Education & Coaching Experiences

DIME QUE PSICOLOGÍA ELIGES, TE DIRÉ QUÉ ENTRENADOR ERES

2011-12-30T14:27:00.002+01:00

No frecuento mucho los blogs de la página de la ACB, y sin embargo me he dejado seducir por el rótulo de uno de los posts recientes, que rezaba: La psicología en el deporte. Yo tengo una historia particular con la psicología: interés adolescente por el tema, estudios en la Facultad (sin acabar), ocho años colaborando con la Comisión y luego Sección de Psicología del Deporte del Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña, infinidad de lecturas sobre el tema, algunos libros publicados (y por publicar) con un pie en la disciplina. Es por esto, y por otros motivos -como mi predilección por los asuntos relacionados con la dinámica grupal, la psicología social, el psicoanálisis- que me he animado a escribir sobre la psicología del deporte tal como la practica un entrenador de un equipo junior femenino.

Después de una introducción nombrando a los "grandes" (a saber, Scariolo, Guardiola, Mourinho), pasa a describir la escena del crimen. Y lo digo en estos término por que me parece criminal el grado de manipulación y confusión a los que somete a las jugadoras que entrena, y que luego se cerciora en asegurar que no pretende ser su amigo (ni falta que hace, se ha quedado antes bien a gusto liándola parda).

Todo empieza con un aparentemente inocuo comentario: "Las y los jóvenes se despistan con gran facilidad, cuesta mucho motivarlas por ello es clave planificar retos y temas al igual que entrenamientos y partidos." Bueno, puedo aceptar que los jóvenes se despistan, pero no más que los mayores, y además acostumbra a ser muy poco si les interesa lo que están haciendo. Por lo demás, ¿se tiene que motivar? ¿Motivar para qué? ¿Para jugar? ¿Para ganar?

La situación es la siguiente: antes de enfrentarse a un equipo con el que se había perdido en cuatro ocasiones la temporada anterior, además por un escaso margen, se enfrentaban primero a las líderes de la competición. Pierden y además por una diferencia muy considerable. Es entonces cuando se pone en marcha la maquinaria maquiavélica.

Después de calificar para nosotros los lectores -se supone que habrá llegado ese mismo mensaje a las jugadoras, de una u otra manera- a ese rival como "imposible de ganar", la cual cosa dice muy poco de la capacidad de cambio y mejora que advierte este entrenador en sus jugadoras -con mis equipos no pueden haber nunca partidos "imposibles de ganar"-, se pone en marcha para preparar la semana de ese partido clave. Al margen que yo no hablo con mis equipos después del partido, lo que propone aquí tiene delito, por que hay muchas maneras de hablar: "Lo malo es que lo hicimos [perder] de la peor forma posible y eso me enfureció. Era la excusa perfecta para conseguir lo que quería: ponerles las pilas, y ésta se presentó sin buscarla. Las cosas se dieron de tal manera que yo, con mis palabras y enfado postpartido en el vestuario, me convertí en el foco del enfado del grupo."

Es decir, que para cohesionar a las jugadoras lo mejor es ponértelas en contra tuya. Fantástico. La mejor manera que a este entrenador con tendencias manipuladoras se le ocurre "jugar" con las jugadoras es haciendo que se sientan avergonzadas de lo mal que han jugado, para que así reaccionen. Esto parte de esa filosofía que cuando un grupo se enfrenta a alguien, incluso al entrenador, eso les sirve para unirse.

Para mí, la finalidad nunca justifica los medios. Hay medios, hay formas de conseguir las cosas por las que yo no pienso transigir. No lo permito con mis jugadores (por ejemplo, que se insulten), como tampoco lo considero oportuno en mí (por ejemplo, presionar a los árbitros para "conseguir" algo a cambio). Aunque este entrenador nos advierte: "Sé que se enfadaron por mis formas y desde el primer entrenamiento de esa semana quisieron tener reunión. Por uno u otro motivo la fui eludiendo y aumentando el cabreo y cuando llegó aquella reunión no di mi brazo a torcer. Me había encontrado la excusa perfecta para que el equipo sintiera un punto de unión y orgullo, debían de demostrar que, aquel que les dijo que no venía a hacer amigas, era un tonto y que iban a callarme la boca. En definitiva, era ponerme en su contra para motivarlas."

Yo no hago la reunión o la dejo de hacer para irles cargando de rabia a los jugadores... De hecho, mi norma es que los jugadores pueden hablar del partido -si es que quieren- el primer día de entrenamiento de la semana, y durante un tiempo breve, del orden de 5 a 10 minutos. Las jugadoras de este equipo, en cambio, se van cabreando y cabreando, y con motivos... y cuando llega la espera reunión, el entrenador sigue en plan "puta" siendo el enemigo, siendo el que les toca las narices. Casi como los militares que aparecen en películas como Oficial y caballero, o en esa de Clint Eastwood en que interpreta al intructor de los novatos.

Con la manera cómo se ha preparado el terreno, no es de esperar otra cosa si no que siguiese en la misma línea cafre de yo soy el enemigo a batir. De hecho, nos dice: "Lógicamente antes del partido la charla fue muy sencilla y básicamente se resumió en "pensáis que estoy equivocado, pues salid allí y cerrarme la boca". Me gustaría pensar que llegamos a ir ganando por 20 puntos antes del descanso por aquellas palabras, pero sería sobrevalorar mi capacidad de manipular mentes (por mucho que alguno se empeñe en decir que yo manipulo, jejeje). Supongo que después de esa semanita de cuchillos voladores y algo más que tensión en los entrenes, el equipo salió muy motivado y con el punto de acierto necesario para ganar. Ojo, luego casi nos remontan, pero habíamos trabajado tan bien durante 20 minutos que el partido se había decidido antes."

Está claro que sí, que esta relación entrenador-jugadoras se basa en la manipulación, en el agravio, en realzar la sensación de culpabilidad de las jugadoras por haber perdido de manera abultada el partido anterior. Y todo con el "sano" objetivo (muy, muy entrecomillado) de conseguir una reacción, algo que a la postre casi se le gira en contra en la segunda parte. Aunque no hay de qué preocuparse (o precisamente sí lo hay): tarde o temprano la situación acabará explotando, y esta artimaña para ganar un partido contra un rival que había sido superior el año anterior, se acabará girando en contra del equipo.

La cosa ya ha pasado de azul oscuro, pero ¿qué más decir? Bueno, que la clausura del post no tiene tampoco desperdicio, después de haberse entronado como "manipulador" para volver a regodearse en ello: "Por cierto, como tampoco soy el ogro Shrek del baloncesto, la semana siguiente fue la del relax. Incluso jugué una pachanguita con ellas para que la que quisiera me diera un par de "palos" jugando. De eso se trata, de jugar al palo y la zanahoria.

La psicología es tan compleja que seguiré estudiando a los/las mejores, a los/las que tengo al lado como a los que están lejos para quizá algún día sí poder decir con orgullo que soy un psicólogo manipulador de colectivos.... de momento no paso de ser un mero aprendiz, jajaja."

Pues nada, que la "psicología es tan compleja" pero que a fin de cuentas se reduce a eso "de jugar al palo y la zanahoria". ¿Complejo es ponerte delante de la jugadoras para que te apedreen durante la semana como enemigo público número uno, de manera que luego quieran "demostrar" algo al entrenador en el partido, y que a fin de cuentas y después de todo ese maltrato psicológico -nunca mejor dicho- el entrenador se brinde a confundirse con las jugadoras, a simetrizarse con ellas, y haga una pachanga que "para que la que quisiera me diera un par de "palos" jugando"? Está claro, a ente entrenador le gusta que le den caña, le gusta ser el que se lleva los palos. Bueno, señores, si es para esto para lo que tenemos la psicología en el deporte, pues vamos arreglados.

LA PRIMERA EN LA FRENTE

2011-12-12T10:11:00.001+01:00

Ya lo decía yo que hay buenas y malas maneras de tomarse un lockout. El Real Madrid, ese equipo dirigido por Pablo Laso que caminaba con paso firme hasta hace escasas fechas, se dio de bruces contra una de las peores versiones de Estudiantes de los últimos años. Y es que un equipo con media de 65 puntos por partido, que ya ha perdido alguno de los encuentros de esta campaña por 50 puntos, le endosó al Real Madrid la friolera de 90. Incluso Antoine Wright parecía un jugador de baloncesto frente al equipo blanco.

Estamos frente a un caso evidente de cómo afecta a un equipo las bajas de jugadores mediada la temporada. Aunque Tomic diese un paso al frente en ataque, Velickovic aún no está de vuelta. Reyes estuvo gris excepto en algún rebote de ataque y canasta marca de la casa; Begic metió un buen mate por línea de fondo... y ya poco más. Mirotic venía de ser MVP en Euroliga, pero no mantuvo el nivel mostrado unos días antes. Y es que Ibaka es mucho Ibaka, y su rol no se distribuye de buenas a primeras entre los compañeros, aunque luzca a buen nivel un Tomic, por cierto venido a menos desde la llegada de Ibaka.

En el reemplazo de lo aportado por Rudy en su rol estamos en lo mismo. Con Carroll sin adaptarse a la titularidad de la misma manera que lucía como reserva hace pocos días, y Pocius inédito, Laso tiró de algunos minutos de Llull como escolta, y de un tiempo considerable de Singler en la pista. Suárez estuvo espeso y gris, como Felipe Reyes, inclusó cantó más que una almeja con ese triple librado a partir de una jugada de banda, y que no tocó ni el aro, que hubiera podido dar un vuelco a un final de partido en que Estudiantes tuvo miedo de ganar. Por tanto, ni el juego exterior ni el interior estuvieron a la altura del encuentro, probablemente encontrando a faltar a sus ya dos ex-estrellas NBA.

Veremos cómo Laso reconduce una situación que aparece en este partido, y que veremos cuánto tiempo continúa. Y es que la duda es más bien el tiempo que tardarán en volver a situar al grupo, que es un grupo nuevo fruto de adiciones y sustracciones varias, para que compita al nivel... al menos al mismo nivel que el Barça Regal. No dudo de que habrá titubeos como el del partido contra un Estu plagado de veteranos (De la Fuente, Gabriel y Carlos Jiménez estuvieron mucho tiempo en pista). Lo más probable es que el Real Madrid pase entre tres y cinco semanas para ajustar los nuevos roles que se tienen que reasignar con la salida de Rudy e Ibaka, así como la llegada de Singler y la reincorporación de Velickovic. Quizá para los dos o tres partidos últimos antes de la Copa de Rey pueda recomponerse un poco... ¿pero quién sacará las castañas del fuego en la Copa? ¿Qué podemos decir de los efectos menos evidentes, que pueden ser de más larga duración, como cuando se llega a finales ajustados? ¿Qué pasará con la distribución de los liderazgos? ¿Quiénes serán los saboteadores?

Un último tema que me gustaría mencionar, relacionado en este caso con los nuevos jugadores que llegan y juegan. Pasó con Ibaka, sin entrenar apenas. Ha pasado de nuevo con Singler. Me parece preocupante que los equipos deportivos, en base a las decisiones de sus entrenadores, "confíen" la suerte de todo el equipo a los recién llegados... Lo vimos en pretemporada del Barça con Cesc jugando sin apenas haber entrenado, pasando por delante de los ya consolidados en el vestuario. Y lo vemos, cada vez más, en el baloncesto como lo vemos en el fútbol. Me preocupa que los entrenadores de baloncesto nos estemos "futbolizando" con eso de poner a jugar a jugadores que no conocen las pautas y patrones de juego propios del equipo... pues una cosa es saberse un par de sistemas de ataque, y otra bien distinta que un jugador sea conocedor del grupo, de sus patrones, de su forma de funcionar, etc. por el tiempo que lleva entrenando con sus compañeros. Y los que han entrenado dos días o menos no saben nada de todo eso.

TRES BUENAS MANERAS DE TOMARSE UN LOCKOUT

2011-12-03T01:02:00.001+01:00

Tras meses de incertidumbre, desde hace ya algunos días sabemos que la NBA se pondrá en marcha -prácticamente como regalo de Navidad- el día 25 de diciembre. La cuenta atrás ya ha empezado, y los jugadores que habían venido a "hacer las Américas" (en este caso algunos "descubrían" Europa, y no el continente americano) se apresuran a hacer las maletas. Uno de los ejemplos más destornillantes habrá sido ese visto y no visto de Goran Dragic en Vitoria, aunque la breve estancia de Splitter en Valencia tampoco da para mucho, a pesar de su indudable liderazgo en un par de choques ligueros y el dejar la puerta abierta a volver... a Europa.

Yo soy del parecer que equipos como el Barça Regal o el Panathinaikos han acertado con el planteamiento de no querer contar con estrellas de la NBA mientras no se sabía que ocurriría con el lockout. Los grupos pasan por un bache emocional siempre que no se sabe si van a seguir juntos o no. Por super-profesionales que sean, los jugadores no rinden lo mismo sabiendo que en una semana pueden estar fuera, ni tampoco los que tienen contrato en Europa para todo el año no podemos garantizar que no les quede mal cuerpo. De hecho, los que ahora se irán han tenido que jugar con la incetidumbre de dónde estarían la semana siguiente, pero los que no tenían planes de marcharse a media campaña tendrán que hacer el proceso de duelo por los que se hayan ido. Ya veremos como capean el temporal las próximas semanas el Real Madrid sin Ibaka ni Rudy, a pesar de sumar al prometedor Singler; también podemos sacar conclusiones de la temprana eliminación de la Euroliga del faraónico proyecto de Scariolo en Milán, Gallinari de por medio.

A estos dos equipos que he mencionado antes, Regal Barça y Panathinaikos, me gustaría añadir también el CSKA. El caso Kirilenko es particular y distinto a muchos de los otros jugadores NBA que han venido a Europa. Kirilenko vuelve a su equipo de origen, a su país de origen, y con la posibilidad de decidir si quiere quedarse todo el año dada su condición de agente libre. Marc Gasol -creo que en las mismas condiciones contractuales allí que Kirilenko- podría haber hecho lo mismo: jugar en Barcelona (o en otro sitio), y decidir luego si completar la temporada, o bien marcharse. Lo importante en el caso Kirilenko, además de ir a un sitio conocido, es que tiene la última palabra de poder seguir. Además, me parece muy sano que el presidente del CSKA le haya puesto una fecha límite para que se decida: vemos todas las cartas sobre la mesa.

Mis planteamientos favoritos en la dirección deportiva de los tres equipos que han optado por no fichar jugadores con "cláusula de salida con el cese del lockout" han sido:

Primero: Panathinaikos. Obradovic no se la juega, no hace inventos. Quiere tener a sus jugadores que pueden fichar en el club, tengan más o menos dinero, pero siempre para todo el año. Se atreve, en los años de bonanza económica en Grecia, a tener plantillas de 13 y 14 jugadores, dejando en ocasiones al resolutivo Drew Nicholas -entre otros- fuera de la convocatoria. Chapeau para el maestro Obradovic, que a pesar de que el baloncesto heleno esté de rebajas, ha conseguido mantener a Diamantidis, que ya es mucho, y ha vestido el resto del equipo con garantías.

Segundo: Barça Regal. Joan Creus y Xavi Pascual no han querido escuchar cantos de sirena. Han hecho una plantilla de 12 para Euroliga y descartando a un jugador que no sea formado en clubs ACB cada jornada de la Liga Endesa. Ese es su modelo de plantilla este año, y no se han vuelto locos por las fluctuaciones del mercado. Sin embargo, el hecho de permitir a los hermanos Gasol entrenar con el equipo puede parecer un gesto amigable, pero no exento de riesgos. La competencia entre jugadores con ficha y los que no tienen ficha a veces puede ser fuente de conflictos, como también la intensidad esperable del que se tienen que ganar el puesto, y los que no. Además, en las idas y venidas de los Gasol a EE.UU. para eso de cotizar allí al menos una vez al mes, daba la impresión más de que iban al gimnasio a mantenerse en forma que no a formar parte de la disciplina de un equipo. Por las informaciones disponibles, tanto iban a algunas sesiones como se ausentaban de otras, fruto de compromisos publicitarios o de otro tipo. Esto siempre puede crear malestar entre los que llevan todo el tute desde prinicipio de pretemporada.

Tercero: CSKA. Al margen de Kirilenko y lo que pueda hacer, el fichaje de Teodosic ha sido uno de los grandes aciertos, como también el de Krstic. El núcleo de jugadores rusos de ha ido ampliando, con agradables sorpresas como Shved y Vorontsevich. Por lo tanto, y a la espera de la decisión de Kirilenko, el equipo está la mar de bien ensamblado, con un buen trabajo de Kazlaukas después de su paso más bien discreto por el banquillo de la selección china. Ahora bien, si Kirilenko decide irse, van a tener que pasar la fase de duelo por su partida e ir ajustando los roles a la nueva realidad grupal, es decir, al nuevo grupo que se conforma con la baja de un jugador, sea Kirilenko o el que hace número 12, 13 o 14 de la plantilla.

Tres excelentes equipos de baloncesto, tres muy buenos entrenadores, tres direcciones deportivas que han tomado decisiones meditadas y con puntos en común las unas con las otras, aunque también con algunas diferencias significativas. Pongo la mano en el fuego que al menos dos de estos tres equipos, si no los tres, estarán en la Final Four, y no sólo por el talento que reúnen en sus respectivas plantillas, si no también por las sabias decisiones que se han tomado en los despachos descartando fichajes rutilantes, pero por una estancia incierta, que podía ir de una semana hasta dos o tres meses, o quizá toda la temporada. Está claro que hay siempre fichajes de renombre que poder hacer, más si estábamos en año de lockout... pero ya se sabe lo que reza el dicho: pan para hoy y hambre para mañana.

"LAS PASARÁS CANUTAS PARA MARCAR", LE DIJO MARCELINO A GUARDIOLA

2011-10-26T12:14:00.000+02:00

Después de enjabonar al técnico blaugrana en la semana previa al Barça - Sevilla agradeciéndole por haber podido presenciar los entrenamientos del Barça, vimos que el aprendiz había tomado buenos apuntes y le dio un baño defensivo al maestro. Desde el Inter de Mourinho en la ya célebre vuelta de semis de la Champions -sí, la de los aspersores-, pocos equipos se habían puesto tan bien atrás para parar la avalancha de juego ofensivo de los de Pep.

Las claves fueron ponerle a un Barça repleto de jugones, pero casi siempre sin extremos, una defensa bien puesta y bien tupida en el corredor central de la cancha, lo que podríamos decir el trozo de campo que se delimita en la frontal del área grande. Al no usar las bandas, el Barça fue a chocar cada vez con una defensa bien organizada, que a diferencia de esa misma semana con la visita europea del Viktoria Pilsen, no habían dudas si no claridad de conceptos y mucha actividad (muchas "piernas", que diríamos en baloncesto).

Marcelino dispuso una defensa de dos líneas, en las que como elemento primordial estaba el aguntar el uno contra uno a los jugadores del Barça, y asegurar que por detrás hubiese al menos un jugador bien posicionado para ayudar. No hubo muchas situaciones claras de romper en el uno contra uno en el partido dada la gran entrega y entereza defensiva en la faceta del uno contra uno, pero a pesar de ello Marcelino quería evitar esas dos o tres jugadas en que el talento pudiese doblegar a sus discípulos.

Lo básico del partido fue eso: Marcelino no quería ver ni en pintura un regate cómodo del rival, y sus jugadores debían aguantar el envite del ataque azulgrana. Cada jugada de uno contra uno tenía detrás un respaldo defensivo, ya fuese para disuadir del regate hacia el centro, o bien para convertirlo en un bosque de piernas y, por tanto, en tarea prácticamente imposible.

Y el Barça, con Guardiola a la cabeza, cayó en el a estrategia del embudo de Marcelino. El Sevilla dejaba paso franco por las bandas, pero el Barça renunciaba a jugarlas. Cuando no hay un delentero centro corpulento ni centrales de envergadura, el Barça desiste de jugar por las bandas. Tanto que ni siquiera las pisa. Alves gusta de ir enseguida hacia la portería en lugar de alargar el campo para buscar un centro al área. Abidal sube de manera tímida, y cuando lo hace de manera decidida, a menudo no le dan en balón en profundidad.

Es así como el juego preciosista del Barça, el juego de ataque repleto de jugones, se ve obnubilado en su pléyade de talento... pues es una cuestión física que por dónde no hay espacios libres, no se puede pasar. El Barça que tanto gusta a la parroquia barcelonista y también a un buen puñado de rivales, se harta se jugar por el centro, al toque y con pases cada vez en menos espacio, pero en ocasiones cae en esa embriaguez conocida del "jogo bonito".

No descubriremos ahora las virtudes del juego del Barça de Guardiola. Aunque con equipos bien armados detrás, como este caso el Sevilla de Marcelino, le hacen subir los colores al todopoderoso Barça. ¿Y cómo lo hacen? Muy claro: taponando el centro de la cancha, colapsando espacios, esperando atrás y cuando lo atacantes del Barça encaran portería, no permitiendo ningún regate fácil. A sabiendas que el Barça no marca apenas goles desde fuera del área, ni tampoco después de carrerón por la banda y centro, ¿qué más queda en consideración? Ah, sí, que al Barça (dicen que especialmente a Messi) no le pitan los penaltis a favor. Así que con la pelota dividida, hay que lanzarse a por ella, aún a riesgo de que señalen la pena máxima.

Dos menciones adicionales. Primero y más importante: Javi Varas, excelso. Segundo: Kanouté consiguió despistar a Messi. Únicamente decir que antes del encontronazo con Cesc, el jugador sevillista hubiera merecido la segundo cartulina amarilla. La secuencia fue la siguiente: Kanouté merodea el punto de penalti cuando Messi ya ha dejado preparado el balón y se dispone a chutar, a lo que Iturralde le saca la amarilla. Mientras Iturralde apunta la targeta, baja la mirada y no ve -o no sanciona- una nueva acción irreglamentaria de Kanouté, que toca el balón del punto de penalti. Por tanto, Kanouté hubiera tenido que ir a la calle por la segunda amarilla, que Iturralde no vio o no quiso sacar.

