carga, si queremos.
La opresión actual en nuestras sociedades no sólo es la que proporciona la pobreza o el racismo. Hay otro tipo de opresiones más sutiles a las que somos expuestos y a las que podemos responder, con una cierta visión crítica si la practicamos lo suficiente. Los jugadores que viven un régimen de control por parte de sus entrenadores van a tener a acceso a expresiones culturales afines a la Pedagogía Crítica. Nuestros lugares de trabajo al uso no están a buen recaudo mientras sigamos planteándonos seguir siendo quienes manejamos el asunto. Los jugadores van a darse cuenta que pueden aprender de otras maneras y ser tratados con otra consideración muy pronto.
Bibliografía
- Giroux, H.A. (2003) Pedagogía y política de la esperanza. Teoría, cultura y enseñanza. Buenos Aires, Amorrortu.
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of traditional ‘mental models’ seen as authoritarian, based on his knowledge and charisma. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” and also in “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, there is a large shadow of strong traditional statements without any practical basis.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the sixth issue, I try to analyze the other side of the same coin: the critical learning that has to be developed by players if you want to create your own framework as a critical teacher or coach.
Key words: Critical Pedagogy, coach-player relationship, communication, traditional learning.
“[E]s importante que esos alumnos afronten lo que esta sociedad ha hecho de ellos, la forma en que los incorporó material e ideológicamente y lo que necesitan afirmar y rechazar en sus propias historias a fin de comenzar el proceso de lucha en pro de una existencia autogobernada.” (Giroux, 2003:101)
No contábamos con que se revisase nuestra actuación como entrenadores bajo la luz de la Pedagogía Crítica. No es que ocurra a menudo hoy pero doy por seguro que va a ir apareciendo y, finalmente, prevaleciendo frente a enfoques pedagógicos más tradicionales. La siempre difícil evaluación de la educación acabará imponiendo un control de calidad, el más exigente, el de los propios alumnos o jugadores.
La Pedagogía Crítica que Freire o Giroux dispone, a través de sus escritos, un arsenal teórico que se puede batir con otras pedagogías más tradicionales, aquellas que asumen un papel pasivo del alumno y administrativo-técnico del profesor o entrenador. El giro constructivista ya resultó un paso adelante en el desarrollo de marcos más activos, tanto en lo que respecta al alumno como al profesor. Este último puede inscribirse, de un tiempo a acá, en la tradición de Schön de los profesores reflexivos.
No obstante, el giro constructivista (que en España vino de la mano de la LOGSE, firmada entre otros por Álvaro Marchesi) se quedó en un estrato demasiado superficial, sólo rascando sobre los aspectos cognitivos y añadiendo eso tan poco claro de “procedimientos, valores y normas”. Así, la revolución del constructivismo fue demasiado poco, a mi humilde entender, y otros intentos habrán de aparecer si queremos cambiar el signo de la educación, aún demasiado impregnada de presupuestos autoritarios y paternalistas.
“Sabemos lo que te hace falta para tu educación”. Ese es el tipo de mensaje que la Pedagogía Crítica intenta poner al descubierto, deshilachando las cuerdas que nos atan a una cierta cultura en que hemos nacido y crecido. La posibilidad de trascender (no en un sentido espiritual o metafísico, sino simplemente psicológico) esas ataduras y descubrir como la cultura se ha inscrito en nuestra propia persona es el camino que señala la Pedagogía Crítica.
La capacidad de reflexión de Paulo Freire es un testimonio de un valor incalculable. Giroux sigue el hilo de Freire y de otros perspicaces analistas sociales (como Foucault) y consigue poner sobre la mesa cuestiones que nos interesan. Cuestiones acerca de cómo el poder (político, económico, cultural) condiciona nuestra vida y qué pasos podemos seguir para liberarnos de esa carga, si queremos.
La opresión actual en nuestras sociedades no sólo es la que proporciona la pobreza o el racismo. Hay otro tipo de opresiones más sutiles a las que somos expuestos y a las que podemos responder, con una cierta visión crítica si la practicamos lo suficiente. Los jugadores que viven un régimen de control por parte de sus entrenadores van a tener a acceso a expresiones culturales afines a la Pedagogía Crítica. Nuestros lugares de trabajo al uso no están a buen recaudo mientras sigamos planteándonos seguir siendo quienes manejamos el asunto. Los jugadores van a darse cuenta que pueden aprender de otras maneras y ser tratados con otra consideración muy pronto.
Bibliografía
- Giroux, H.A. (2003) Pedagogía y política de la esperanza. Teoría, cultura y enseñanza. Buenos Aires, Amorrortu.
dimarts, d’octubre 03, 2006
DECONTRUIR ELS MAPES AMB QUE ELS JUGADORS TRACTEN DE RELACIONAR-SE AMB COMPANYS D’EQUIP I ELS SEUS ENTRENADORS
Title: “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.
Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.
Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.
Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.
És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:
1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.
2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.
3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.
Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.
Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.
La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.
Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.
En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.
Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.
Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.
Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.
És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:
1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.
2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.
3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.
Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.
Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.
La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.
Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.
En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