De esta manera fue como el Sevilla plantó cara al Barça: con el planteo defensivo de Marcelino y con las argucias psicológicas de Kanouté. Claro que el esfuerzo de esas dos líneas defensivas no hibiera sido tan meritorio sin la inconmensurable actuación del joven y menudo Javi Varas. Volviendo al elogio de la defensa numantina del Sevilla, si el Viktoria Pilsen fue un queso gruyere en el apartado defensivo, el Sevilla fue un queso brie o camembert, que son pastosos. O fueron como una fondeu de queso, en las que primero el queso es líquido y, a medida que pasa la noche, cada vez se solidifica más, se espesa de tal modo que lo atrapa todo dentro. Así es como languideció el ataque azulgrana, con un alarde de espesor y brillantez de Marcelino.

Tertúlia a Catalunya Ràdio

2011-10-04T00:19:00.000+02:00

El diumenge passat vaig participar a la tertúlia de futbol del programa de cap de setmana El suplement. Em van convidar per parlar de violència i futbol. Jo mateix i l'altre convidat, el psicòleg de l'esport Jaume Martí, vàrem estar donant els nostres punts de vista sobre els assumptes que guionista, així com la conductora del programa, ens van demanar.

Per poder escoltar el programa, cliqueu aqui i avançeu fins el 19'50''. A partir d'aquell punt són uns quinze minuts d'audio. Espero que us agradi.

TRECET NO S'ARRONSA I PARLA CLAR DEL QUE CAL DECIDIR SOBRE PAU

2011-09-08T12:50:00.009+02:00

Ramon Trecet ha agafat una deriva en els darrers temps que em feia dubtar del seu savoir-faire demostrat durant una pila d'anys quan ell treballava fent l'NBA, alehores en obert, per Televisió Espanyola i de matinada. Repescar-lo pel gran públic era una empresa arriscada, encara que com a col·laborador del diari Marca durant els últims anys, amb un blog certament actiu i polèmic on no es talla un pel, el pas a fer de comentarista a Marca TV era un pas. De fet, durant l'any ell fa els partits de LEB Or que s'emeten els divendres al vespre.

Tinc un amic i col·lega professional que darrerament li té jurada al Trecet. Si bé es cert que el seu to és molt crític, especialment amb Pau Gasol i Sergio Scariolo, crec que destaca el seu missatge per l'absència de discurs crític entorn a la Selecció Espanyola. Mel Otero és un espantaocells, que a la mínima que es critica el combinat espanyol "corre un tupido velo", ja sigui cridant l'atenció sobre un altre assumpte o bé sense mantenir el diàleg que s'espera que mantinguin locutor i comentarista. Per la seva banda, Iturriaga fa la guerra pel seu compte, s'empipa de que toquin el seu estimat Calderón i difícilment veu com, en segons quins aspectes, l'equip espanyol fa aigües. Ara bé, ja sabem que l'Itu té sortides ben divertides, i per això se li pot perdonar una mica la seva ceguesa. Però el Mel Otero és infumable de totes totes.

És per això que el fet que algú dels tres que parlen, a banda de Carlota Reig a peu de pista, digui que calia prendre una decisió de banqueta per la qual podria arribar a "prescindir emocionalmente de [Pau] Gasol y jugar con los otros del banquillo" (acaballes del segon quart Alemanya-Espanya, 7.9.2011), va ser tota una revelació. En un discurs tant monòton, només podent sortir dels tòpics amb una gracieta de l'Itu o per l'esperit combatiu i crític de Trecet, ofegat per Mel Otero, sentir dir això va ser quelcom balsàmic. I és que Pau Gasol no havia sumat ni un sol punt al descans, portava jugats 16 minuts, havia sumat tres rebots i, això si, havia ofert una defensa solvent davant de Nowitzki. Sembla que si el rival té nom, Pau Gasol es posa les piles en defensa, encara que vagi mig coix.

I arribem al punt culminant, en la qual podem comentar la dada més reveladora de tot plegat: segons fonts de l'staff de la Selecció Espanyola, Pau Gasol estava al 60%. A mi em sembla inversemblant haver de fer jugar algú en aquestes condicions, per molt que sigui un "puto amo" com Pau Gasol. Felipe, Ibaka i si m'apures, fins i tot Claver, podien sortir i donar el 100%. Algú podrà dir que Pau al 60% els passa la ma per la cara als altres tres: jo tinc els meus dubtes. Però bé, donem per bo que una mica més de mig Pau val més que un Ibaka, un Felipe o un Claver sencers.

El problema ja no és tant si la jugada li va sortir bé a Scariolo en aquesta ocasió, i Pau va fer un tercer quart sublim. El que passa és que actuar d'aquesta manera té conseqüències. I és aquí on fins i tot el perspicaç Trecet no arriba a veure que, en actuar d'aquesta manera, Scariolo els està dient als companys de Pau que són un arreplegats. I això, a la llarga, acaba passant factura en l'equip, que petarà per alguna banda. Ja veurem si serà en aquest campionat, quan arribi l'hora de jugar contra Sèrbia o contra França per jugar-se el pas a les eliminatòries. O bé quan arribi l'hora dels talls, dels partits de caixa o faixa.

Estic convençut que, més enllà de les desavinences que puguin sorgir entre ells -ahir Rudy estava mosca de cedir-li protagonisme a un endollat San Emeterio-, incoscientment això acabarà petant. Algú del planter que no està al màxim juga i, per tant, en algun punt es deixa de valorar la bonica progressió de Felipe al campionat (de menys a més, contra Alemanya només 3 minuts) o el ventall de recursos, tant ofensius com defensius, d'un imponent Ibaka.

Un apunt final: Pau és el jugador feborit (favorit de la FEB) de la selecció espanyola de bàsquet, amb el permís de Navarro, que ja sabem que és un bon jan i amic de l'ànima del Pau. Però cal recordar com en l'Europeu femení d'enguany, també una jugadora feborita com Sancho Lyttle va tenir un rol protagònic sense pràcticament haver entrenat amb les companyes, arribant fins a l'extrem de dir-nos per televisió -serà una qüestió definida pels cossos tècnics a la FEB quan els entrevisten?- que Lyttle afrontava el partit crucial d'Espanya al 20% del seu rendiment. De fet, ho vam poder comprovar veient-la coixa pel mig de la pista, anant amunt i avall.

Per molt feborits que siguin Pau i Lyttle pels seus seleccionadors, pel director tècnic, pel president o fins i tot si hi ha un clam popular de l'afició que juguin, si sumem el que podien aportar tots dos no ens arriba si per comptar un jugador/a sencer/a. Per mi, el que queda pendent de veure és quan la jugada arriscada d'Scariolo de posar Pau sense estar al 100% els hi passa factura a l'equip. Ja hem vist com quan es posen la granota de fer feina, com la primera part contra Lituània, el joc que poden fer és avassagador.

Del que estic conveçut és que en un moment o altre tindrà conseqüències. Bé, es va patir contra Polònia al debut, també contra Gran Bretanya i es es va "palmar" de manera incomprensible amb Turquia. Encara que, a jutjar per les declaracions d'Scariolo on ell assegurava que no s'havia de començar un campionat llarg com aquest al 100%, apareixen paral·lelismes entre no anar al 100% com equip i tenir algun jugador, com el cas del Pau, al 60%.

CONSEQÜENTS: COMPTAR QUE ALLÒ QUE FAS TÉ CONSEQÜÈNCIES

2011-08-27T16:16:00.007+02:00

Fa uns dies que Scariolo ja ha decidit que Carlos Suárez no anirà a Lituània per jugar l'Eurobasket 2011. Les bones actuacions de Sada i San Emeterio, a banda de la confiança en Claver per poder jugar de '3' alt i ser a més a més el cinquè pívot de la rotació, han fet decantar a Scariolo i, és clar, el seu staff, per deixar fora Suárez. Ni la titularitat en alguns partits, com tampoc que hagi sortit abans en la rotació que homes com Llull o San Emeterio, no han fet que l'aler madrileny pugui complir allò que deia en la seva presentació per la cadena La Sexta: "Lituania es mi primer gran campeonato". Fent servir la frase ja tòpica: pues va a ser que no.

Fent una decisió de dur dos tresos com Rudy i San Emeterio, que són més dosos que tresos, i tenir a la recàmera Claver que pot defensar alguns alers alts, tot i que la defensa i el cos a cos no sigui pas el seu fort, ha estat el que ha deixat clar el seleccionador espanyol aquests tres últims partits. La rotació està clara, hi ha tres bases de garanties i una rotació de quatre alers de molt de nivell, amb Llull definitivamente fent d'escorta, malgrat Pablo Laso l'esperi a Madrid per que jugui de base. Pel que fa al joc interior, poques novetats, encara que si una de molt important: Pau Gasol pot sortir de la banqueta.

Crec que entre el partit contra Eslòvenia del dissabte 20 i el partit del dia 21, també contra Eslovènia, a Scariolo se li debia aparèixer la Verge. Bé, més que una aparició, sembla que d'un dia per l'endemà va treure conclusions. El dissabte 20 Marc Gasol va estar molt encertat, amb una percentatges molt bons, mentre que Pau -tot i sortir de titular- va estar maldestre en el tir, crec que amb un 0/6 d'inici, i en defensa va estar fent el gos. L'entrada de Marc com un vendaval no va fer canviar a Scariolo, que li va seguir donant minuts a Pau malgrat la falta d'encert i, el que és encara més creu, la falta d'intensitat. Amb tot, a la segona part Pau va fer un parell de palmejos, alguna cistella alliberat de defensa i un grapat de tirs lliures, i va a acabar com màxim anotador de l'equip malgrat haver-se arrossegat durant la primera part.

A l'endemà Scariolo va canviar de parer, i va posar a Marc d'inici. Sortir amb Marc i deixar a Pau a la banqueta, tal com havien estat els números de tots dos, volia dir ser conseqüent amb l'encert de Marc i, també, amb el desencert i falta d'intensitat de Pau. Per tant, se li reconeixia la bona a feina a en Marc al mateix temps que se li enviava un missatge a Pau: si vols ser titular posa't les piles. I ves per on, com no podia ser d'una altra manera en aquests casos, Pau va entendre el que li estaven dient! Va sortir de la banqueta i en un tres i no res havia convertit els seus tres o quatre primers llançaments. Va estar actiu en defensa, va còrrer la pista en el contraatac i també en el balanç. I és que això del balanç és quelcom que jo li havia tirat en cara, i sembla que ell està corregint.

Ara bé, tot i que Scariolo ha donat mostres de ser coneqüent amb aquestes decisions que podríem dir que s'han tornat un patró més o menys reconeixible a partir del partit contra Escolvènia del dia 21, hi ha algunes coses que encara no rutllen del tot bé. És que algú amb dos dits de front pensa que Claver serà el primer canvi dels interiors? En el comiat de l'afició espanyola de la Selecció abans de marxar a Lituània, Claver va ser a la pista més minuts que cap altre partit de la gira. El fet de que juguéssin a València i la baixa de Felipe Reyes no em semblen prou motiu per esperar al segon quart per veure Ibaka a la pista, un jugador que pot aportar molt més que Claver, com a mínim pel que han demostrat tots dos aquestes setmanes. Per tant, Scariolo va fer un gest de cara a la galeria, i també de cara a Claver, encara que puguem anticipar que el rol de Claver serà força residual.

Li donc el mèrit a Scariolo per aconseguir que el passotisme de Pau no s'anquilosés en l'equip: simplemente va fer falta el gest de tenir-lo a la banqueta i posar de titular al seu germà. Ara bé, és un funcionament molt ONG posar a Claver com primer canvi en el darrer partit de preparació, quan no s'espera que aquest sigui el seu rol. Ibaka i els dos Gasol, amb permís de l'absent Felipe Reyes, són els amos del joc interior, i els que jugaran més minuts.

Està per veure si Scariolo segueix la línia conseqüent que va marcar deixant Pau a la banqueta i posant a Marc de titular després del pobre partit de Pau el dia 20. Trobo que el seu plantejament el dia 21, almenys pel que fa als Gasol, va ser impecable. Marc mereixia ser titular i Pau no; Pau va posar-se les piles sortint de la banqueta, i va fer un el seu millor partit en el que portaven de preparació. I és que per molt que arribés a ser el màxim anotador de la Selecció en una pila de partits, Pau no havia fet un bon partit el dia 20, ni segurament la majoria dels d'abans. Bé, acceptables per la majoria de mortals, però no pel nivell que pot donar Pau Gasol quan es posa a jugar al 100%. De fet, s'havia gratat la panxa a la pista en molts moments, com venia sent la tònica des del primer partit de preparació. I és que no ens podem deixar seduir per allò que li sentim dir a La Sexta quan surt de titular, alguna cosa com "cuando juego sólo quiero ganar". No és gens ni mica cert: Pau Gasol no vol guanyar sempre.

Una dificultat que anticipo que pot ocòrrer al campionat -en la línia al tracte misericordiós amb Claver a València- és el rol que pugui tenir Felipe Reyes, que després de perdre el seu pare i no disputar cap dels dos últims partits de preparació, pot ser que trigui una mica a tornar-se a ficar en la dinàmica de l'equip. Només espero que Scariolo no el posi per "pena" a pista. Jo com entrenador voldria estar completament segur que està ficat en el campionat, i vigilaria de no donar-li minuts "per recuperar-lo pel grup". Per reincorporar-lo caldrà esperar a estar convençuts que pot rendir al màxim, i no regalar-li res fent un gest plenament ONG.

PAU GASOL, DARRER "DESCARTE"; MOURINHO, CESSAT FULMINANTMENT PER FLORENTINO

2011-08-19T00:56:00.005+02:00

Aquests dos escenaris són improbables, però no precisament per que no hi hagi motius per que els desenllaços fossin, al cap i a la fi, aquests. Parlar d'aquests dos casos, com una mena de ciència-ficció, no és res més que un divertiment d'estiu... un divertiment que, de pas, pot servir per posar negre sobre blanc i aclarir una sèrie de situacions de l'actualitat esportiva que sempre tant m'apassiona.

L'actualitat informativa en el món de l'esport l'ha acaparada, en els darrers cinc dies, el duel de Supercopa d'Espanya i, tangencialment, la vaga de l'Associació de Futbolistes per -almenys- la primera jornada de lliga 2011-12. Jo he seguit els dos partits del Barça i Madrid, però també he vist amb interès -excepte la segona part de l'intrascendent partit contra Bulgària- les evolucions de la selecció espanyola de bàsquet.

Anem a pams. Scariolo ha d'anunciar, un dia d'aquests, el darrer "descarte": la llista final ha de ser de 12 i no de 13 jugadors, com ara mateix té a disposició. Si no fos pel pobre rendiment de Carlos Suàrez cada cop que apareix a pista, sent un manyoc de nervis; si no fos per la dissolució dins del joc col·lectiu de Victor Claver en el rol de '4'; o fins i tot per la falta de consistència i d'encert en atac de Fernando San Emeterio, jo apostaria per descartar Pau Gasol. Els motius? Ben senzill: Gasol va a mig gas en aquests partits, no corre en el balanç defensiu, en 1x1 està tou en atac (Jankunas, que és 10 centímetres més baix que ell, el va posar en seriosos problemes durant uns quants minuts), no defensa i aleshores obliga als seus companys a haver-lo d'ajudar. A més a més, quan rep pilotes interior aguanta massa i, per tant, triga en passar-a en les nombroses ocasions que fi fan dos contra un.

La parella estel·lar que havien de ser els germans Gasol està fent aigües. Dos jugadors de 2,15 estan concedint infinitat de rebots ofensius als rivals quan juguen junts, i si bé es veritat que els exteriors han de col·laborar tancant als seus homes, els Gasol moltes vegades pensen agafar els rebots sense bloquejar al seu home i, de vegades, sense desenganxar els peus de terra. Com si estiguessin repenjats a la barra d'un bar, amb un cubata a la ma, i esperant d'agafar el rebot amb la ma lliure -però sense aixecar el cul del tamburet.

Ara bé, com que Pau Gasol acaba contra Lituània amb 18 punts, s'acaba tot el debat. Com que juga més de vint minuts, no hi ha dubte que és "referent", encara que estigui espès en atac i vacil·lant en defensa. Fins i tot quan Ramon Trecet diu les coses com són i critica l'actitud de Pau Gasol, el narrador Mel Otero -indigne successor a La Sexta de l'anyorat Andrés Montes- li va treient importància dient "temps mort" mentre Trecet menciona el nom de Pau Gasol, o bé s'nima a dir que són tots els jugadors espanyols que no estan bé.

Juga bé la selecció quan Pau Gasol és a pista? A EE.UU. tenen un barem estadístic en que es valora com està l'equip quan un jugador entra a pista, i com està l'equip quan l'equip surt. No em resultaria gens ni mica extrany que Pau Gasol "restés" en el joc de la Selecció. Jo és la sensació que tinc, malgrat que sigui un jugador fora de sèrie... però sense estar totalment implicat, totalment ficat en el treball. Ara -i també alguna altre estiu- no ho està.

Un argument més: Marc Gasol és una ombra del gran jugador que és, es contagia del seu germà i potser el que està fent és inconscientment està per sota del rendiment del seu germà gran per no deixar-lo en evidència. Si Marc fes un 20-10 com ha estat fent tot l'any a l'NBA, Pau Gasol xuparia banqueta, i serien Felipe -una assegurança en el camp després d'un any difícil al Reial Madrid- i Ibaka -jugador encara per fer però amb unes condicions esplèndides, i tot cor- els que es repartirien la resta de minuts a pista. I un darrer detall que confirma la meva hipòtesi del funcionament inconscient de Marc Gasol: la imatge colossal del Marc a la final del Mundial de 2006, que era el campionat del seu debut i sent el jugador número 12, la va assolir amb el seu germà lesionat, fora de la final. Per tant, sense risc de posar-lo en evidència amb el seu joc fantàstic en la defensa d'Scorechianitis i en el joc del bloc directe.

Pau Gasol no serà tallat. Però potser és el que li convindria a aquest equip, o bé que Scariolo no el tornés a posar a pista quan firma un 0/6 en tirs de dos i deixa molts forats a la defensa... per no parlar de quan marxa de "palomero" després de sortir a puntejar un tir, tot un clàssic del seu joc a la Selecciço. I és que si aquest és el funcionament a nivell grupal dins del Selecció, si Pau Gasol és una "vaca sagrada", aleshores és del tot comprensible que Fran Vázquez no vagi a la Selecció. Potser Fran Vázquez ha sapigut veure que Xavi Pascual no té favoritismes, i si alguns dels pívots blaugranes no estan fins, se'n van de pet a la banqueta. Segurament s'olora que a la Selecció no passa gens ni mica el mateix, sobretot sin Pau va convocat i ensdevé "heroi" i "salvador".

Pel que fa al segon assumpte: Mourinho no es només el "puto amo" de la sala de premsa, tal com va dir Guardiola la temporada passada. És també amo i senyor del Reial Madrid, fa i desfa, pica l'ullet i... pica a l'ull. M'abono a la teoria d'Antoni Daimiel -que bé que va una mica se seny al programa Futboleros de Marca TV!- de que per que Piqué tingués raó de que Mourinho s'està carregant el futbol espanyol, abans s'hauria de carregar el Reial Madrid. Daimiel ho va dir al programa del dijous 18 d'agost.

Penso que Florentino té davant seu l'oportunitat de donar un tomb al romb del Madrid. Podria perfectament fulminar a Mourinho i, amb l'impass de la vaga de jugadors, signar un nou entrenador. A mi m'agrada Radomir Antic, encara que últimament no li hagi donat feina a cap "gran". Amb el planter que té el Reial Madrid bé li podria disputar al Barça tots els títols, però crec que seria necessari canviar l'inquilí de la banqueta. També és veritat que hauria de posar-se a buscar algú corre-cuita, però potser millor això que no tenir aquest terrorista que ha passat d'agredir verbalment a rivals i àrbitres, a fer-ho físicament.

Com Pau Gasol no serà tallat a la Selecció, tampoc Mourinho serà cessat. Serien totes dues decisions sanes: la Selecció de bàsquet funcionaria millor, sense haver d'arrossegar el pes mort en defensa de Pau i alliberant a Marc de la llarga ombra del seu germà. Però a la Selecció haurien de treure's una bena dels ulls, de la mateixa manera que Florentino hauria de prendre cartes en l'assumpte. Mourinho s'ha passat tres pobles i ara és el moment de que Florentino no es deixi endur en aquesta espiral autodestructiva en que Mourinho a inserit al Reial Madrid. Però és d'esperar que tot segueixi igual, encara que se li pogués donar un tomb cap a la salut en tots dos casos.

MÉS EDUCACIÓ

2011-08-11T15:03:00.004+02:00

Els aldarulls i robatoris a Londres i les seves rodalies ha estat el principal plat informatiu dels darrers dies. Ahir vaig sentir les declaracions de David Cameron al Parlament, en que s'encèn en parlar del pillatge que cometen multitud de joves anglesos, amb un gruix important entre 12 i 16 anys, pel que sembla. Cameron parla amb tant de convenciment que arriba a titllar-los de "malats". I com es comentava en algunes de les informaciones del 3/24, anuncia ma dura de la policia, persecució judicial dels culpables... però no menciona l'educació en el seu discurs?

Està clar que els aldarulls a Londres s'han sortit de mare. Com s'ha dit, poc o res té a veure amb la mort d'un jove en mans dels policies londinencs. Els joves han aprofitat les protestes al carrer per assaltar botigues, supermercats, benzineres, etc. Però l'oblit en mencionar l'educació demostra com els polítics s'ocupen molt més de tapar forats que no de preveure els possibles conflictes i invertir en educació, ja sigui escolar, esportiva o de qualsevol altre tipus.

A banda de dir que els vàndals que apareixen als carrers saquejant botigues, Cameron no ha tingut cap mena de problema d'assenyalar als pares com responsables que aquests adolescents facin tot tipus de delictes. Quan Cameron diu que els pares no estan a casa per educar als seus fills no proposa cap mena d'alternativa i, per tant, deixa apartat en el calaix el problema de fons. No podem oblidar que fa pocs anys, també al Regne Unit, es va obrir el debat si professors i mestres podien arribar a amonestar als joves que cometessin actes incívics al carrer. Per tant, la proposta era que els docents poguessin fer de policies dels joves, amuntegant en el rol d'educador una sèrie de responsabilitats que correspon a una altra institució: la policia.

En quan a allò que els docents puguin fer, estic segur que els recursos en dinàmica grupal seria una de les eines pel desenvolupament professional dels docents, a més a més de poder ajudar a afrontar les problemàtiques que queden més palesades quan pensem en els aldarulls al Regne Unit.

Per tant, penso que després de controlar els actes vandàlics, seria convenient obrir un debat profund a nivell educatiu. L'educació mai ha estat una prioritat suficientment ben moblada de recursos econòmics, ni de programes educatius seriosos i ambiciosos. No penso que hi hagi hagut innovació educativa després del constructivisme (les famoses reformes dels sistemes educatius a les dècades de 1980 i 1990), i hem de fer un pas endavant quan ja anem camí del 2020. No parlo, però, de plantejar la necessitat de mesures reeducatives amb aquests joves vàndals: al que em refereixo és a fer-li un rentat de cara a tot allò que es belluga en l'àmbit de l'educació i que fa tuf de ranci. I entre d'altres coses important, la que m'ho sembla més és formar als educadors en nocions sobre els grups i el seu funcionament.

Podem lamentar que en aquesta ocasió al Regne Unit tampoc hi hagut prou sintonia i rebuig de la culpabilització recíproca entre docents i pares, que només fa que tirar per l'aigüera. Quan l'agitador de tot plegat és el prime minister, veiem com no és només que l'Estat del Benestar vagi a la deriva. Del que es tracta, més aviat, és la manca d'horitzons formatius en la societat, la manca d'un paradigma formatiu que serveixi de paraigüa per comprendre i afrontar la insatisfacció i, sobretot, la manca de límits en que neden aquests joves.

Quan no hi ha mesures estatals efectives, el caire educatiu llueix per la seva debilitat, sovint apareixen els retrets entre adults sobre el que passa amb les joves generacions. Ja seria hora de deixar els retrets, de fixar-se només en les sancions i també deixar de dir que els fa vergonya el que veuen a les imatges: els joves mostren el desencís vital i la manca de límits que ha impregnat tota una generació. Estem disposats a reflexionar com recuperar-la?

MERCAT D'ESTIU: ELS ENTRENADORS

2011-07-21T14:07:00.006+02:00

Sembla que amb l'acord per la composició de les plantilles dels equips ACB s'obrirà el tap que alguns equips havien fet fins que no s'aclarís aquesta situació. Jo em vull fer ressò de la tornada de Luis Casimiro a les banquetes de Valladolid. El tècnic de Ciudad Real ja va estar uns mesos com inquilí de la banqueta de l'actual Blancos de Rueda. Estic convençut que a poc que pugui mantenir el nucli de jugadors -en la seva presentació ja va avançar com d'important seria comptar amb Dumas-, el tècnic que va fer campió al TDK Manresa de Creus, Peñarroya i companyia farà una molt bona feina. L'acredita una trajectòria que, malgrat altibaixos, ha tingut una línia coherent. De fet, amb la direcció de Casimiro als temps morts és amb un dels moments de la temporada en el que frueixo més dels comentaris que podem sentir a la televisió. Un article meu de 2008 i un altre de 2009 així ho palesen.

La sortida de Casimiro de la banqueta d'Estudiantes posa la catifa vermella pel retorn del fill pròdig, Pepu Hernàndez, després del seu pas triomfal per la Selecció -encara que va sortir escaldat- i una etapa discreta al DKV Joventut. I també podríem parlar de la tornada d'un altre fill, o com a mínim d'un entrenador fet a la casa com ajudant de Pedro Martínez, en el cas de l'arribada de Salva Maldonado a la banqueta del Joventut. Amb pocs diners i molta gent de la cantera Maldonado haurà de fer lluiment de la seva capacitat de fer que els seus equips defensin amb consistència (ho ha demostrat amb escreix, en els darrers anys, a Gran Canària i a Fuenlabrada). A més a més, s'ha de dir que el joc d'atac que ha triat pels jugadors que ha tingut a les seves ordres ha fet dels seus dos darrers equips uns dels rivals més temuts a la lliga ACB, especialment quan jugaven com locals.

Pablo Laso provarà sort al Real Madrid. Està per veure si aquest entrenador amb ja força experiència a les banquetes es pot adaptar a un equip gran. Va passar sense pena ni glòria per la banqueta de Pamesa, i encara que ha fet unes bones campanyes a Sant Sebastià, cal veure com s'adapta als jocs d'equilibri que seguramente li demanaran fer al club blanc, que en una sola tempora ha enterrat en l'oblit de les banquetes ACB i Eurolliga a Messina i a Molin. Jo penso que Laso no podrà dur el Reial Madrid al nivell del Barça d'enguany, encara que si que pugui competir amb el Caja Laboral, per cert arrassat en el seu joc interior amb la sortida de Barac, encara que no tant per la de Batista, que n' s'hi va acabar d'adaptar. Potser si el Reial Madrid tenen paciència amb Laso, en dos o tres anys li pot arrebassar el títol ACB al Barça o al Caja Laboral, però aquest any em sembla que encara no ho veurem.

Arribem al cas del Sant Sebastià. Després de sortir Laso, els directius del club s'han refiat de Sito Alonso, encara que s'hagin entrevistat amb altres candidats. Probablement pel crèdit d'haver estat la ma dreta d'Aíto a Badalona o bé, qui ho sap, per tenir els mateixos agents que Xavi Pascual i això pot fer-li guanyar números, Alonso comença la seva segona experiència com primer tècnic ACB. Si fem una mica de memòria, però, la sortida de Sito Alonso de la Penya va estar farcida de retrets al club, dient que no l'havien recolzat prou, que havia estat "massa de la Penya" i això l'havia desafavorit, que havia comptat molt amb els joves (com si això fos excusa a un club com la Penya). Ja veurem si Sito Alonso acaba els dos anys que ha signat, ja que en la seva etapa com primer entrenador a la Penya es va veure un empitjorament de les prestacions del seu equip mentre va estar treballant.

Per mencionar la darrera novetat, tenim Paco Olmos a València. Torna, un altre cop, un antic inquilí de la banqueta. Sembla una mica contradictori que Power Electronics hagi gaudit de Pesi i que a la temporada següent contractin Olmos que, no ho oblidem, ha perdut la categoria amb el Menorca. Molt em temo que Olmos podria ser un Hussein segona part, sobretot si els jugadors se li posen de cul, encara que estan aplegant una sèrie de jugadors joves (San Miguel, Ogilvy, Faverani) barrejats amb veterans joves (Martínez, de Colo, Lischuk). Ja veurem com li surt la recepta al València, i si el retorn d'un vell conegut els funciona.

REGAL BARÇA TEMPORADA 2011-12

2011-06-17T15:32:00.002+02:00

El Regal Barça ha fet la primera operació oficial per confeccionar la plantilla per la temporada 2011-12. Amb la roda de premsa en que s'anuncia la marxa de Ricky Rubio a l'NBA serveix per començar a poder fer travesses de quins seràn els jugadors que entrenarà Xavi Pascual la temporada vinent. Els jugadors amb contracte són Sada, Navarro, Ingles, Lorbek i Perovic. A més a més Mickael és a prop de signar, Eidson sona com segon extracomunitari a banda de Mickeal, i el club té una opció per renovar N'Dong.

Dono per fet que el bon ull clínic de Creus i Pascual, així com les filtracions als mitjans de comunicació, acabarà confirmant els rumors que posen a Eidson en l'òrbita blaugrana. No tenir un '3' alt és quelcom que és paga a l'ACB i també a Eurolliga, i no cal que pensem gaire: el Panathinaikos va jugar la carta de posar un '3' alt (Perperoglu o fins i tot Kaimakoglu), o bé un jugador molt físic com Sato, superior en el pal baix a Anderson.

El Barça 2009-10 tenia pocs sistemes per a jugadors concrets, i aquests estaven pensats per Mickael, tot un tret revelador de la importància d'aquest jugador en els esquemes de joc de l'equip. Podem dir que Mickael, si està bé de salut, és el millor '3' que juga a aquesta banda de l'Atlàntic. I fitxant a Eidson s'aconsegueix tenir un recanvi per Mickael, o fins i tot poder jugar amb tots dos junts. En quan a N'Dong, considero que el rendiment ha estat molt bo en alguns dels partits del play-off, i penso que el club el renovarà.

Des de l'UE es posa en dubte si el sistema de "cupos" de l'ACB és legal. Em refereixo a això que es cuinen peròdicament entre ACB, Consejo Superior de Deportes i ABP: 4 seleccionables per a una plantilla d'11 jugadors, o bé 5 si són 12 fitxes. Mentre això no canvïi, haurem de seguir pensant que a Sada i Navarro s'hauran d'afegir com a mínim tres seleccionables més. Anderson i Morris tenen un peu i mig fora del club, mentre que Basile és una incògnita. Roger Grimau també és una incògnita, encara que l'afavoreix ser seleccionable, i ja li ha fet saber al Victor Lavagnini que "no siguis gafe", ja que al periodista se li va ocòrrer fer un comentari molt poc afortunat sobre la continuitat del capità en el moment de celebrar el títol de l'ACB. La continuitat de Lakovic també penja d'un fil.

A mi m'alegraria molt que Roger, Lakovic i Basile continuessin la temporada vinent. Tots tres són tot cor. Però el que està clar és que no podran fer-ho tots tres, potser només dos d'ells, a més estirar. O potser cap. Només hi ha una opció remota: que quan pensin en els dos bases comptin a Lakovic amb Sada, i que Ingles passi a fer el paper de "combo-guard" que ha tingut Lakovic aquests darrers dos anys d'ençà l'arribada de Ricky, i estiguin servits en quant a seleccionables... la qual cosa voldria dir no fitxar Eidson, ni repescar Rabaseda, i buscar un '4' seleccionable que valgui la pena.

La meva travessa és:

Bases: Sada i Lakovic. Si volen fitxar un base seleccionable, podria ser Rodrigo San Miguel. Lakovic aleshores no continuaria.

Alers: Navarro, Ingles, Mickael, (Eidson) i Rabaseda (o bé Grimau).

Pívots: Lorbek, Perovic, N'Dong, Fran Vázquez. I un cinquè pívot, seleccionable si continua Lakovic, i comunitari si es fitxa un base seleccionable.

Jo estaria molt content si el Barça fitxés a Dusko Savanovic per cobrir el buit que probablement deixarà Morris. És un jugador super-classe, molt intel·ligent, capaç d'encistellar de tres punts -si fa no fa com Morris-, jugar com un mestre al pal baix i passar-la com els àngels -com ni pot sommiar Morris-, i un esglaó per darrera en quan a taps. En quan a la defensa del 1x1, tots dos són bastant tovets, així que el perfil defensiu de l'equip -a banda del tema dels taps- no canviaria gaire, encara que en atac l'equip tindria molts més registres. Us imagineu jugant en alguns moments a Savanovic de '4' i Lorbek de '5'?

Que vingués Savanovic dependria d'assegurar cinc seleccionables (Sada, Navarro, Rabaseda o bé Grimau un any més, Fran i un cinquè jugador). Jo estaria encantat, ja ho he dit, però totes les meves travesses s'esborren si canvia el marc de contractació -tal i com suggereix la UE- o bé el Barça decideix tenir una plantilla de 13 o 14 fitxes de bon començament de pre-temporada.

MOLTS DUBTES, FALTA D'ORDRE I POSAT D'ESPANTAOCELLS

2011-06-06T17:29:00.002+02:00

L'estampa d'Emanuel Molin a la sèrie de semifinals entre el BBB i el Real Madrid ha estat per llogar-hi cadires. Podem fer-nos a la idea de que després de rebre dos severs correctius a la Final Four de l'Eurolliga per un marge de 20 punts de diferència, hi havia alguna cosa que no rutllava en aquest equip. Si bé ja vaig fer menció de com Messina fugia d'estudi quan va plegar d'entrenar al Real Madrid, no està de més dir que Molin ha acabat d'enfonsar un vaixell que, com el Titanic, havia topat amb un iceberg. I ja sabem que els icebergs els hi veièm un bocí, però queda la gran part sense veure's.

Un entrenador interí com Molin que tot just l'ascendeixen proclama que pensa i entèn el bàsquet "tal qual" com Messina, que assumeix la responsabilitat de la derrota en el tercer partit de la sèrie contra BBB, que no encerta a reaccionar per demanar els temps morts en moments crucials i li han de dir a cau d'orella que s'enrecordi de fer-ho... Aquest entrenador és més aviat un espantaocells que no algú que prengui decisions.

Jo identifico a Molin amb aquest personatge del conte del Mago de Oz, ja que el tret característic d'aquest entrenador és que s'ha quedat palplantat en alguns moments crucials dels partits, sense reaccionar, gairebé quedant-se en blanc. El llistat de carències mostrades per l'entrenador italià és força extens:

1. Hem pogut veure la manca d'entesa de Molin amb els jugadors, com ara en algun temps mort: ja fa un parell de setmanes Fisher i Velickovic li van discutir en un mateix partit allò que els deia. Ha estat Velickovic castigat des d'aleshores? Recordem que Molin el va estar fent servir com '3' alt per donar descans a Suárez, i ha estat després que Tucker ha jugat molt sovint de '3', una posició en la que no llueix i a la qual no està acostumat, sobretot en defensa.

2. També m'ha quedat la sensació de que, a banda de que deixava de demanar temps morts mentre es quedava embadalit, quan els ha demanat ha deixat poc clar el que volia. Manel Comas, amb un to molt políticament correcte per a un company de feina, va dir després d'un temps mort caòtic en la sèrie contra BBB que a veure si malgrat tot els hi havia quedat clar als jugadors el que s'havia de fer. Amb una mala gestió del temps mort és difícil que els quedin clares les coses als jugadors, per això Molin hauria de ser clar, quan no ho és!

3. Una altra cosa que costa molt d'entendre és que, fins i tot en els moments més desesperats del quart i definitiu partit de la sèrie, les dues darrers jugades acaben llençant Tucker i Suárez, que han estat horrorosos tots dos en aquest sèrie. Llull els ha mantingut amb vida en diferents partits, Sergio Rodríguez ha donat un pas endavant i Tomic ha estat referent de principi de partit, però després ha restat desaparegut en combat.

4. Una altra cosa que costa molt d'entendre és com en el darrer partit de la sèrie Mirotic pràcticamente no juga, i Molin opta per posar molts minuts en pista dos cincs, ja sigui la parella Fisher-Tomic o la de Fisher-Begic. Jo no sé si això ho tenien entrenat, però dona la sensació de que Molin s'ho va treure de la màniga per veure si sonava la flauta. El Real Madrid ha jugat amb un '4' obert tota la temporada. Felipe ha tirat de tres punts, Mirotic ha tingut partits brillants tirant des de les cantonades sobretot, i fins i tot Garabajosa va encertar alguns llançaments mentre Messina va comptar amb ell. De cop i volta Molin decideix posar dos cincs a pista durant molts minuts, qui sap si per millorar en l'apartat del rebot, un aspecte que els va condemnar en el tercer partit de la sèrie, el que BBB gira la truita.

Em quedo amb els primers plans a Molin, al qual TVE li ha fet un marcatge de càmeres no massa abusiu, però el suficient per palesar que no ha estat a l'alçada. En aquests primers plans hem pogut veure que feia la fila de estar absent. Tant és així que Jota Cuspinera li va a dir a manca de 50 segons de la eliminació en el quart partit que demanés temps morts per guanyar mig camp i preparar una jugada. Em sembla recordar que Hervelle acabava de fer la cistella gairebé definitiva a passada de Jackson, un llançament preciós amb rectificat inclós, gairebé quan sonava la botzina. Un llançament que podria haver-se fet després d'estar-se més de tres segons a la zona, també convé dir-ho.

Amb un entrenador caga-dubtes no vas enlloc. A mi el posat de Molin m'ha recordat, ja ho he dit, a un personatge del Mago de Oz: l'espantaocells. Recordem que en aquesta història l'espantaocells té moltíssims dubtes, no es decideix a tirar pel dret. Un entrenador no es pot permetre tenir tants dubtes, posar tant poc ordre en el joc de l'equip i certificar, en la roda de premsa, que quan perdia de 19 al descans del segon partit no va dir res especialment per què ja estava clar que havien de canviar les coses a la segona part. Si perden el partit i és responsabilitat seva com entrenador, i quan remunten gairebé guanyen ell no ha dit res de l'altre món, aleshores millor que recollim la paradeta. És clar que els jugadors havien de canviar, però la gràcia dels entrenadors és que els diguem alguna cosa als jugadors, sobretot en els moments quan més els cal una mica d'ordre...

SILENCI PRODUCTIU

2011-06-03T15:07:00.007+02:00

Ja anava camí de fer dos mesos de la meva darrera entrada en el blog. No és que no hagi hagut ocasions per escriure sobre esport, com ara els triomfs del Barça de futbol o bé l'ocasió més recent de totes elles: el triomf del Biscaia Bilbao Basket en las semis de l'ACB davant d'un Real Madrid ben ensopit. I és que parlar d'aquest equip, tot estudiant la comunicació verbal i no verbal d'Emanuel Molin, seria un assumpte apassionant a desenvolupar...

El títol del post és prou revelador. No he escrit al blog, però he escrit molt en aquestes darreres setmanes. I més enllà d'escriure, he fet un pas de gegant en la meva carrera d'escriptor firmant amb l'Editorial INDE tres contractes. Tres contractes per tres llibres, quin goig! Ells s'han compromès a publicar tres obres que jo tenia pràcticamente enllestides, i a les quals he fet els darrers retocs aquestes dies, per acabar de polir-les i deixar-les com a mi m'agraden.

Aquestes tres obres meves toquen diferents temes relacionats amb l'esport, els grups i la filosofia de les activitats d'esport en edat escolar. Veuran la llum en els propers dotze mesos, i no en una editorial de pa sucat amb oli, no, sinó amb la prestigiosa Editorial INDE, tot un clàssic dels textos d'Educació Física, psicomotricitat i esports en general. Un cop ja he publicat amb Paidotribo i ara ho faré amb ells, considero que he assolit la fita de publicar amb les que jo considero les dues millors editorials esportives d'Espanya, i probablement també de les més punteres en parla hispana.

Els llibres que he acordat publicar amb INDE toquen, com us dic, temàtiques diverses. A banda, està pendent de que en els propers mesos vegi la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). A continuació us faré un petit tast dels temes que hi abordo en els tres llibres que publicarà INDE, marcant-vos les línies mestre amb les quals he construit el meu discurs:

Aprender a ganar. La competición en el desarrollo de los deportistas
Ja fa temps que volia publicar aquest text que planteja els seriosos dubtes que en la pràctica apareixen quan parlem de si les persones volem allò millor per nosaltres. És usual sentir a dir que "la gent sempre vol el millor" o, en el cas dels esportistes, que "sempre surten al camp a guanyar". La meva experiència em demostra que això no es gens ni mica així, i que sempre hi ha resistències individuals o grupals que cal vèncer per assolir el millor per a un mateix.

Aprendre a fer esport és, doncs, també aprendre a guanyar. Aquells que institucionalitzen un discurs en el qual l'esport educatiu, formatiu o com li vulguem dir està abocat a aprendre a jugar junts, a divertir-nos, a tenir hàbits saludables, a fer amics, etc. sense mencionar també l'aprendre a guanyar, aquesta gent s'equivoca. No podem esbiaixar el que ha estat històricament l'esport, i fins i tot l'esport amb infants ha de plantejar com fem florir les llevors de la formació dins d'una competició que ens ajuda a aprendre a guanyar. Vler guanyar és una fita preuada i molt educativa.

Sóc conscient que el discurs políticament correcte, a dia d'avui, és el que menciona la formació en les edats infantil i juvenil, i la contraposa a la competició per a edats més avançades. Ens hem fartat de crear nous esports a la carta amb una competitivitat light, així com els jocs cooperatius o les modificacions normatives dels miniesports, entre les quals destaquen la norma d'alineació i la prohibició de diferents recursos tàctics-estratègics.

Considero que hem de deixar de sobreprotegir i infantilitzar als jugadors i als entrenadors de l'esport en edat escolar per poder donar un pas endavant en la construcció d'una filosofia esportiva que agermani l'educació amb la competició, dins de la fòrmula d'aprendre a guanyar. I és que no porta enlloc de dir que la gent cal que aprengui a perdre, com es ve a dir des de segons quines corrents pseudopedagògiques... allò important és educar-los per que aprenguin a guanyar!

Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para las organizaciones de deporte en edad escolar
Quan vaig estar escrivint Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos, vaig dedicar un dels capítols a reflexionar sobre la direcció tècnica en minibàsquet. Quan vaig adonar-me que en un sol capítol no podia reflectir les meves idees sobre el tema només de manera superficial, em vaig posar a escriure... fins que en pocs dies el projecte d'un nou llibre sobre direcció tècnica va agafar forma.

Arran de la Llei 3/2008 de la Generalitat de Catalunya es reconeixen quatre professions en l'àmbit esportiu català: entrenador professional, monitor professional, professor d'Educació Física i director esportiu. Jo he estat uns quants anys fent de coordinador i director tècnic a clubs de bàsquet i també en les extraescolars d'un centre educatiu, un càrrec que té similituds amb la nomenclatura legal de director ssportiu. Després de tot aquest temps treballant en aquest àmbit, em vaig donar compte de les mancances de formació estaven més esteses, fins i tot, que les ja notables carències de la formació dels tècnics esportius.

En aquest llibre reflexiono sobre el paper clau del Director Tècnic en les organitzacions d'esport en edad escolar, ja siguin clubs, associacions, AMPA, centres educatius, serveis municipals, empreses, etc. Aquesta figura no ha rebut una atenció suficient, i crec que ens els propers deu anys veurem una modificació radical de la concepció del treball que ha d'assumir el que jo penso que és el primer professional de les organitzacions d'esport en edat escolar.

Si el títol del llibre resa "Direcció Técnica y Pedagógica" és precisament per que una de les tasques principals del Director Tècnic és entrenar el grup d'entrenador i monitors de l'entitat. Igual que els entrenadors entrenen els jugadors i, a nivell vincular -com a mínim, sinó és que a més a més els poden portar a la pista- també han d'"entrenar" als pares i mares dels jugadors, els Directors Tècnics ens hem d'involucrar de valent en la formació dels entrenadors i treballar amb ells com a grup. Lamentablement hi ha un seguit de tasques, algunes d'elles no tècniques, que ens prenen temps de la tasca primordial de formar el grup d'entrenadors, i això és quelcom que hem de canviar.

El dia a dia de les organitzacions d'esport en edat escolar, la relació amb els membres de la Junta Directiva, els errors més freqüents comesos pels Directors Tècnics o els fonaments de la psicologia social i grupal que hem de conèixer per tractar amb tothom són alguns dels pilars d'un llibre amb vocació divulgativa, un llibre que planteja l'enfrontament de la tasca de la Direcció Tècnica amb plenitud de professionalitat, recursos i il·lusió.

El deporte como escuela de líderes
Com en el cas anterior, aquest llibre té un antecessor, que no és altre que El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008). En aquella ocasió vaig estar parlant de les meves aventures amb equips de base, amb nens i nenes, amb adolescents també. En aquest cas parlo dels equips sèniors que he entrenat, i en descobreixo algunes de les situacions amb les que em vaig trobar i la manera com vaig respondre.

Però no és un mer apunt biogràfic el que faig. També he anat introduint dosis raonables -i raonades- de la teoria que fonamenta la meva visió de la direcció d'equips esportius. De fet, encara que em baso en els equips sèniors que he entrenat, ni menciono els equips que són ni tampoc el nom dels jugadors, ja que entenc que allò que vàrem viure no haig d'esbombar-ho dient qui és qui. El respecte a la privacitat és important, com dic a la Introducció, però això no treu que pugui arribar a conformar un material didàctic i d'investigació en tècniques grupals.

Aquest ha estat un procés molt ric per mi entrenar a uns i als altres, des dels meus començaments amb equips sèniors a les darreres experiències, cada cop més satisfactòries.
Si un eix vertebrador té el llibre és aquest: assenyalar un camí envers d'autogestió grupal. Les meves propostes d'entrenament en bàsquet han anat millorant amb el pas del temps i dels equips, oferint-los un enquadrament cada cop millor als jugadors. Tractar-los com un grup diferent a mi o l'staff, quan n'he tingut, ha suposat un dels primers pasos. Hem de distingir el que volem assolir els entrenadors i el que, com a grup, els jugador volen conquerir. Només fent aquesta diferència -tant vital i higiènica- podem ajudar-los a treure el màxim d'ells mateixos, provent que siguin ells els que ocupin els rols grupals, especialmente que endevinguin líders. D'aquí, doncs, la idea de l'esport com escola de líders.

L'autogestió ha estat un repte per a mi en la meva carrera com entrenador, i així ho he volgut palesar en aquest text. He entrenat equips de tots els colors, però sempre he tingut a l'horitzó el trobar fòrmules per que ells es fessin més càrrec del que feien, assolint un nivell de compromís grupal i de responsabilitat individual que fes pujar el llistó d'exigència i, per tant, ajudés a millorar els resultats obtinguts. I com no podia ser d'altra manera, el llibre funciona com a punt i seguit en la meva carrera com entrenador d'equips sèniors, que vull seguir desenvolupant.

Tots tres llibres considero que tindran una bona acollida pels lectors. Toquen temàtiques diverses i ben presents en el debat esportiu i educatiu. Crec que el millor adjectiu que li puc trobar és dir que tots tres són llibres punyents. Aprender a ganar dona la volta als discursos al voltant de l'educació en valors a través de l'esport, que molt sovint pequen de massa teòrics i políticament correctes, deixant la competició i la competitivitat com un drap brut. Manual de Dirección Técnica y Pedagógica ve a cobrir un buit en el món editorial pel que fa a textos específicament per la gestió de l'esport en edat escolar, que no és equiparable als manuals de gestió, marketing i d'altres qüestions que apareixen per parlar-nos de la gestió de grans esdeveniments esportius, de la gestió de clubs professionals, etc. I en el cas de El deporte como escuela de líderes apareix un tractat sobre la direcció de grups que planteja, amb decisió, l'assumpte de l'autogestió no com quelcom superficial i gairebé cosmètic, sinó com una filosofia de direcció i també de vida.

Ens els propers mesos us aniré informant de amb quin ordre i a quin ritme decideixen els patrons de l'Editorial INDE anar publicant les meves cabòries. I ara, després d'aquests dos mesos de silenci productiu (de fet superproductiu), potser faci algun post, ja ho veurem.

PERÒ... I PEROVIC?

2011-04-01T23:43:00.002+02:00

Les dues derrotes en terres gregues deixen el Regal Barça sense la possibilitat de defensar el títol de campions, precisament aquest any que es va decidir el Palau Sant Jordi com seu de la Final Four. Aquesta crua i amarga realitat peels culers, així com per la gent que hem gaudit d'un excel·lent repertori de joc d'aquest equip des de que Pascual n'és l'entrenador, no amaga les febleses d'un equip al que Obradovic li ha aconseguit prendre la mida i buscar-li les pessigolles.

Ens hem de treure el barret. Mentre Messina abandona el timó de l'equip blanc i delega en el seu deixeble avantatjat, tot dient que faltava maduresa a l'equip, i Vujosevic fracassa estrepitosament a Moscou, Obradovic torna a donar moltes alegries a l'afició del Panathinaikos. I és que la feina no era gens fàcil, sobretot després de la marxa del "trànsfuga" Spanoulis a l'Olympiakos, o la marxa d'un altre del pilars -i mai millor dit- de l'equip les darreres temporades, el colossal Pekovic. Que no hi sigui Jasikevicius no resulta una baixa tant considerable com les altres dues.

És clar, amb les baixes de Pekovic i Spanoulis calia fer alguna cosa. D'entrada, més galons -encara més- a Diamantidis, que abans s'havia de repartir la pilota amb Spanoulis. Calathes ha donat un pas endavant aquest any, i Drew Nicholas és d'aquells americans seriosos i complidors que no abunden. Sato ha tingut dies de tots colors en aquesta sèrie, des del decebedor primer encontre al Palau, a cistelles importants de tres punts però sobretot, en alguns moments claus, quan ha aturat en les penetracions un jugador com Anderson que trenca fàcilment a tothom. Tepic ha estat una presència testimonial, pero ha sortit els seus quatre minutets per donar descans a Diamantidis i Calathes, i de nou a la banqueta. I la feina que havia de fer, ja l'havia feta.

Batiste és una assegurança de vida, així com l'ofici de Tsartsaris i la punteria de Fotsis. Entre aquests tres pívots, els que més minuts han estat a pista, completen una de les millors rotacions interiors d'Europa... però millor que la del Barça? Fins i tot Vogioukas ha tingut el seu moment estelar en el quart partit, després de jugar només els inicis dels tres anteriors, pràcticament com si anés a desgastar als rivals i fer un parell de faltes. Kaimakoglu ha aparegut per jugar de '3' i de '4', i no ha decebut. Com Tepic, ha entrat amb una missió concreta -donar descans- i s'ha tornat a la banqueta.

Però tornem al Barça. El primer que haig de dir és que en el quart partit vaig trobar a faltar Perovic. No va jugar ni un sol minut. Fins i tot al tercer quart em semblava veure el joc de peus del jugador serbi... però en els moviments al pal baix de Vogioukas! Aquest llargarut jugador l'ha emulat diverse vegades girant-se cap a línia de fons i treient un mig ganxo amb l'esquerra. Aquest és un moviment que Perovic té apamat! Jo, sincerament, crec que el Panathinaikos no tenia ningú per aturar Perovic en 1x1, a no ser que sortís uns minuts Maric, però actualment està fora de forma, com es va poder veure al Palau.

Després d'uns partits molt bons a ACB, és extrany que Perovic no hagi jugat en el quart partit, i que durant l'eliminatòria Pascual no hagi fet la seva rotació de tres '5' diferents: Perovic-Vázquez-N'dong. Potser Perovic hagués pogut aportar alguna cosa més, però cal dir que Fran ha tingut bons minuts en atac durant la sèrie. En defensa ja és una altra cosa, on Fran i N'dong han patit de valent. Ara bé, no tota l'esquinçada del joc de l'equip blaugrana s'acaba amb l'absència de Perovic.

Se m'acudeixen quatre reflexions per explicar una mica més els detalls de la derrota del Barça, quatre més a banda de l'absència de Perovic:

1) Molta defensa en zona. Pascual no ens té acostumats als espectadors a tenir tant de temps defenses zonals. Crec que els jugadors tampoc estan acostumats. El Regal Barça ha fet molta zona aquesta sèrie amb el Panathinaikos, potser Pascual ha anat a remolc de la box and one d'Obradovic, defensa que posava ja fos amb Navarro o Lakovic a pista, fins asfixiar l'atac blaugrana. Crec que Pascual ha sumat més minuts en zona en quatre partits que en els tres anys que entrena l'equip. Jo recordo un dia jugant molts minuts a Manresa i poca cosa més, a banda de defenses especials puntuals.

2) Navarrodependència. Tot semblava indicar que el Regal Barça dels darrers temps cada cop depenia menys de la participació de Navarro per fer el seu joc d'atac. Però en les situacions límit això es deixa notar, i quan van maldades allò que funciona amb una cadència agradable s'entortolliga d'una manera horrorosa. I en aquesta sèrie s'ha fet palesa l'obsessió en alguns moments, el desfici, de jugar per Navarro quan estava marcat i, de vegades també estabornit, per la defensa grega. Un senyal més de la depèndencia de Navarro és que quan el quart partit, que Pascual va decidir començar-lo amb Navarro a la banqueta, de seguida que el Panathinaikos es va posar 6-0 va fer-lo anar a la cadira de canvis, encara que després el fes tornar a seure amb els seus companys. Comences sense Navarro a veure si ataques diferent, si la defensa grega no planteja tants paranys i quan et claven un 6-0 t'afanyes a voler posar Navarro? Pascual potser pensaria: "Haig de posar un Navarro a la meva vida", o bé que Navarro s'havia de posar la cap per fer de superheroi. El que potser no van tenir en compte és que els superherois són molt més recents que els déus de la mitologia grega...

3) Fer faltes enlloc de defensar i anar a recuperar. Aquest no és un mal exclussiu del Barça. Em farto de sentir als entrenadors dient "tenim x faltes d'equip per donar, no concedim cistelles", enlloc de dir-los: "defenseu sense faltes". Fer falta no és compatible amb defensar bé. És més, per defensar realment bé s'han d'evitar les faltes. El més flagrant va ser quan, en el quart partit i a manca de 2 minuts pel final, els jugadors del Barça fessin tres faltes seguides per ordre de Pascual per arribar al llindar del bonus, enlloc de defensar la jugada, recuperar de seguida i encistellar. Com és lògic, quan ja no calia fer-la -per mi no cal en cap moment-, crec que va ser Navarro o Ricky que va fer la falta que ja els duia als tirs lliures sense haver-se d'esforçar gaire. I és clar, amb la inèrcia de les tres faltes anteriors qualsevol canvia de xip i es posa a defensar enlloc de fer falta! Però bé, aquest és un mal estès pertot del que no s'escapa aquest fabulós equip, així que no li donarem més voltes (per ara).

4) La defensa de les penetracions i el bloc directe central. A mesura que passen els mesos més em costa d'entendre l'animalada de treball defensiu que els suposa als pívots del Barça haver d'aturar les penetracions dels exteriors, ja siguin creades a partir d'aclarides o de blocs directes, i que tanmateix hagin de recuperar el seu home o com a mínim assegurar una bona posició de rebot defensiu. Ja és veu d'hores lluny que Pascual exigeix aquest treball als seus interiors, i que és la seva manera d'entendre l'estratègia defensiva. Però el que cal analitzar és si aquesta filosofia defensiva no genera una cert acomodament dels jugadors exteriors, que saben que tenen un bastió al darrera que els protegeix. Em crida l'atenció com alguns jugadors del Barça xoquen amb el bloquejador enlloc de rodejar-lo (si els pívots els donen un flash o un show) o, com seria gairebé sempre la millor opció, passen forts de primer home.

Precisament amb equips que dominen el bloc directe central, situació paradigmàtica del que no ha de permetre la defensa (és a dir, que la pilota estigui al centre de la pista), és quan i on no queda clar el costat d'ajuda i, per tant, on s'espatlla tota bona defensa col·lectiva. El jugador que ha de caure per recollir la continuació de l'home gran després del bloqueig, sovint un dels alers, ja no queda clar qui és al no estar la pilota decantada. El Barça és en aquestes circumstàcies en les quals pateix més. Aquest no deixar el mig o centre de la pista és un ABC defensiu que si no es té cura, acaba per matar-te. Tant o més que quan no ets prou consistent en la defensa del 1x1 i et trenquen fàcil de fora a dins, o sinó vas a passar el bloc sinó a xocar. O fins i tot allò que us dèia d'anar a fer la falta enlloc de defensar i recuperar.

Aquest passadís central se l'ha buscat a consciència el mestre Diamantidis, que tant s'espavila en l'1x1 com a partir del bloc directe. Però abans ja havíem vist senyals d'alarma amb els partits contra Caja Laboral aquest any, on Marcelinho i Barac han fet un estrip a la defensa blaugrana. També el Fuenlabrada els va donar de tastar aqesta mateixa medicina amb un Ayón sensacional en el bloc i continuació, sortint una mica del patró dels darrers equips de Salva Madonado. Potser havia preferit més situacions de blocs indirectes: recordem les bones campanyes amb el Gran Canària, amb les sèries de passar i moure's i bloquejar indirecte. I no és que Fuenlabrada no jugui sistemes per buscar tirs després de bloc indirecte, que també ho fa, però contra el Barça els van castigar en el forat més gran que té la defensa blaugrana: la defensa de la continuació del bloquejador en situacions de bloc directe central, fruit de la gran dedicació dels interiors a taponar les penetracions dels exteriors.

M'he esplaiat força. Feia dies que no escrivia -al bloc, vull dir-, i arran de la decepció d'Atenes se m'han encès algunes llumetes, i he decidit compartir-les amb vosaltres. D'altra banda estic convençut que jugadors i staff tècnic aixecaran el cap, i com a bèstia ferida seran encara més temibles en el camí cap als playoffs de l'ACB. Després d'aquesta decepció no m'imagino al Regal Barça plantant-se a la final de l'ACB i deixant córrer el factor pista, que gairebé segur que acaba assegurant en el que queda de lliga regular, i encaixant un 3-0 com la temporada passada. Esperem que aquest Regal Barça sigui com l'au fènix i revisqui de les seves pròpies cendres, però caldrà tirar de video i passar la ITV una mica més aviat del que podien imaginar-se ells mateixos.

MESSINA O L'ART DE FUGIR D'ESTUDI

2011-03-06T00:18:00.002+01:00

Hi ha una frase feta en català que serveix a les mil meravelles per descriure la decisió d'Ettore Messina de plegar com entrenador de l'imperial i faraònic segon projecte de l'italià a l'exigent secció de bàsquet del Real Madrid. La frase no és una altra que aquesta que encapçala l'article: fugir d'estudi.

En Xavier Gil apunta a la pàgina web questionem.com: "És que fugir d'estudi no és ben bé el mateix... Això seria escurrir el bulto o salirse por la tangente, és a dir esquivar un tema. En canvi, irse por las ramas significa donar moltes voltes o no anar al gra."

La veritat és que Messina ben bé podem dir que ha fugit d'estudi, esquiva EL TEMA. Amb el trist justificant de que marxa per ajudar així l'equip, se'n va un dels grans tècnics europeus per la porta de darrera i, a més a més, deixant algunes qüestions sense respondre. La confusió impera en el discurs de l'italià. Mirem amb cura algunes de les seves declaracions dels darrers dies, aquestes recollides per cadenaser.com:

"Estoy muy contento con cómo trabaja la plantilla. Es importante saber competir cada partido en un mundo donde solo se sabe ganar. He intentado proteger al equipo y quitarle la obligación de ganar a un equipo muy joven. He tenido una buena relación con ellos".

"El equipo me ha reconocido que se ha desenchufado. Le falta madurez al equipo. Siempre esperas que el equipo de un pasito más. Le falta cohesión y sentido de unidad que es fundamental. Tiene potencial y tiene que dar este salto. Espero que el equipo esté en la Final Four".

"Hay expectativas que para mí son un poco difícil de convertir. No quiero hacer heroísmo porque he dejado aquí un contrato de año y medio y la posibilidad de una Final Four. Si hago esto es porque quiero ayudar a unir".

1. No lliga que digui que està content de com treballa l'equip, i que aleshores plegui. Hem sentit molt aquesta temporada que l'equip era molt jove, que era un equip de futur. Amb això no crec que enganyi gaire gent. Dona la sensació de que així es cobreix les esquenes tot dient que si no feien més enguany, serà pels fruits de demà o demà passat. Ell no ha tingut paciència per fer florir l'equip, s'ha rendit a mig camí.

2. El discurs de la protecció és un arma de doble fil. Protegir l'equip pot ser tenir cura de que no remenin el grup de jugadors, que l'entrenador treballi com a filtre. Això em sembla correcte i necessari. Però també pot voler dir tractar-los com nens petits. Només dos exemples: el primer, les esbroncades sistemàtiques a Sergio Rodríguez. Recordar un travelling -i mai millor dit- que quedarà per la història de TVE fruit del novedós seguiment amb càmeres del camí als vestidors del equips al descans, on a Messina només li faltava encanyar al base. El segon, el mareig que ha tingut Velickovic, a cavall de dues posiciones diferents i amb un tracte severíssim del fins ara entrenador.

3. A l'equip li manca, segons Messina, maduresa i cohesió. Quan parla de l'equip, s'inclou ell, o bé només són els jugadors i ell resta al marge? No són precissament aquests dos dels aspectes fonamentals on podem trobar el segell d'un entrenador? Sóc del parer que els equips realment apassionants d'entrenar són els inmadurs, els que parteixen d'una càrrega d'aspectes resistencials, i on conduir-los cap a la maduresa és el Repte. El camí cap a la maduresa és EL TEMA. Implícitament Messina indica que no es pot fer càrrec d'aquest repte, que no sap com fer-s'ho per ajudar a madurar aquest excel·lent planter de jugadors a nivel tècnic, ni tampoc fer-los jugar de manera cohesionada.

4. No, no vol fer d'heroi... però assenyala que deixa estar un any i mig de contracte. Ell es "sacrifica", ho fa per "fer un favor", per "unir i no dividir"... vaja, que és un heroi i un autèntic sant. I diu que també deixa estar la possibilitat de complir amb 10 Final Four en la darrera dècada. Encara que mirant-ho fredament, també deixa enrera la possibilitat de que el Power Electronic València el deixi fora, després de ressucitar l'equip amb l'arribada de Pesic. I també deixa enrera la possibilitat de no guanyar cap títol en dos anys amb un dels millors clubs d'Europa. I això pot ser inaguantable per algú que ha triomfat amb la Fortitudo, la Benetton, el CSKA.

Manel Comas parlava durant el partit Real Madrid - DKV Joventut en termes de "caballero" per descriure la decisió de Messina. Jo no estic gens d'acord. Messina fuig d'estudi, evita fer part de la feina indispensable d'un entrenador. Necessàriament els entrenadors hem d'afrontar el fet d'agafar un equip inmadur i sense cohesió, i ajudar als jugadors a esdevenir un equip madur i cohesionat. Quan no ho aconseguim estem indicant que ens manca aquesta part fonamental de la nostra preparació que són el coneixements sobre psicologia i psicoanàlisi dels grups. Ara bé, com que el seu substitut diu que pensa el bàsquet com el pensa Messina, i que allò que els fa diferents és com són com persones, potser no veurem gaire variacions -ni aportacions grupals novedoses, encara que els facin falta- d'aquí a final de temporada.

THE FIGHTER

2011-02-25T17:47:00.007+01:00

Aprofito que aquesta setmana he vist en versió original la pel·lícula The Fighter per inaugurar un nou tag al meu bloc, que resa el nom de Cinefòrums. El cert és que no m'esperava veure, a més a més d'una pel·lícula sobre esport, una altra pel·lícula. Em refereixo a la interessant trama sobre addicció a drogues i molt especialment, un exemple evident de proteccionisme familiar. Més enllà del context esportiu, la situació familiar aporta un batibull de situacions dignes d'anàlisi.

La més rellevant de totes ha estat, sense cap mena de dubtes, el paper que té la família en el desenvolupament personal dels fills. És gloriós el visionat de les escenes on la mare i les germanes dels protagonistes queden "retratades", i mai millor dit. Es tracta d'una brutal dissecció dels problemes que abuden en la cura i educació dels fills, i posant l'exemple de l'esport, en un nivell en que comencen a moure's calers, és fantàstic per fer la reflexió escaient.

Podem veure com tota la família "viu del cuento" a raó dels combats del germà Mike (Mark Whalberg). La mare és la mànager que diu protegir els interessos dels seus fills (com creure-se-la?). El germà gran (un excel·lentment demacrat Christian Bale, qui hagués imaginat la seva carrera arran de la seva primerenca aparició com a protagonista a American Psycho) és l'entrenador del germà petit, i no compleix el més mínim, tot això amenitzat per la seva addicció al crack. I l'allau de germanes, fins a set, que són els peons a les mans de la mare, una autèntica manipuladora.

Considero que és versemblant la manera com en Miki tracta d'ensortir-se'n de la bombolla que l'envolta, i que genera una confusió colossal. A banda de basar-se en una història real, és un tema punyent i dels nostre dia a dia veure com els interessos del boxador es confonen amb els interessos de la mare, de les germanes, del germà entrenador i addicte. Gràcies a l'aparició d'un personatge femení que passa a ser parella de Mike, així com el posicionament del pare, Mike dona un pas endavant per prendre les seves pròpies decisions, per tallar el llast que li aporta la seva família.

Trobar parella és el primer pas per constituir un projecte diferent a la família d'origen. Mike ja ha estat en parella i té una filla, però està separat i no té bona relació amb la seva ex-dona. La possibilitat de tornar a estar en parella li obre la porta a tornar a refundar la seva història personal, a fer-se un projecte seu íntim. La seva carrera com boxador no està en les seves mans, sinó que segueix la melodia que li marquen la mare i el germà gran... fins que ell es cansa.

Es definitiva, una pel·lícula basada en una història real, rodada per ser un entreteniment però que aporta una visió interessant sobre el paper dels pares en el món de l'esport i, per extensió, també en el desenvolupament personal del fills, amb els riscos possibles. En aquest cas els riscos es concreten en les manipulacions orquestrades per una mare omnipresent i psicòpata, un exemplar digne d'estudi per un sistema familiar per llogar-hi cadires, així com un germà gran que tothom a la família té en un pedestal, encara que la seva situació sigui desesperada.

QUÈ LI PASSA A XAVI PASCUAL AMB ELS TEMPS MORTS?

2011-02-13T00:25:00.000+01:00

Ahir a la Copa del Rei els locutors de Teledeporte es van fixar en un detall curiós: Xavi Pascual va demanar i anul·lar fins a quatre vegades seguides el temps mort. Finalment, a la cinquena ocasió que el va demanar durant el segon quart de la revifada del Caja Laboral, va fer-lo servir. Els locutors ja feien broma. Per cert, una gran descoberta aquest Joe Arlauckas. Fins ara, quan feia el partit del Reial Madrid d'Eurolliga, em semblava més ensopit. A la Copa m'ha causat més bona impressió.

Tornant al tema: mi això que ha fet Pascual no em sembla gens extrany. De fet, fa una pila d'anys ja vaig veure a Pascual fent això mateix, sinó encarà més exagerat. Amb un amic vam anar a veure un partit de lliga EBA a Montcada. Aleshores jugaven allà il·lustres ex-ACB com Dani Pérez i Maiol Cisteró. El partit els enfrontava a l'equip que aleshores entrenava Xavi Pascual, el nòmada conjunt del CB Aracena.

Xavi Pascual va demanar i anul·lar temps morts... en vuit o nou ocasions en un mateix quart! A cada jugada que el seu equip recuperava la pilota i aconseguia una nova oportunitat d'encistellar, l'anul·lava. Però si no feien cistella i el Montcada tenia ocasió d'escurçar distàncies en el marcador, el tornava a demanar. Amb el meu amic ens vam fer un fart de riure veient a Pascual, que aleshores crec que ni coneixíem el seu nom, fent i desfent... i mai millor dit.

Pascual ha pujat esglaó a esglaó per les categories de la FCBQ i després de la FEB. No podem deixar de banda que abans d'aterrissar al Barça com entrenador ajudant, va agafar el CB Aracena i va aconseguir fer el salt de lliga EBA a aleshores LEB-2, per tornar a enfilar-se una mica més amunt encara, a LEB-1, la temporada que ja competien a Ponts.

Com a curiositat, a banda del costum de demanar i anul·lar temps morts repetides vegades, Pascual té un altre tret característic en els seus temps morts. Aquesta temporada no li he notat tant com en les anteriors en que l'hem conegut com entrenador del Barça. El cert és que tenia una tendència molt marcada, ara ja no tant, a menjar-se els articles a les frases. Pràcticament podríem dir que, en els seus temps morts, parlava "com un indi".

No estic segur si estalviar-se els articles a les instruccions als jugadors li permet parlar més. Vagi per davant que aquestes dues rareses que el caracteritzen no treuen gens ni mica la bona feina que està fent. I és que és ben cert que estem davant d'un tècnic excel·lent, algú que com bé diu Joan Creus quan parlava de la renovació del contracte del tècnic, a banda de fer guanyar el Barça, l'ha fet jugar amb un bàsquet atractiu i modern.

OPINAR VS. DESCRIURE: UN DEBAT OBERT ALS MEDIA ESPORTIUS

2011-01-27T11:51:00.004+01:00

Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.

Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:

1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.

2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.

3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.

Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.

M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).

Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.

Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.

El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.

Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.

Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.

Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.

CAÇA I CAPTURA DE LA CULTURA COMPETITIVA

2011-01-11T00:12:00.007+01:00

Darrerament hem anat veient com s'han fet diferents esforços per regular alguns aspectes de la cultura competitiva. Jo personalment ho he pogut veure en l'extensió, a través de mesures reglamentàries sobretot, de limitacions en el nombre de punts o gols pel qual queden resolts els partits. Aquesta ha estat una "mesura estrella" darrerament.

La Federació Catalana de Futbol ha adoptat, a partir de la temporada 2010-11, una sèrie de mesures que segueixen la línia presa per altres federacions autonòmiques, com bé sigui la de bàsquet o la d'handbol. Després de molts anys tenint en funcionament la norma d'alineació en el minibàsquet i el minihandbol, l'estament futbolístic català ha acabat adoptant mesures similars a les que ja s'havien pres fa una pila d'anys en els altres esports d'equip.

Podem veure, doncs, com les regulacions sobre temps de joc mínim i màxim per a cada jugador (norma d'alineació), així com diferents mesures per regular el nombre de gols o punts que apareixen en el resultat final del partit, són precisament les mesures que més abunden en el món de l'esport en edat escolar. De fet, quan es pensa en adaptar l'esport a la realitat psicològica de l'infant, els directius pensen en prendre mesures d'aquest estil. Ja fa temps que en minibàsquet es van pensar en posar cistelles més baixes i pilotes més petites i lleugeres. Aquestd darrers vint anys ha arribat una segona onada de mesures, que busquen bàsicament l'adaptació psicològica.

Una de les descobertes recents que he fet ha estat un nou esport, que es diu Colpbol. Es juga en el terreny de joc d'handbol o futbol sala (40x20 metres), amb porteries, amb dos equips de set jugador. De fet, té unes característiques peculiars. Sorgit de l'experimentació d'un professor valencià d'Educació Física, dos són els trets que més m'han cridat l'atenció, que a més a més són els seus trets característics i que fonamenten la seva lògica interna:

1. Els equips han de ser obligatòriament mixtes.

2. La pilota es juga amb la ma i només és permès de fer un toc cada jugador. Després d'aquest toc, la pilota l'haurà de tocar un rival o un company abans de poder-la tornar a tocar aquell mateix jugador.

Aquests dos aspectes són precisament una formulació en la línia de la caça i captura de la cultura competitiva. El primer aspecte esdevé un element de coeducació que ja hem pogut palpar en el món esportiu amb el korfbol. I ja sabem, a aquestes alçades, com de vegades es situa la coeducació com antídot de segons quines actituds excessivament competitives. Sembla que enlloc d'ensenyar a competir als esportistes, si la decisió ariba a ser barrejar nois i noies, d'alguna manera es rebaixa el grau de competitivitat. No eduquem una manera saludable de competir, sinó que barrejant nois i noies esperem que hi hagi un esperit més cooperatiu, més "solidari" -com ara agrada dir.

El segon aspecte esdevé un element que aporta una dimensió també anticompetitiva, però en aquest cas més subtil. Si bé l'objectiu del colpbol segueix sent el de marcar gol, el reglament d'aquest esport obliga a que l'equip hagi de col·laborar per fer gol. L'única circumstància en que un jugador pot fer gol directament seria de porteria a porteria, però en gairebé qualsevol altre circumstància caldria una sèrie de combinacions i rebots per poder marcar.

Què té d'especial això? Bé, la majoria d'esports d'equip proposen diferents maneres de col·laborar per marcar, però no arriben fins al punt d'"obligar" a col·laborar. Un jugador de futbol podria arribar a driblar quatre, cinc o sis jugadors rivals fins plantar-se davant el porter i fer gol (a la retina podem tenir ple de jugades de Messi). Un jugador de bàsquet pot aconseguir fer una meritòria jugada coast-to-coast duent la pilota de cistella a cistella. En el colpbol no hi ha la possibilitat de fer jugades individuals d'aquesta mena: gairebé podríem dir que col·laborar és una obligació.

Que el colpbol neixi de classes d'Educació Física fa entendre tant l'aspecte d'èmfasi en la coeducació com ara bé l'aspecte d'obligació de col·laborar. Com en el tècnica de l'esport només es pot fer un toc, m'haig d'associar per nassos amb els meus companys, que a més a més és una barreja de nois i noies.

I és que si ens fixem, que en el cas del rugby la pilota només es pugui passar a la mateixa alçada de camp o bé enrere quan es juga amb les mans, no crec que fos una mesura per fomentar la col·laboració (o poster si). La veritat és que determina com jugar la pilota i dona uns trets característics al rugby com esport, però no apareix la voluntat d'alliçonar als jugadors més enllà del respecte de les normes. A més a més, el jugador de rugby pot fer una gran jugada individual i aconseguir un assaig, sense l'obligació de col·laborar. En el colpbol és francament molt més difícil.

Lamentablement la proposta del colpbol parteix d'un punt de vista que a mi em sembla moralitzador, i tutela el desenvolupament motriu en funció d'una sèrie d'expectatives educatives. Però correm el risc que mitjançant el reglament s'assenyalin aspectes pseudopedagògics, és a dir, que serveixin per manipular el joc amb l'aspiració de fer-lo més "educatiu". És el mateix que podria animar en segons quins casos a un entrenador de bàsquet a demanar que els seus jugadors juguin sense bot, o bé que tots toquin la pilota abans d'encistellar. Estem donant a entendre que, per tal de fer millor l'experiència esportiva, és necessari passar-nos-la tots. O bé, com en el cas del colpbol, això queda naturalitzat a l'esdevenir una norma bàsica: només un toc cada jugador.

Sigui pel reglament (norma de alineació, norma de límit de gols/punts, norma d'un sol toc) o bé per les cabòries del entrenadors ("no es pot botar"; "tothom ha de tocar la pilota en l'atac abans d'encistellar"), podem veure els rastres de la caça i captura de la cultura competitiva. Bé: podríem dir que en tots dos casos són cabòries. Unes, les dels dirigents esportius que es concreten en les modificacions reglamentàries. Les altres, les dels entrenadors quan plantegen el seu enquadrament d'entrenament, però que en tots dos casos podem resseguir aquesta persecució de la competició.

I és que en tot moment la moda que s'ha instal·at actualment és la que busca "suavitzar" l'experiència competitiva per que no afecti de manera traumàtica als infants. En gran mesura podríem dir que apareix aquesta por en els adults darrera de la impantació de la norma d'alineació o bé de la del límit de gols/punts. Ara això ha arribat al punt de plantejar la creació d'un esport nou que esdevingui més cooperatiu que no pas competitiu. O millor dit: un esport que, com el colpbol, "obliga" a cooperar des del seu tarannà, el que es defineix a partir del seu reglament.

"PER QUÈ NO PODEM FER ZONA?"

2010-12-22T23:56:00.009+01:00

Una de les sorpreses més agradables de la primera tarda de clínics i conferències que he preparat en col·laboració amb el CB Llavaneres ha estat una pregunta d'un jugador pre-infantil, ja a ls acaballes de l'activitat. Gairebé en temps de descompte del clínic titulat "Iniciació als principis defensius zonals. Treball a partir de jocs i de joc reduït", un jugador pre-infantil ha fet un incís... magistral. "A mi m'agradaria fer una pregunta", ha dit ell, tot solemnes. Tot seguit ha dit: "Per què [els pre-infantils] no podem fer zona?"

El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.

M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"

La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:

(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).

Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.

Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.

El segon motiu que he nomenat ha estat:

(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.

Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.

La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.

BALANÇ DE LA PRESENTACIÓ AL ROBAFAVES

2010-12-13T00:59:00.002+01:00

Dijous passat vaig passar una bona estona presentant el meu llibre Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte a la llibreria Robafaves de Mataró. Ja vaig pel tercer llibre, de moment a llibre per any des del 2008, i per cada nova obra que publico acudeixo, ja amb un punt cerimoniós, a la meva cita amb la llibreria mataronina.

El cert és que la llibreria és un lloc emblemàtic per mi. Des de que visc a Premià de Mar, i ara farà ja sis anys, quan no vaig a les llibreries barcelonines, m'atanço al Robafaves. És àmplia en el seu catàleg i espaiosa en la seva distribució. A més a més, la prestatgeria d'esports es va engrandint amb el pas del temps, encara que un dels treballadors va puntualitzar: "El que s'amplia és la secció del Barça". Donc fe de que hi ha molt de publicat sobre el Barça, però també hi pots trobar llibres sobre altres assumptes esportius diversos.

Però en aquesta ocasió no hi anava com client, com lector: la meva visita era en el rol d'autor. I em vaig sentir a gust amb la gent que hi treballa i va arranjar la part logística de l'acte. També va ser d'agrair les paraules del Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus, i la presentació a càrrec de l'amiga i col·lega profesional Sílvia Callejas.

Tot plegat, tant els parlaments que tots tres portàvem preparats com el torn de preguntes i comentaris van ser moments gratificants. Jo vaig voler fer èmfasi en els recents casos en que l'esport es pot llegir en clau ètica: el positiu de Contador, el xiulet de Pinto, l'espatlla trencada de Mark Webber, l'anomenada "Operación Galgo" que esquitxava Marta Domínguez, entre d'altres.

Arran d'aquest i altres temes vaig parlar dels valors que jo destaco dels trenta sobre els que he escrit, probablement l'honestedat i l'autogestió. També sobre el públic al que s'adreça el llibre: sobretot pares i mares d'esportistes, però nogensmenys els tècnics que cerquen definir la seva fislosofia esportiva. Per suposat, el capítol de mares i pares inclou el nodrit i important contingent pels clubs que representen els membres de les Juntes Directives. Ells també poden treure fruits de la lectura del meu llibre.

En els propers mesos veurà la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Quan hi hagi novetats al respecte, ho comunicaré puntualment en aquest, el meu bloc.

RE-PRESENTACIÓ DE "BUEN DEPORTISTA, MEJOR PERSONA" I DARRERES CORRECCIONS AL "MANUAL DE MINIBASKET"

2010-12-02T13:15:00.002+01:00

Dijous 9 de desembre a les 19:00 hores re-presento (torno a presentar) el meu darrer llibre publicat, que porta el títol de Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte (Editorial Proteus). Com ja vaig fer al mes de juny a l'Abacus del carrer Balmes de Barcelona, aquest cop la farem petar una estona a la Llibreria Robafaves (C/ Nou, 9 - Mataró).

"Re-presento" el meu darrer llibre en dos sentits: primer, i com ja he dit, per ser el segon cop que faig la presentació. Però segon, per què portem un show particular. Entre d'altres coses compto amb la meva amiga i col·lega professional Sílvia Callejas per presentar l'acte, així com també hi serà Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus. Després farem una copa de vi dolç i unes pastes.

I es que nosaltres tres serem a l'escenari, i esperem trobar un nodrit auditori. Un auditori amb el que poder interactuar després de re-presentar el llibre. Un auditori que potser ja ha tastat el llibre, ja que des de que va sortir al més de juny algun dels assistents se l'ha pogut llegir. Això ho tinc present, ja que és una possibilitat. I és que una de les coses que més il·lusió em fa a la meva vida, sobretot en la meva vessant com escriptor, és que m'interpel·lin sobre la meva obra.

Tanmateix aquests dies he enllestit les correccions de la còpia, ja maquetada, de Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Ha estat una feinada impressionant, encara que era totalment d'esperar: un llibre de 400 pàgines un cop muntat, amb una lletra de tamany mig, suposa una lectura exigent, detallada i, sobretot, perllongada.

Ha estat un gust poder-li dedicar el meu temps els darrers deu dies a revisar a fons aquesta obra. Estic convençut que l'obra és trencadora en molt sentits, i abarca infinitat d'aspectes relacionats amb l'entrenament d'infants, encara que en molts moments sigui extensible també al treball amb adults. L'èmfasi en els aspectes grupals, els pilars dels quals són per mi els rols, l'enquadrament i la comunicació, és un dels punts forts del llibre.

Estic frisós de fer la presentació el dijous 9 al Robafaves, i que d'aquí uns mesos -espero que pocs, durant el primer semestre del 2011- el meu flamant Manual de minibasket... arribi al públic. Mentre això arriba vaig organitzant alguns cursos, com ara la propera Jornada de Formació del 17 i 18 de desembre que porta per títol Noves tendències en l'entrenament del minibàsquet.

Esteu convidats a venir a la presentació!

COMETRE LA QUARTA FALTA A LA MEITAT DEL DARRER PERÍODE

2010-10-26T00:13:00.003+02:00

Feia dies que no entrava a posar al dia el meu bloc. La veritat és que ja trobava a faltar esbargir-me una estona escrivint sobre esport. Sóc conscient de la doble deriva dels meus darrers posts: per una banda, futbolera; i per l'altra, posant el dit a la nafra d'alguns discursos de periodistes, discursos que m'inflamen. Però ara toca canviar el decorat, parlar de bàsquet i mirar de fer, més que una crítica constructiva (que no se ben bé el que és, encara que sigui una expressió comuna, habitual), un anàlisi comunicatiu.

La meva pregunta és: què vol dir que un entrenador substitueixi a un jugador que, a falta de cinc minuts per acabar el partit, comet la quarta falta? Crec que no és gens estrambòtic dir que una porció d'entrenadors reaccionen automàticament fent un canvi, i posant algun altre jugador a pista, algú que estigui menys "amenaçat" que el que acaba de cometre la quarta. Jo no sóc del parer de canviar un jugador en aquesta situació, ja que amb el poc temps que queda no crec que el canvi pugui servir per "reservar-lo". De fet, sovint els entrenadors no tornen a posar-lo més a pista.

El que passa és que actuar d'aquesta determinada manera comunica una sèrie d'aspectes, transmet una sèrie de missatges, no només als jugadors, sinó més enllà del cercle de l'equip, però sobretot és quelcom que importa pel que fa al rol que aleshores ocupen els jugadors:

a) Enlloc d'estar eliminat amb cinc faltes, estàs "eliminat" amb només quatre. Clarament el missatge que li arriba a un jugador és que allò que el condemna a la banqueta no és el reglament i el fet de cometre la cinquena, sinó els clixés que l'entrenador duu a sobre i que condicionen la partipació, potser vital, d'aquell jugador que ha comès la quarta. Estem perdent el jugador? Jo tinc clar que si no compto amb algú que porta quatre faltes, l'estic perdent pel que podria arribar a fer abans de cometre la cinquena, si és que l'arriba a cometre. A més a més, un entrenador rival que ens hagi fet l'scouting fins al nivell de detall de fixar-se amb això, pot buscar forçar la quarta per "provocar" el canvi. Només faria la salvetat de fer el canvi amb la quarta si aquella falta que ha comès el jugador ens indica, d'alguna manera encara que pugui semblar massa subtil el senyal que ens arriba, que no està dins del partit. Això podria passar en alguns casos, i aleshores trobaria justificar canviar-lo, d'acord al significat que té aquella falta en el discurs del jugador.

b) Un jugador amb quatre faltes no defensa al 100%. Si canviem algú que li han assenyalat la quarta, i està jugant prou bé, de manera indirecta podem estar donant a entendre que "el jugador és egoïsta i no voldrà fer la cinquena falta, per tant no defensarà al màxim". Estic segur que alguns entrenadors desconfien dels seus jugadors, i s'imaginen que la defensa no serà al límit, sinó que el jugador es reservarà. No és tant una qüestió de si realment s'està reservant algun jugador, com ara la desconfiança que mostra l'entrenador, la falta de convicció en que el jugador s'esforçarà sense amagar-se en el joc defensiu. Aquesta desconfiança, moltes vegades no prou fonamentada o dirigida de manera generalitzada a tots els jugadors, malmet el bon treball que pugui haver estat fent i podria continuar desenvolupant el jugador, coronant una participació excel·lent. És precisament en aquest sentit que podem veure l'entrenador en un rol de sabotejador del projecte victoriòs de l'equip.

c) No es pot defensar sense fer falta. Això és el més gruixut de tot, el que em fa posar de més males puces. En el rerefons d'aquest debat de si canviar o no canviar el jugador amb quatre faltes, el que flota a l'aire és precisament el dubte de que es pugui jugar sense infringir l'apartat normatiu de les faltes. De fet, un grapat d'entrenadors s'afanyen a recordar als seus jugadors que "tenim encara tres faltes d'equip per fer", la qual cosa és una invitació a fer falta, és a dir, a matar el joc. Em va agradar sentir un comentari durant un temps mort de Salva Maldonado en el partit Fuenlabrada - Unicaja, jugat fa escassos dies, dient als seus jugadors quelcom de relacionat, no ja amb les faltes, sinó amb la defensa.

Doncs del que hem de parlar als jugadors és de defensar, atacar, córrer el contraatac, però no mencionar el fer faltes com si fos part d'un temps mort, d'un temps pels comentaris tècnics. Per mi parlar de fer falta és dels comentaris més poc tècnics que un entrenador pugui fer, encara que faci el posat de tècnic estratega que dosifica les faltes d'equip. No ho és pas, ja que et carregues estrepitosament l'actitud respectuosa dels jugadors per no infringir la part del codi que estipula les faltes, ja que és pot defensar amb el ganivet a la boca sense haver de tirar de faltes.

Tornant al que Maldonado venia a dir és que, gràcies a estar encara lluny del bonus, els jugadors podien defensar al límit, mirar d'anticipar una línia de passada al pal baix, però no anar alegrement a fer falta. Crec que el seu comentari és molt encertat, i encasseja en el món del bàsquet. La majoria d'entrenadors conviden als jugadors a cometre-les, a carregar-se, quan això és una mesura molt contraproduent, ja que en un moment o altre es gira en contra de l'equip.

Com pot ser que en algun moment del partit demanem que facin falta, als finals de quarts sobretot, quan la norma sanciona el jugador i l'equip que la comet? És que el fet de no donar tirs lliure compensa fer la primera, o la tercera, falta personal d'un jugador? És que això que demanem als jugadors, màgicament, no tindrà conseqüències ara i també més endavant? No ens adonem que el millor joc d'atac i la millora defensa es veu quan es juga vigorosament, però sense faltes? Això és una de les coses que ens hauríem de mirar.

VASOS COMUNICANTS ENTRE LA REALITAT PERIODÍSTICA I LA FICCIÓ PUBLICITÀRIA

2010-09-22T23:00:00.003+02:00

De vegades em sap greu no seguir la premsa esportiva regularment. Ho faig ocasionalment, en visites puntuals als bars o altres llocs que tinguin premsa. No tinc costum de consumir premsa, com a mínim no ho faig a diari. Potser seria hora de fer un pensament... De vegades em sap greu, i molt, ja que hi ha articles d'opinió ben sucosos. Al juliol vaig reflexionar sobre el parer d'Oriol Domènech sobre el fitxatge de Di Maria pel Madrid. Un del punts forts era com aquesta excusa inicial es transformava en allò que en castellà diem com "acoso y derribo" a Mourinho, així com també enaltiment gairebé religiós de la figura Guardiola.

Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.

De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.

Paral·lelismes Guardiola-Riley a banda, el meu objectiu és analitzar un article publicat a La Vanguardia el dimarts 21 de setembre, que resa el títol "El abuelo de Abidal". El periodista que ho firma és Jordi Costa. Un dels fragments que m'ha cridat l'atenció ha estat: "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que lo han ganado todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo. Curiosamente, Guardiola mantiene este equilibrio dando valor al ser humano más que al futbolista, y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica. El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensa de las cualidades físicas del francés...". Anem a pams, desgranem una mica quines idees es poden anar escolant en l'opinió dels lectors si és que no les anem revisant:

1) "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que los han sido todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo". Bé, això ho diria millor un entrenador, i no pas un periodista. Però bé, vingui de qui vingui aquesta afirmació, postular això situa a Guardiola en un rol messiànic, de fer quelcom de difícil, inabastable. Jo no tinc tant clar que sigui difícil quan saps de quina manera has de treballar, si saps fer la teva feina. De fet, a banda de la dificultat o no de la tasca, els jugadors no són babaus, i saben que han d'ajustar-se a l'equip i a les ordres de l'entrenador per poder triomfar.

2) "Curiosamente, Guardiola mantiene el equilibrio dando valor al ser humano más que al deportista...". Vaja, ja tenim aquí aquesta prova evident dels vasos comunicants entre discurs periodístic i missatge publicitari! Hem sentit l'anunci de Banc Sabadell on actua Guardiola i el seu personatge diu: "Jo sóc un gran defensor de l'ésser humà. Hi crec molt, molt, molt". I no podem confondre que Guardiola està fent un paper a l'anunci, probablement el seu paper (com alguns "cameos" a les pel·lísules), però no podem oblidar que no és ell qui parla. El que parla o els que parlen són els guionistes, directors i productors de l'anunci que ha estat encarregat per Banc Sabadell a SCPF, però no el Guardiola-entrenador que veiem a les rodes de premsa. I no és que a les rodes de premsa no actuï, però és que ocupa rols diferents. Davant els periodistes fa un rol i davant l'audiència d'aquest anunci, un altre. I és que, a més a més, és un altre registre del mitjà audiovisual, en un altre context!

3) "...y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica." L'últim, per que ni ha hagut més, crec que Costa voldria dir... molts més. Sembla que Guardiola valora molt, molt, molt a les persones... Però això no ho dèia a l'anunci? Què té a veure això amb la seva manera d'entrenar? No puc saber, a hores d'ara, si Jordi Costa va ser conscient que feia un "cortar y pegar" de l'anunci al ben mig de l'article que va escriure. Encara que m'atreviria a dir que no, que probablement ni es va adonar i és alguna cosa que li va sortir inconcientment, i que per tant forma part de la posada en escena de l'entrenador, així com tot allò que els periodistes i també els aficionants volen veure en la figura messiànica de Guardiola. D'aquesta manera és molt més fàcil dir que Guardiola valora les persones, i en canvi Mourinho no. No només ens ho puguem imaginar, sinó que a més a més Guardiola ens ho diu francament.

4) "El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensor de las cualidades físicas del francés...". Seria important definir que és "pensar egoístamente". Per definir-ho caldria dedicar tot un altre article al tema... Se'm fa difícil saber què vol dir en Jordi Costa. Es tracta de que Guardiola pensi en el millor per l'equip? Si Guardiola és tan espavilat com diuen, potser prefereix "perdre" el jugador en aquests propers partits que no pas negar-li la sol·licitud, i que estigui a desgrat a Barcelona mentre se li mor l'avi. No puc dir que vol dir l'articulista, bàsicament per que no puc imaginar-me que vol dir per a ell "pensar egoístamente", encara que dona entendre que és un tret negatiu de la personalitat... ja que no el té o no el va mostrar Guardiola. El cert és que entrar a valorar qué ens convé a les persones, si actua egoïstament o altruistament, seria tot un altre debat... en el que ara no vull entrar.

Jordi Costa, a l'igual que Oriol Domènech fa dos mesos, i imagino que tant altres periodistes afins al barcelonisme (recordem, si el Barça va bé es venen més diaris i els periodistes treballen més), tots ells busquen sempre la mateixa foto en blanc i negre. En el seu discurs Mou és el dolent, i així Pep pot ser el bo de la pel·lícula (o de l'anunci). Amb això vull dir que, encara que no hi hagi relació evident ni tampoc remota entre el que s'escriu i la menció de Mourinho, aquests periodistes estan entestats en buscar la manera de fer aparèixer Mourinho de sota de les pedres, i de comparar-lo insistentment amb Guardiola.

Oriol Domènech comparava en el seu article la categoria moral de tots dos entrenadors. El fil argumental era que Mourinho fitxa jugadors que porta el seu mateix representant, mentre que Guardiola no faria mai prevaldre els interessos del seu germà, que és representant de jugadors, Domènech dixit. No era qüestió d'anar als fets i contrastar-ho: èticament Guardiola no no faria mai per que no es pogués sospitar d'ell. Aquesta era la sospitosa i perillosa línia de flotació de l'article de l'Oriol Domènech.

Ara bé, a diferència de l'article d'Oriol Domenech, en el de Jordi Costa s'apunta a la idea de que tots dos són entrenadors hàbils a l'hora de "fer equip": "En contraste, el estilo de gestión humana de Mourinho también consigue aglutinar al grupo, pero lo hace por la confrontación con el exterior...". I és que sembla que no es pugui nomenar, que sigui sacrilegi, el fet que Mourinho també és un excel·lent entrenador i que l'any passat va fer triplet (Copa, Lliga i Champions), com ara Guardiola fa dues temporades. S'ha de dir per activa i per passiva que Guardiola val més que Mourinho, que és millor i no només això: també cal defensar a capa i espasa, en qualsevol contrada, que també -o caldria dir sobretot?- és millor persona. No s'accepta la possibilitat de que estiguem parlant de dos grans entrenadors, o com a mínim de dos de molt exitosos. Tampoc sembla raonable, en el discurs periodístic, que l'aspecte personal, sobretot quan parlem des del punt de vista tècnic, l'hàgim d'aparcar per no confondre les coses. I és que tots dos són excel·lents actuant el seu paper.

Jordi Costa ens vol vendre la moto de que Guardiola valora molt l'ésser humà, quan qui ens ho diu, com a mínim de manera explícita, és el Guardiola de l'anunci. No podem barrejar tots dos discursos, com abans us dèia a l'hora de diferenciar l'aspecte públic de l'entrenador, el seu rol, de la seva vessant íntima i privada, la persona. Recordo com alguns actors de la telesèrie El cor de la ciutat, concretament em sembla que era Joan Massotkleiner, dèia que algun cop l'havien insultat pel carrer. Hem de diferenciar l'actor del personatge, en el teatre del futbol també.

Crec que és necessari advertir al personal, fer memòria de les coses i que no ens donin gat per llebre. Doncs en aquesta lluita del Bé i del Mal, el Bé el representa Guardiola, que gairebé sempre dona un mateix registre: fa servir un to concil·liador, parla amb una veu sense estridències, elogia als jugadors, diu que allò que fa ell no té mèrit, etc. I a Mourinho li han reservat el paper de dolent a l'auca, l'encarnació del Mal. Mentre tot això passa hi ha una maquinària, equivalent en recursos a la caverna mediàtica, on es recrea i es reforça pels mitjans de comunicació tenyits de blaugrana aquest discurs bondadós on Guardiola és un ésser immaculat.

Tot això passa per el discurs acumulat, xec en blanc com dèia fa dos mesos, en favor del tècnic barcelonista. És a dir, si es dona per bo que Guardiola viu "dando valor al ser humano antes que al deportista" (Costa dixit). I per reforçar l'excel·lència de Guardiola, encara que un periodista en prengui la llicència d'agafar paraules d'un spot publicitari per definir el seu estil d'entrenament, el que es diu és: Mourinho és un ésser posseït que caldria exorcitar. Doncs no pot ser d'una altra manera: Mou és un provocador, renega dels seus jugadors, és malcarat i llença ampolles d'aigua contra la banqueta. Res a veure amb Guardiola, ens diuen per totes bandes, quan es deixa de costat el més bàsic que els agermana: el haver assolit la fita del triplet tots dos.

EL LLOC DE LES PROTESTES ADREÇADES ALS ÀRBITRES

2010-09-19T23:34:00.006+02:00

En la meva carrera com entrenador he hagut d'enfrontar-me amb l'actitud reicident dels jugadors de queixar-se vehement als àrbitres. En un text que he acabat recentment i he titulat El deporte como escuela de líderes, faig un repàs als equips sèniors que he entrenat. En un d'aquests equips vaig haver de treure el millor de mi mateix i fer-los entendre als jugadors que queixar-se i jugar bé no són compatibles.

Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.

El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.

És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.

Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.

El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.

L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.

Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?

EL MÀRQUETING ESPORTIU DELS PIDOLAIRES

2010-09-15T13:26:00.004+02:00

Ahir arribava a Barcelona i entrava, com és habitual venint des del Maresme i per anar al centre, per la Plaça de les Glòries. En aquesta ocasió vaig aturar-me al semàfor, que estava vermell, i vaig veure una figura que comença a ser familiar. Un pidolaire que ja havia vist abans caminava pel carril de l'esquerra de la via d'entrada a Barcelona, i portava posada la samarreta del Barça. Ara fins i tot els pidolaires vesteixen amb el Barça, i fan d'això un plus en la seva presentació davant dels que els poden donar unes monedes!

Com si fos una mesura premeditada, al següent semàfor que em vaig aturar, el que fa cantonada amb el carrer Marina, hi havia un altre pidolaire... aquest portava una samarreta de "La Roja". No se si fruit de la casualitat o d'una operació de màrqueting que havien estat tramant el dia abans, tots dos endolcien la seva imatge -en tots dos casos desencaixada, amb senyals d'haver dut una vida plena d'entrebancs- amb un element que travessa fronteres i desperta emocions... el futbol. Ja sigui el del Barça o bé el recent triomf de la Selecció Espanyola, el futbol crea simpaties i genera emocions.

Com era d'esperar, cap dels dos portava la samarreta d'ultimíssim model. Ni el senyor del semàfor de Glòries portava els ribets grocs d'aquest any, ni tampoc el del carrer Marina lluïa l'estrella de la Copa del Món. De fet, aquest últim portava una que semblava de cotó, i que probablement formava part d'alguna campanya de regal i promoció d'una pizzeria a domicili. Em sembla que ho varen fer abans o durant del Mundial.

No podem saber si aquests dos individus van fer una conxorxa per augmentar la sintonia amb els conductors que, tant si com no, acabem per parar a aquests dos semàfors. Seria interessant assabentar-se si la recaptació d'aquell dia va ser més elevada, ja que si van fer-ho a propòsit de vestir-se del Barça i "La Roja" i aleshores van fer més calaix, podríem parlar d'un màrketing esportiu de nova generació: el dels pidolaires. L'esport està a tot arreu.

MINIBÀSQUET I ENTREVISTA A BTV

2010-09-07T00:37:00.001+02:00

Ha arribat la setmana crucial del Mundial de Turquia. Nova Zelanda ha despertat del seu somni d'arribar més enllà de vuitens. Hi ha estat un gerro d'aigua freda, d'acord amb la fredor dels russos, que han destrossat el joc interior dels Tall Blacks.

Em frego les mans per veure l'Argentina-Brasil. Fa farum de partidàs, i com deia Ettore Messina a Marca TV, serà un partit per gaudir del bloc directe amb les parelles Marcelinho-Splitter i Prigioni-Scola. Curiosament -o no tant curiosament- són dues parelles amb ADN Baskonia.

Jo penso que Brasil és lleugerament favorit, encara que els argentins són ben perillosos malgrat la seva veterania i pel fet de tenir algunes baixes sensible (Ginobili, Nocioni). Però bé, es un tros de partit en tota regla i espero que puguem veure un munt de jugades interessants, i si pot ser un final ajustat i emocionant, també.

Aquesta setmana per mi ha tingut dos eixos: per una banda he signat el contracte que ratifica la publicació del meu proper llibre, el meu desitjat Manual de minibasket. És un projecte que he anat acaronant els últims temps, i tinc moltes ganes de que l'editorial faci una bona feina i el llibre faci patxoca. Per cert, primer cop que repeteixo amb una editorial: Paidotribo és de nou el meu soci en aquesta aventura, després de les bones vendes del meu llibre de debut (El entrenador y el equipo, 2008).

L'altre eix ja estat l'enregistrament d'una entrevista per Barcelona Televisió parlant d'educació en valors a l'esport, de fet el tema central al meu darrer llibre, que es titula -per si algú encara no ho sabia- Buen deportista, mejor persona. L'entrevista s'emetrà al cap de setmana i de seguida que tingui el link de televisió a la carta, us el penjaré per que pugueu fer una ullada.

Trobo a faltar estar entrenant un equip després de nombroses pretemporades. Però si més no el Mundial està esdevenint una mena de substitut de l'emoció d'entrenar. M'agradaria poder entrenar aviat, tot serà veure si sorgeix algun projecte interessant.

LA NORMA I L'ENQUADRAMENT

2010-08-15T17:19:00.005+02:00

Estem en època de pre-temporada. Els finals d'agost, pels volts del 24 o 25 d'agost, és un dia habitual d'estrena de molts equips de bàsquet. Una pila d'equips començaran a rodar, a tirar endavant pel que serà una nova temporada, un nou curs basquetbolístic. També estem en època dels primers títols de la temporada de futbol professional, com el de la Supercopa. Ahir dissabte es va jugar l'anada, amb un resultat que dona avantatge momentània al Sevilla, després de que Kanouté fes un doble estrip a la defensa del Barça. Al final, 3-1 i els deures encara per fer, però amb el segon partit a casa.

Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.

La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.

La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.

Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:

- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.

- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.

- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?

- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.

La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.

Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.

Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.

Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.

Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.

L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).

No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.

Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.

XEC EN BLANC PER A GUARDIOLA

2010-07-23T15:02:00.004+02:00

Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.

Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.

Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.

El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.

De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.

Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.

Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.

Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .

Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.

Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!

"SÓLO SABEN CORRER"

2010-07-16T02:02:00.003+02:00

Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.

Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.

La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.

I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.

Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.

Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.

De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.

I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.

DE LA VISUAL/PHYSICAL CONFERENCE A SHEFFIELD I LA PLANIFICACIÓ DEL FUTUR PROPER

2010-07-03T17:00:00.006+02:00

He estat els darrers tres dies a Sheffield, Anglaterra, participant en un congrés sobre els discursos visuals de l'esport. He passat una bona estona, he desengreixat el meu anglès i també he pogut presentar un paper (una comunicació), com li diuen allà, sobre simulació a l'esport, posant exemples sobretot del futbol i el bàsquet.

Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.

Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.

Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.

El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.

Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!

SELECCIÓ FRANCESA: CULEBROT DEL MUNDIAL DE SUDÀFRICA AMB LLIÇONS SOBRE ELS ROLS

2010-06-21T13:26:00.006+02:00

Avui Espanya enfronta un partit enverinat, un caixa o faixa en tota regla. Però en les hores prèvies encara fumeja l'affair Anelka. De tot el que ha transcendit fins ara, m'agradaria comentar alguns detalls:

1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.

2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...

3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.

4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?

5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?

La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.

Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!

DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ

2010-06-16T15:21:00.006+02:00

Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.

Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.

Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.

Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!

COMPTA FINS A 5

2010-06-06T02:19:00.005+02:00

Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!

Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.

És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.

Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.

Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.

El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?

Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.

Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!

APRIMAR LES "PRIMES" ÉS UN CLAM

2010-06-03T14:52:00.006+02:00

Pel meu hàbit de començar els diaris pel final, degut a que en els diaris esportius hi trobo el bàsquet, i en els diaris generals l'esport i la cultura, avui gairebé se'm passa que El Periódico de Catalunya ha dedicat la secció Tema del dia a una controvèrsia esportiva. El diari barceloní posa de les pàgines 2 a la 4 com l'assumpte de les primes que han pactat els futbolistes i els directius de la Reial Federació Espanyola de Futbol han transcendit força més enllà del que és el món del futbol.

La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.

En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.

Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.

Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.

1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!

Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.

2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.

Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.

3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.

Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.

Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.

No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.

Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).

Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?

A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.

Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?

Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.

BON JUGADOR, MILLOR PERSONA

2010-06-01T15:58:00.004+02:00

Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.

Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.

Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:

- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?

- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?

Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.

Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.

“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”

2010-05-21T00:12:00.005+02:00

Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.

La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.

La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:

1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.

2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.

Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.

Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.

EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR

2010-05-19T00:10:00.004+02:00

El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.

L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.

Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.

Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!

FOOTBALL CRACKS

2010-05-11T17:21:00.005+02:00

La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.

Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.

No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.

Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?

Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.

Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?

Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.

Com es resolen els incidents

En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.

I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.

He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.

AVANTMATX DE LA DIADA DE SANT JORDI 2010

2010-04-22T23:55:00.009+02:00

Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.

Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.

Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?

Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.

Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.

També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.

Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.

SETMANA D'ENTRENAMENTS REGAL BARÇA

2010-04-21T00:12:00.004+02:00

Fa un parell de dies que assisteixo als entrenaments del Regal Barça. Ho vaig demanar fa uns mesos a l'ACEB i vaig obtenir-hi plaça. En el record tinc l'experiència la temporada passada a Manresa, on vaig anar a veure el treball de Jaume Ponsarnau i els seus ajudants, va ser la meva primera experiència dins del programa "Setmana d'Entrenaments". Aleshores recordo que la vivència va ser excel·lent, però la dimensió de club és del tot diferent en un club i en l'altre.

Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.

El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.

És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.

Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.

ARRIBAR I MOLDRE

2010-04-19T14:47:00.005+02:00

Aquesta expressió ben catalana encaixa perfectament amb la meva breu estada a l'UER Pineda. Vaig estar-m'hi una mica més de dos mesos, des de les acaballes de gener fins a finals de març. Puc dir orgullós que amb mi l'equip va fer un balanç de 3 victòries i 6 derrotes, millorant força el registre anterior. Fins aleshores portaven un 1-15.

Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.

Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.

Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.

Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.

XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"

2010-04-14T00:26:00.007+02:00

He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".

Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.

Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.

M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.

També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.

MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA

2010-03-30T14:11:00.004+02:00

Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.

Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.

Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.

L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.

EL QUE COMPTA ÉS GUANYAR (RECONEIXENT ELS RITMES DELS JUGADORS)

2010-03-06T00:11:00.010+01:00

Si algú diu que "el que compta és guanyar" i parlem d'equips sèniors, ningú crec que arrufi el nas. Canvia el paisatge (i l'expressió facial) si del que parlem és d'equips de formació. És estrany, però sembla que els adults ens obsessionem amb la idea de que guanyar i formar no són compatibles... la qual cosa em sembla una llàstima, doncs menystenir aquesta possibilitat és desaprofitar el potencial de l'esport. Però d'aquesta llàstima no és del que vull parlar avui.

Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.

Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.

Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".

Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.

Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.

Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.

Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.

RETORN A LES BANQUETES

2010-02-16T17:10:00.003+01:00

M'enyorava de les banquetes. Fa tres setmanes que estic de nou, al peu del canó, entrenant un sènior, i després d'aquesta immersió intensiva em sento una mica estrany. Tinc la sensació que no hagués deixat d'entrenar sèniors durant aquest darrer any i mig. Sembla que no hagi passat pràcticament temps entre el meu darrer equip i el meu actual, per cert, veïns a l'Alt Maresme.

Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.

Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.

Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.

Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).

Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.

SENSACIONS D'ALEGRIA, DOLOR I INDIGNACIÓ EN L'ESPORT

2010-02-01T17:27:00.005+01:00

Fa dies que no escrivia (aquí), i la veritat és que ho trobava a faltar. Em sentia estrany de no dedicar-li alguns minuts a prendre'm un kit kat del frenètic ritme del dia a dia i escriure una estona, i compartir-ho amb vosaltres els meus lectors. Avui dilluns, just abans de començar a preparar els entrenaments d'aquesta setmana, he decidit dedicar-me uns minuts i fer una mirada panoràmica al darrer mes.

La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.

Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.

Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.

A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.

Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.

He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.

Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!

CASIMIRO, UN MOTIVADOR SENSE ESTRIDÈNCIES

2009-12-30T16:53:00.003+01:00

El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.

És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.

Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.

En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.

És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.

Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.

Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.

Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.

Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.

IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR

2009-12-18T13:08:00.002+01:00

"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.

L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.

Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.

Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.

Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.

El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?

És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?

Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.

Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.

"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"

2009-12-01T12:58:00.006+01:00

El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.

Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.

Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.

A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.

Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.

Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.

I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.

El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.

Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.

ELS GRUPS D'ESTUDI/FORMACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ D'UNA ÈTICA PROFESSIONAL

2009-11-27T22:24:00.005+01:00

Actualment estic posant fil a l'agulla a un projecte que em dona molt bones vibracions: crear un grup de professionals de l'activitat física i l'esport amb els quals reunir-me de manera freqüent per parlar de diferents temes i treballar-los plegats.

Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).

Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?

En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.

Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.

Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.

I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.

Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.

Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.

I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.

D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.

ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT

2009-11-16T20:27:00.004+01:00

Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.

El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.

Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.

El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.

Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.

Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.

Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.

Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".

Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.

Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.

Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.

TRES MANERES DE FER MALAMENT LA DIRECCIÓ TÈCNICA

2009-11-09T14:15:00.008+01:00

Els darrers dies he estat pensant força sobre el rol que pot tenir l'entrenador dins de l'equip. De fet en el darrer escrit que penjarem al Bloc de l'ACEB parlo precisament d'aquesta situació de falta de cura envers el rol d'entrenador, deixant entrar aspectes no tècnics en l'acompliment del rol.

Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.

El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.

1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT

De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.

Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.

Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.

2) DT ALLIÇONADOR

Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.

N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).

No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.

3) DT FIESTERO

Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".

Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.

De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.

COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.

M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.

BÀSQUET DEL SEGLE XXI

2009-11-06T01:35:00.004+01:00

Després de veure el partit entre Reial Madrid i Panathinaikos penso que el bàsquet que proposa Ettore Messina dona una idea del que veurem els propers anys. Parlo de "bàsquet del segle XXI" i penso que en dos mesos que porten jugant junts l'equip fa molt bona pinta, a falta de que puguin comptar amb Reyes i Van den Spiegel, dos baixes importants que de moment no es noten excessivament.

1) CINC JUGADORS OBERTS

El tret més trencador del joc de Messina és que juguin qualsevol parella interiors dels tres que està fent servir (Velickovic, Garbajosa, Darjus Lavrinovic), el Madrid amenaça de tres punts amb els 5 homes que tingui a pista. Em sorpren que Hervelle no hagi participat a l'ACB, tot i que entenc que no el facin jugar Eurolliga per si algun club que hi participi el vol fitxar. Però deixant això de banda, el Madrid destarota als equips rivals fent jugar als pivots a 6,25 i jugant amb els alers postejant o bé jugant talls.

Això em fa pensar en el comentari ben babau d'un entrenador i àrbitre que parlant d'un equip cadet que havia estat entrenant deia: "I l'entrenadora que ara tenen fa jugar només un jugador a dins". M'imagino que ell pensava que no es pot jugar "com un sènior" sense comptar amb dos postes autèntics. Que es fixi amb els equips de Messina, si us plau.

2) CONDICIONAR EL JOC DEL RIVAL

Jugar d'aquesta manera té els seus riscos, però com bon amant de la defensa Messina va torbant solucions a la diferències físiques (mismatchs) que puguin sortir durant el partir, i ho acaba fent valer al seu favor. Avui Obradovic ha acabat renunciant a jugar amb dos interiors i en el darrer quart Perperoglu (que juga de '3') feia parella amb Pekovic. Ni el degoteig de penetracions de Spanoulis al primer quart doblant pilotes a la línia de 3 punts, ni l'encert exterior de Nicholas, han fet defallir l'equip blanc.

Lavrinovic ha fet una molt bona defensa de Pekovic, i malgrat això el immens pivot ha acabat amb 20 punts. Però tant se val. Velickovic i Lavrinovic han acabat excelsos en atac, la bona direcció i anotació de Prigoni i Llull han donat el tempo adient al joc i les cistelles necessàries. I a banda dels interiors, avui Rimants Kaukenas ha estat colossal.

3) CONSTRUIR DES DE LA DEFENSA

Messina és conegut com un entrenador que construeix els seus equips des de la defensa. És exigent amb tot els seus jugadors, i per posar un parell d'exemples, JR Holden i Trajan Langdon no haguessin estat titulars al CSKA sense el seu esperit defensiu (i les seves cames). Messina està instal·lant en el vestidor blanc una exigència defensiva important. I ha tingut ull en fixar-se en jugadors que fossin bons atacants, però també bons defensors: té l'espavilat Prigoni, el rocós Kaukenas, el saltarí Hansen, el atlètic Llull i el "pispa" Vidal.

El Reial Madrid sembla que torna a estar en les millors condicions de lluitar pel títol ACB i, qui sap, també per l'Eurolliga a Paris. Com a mínim s'estan posant els ciments, i els patiments per guanyar al Xacobeo en lliga no treuen que es pugui vèncer amb solvència al campió d'Europa, el Panathinaikos. Veurem que fan a Atenes quan probablement estiguin recuperats Jasikevicius i Batiste per un bàndol, i els mencionats Reyes i Van den Spiegel per l'altre. La resposta al partit de tornada el 17 de desembre.

FALTES "LLETGES", FALTES "TÀCTIQUES" I ALTRES SOPARS DE DURO

2009-11-03T01:10:00.002+01:00

El diumenge passat, en el trepidant -per l'emoció més que pel nivell de joc- partit entre Barça i Estudiantes va haver un moment de la transmissió de TV3 en que Robirosa es va acarnissar amb el capità estudiantil, Pancho Jasen. Just després de la caure-li al damunt del peu a Gianluca Basile, Robirosa es va afanyar a repetir un i altre cop que era "una falta molt lletja". Em dona la sensació de que, a banda d'això, també fes servir alguna frase del tipus "sabem de quin peu calça".

Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.

Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.

Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.

SITUACIONS QUE EM TRASBALSEN

2009-10-19T23:02:00.009+02:00

Estic esparverat. En les darreres setmanes he escoltat un parell de notícies que em fan pensar que estem equivocant el punt de mira, no ja de l'educació dels joves, sinó de l'educació en general.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.

Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.

Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.

La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.

Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.

I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?

Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?

Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.

Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.

TOO YOUNG TO DIE

2009-10-17T00:48:00.004+02:00

El món del bàsquet sencer podria dur un crespó negre aquest cap de setmana, des dels minis fins als sèniors d'ACB, per la pèrdua que hem sofert. Jo m'he assabentat de matinada, al programa Tot l'esport del 3/24. Andrés Montes ha mort als 53 anys després d'acomiadar-se fa unes setmanes de les retransmissions de La Sexta, i pel que semblava de les retransmissions en general.

El cert és que Andrés Montes ha marcat època. El seu llenguatge peculiar ha deixat una empremta inesborrable, més enllà i tot de la comunitat basquetbolística. Algú s'hauria pogut imaginar que els més acèrrims seguidors del futbol arribessin a anomenar "jugones" als Xavi, Iniesta o Cesc? Crec que aquesta tasca de trencar les fronteres és quelcom que té un valor molt considerable.

Des dels passos inicials a la ràdio, va ser el més digne relleu després de que Ramon Trecet deixés de retransmetre els partits a TV2. A Canal +, primer fent duet amb la sobrietat de Santiago Segurola i just després amb Antoni Daimiel, va fer accessible el bàsquet americà (encara que en una cadena de pagament). Precisament a Daimiel el va batejar com Crónica en rosa per la multitud de detalls i anècdotes que explicava en les retransmissions. No cal dir que en la realització en directe de partits de l'NBA, amb un munt de pauses, cal que els locutors parlin i diguin alguna cosa interessant o, com a mínim, entretinguda.

Jo em considero més afi a Trecet, ho haig de dir, però és inevitable reconèixer la labor divulgativa i la vis humorística de Montes. Trecet i Montes comparteixen (bé, compartien) passió per la música, i per això titulo aquest escrit així, amb una cançó dels Jamiroquai. Montes a més a més era fill de la cultura popular i, no ho oblidem, del mestissatge. Ara ell també passa a formar part de l'imaginari col·lectiu, i també tindrà el seu lloc dins la cultura popular de la que ell es nodria. Un darrer “Ra-ta-ta-ta-ta-ta...” i també un "pincho de merluza" per a ell.

DOS ESTRATEGIAS BOICOTEADORAS EN LA GESTIÓN DE CLUBES

2009-10-07T01:00:00.001+02:00

Este artículo está escrito en dos momentos. Voy a tratar de buscar las conexiones entre uno y otro para hablar un poco de Dirección Técnica y del trabajo de los directivos:

Martes 1 de setiembre de 2009

Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.

Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).

A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".

¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?

Martes 6 de octubre de 2009

Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.

Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.

En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.

Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.

¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.

Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.

GOIG EN TENIR EL SEGON

2009-09-24T01:30:00.000+02:00

Ja he "parit" dos llibres que podeu comprar arreu! Estic content per que fa tres dies que tinc per casa una caixa de cartró ben poc vistosa però que conté un petit tresor: els exemplars que em corresponen per contracte del meu segon llibre, titulat 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània).

Em fa molt goig veure'm, després d'aquests dos textos publicats, com autor. I és que resulta tot un procés començar-te a veure amb naturalitat com escriptor, és quelcom que us puc assegurar al haver-ho viscut a les meves carns aquests darrers temps. Amb el primer llibre era tot una mica incert, però ara que ha vist la llum el segon, tot són flors i violes. A més a més escriure porta a que te'n proposin d'altres. El Manual de minibaket està molt, molt avançat (gairebé diria que enllestit), només falta una part dels continguts gràfics i sortirà, segons previsió, durant el 2011.

Abans, i té bastants números que sigui durant el primer semestre de 2010, és d'esperar que surtin dos nous llibres meus. Un és amb l'editorial Proteus, especialitzada en temes de filosofia i ètica, i que serà un recull de al voltant de 30 virtuts o valors que poden desenvolupar els esportistes. Serà un text adreçat bàsicament a pares i mares per tal d'animar-los a apuntar als seus fills a fer esport, i compartir amb ells una experiència que sigui formativa per a tots ells.

L'altre és amb Octaedro, i ressegueix el procés de creixement i desenvolupament de la persona a través de l'experiència vigorosa i apassionant de l'esport. També estarà indicat a pares i mares, encara que buscarà trobar còmplices entre la comunitat educativa que no té una formació especialitzada en l'esport i que necessita algun llibre accessible per conèixer el seu funcionament bàsic de la manera el més entenedora possible.

Estic molt content i em moro de ganes de fer les presentacions del 100 suggeriments els dies 13 i 15 d'octubre!

NAVARRO I PAU

2009-09-17T12:41:00.003+02:00

Per fi! Ja podem dir que Pau Gasol i Juan Carlos Navarro han cuallat un partit excel·lent en aquest Eurobasket 2009. Ara caldrà veure, però, si són capaços de repetir-lo. Doncs el fet de que la Selecció hagi fet dos bons partits és un símptoma de millora, però ara faria falta que Pau i Navarro fessin un segon molt bon partit. Per allò de la importància de les repeticions, que sinó no podem dir que s'hagi canviat de tendència..

Però anem a parlar una mica del temible creuament de quarts. Intueixo que el joc físic de França, que presenta com credencial la millor defensa del campionat, serà un dels esculls més difícils de suportar per la Selecció Espanyola. Això i que venen més rodats després d'haver de passar la revàlida en el Preeuropeu i han tingut més descans abans del partit d'avui el vespre, em fa pensar que el xoc estarà força igualat.

Veurem si la muralla defensiva que poden desplegar els francesos amb Turiaf, Diaw i Batum és contrarestada per un plus d'intensitat ofensiva i sobretot, ser incisius en el joc, no només jugar allunyat dels dos grans que surtin (previsiblement Pau i Jorge, segons el que hem vist els darrers partits). Avui no estic segur si Scariolo s'atrevirà a sortir amb dos escortes (Rudy y Navarro), o bé posarà a Mumbrú d'inici per aparellar-se amb Batum a la posició de '3' alt.

Espases en alt i a veure qui en surt victoriós, ja que a banda del talent ofensiu d'ahir, avui caldrà molt d'esforç també en la defensa. Hem de pensar que els pívots d'ahir de Polònia no tenien el calibre que tenen els pívots francesos, i que de fet la línia exterior dels polonesos ens va clavar un bon grapat de punts. Logan va fer 20 punts, amb un 4/9 en triples que està força bé, i Koszarek, una joia de jugador al meu ull clínic, va firmar 17 punts, 5 rebots i 7 assistències en 33 minuts. Veurem avui com la ÑBA es multiplica per aturar les armes ofensives dels francesos, que avui resideixen tant a la línia exterior com la bateria de pívots que tenen.

DAVID I GORTAT

2009-09-15T23:47:00.001+02:00

Parlar de David i Goliat evoca la història d'un jovencell que, amb l'enginy de la seva banda (i aquí podríem, a més a més, fer un joc de paraules parlant de la "banda" que feia servir per llençar el roc), va derrotar el gegant David gràcies a un cop de roc. En èpoques convulses en el terreny econòmic i social veiem els diferents combats David vs. Goliat: els treballadors de Nissan a Catalunya manifestant-se pels acomiadaments, alguns partits polítics de to sobiranista reclamant independència envers Espanya, alumnes fent "tancades" contra el Pla Bolonya abans de l'estiu.

En l'àmbit esportiu, el Barça de futbol és el Goliat que tothom vol vèncer. I si parlem de bàsquet, la Selecció espanyola havia de ser fins fa 10 dies el Goliat de l'Eurobasket de Polònia. Però ja sabem que hi ha gegants amb els peus de fang, i aquesta selecció afronta el decisiu partit contra Polònia amb una crisi interna de la que ja hem vist algunes mostres.

En les hores prèvies a l'enfrontament que marcarà el pas (o no) d'Espanya a quarts de final, la diferència esperable entre Polònia i Espanya s'ajusta perillosament. Durant la preparació els polonesos (més aquesta gran nacionalització express que han fet amb el base David Logan) ja van donar un ensurt en un dels primers partits del tour de la Selecció per terres espanyoles (algú em sabria dir per què no venen cap estiu a Catalunya? Té a veure amb les relacions FEB-FCBQ?). Ara els polonesos (o polacs) poden ser els botxins de la generació del júniors d'or que esperàvem trobar amb plena maduresa i amb els reforços importants de Llull, Ricky, Claver, Rudy i Marc, que són una nova lleva pel gruix d'integrants de l'equip nacional.

David i Goliat revisitat, i que espero -malgrat la meva inexcusable mirada crítica d'aquests darrer dies, doncs hi ha per esparverar-se- que en aquest cas sigui així: David i Gortat. Si, espero que David sigui Espanya i que el combinat polonès, amb el center NBA Marcin Gortat com un dels seus estendards, sigui Goliat. No estic gens convençut del desenllaç del partit, però m'agradaria que el gegant fos tombat amb enginy i energia, amb un cop de roc al cap i el que faci falta fer. Ja que no podem oblidar que els equips ben parits tenen, valgui el joc de paruales, una mena de jugadors una mica de "mal parits". Si poden guanyar per un +30 no ho fan de +10.

Això té tant a veure amb els jugadors a pista com amb les substitucions que ordenen els tècnics. Si els jugadors estan ben organitzats per l'entrenador, amb un tarannà operatiu tal com els descriu Pichon-Rivière, s'aconsegueixen fites colossals, impressionants. Però per això es fa indispensable que jugadors i staff facin allò que és necessari en cada moment de partit per assolir la victòria, confeccionin el rol necessari o demandat per cada circumstància del partit. I si això implica en el cas de l'entrenador seure a una "vaca sagrada" que no està "endollada", doncs asseure-la. Ai, vaja... estic sent un blasfem proposant tal solució!

ODA A LA "SEGONA UNITAT" I LA IMPORTÀNCIA DE LES REPETICIONS

2009-09-14T19:52:00.007+02:00

En els moments d'efervescència del segon quart d'Espanya (amb un parcial de 23-0), Juanma Iturriaga ha tingut unes paraules plenes de rigor i una inusual capacitat d'observació en el comentarista. Ell ha dit quelcom així com hay que reconocer el papel de la segunda unidad, que han parado la sangría, referint-se a un primer quart en el que Lituània ha jugat a plaer en atac. Ja era hora que algú ho digués alt i clar: la Selecció no es limita a Pau, Juan Carlos, Rudy i Ricky. Al·leluia!

Uns instants després crec que ha estat Epi que ha nomenat a aquests jugadors, els que podríem dir que formen la "segona unitat": Raül, Llull, Mumbrú, Reyes, Marc. Una altra menció interessant ha fet Iturriaga. Ha dit que Claver podia ser "víctima del conservadurismo" que ha comportat els mals resultats i també el joc erràtic de la Selecció. Fins aquí els punts de coincidència.

Iturriaga ha seguit amb els comentaris dient que "es defícilmente comprensible" que se la jugués Llull, però que els seus motius tindria Scariolo. Ja hi tornem un altre cop. És tant fàcil carregar-se l'entrenador per a aquells que no són entrenadors ni tampoc periodistes (com el cas d'Iturriaga), que aquesta fragilitat l'hauríem de tenir molt més en compte. Decidir posar en dubte l'entrenador des dels mitjans de comunicació és una decisió potser fruit d'haver d'animar la retransmissió, però com ja he dit fa uns dies, desacreditar-lo des de dins de l'equip és quelcom de molt més seriós.

De tot el que s'ha dit en la retransmissió hem quedo amb l'opinió d'Epi de que malgrat s'estigués guanyant a Lituània, no estava gens clar a meitat del darrer quart si a més a més acabarien amb bones sensacions. Iturriaga i Calderón seguien amb la cançoneta de que la selecció "està bé", i la passió de Mel Otero ("Jorge, gran partido...") està totalment allunyada de la descripció acurada que podem fer com tècnics. De fet el propi Mel Otero ha revelat que en el darrer temps mort demanat per Scariolo aquestes haurien estat les seves paraules: "Hemos jugado un gran partido, no nos merecemos este final". Sembla que els jugadors, per seguir amb la tònica o accent crític cap al tècnic, no estaven d'acord amb la segona part de la frase de l'italià.

La virtut descriptiva de les paraules d'Iturriaga lloant a la segona unitat ha estat contestada per la concisió i encert de les paraules d'Epi: "No es el resultado, es el juego". Quina gran frase! Preocupats tots com estaven de guanyar si o si, de la manera com fos, sembla que ens oblidem que el joc necessita de les bones dinàmiques i de les bones sensacions. I aquest equip encara no acaba de sentir-les, dóna la impressió.

El cel ennuvolat s'ha aclarit, i fins i tot el més acèrrim defensor de la Selecció, l'absent Calderón, ha acabat certificant donant-li la raó a Epi i també a la segona part de la frase d' Scariolo: "Le estamos dando vidilla a un equipo que estaba totalmente muerto". Bé, amic Calderón, com bé sabràs en la vida s'ha de rematar les feines, sinó et poden donar més d'un ensurt. I l'ensurt te'l pots emportar en aquella ocasió o poc més endavant, si et tornes a relaxar quan podries haver guanyat de 30 punts donant un cop a la taula al campionat.

Tot plegat, avui Pau ha fet un bon partit. El primer bon partit que li he vist en tot el Torneig. Ha defensat més que els altres dies, ha taponat, i malgrat que en una jugada Epi ha comentat "Gasol tiene que correr mucho más para llegar a defender", algun canvi hem pogut detectar. Els seus 19 punts en 24 minuts són una gran notícia, però encara ho són més els seus percentatges. De dos punts ha anat a assegurar, moltes vegades esmaixant, per fer un esplèndid 8/10. En els tirs lliures mostra algun signe de recuperació, signant un 60% (3/5).

Ara falta jugar contra l'amfitriona. Per a aquells que pensin que l'equip ja ha donat el tomb, dir-los que allò important per entendre el funcionament d'un grup són les repeticions. El mal joc, ja fos amb derrota (Lituània a Vilnius, Sèrbia i Turquia al campionat) o amb final molt ajustat a favor (Gran Bretanya i Eslovènia), no es pot arraconar del tot en la memòria fins que veiem si la Selecció repeteix dimecres contra Polònia els bons minuts que han tingut a la primer part contra Lituània. Doncs només si repeteixen i milloren aquests minuts d'intensitat, recuperacions, contraatacs, triples i esmaixades, podrem dir que "estan canviant" respecte a com havien enfrontat els darrers partits.

MÉS LLENYA: DESPRÉS DE LA RELLISCADA DE MARC, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

2009-09-13T01:30:00.001+02:00

1. És bo informar-se bé. Les paraules de Marc a la reportera de l'Eurobasket i segons el video penjat a la pàgina oficial del campionat han estat: "This happens. When you play your last ball with a young player, with not a lot of experience, the referees don’t respect him a lot, when you have Pau Gasol and Juan Carlos Navarro, two great players on the court" (enllaç aquí).

Com es pot comprovar, les paraules són si fa no fa les que després ha expressat a La Sexta uns instants després. Si bé en les declaracions en anglès (hem de recordar que són diferents declaracions, i no versions ni res semblant) ha parlat expressament de la possible falta de respecte dels àrbitres cap a jugadors joves, la crítica a Llull i Scariolo es fa ben palesa: "un jugador jove, sense gaire experiència" i després "quan tens a pista Pau Gasol i Juan Carlos Navarro, dos grans jugadors".

De fet, a la pàgina de La Sexta deportes titulen: "La 'rajada' de Marc Gasol". El vídeo recull les següents paraules de Marc: "Bueno, es complicado. Teniendo a Pau en el campo, jugársela con el chico que ha llegado último, bueno... pasan a veces estas cosas."

2. El resum de vídeo del partit que és penjat a la pàgina de l'Eurobasket, de manera increïble i defugint la "moviola" de l'aficionat, no inclou la polèmica jugada de l'intent d'esmaixada de Llull. De la cistella de Navarro després de la passada desviada de Turkoglu per Ilyasova, a la antiesportiva de Llull, el buit de la jugada crítica (i font de crítiques) del partit. Tot un senyal.

3. Aquest mateix resum "políticament correcte", que si bé defuig de recollir les imatges de l'entrada de Llull, sí que inclou l'antiesportiva posterior de Llull, en dues presses diferents. La primera, lateral. La segona, que és pressa des de sota de la cistella espanyola, es veu com després de Llull... Tota la resta de jugadors estan encara a camp d'atac, per darrera de la línia de 6,25!!!! Impressionant. Fins i tot es veuen les botes de Gasol trepitjant la pintura de la zona turca; Rudy, al vèrtex de la zona; Reyes, no gaire més enllà (però si una mica més), pels volts del 6,25. (Atenció: haureu de tirar de pause - enllaç vídeo aquí)

Llull, que havia arribat fins la línia de fons després de rebre el tap, pren 20 metres d'avantatge a tots els seus companys a pista. Tota una instantània de l'esma per guanyar d'aquesta Selecció.

4. ALÇA MANELA! Fins i tot l'incendiari i hipercrític Jaume Rius, ben proper a l'òrbita Gasol per ser col·laborador habitual de Jaume Robirosa a la secció d'esports de TV3, s'apunta irreflexivament a la crema del seleccionador i diu en la seva crònica pel 3/24: "Aquest no és l'Europeu d'Espanya ni molt menys del seu seleccionador, Sergio Scariolo. No pot ser que amb 61 a 60 a favor de Turquia i amb la possesió de pilota per Espanya a 12 segons pel final sigui Sergi Llull qui s'hagi de jugar la cistella de la victòria pels espanyols, amb jugadors determinants a la pista com Navarro, Rudy i Pau Gasol. Resulta evident que alguna cosa passa en un equip que ha perdut una de les seves millors qualitats: la mentalitat de victòria." (enllaç vídeo aquí).

Ara tenim més entrenadors entre els periodistes dient què es pot fer i que no, quan Scariolo és un tècnic de primera línia. El que comentava de com s'anima la gent a caure en el perjudici de qui a l'equip, amb segons quin rol prèviament establert, ha de llençar el darrer tir. Aquesta ignorància tan severa de què són els rols i de com els prenen els jugadors em resulta indigesta com a tècnic sensible amb els assumptes de dinàmica grupal.

ORGULL I PREJUDICI

2009-09-13T01:07:00.012+02:00

Marc Gasol: “Lo que he dicho no es ni mucho menos una crítica”

Foto: Rafa Casal/MARCA

Com la novel·la de Jane Austen, el partit entre Turquia i Espanya ens parla d'una època. Si Austen ens retratava la societat anglesa de l'època victoriana, la Selecció Espanyola es parla d'una altra: l'actual. Però en totes dues es pertinent parlar d'orgull i de prejudici, com ho feia Austen.

El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".

Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.

Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.

Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.

L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.

Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.

El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?

Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.

Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.

El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.

I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.

Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.

Avui hem vist la veritable cara de la Selecció, no només pel seu nivell a pista contra els otomans, sinó també en el seu funcionament grupal i les tecles que toca el seleccionador. Ara caldrà veure de què pren nota Scariolo, si parlarà amb paraules o bé amb fets. O el que és el mateix, si farà la vista grossa després de la greu i notòria insubordinació de Marc Gasol.

PER QUÈ NO CARBUREN ENCARA?

2009-09-11T01:55:00.006+02:00

Llegint alguns dels darrers posts dels blocs que més acostumo a visitar (ho confesso: són el del Capità Enciam a terra.es i el de Kantinu), a més a més de llegir els titulars que hi ha a la pàgina web de la FEB amb declaracions de Saez i Scariolo, penso: no dona la sensació que aquest grup de jugadors, tècnics i dirigents estan jugant amb foc després de la memorable lliçó de bàsquet de Sèrbia, i els agònics triomfs davant de Gran Bretanya i Eslovènia?

No em dona la sensació de que hi hagi alarma enlloc, quan a mi se m'estan disparant totes i cadascuna de les que tinc. Parlen de "confiança", de que no podia ser tot un llit de roses... Però mirem amb atenció: Espanya, la que porta per senyera el segell ÑBA, ha estat al límit de quedar despenjada de la lluita per les medalles... sinó fos per la ventafocs de Gran Bretanya i una Eslovènia que sempre promet molt, però que després no li demanis que faci un podi.

Per mi, malgrat els números de Pau Gasol (hem de tenir en compte els percentatges de tir, i pensar en tot allò que no reflecteixen les estadístiques... com ara defensa 1x1, puntejar tirs llunyans o els rebots ofensius condedits al rival), els jugadors que més m'estan agradant amb el que portem de campionat són, en aquest ordre: 1.Reyes, 2.Llull, 3.Rudy, 4.Raul.

1. Reyes. Va estar esplèndid contra Sèrbia en el partit inaugural, i la necessitat (no estic segur si tècnica o bé de promoció del producte) de posar a Pau i, també, a Garbajosa, van fer que només comptés amb 14 minuts. Va fer 12 punts i potser hagués pogut fer alguna cosa més... si hagués jugat més Brillant en el tercer partit, amb 34 minuts de 45 possibles (també per la lesió de Garbajosa), i 17 punts. Si Marc no espavila i Pau segueix fallant tirs lliures i grinyolant en defensa, ha de ser titular a la segona fase.

2.Llull. Segon millor percentatge triplista de l'equip (3/7, un 42,9%), després de Claver (2/2 en 24 minuts jugats). Claver i Llull estan per davant de Pau (2/5, 40%), Rudy (5/13, un 38,5%) i Navarro (5/17, un infame 24,9%). Amb Llull, defensa i contraatacs assegurats. Contra Sèrbia, però, va cometre quatre pèrdues i contra Gran Bretanya no va anotar en 10 minuts a pista. Pecats de joventut, ja se sap. Però tota la resta, un gran debut, molta grapa.

3.Rudy. El vam trobar a faltar al primer partit. Després, àmplia participació (26,5 minuts), potser per que Navarro tampoc està massa fi. Punts, faltes provocades però amb el contrapunt perillós de que li assenyalin alguna tècnica per simulació quan rep algun contacte o per provocar als rivals.

4.Raül. Si, si, de moment el base que més m'està agradant. 12 minuts contra Sèrbia i 12 més contra Gran Bretanya. Crec que la titularitat de Ricky és discutible, malgrat el seu instint per recuperar pilotes o per defensar al seu nou company, Jaka Lakovic. Per ara Raül és l'únic que he vist que cridava als companys per dir-los quelcom durant el partit, per esperonar-los o llegir-los la cartilla.

Com sempre, quan dona la sensació que és "obligat" que juguin alguns jugadors (com Garbajosa al primer partit: 0 punts en 16 minuts), Pau Gasol (més de 25 per partit sense haver fer cap partit de preparació... i amb 13/27 en tirs lliures, un 48,1%), Ricky, o fins i tot Navarro quan no està fi, no només és que juguin jugadors que no estan al màxim. El més rellevant és que se'ls pren l'oportunitat a uns altres que si podrien demostrat estar a alt nivell.

Bé, veurem què passa a la segona fase. Turquia és tot menys un equip fàcil, Polònia juga a casa i té un cinc inicial força competitiu (la banqueta és una altra cosa), i Lituània és capaç del millor i el pitjor... Però fa una setmana va guanyar convincentment a Espanya de +20. La qüestió és, a partir d'ara i quan ja (gairebé) no valen els passos en fals, si juguen els que estan més "endollats" aquell dia, o bé el tècnic decideix posar els que haurien d'estar-ho "per decret" (o per estatus, digueu-ho com vulgueu).

Jugar amb jugadors que no estan al seu màxim, que els falta esperit de lluita o prou concentració, té, evidentment, aquests riscos. Senyors i senyores: barrar-li el pas als companys que no han tingut ocasió de demostrar si estan "endollats" és el preu que es paga, així com una seguit immens de patiments. Tot això, doncs, veient que els escollits per Scariolo per jugar més minuts puguin arribar a ser irreconeixibles en el seu joc, tal com els hem conegut darrerament, i així també la Selecció, que juga amb foc.

FORMAR I GUANYAR

2009-09-07T22:56:00.004+02:00

Dusan Ivkovic ha donat tota una lliçó de bàsquet amb els jovincells de la selecció sèrbia en la jornada inaugural de l'Eurobasket 2009. En la tant absurda i habitual disjuntiva de jugar per formar o jugar per guanyar, el veterà tècnic serbi ha demostrat com dosificar una plantilla de 12 jugadors on només ha quedat un jugador sense participar, el base Bojan Popovic, i a més a més tombar l'actual campiona del Món, sots campiona d'Europa i també Olímpica.

Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.

Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.

Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.

Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.

L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.

Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!

NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL PREMI

2009-09-01T01:12:00.003+02:00

L'altre dia em feia ressò de l'embolicada situació en la que s'havia vist immersa l'atleta tarragonina Natàlia Rodriguez. En aquell primer article em referia al vet al que s'havia vist exposada la frustrada primera classificada de la final de 1.500 en els recents Mundials d'atletisme. En la cerca d'informació hi va haver quelcom que em va fer posar en guàrdia.

Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."

Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.

Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?

I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.

NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL CÀSTIG

2009-08-26T01:16:00.005+02:00

La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.

Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.

Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.

El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.

Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.

És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.

Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.

FEEDBACK EN L'EXECUCIÓ MOTRIU

2009-08-20T14:08:00.003+02:00

Ahir em banyava a la piscina (piscina és un dir: un petit vas inflable) amb la meva neboda, com ja portem unes quantes tardes aquest estiu, i de cop i volta em va dir:

Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.

Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.

Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:

Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.

La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.

D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.

"JUGUEU TOTS!"

2009-08-19T15:40:00.004+02:00

Amb aquest to inquisitorial, i una puntuació clarament imperativa, és com vaig sentir que una dona ben empolainada s'adreçava a un marrec que no devia tenir més de 5 o 6 anys (el seu fill, és d'esperar). La situació era que una nena un xic més petita havia expressat, en to de queixa, que no volien jugar amb ella.

De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.

Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.

Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.

Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.

Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.

El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.

LA IMPORTÀNCIA DEL GRUP I LA IMPORTÀNCIA DEL MERCHANDISING

2009-08-13T18:04:00.008+02:00

El fotoperiodista Jordi Cotrina ens regala, en l'edició del 13 d'agost de El Periódico, una bonica i suggerent instantània.

El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.

La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.

Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?

Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.

Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.

EN TERRES HOLANDESES

2009-08-13T17:50:00.002+02:00

Fa menys de 24 hores que he tornat de passar uns dies a Amsterdam. A tort i a dret a les botigues he pogut veure samarretes de futbol, de la selecció holandesa... però també moltes, una pila, del Madrid, el Barça i el ManU.

Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.

La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.

Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.

VACANCES

2009-07-26T22:21:00.003+02:00

El dijous començaré la meva segona tongada de vacances estiuenques, després de tenir deu dies del 9 al 19 de juliol. El cert és que em ve de gust aparcar la munió de projectes que estic començant a lligar pel primer trimestre de la temporada vinent, i prendre'm uns dies de relax i de turisme.

Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.

Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.

També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.

Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.

Bones vacances a tot i totes!

PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI

2009-07-22T01:22:00.005+02:00

De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.

Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.

Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.

Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).

Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?

Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.

Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.

Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.

Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.

Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.

Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.

Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.

ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ

2009-07-20T19:28:00.004+02:00

En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.

Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.

En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.

Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.

Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.

Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.

Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.

I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.

Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.

CIATE 2009

2009-07-02T01:07:00.005+02:00

El CIATE (Curs d'Iniciació A Tècnic d'Esport) és una nova aturada en el meu peregrinatge pels camins de la formació de tècnics esportius. Aquest curs és ofert des de l’Escola Catalana de l’Esport, i les entitats interessades el poden demanar fer-lo dins del calendari que considerin oportú. Un cop cobert un mínim del 80 % d’assistència, els alumnes obtenen un certificat de la Generalitat conforme han fet el curs.

Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.

Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.

Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.

Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.

Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.

Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.

Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.

LA CRISI HA ARRIBAT AL BÀSQUET BASE?

2009-06-25T18:59:00.004+02:00

Malgrat les perdigonades de Florentino Pérez a l'esport professional (Kaká, Cristiano Ronaldo i, amb molt orgull però molt per sota, Messina, Maceiras i el prodigiós talent Velickovic), el bàsquet base sembla que està notant la crisi. Les subvencions municipals han fet un pas enrere en alguns pobles, com també els espònsors que fa un o dos anys no tenien cap mena de pega i ara es fan pregar per pagar, o ja directament comuniquen que no volen continuar patrocinant el bàsquet als pobles.

Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".

No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).

Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).

Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.

MÀGIA AL PALAU

2009-06-19T13:31:00.007+02:00

Ahir va ser una nit màgica al Palau Blaugrana. Jo sóc més fan de veure el partit a casa, al sofá, amb unes patates i unes olives. Sense passar calor ni haver de recòrrer al cotxe. Però ahir era l'excepció, i vaig poder veure el partit des de la fila 1. Us ofereixo algunes de les fotos que vaig fer de les celebracions del títol.

Les mirades es van posar sobre Joan Carles Navarro, ja fos pels premis com per les opinions dels periodistes. David Andersen ha justificat la seva fitxa amb un play off excels, per damunt fins i tot (al meu entendre) del jugador de San Feliu. Entre aquests dos i la vena anotadora de Basile, a banda dels especialistes, es confecciona una plantilla temible. I quina gran defensa col·lectiva en aquest quart partit, en la línia dels millors partits d'aquest any.

Ara bé, per mi hi va haver un altre protagonista de la nit. Fran Vázquez, el gallec volador, va tenir un paper determinant. I és clar que els triples de Basile i Navarro van ser crucials, pero recordo que en dos moments anímicament incerts (els primers cinc minuts de partit i del 25 al 30), el gallec va tenir un paper molt important.

Al principi del partit, encadenant crec que 3 esmaixades (o fins i tot 4, ara em balla el cap) . Ja sabem quin mal que fa que esmaixin al teu cèrcol, a banda dels punts ja concedits. I quan el TAU apretava i rebaixava la renda de 20 a 12 i després a 8, l'encert en els llançaments de tir lliure. Crec recordar que va fer una sèrie de 5/6 en aquells minuts.

Bé, he promès les fotos, i aquí les teniu. Felicitats, basquetmaniàtics!

PARLANT ALS PARES I MARES D'ESPORT (I ALTRES PROJECTES)

2009-06-17T01:23:00.002+02:00

Estic entusiasmat amb el procés d'edició del meu segon llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família, que sortirà a l'agost o al setembre editat per Cossetània. M'he entès perfectament amb l'editor, amb la correctora i amb el dissenyador de la portada. He pogut participar en un procés, el d'edició, que tenia magnificat i que ara conec una mica millor (i segueix causant-me molt de respecte).

Però aquesta notícia, que he anunciat als quatre vents després de les bones sensacions i l'excel·lent nivell de vendes de El entrenador y el equipo (Paidotribo), ara se li ajunten altres bones notícies. Com ja estareu assabentats, tinc Manual de minibasket enllestit i fa uns mesos que és a la cua de les publicacions previstes pel 2011, també amb Paidotribo.

Ara se li suma la bona entesa amb Miquel Osset, Director d'Editorial Proteus, una editorial d'ètica i filosofia. L'encàrrec que m'ha fet, i en el que estic treballant de valent els darrers 15 dies, mira de reflectir els valors i virtuts que l'esport pot arribar a inspirar als esportistes. Seguint d'alguna manera la línia dibuixada a 100 suggeriments per educar dins de la família, en aquesta ocasió em demanen parlar als pares no tant d'assumptes generals d'educació, sinó més aviat els motius pels quals fer esport pot ser profitós pel jovent.

Un avantatge addicional d'editar amb Proteus (a banda de que cuiden molt el disseny gràfic, el tacte del llibre és molt agradable i fan servir una de les tipologies que més m'agraden, la Garamond, encara que ara faci servir la Georgia després d'un breu pas per l'Arial) és que editen els textos tant en castellà com en català. Aquest fet no és menyspreable: permet una introducció al mercat més profunda i variada. Estic il·lusionat i espero que vagi agafant forma en tots els aspectes de projecte.

Tanmateix tinc altres projectes, com ara fer un text de capçalera de Direcció Tècnica i organització de l'esport de base. A més a més també estic trencant-me el crani pensant en una obra que reculli els diversos aspectes de dinàmica grupal i direcció d'equip que són necessaris per fundar una nova filosofia esportiva. La meva aspiració és plantejar una fórmula que tingui en compte la importància del respecte envers els infants en el seu camí envers una progressiva independència. Al mateix temps crec indispensable legitimar un marc clar i ben fonamentat dins del qual l'entrenador permeti als esportistes desenvolupar propostes de treball autogestiu.

DE LA MÀGIA DEL BÀSQUET A LA MÀGIA DEL MAG EDGAR

2009-06-09T01:43:00.011+02:00

Un es nota que es fa gran quan comença a recordar batalles de fa una pila d'anys. La d'avui és una d'aquestes batalles de fa una pila d'anys, d'un temps en el que Aquellos maravillosos años era una sèrie de culte, i on l'actor que interpreta avui amb tant èxit Gregory House (en Hugh Laurie) feia comèdies populars com Los amigos de Peter (Kenneth Branagh, 1992), encara que amb un paper molt residual.

Avui us parlaré dels tombs que dona la vida. I us parlaré de mi només indirectament (cosa ben estranya en un bloc consagrat a experiències en el bàsquet en primera persona). Comencem per una data propera... posem el divendres 15 de maig de 2009. Aquella nit actuava al Teatre-Auditori de sant Cugat un grup de mags, els Amics del Mag Lari. Entre ells un il·lustre ex-jugador de bàsquet, l'Edgar Mauri, amb el que vaig compartir més d'un 3x3. Primer recordo els Converse i San Miguel a l'Arc del Triomf/Parc de la Ciutadella. I després també diverses edicions de l'Adidas Streetball del Passeig de Maria Cristina.

Edgar Mauri, ara conegut artísticament com Mag Edgar

El que és cert és que vàrem passar estones molt entretingudes. Ell (bàsquet base de la Penya), el Lluís Martínez (CB Grup Barna i AESC Ramon Llull), el Alex del Olmo (UE Horta a cadet preferent, CB Sant Josep a júnior preferent) i jo mateix (poc puc aportar del meu currículum: lliga escolar de pre-infantil a cadet, i després Sènior Territorial i lliga d'empreses amb UNO-Amics) vam gaudir molt del bàsquet.

Fèiem un bon equip. L'Edgar era la màgia (i mai millor dit), l'elegància, el tir en suspensió i de llarga distància. També, és clar, les assistències, com no podia ser d'una altra manera veient el joc com a base rondant el 180 centímetres amb 14 anys. L'escola de la Penya es deixava veure en un jugador aparentment descoordinat, però una delícia, un talent pel bàsquet.

El Lluís era (i és, l'únic en actiu a hores d'ara) un gladiador, tot lluita i esperit, una locomotora anant cap a cistella, rebotejador impenitent i un "pispa" en defensa. Ha estat de ben segur dels pitjors malsons dels alers de Copa Catalunya durant els últims 10 anys. Un "paparra" i un tirador més fiable del que molts pensen. No és casual que, en la temporada 2007-08 i militant l'AESC-Ramon Llull la lliga EBA, fos nomenat Gigante de la semana per la revista Gigantes, crec recordar que amb 28 punts i una cosa així com 5 triples.

L'Alex tenia un bon joc de peus, i amb els seus 201 centímetres era fàcil anotar a vora de l'anella. Tenia a més a més bones mans, i era capaç de donar bones passades, un cop al defensa s'havia tancat sobre ell. El que més li agradava era fer-se un espai i tirar de tres o quatre metres, amb un tir per damunt del cap ben peculiar. El que més se li assembla potser és el de Courtney Thompson, encara que no portés la pilota tant a darrera. No era pas un Garbajosa, tampoc no ens imaginàvem jugadors així (potser si Toni Kukoc), però tenia traça per jugar a bàsquet encara que ho deixés de manera seriosa amb 18 anyets.

I jo? Què nassos feia jo, un jugador de bàsquet escolar, de Territorial, de lliga d'empresa, amb la flor i nata del bàsquet? Com era que ens trobàvem jugant contra Albert Roma o Josep Pacreu? No és un miratge: el Roger Grimau va jugar els dos anys de cadet amb el Lluís a CB Grup Barna i els dos anys de júnior amb l'Alex a Sant Josep.

Doncs jo era sisè home, o en aquests casos més aviat "quart". Era ja segurament més entrenador que no pas jugador, i dirigia força als meus companys. Encara que de vegades sortia com a desllorigador: fent un tir de tres per obrir la defensa, inventant-me una penetració rectificant per una safata inversemblant o una passa a la "remanguillé", o potser una defensa aferrissada a algun jugador exterior. Tot plegat i gràcies a ells una experiència adorable, fabulosa i ja podríem dir que mítica.

D'esquerra a dreta: Alex del Olmo, Lluís Martínez, Edgar Mauri, Mauro Valenciano (jo mateix)

Ara l'Edgar Mauri és, per a una bona colla de gent, en Mag Edgar. Jo encara li guardo un lloc al meu cor com Edgar i prou. Va ser un formidable driblador, un artista de la passada i un anotador consistent quan vaig jugar amb ell. Una mica trampós i fingidor, però potser això li escau molt bé amb l'art al que s'ha volgut consagrar.

Espero que el canvi de la màgia del bàsquet per la màgia dels Amics del Mag Lari l'hagi somrigut. Ell ho feia sovint mentre jugava amb mi. Sense gaire detalls sembla que està triomfant en allò que li agrada. Felicitats, Edgar!

DIFERENTS MIRADES AL JOC:ENTRENADOR, AFICIONAT I "ARBITRUCHO"

2009-06-08T01:51:00.006+02:00

Dissabte vaig fer el meu primer partit amb arbitratge doble (per parelles). Vaig tenir un company formidable, actualment arbitra a Copa Catalunya, tot va ser força fàcil i vaig poder estar a gust amb ell. Era un partit de fases, i malgrat el resultat ajustat, algunes protestes del públic i fins i tot una pròrroga, crec que tots dos vam fer una bona feina.

Haig de dir que canvia molt arbitrar tu tot sol a tenir un company. A banda de que has de repartir-te les responsabilitats, has de fer l'esforç d'afinar un criteri comú. La mecànica no és massa difícil. Per fer-vos una idea, jo mateix llegint-me el apartat del manual referent a l'arbitratge per parelles uns dies abans, i parlant una estona abans amb el meu company, en vaig tenir prou per fer una prou bona actuació.

És curiós com influeix fer d'àrbitre amb la teva mirada al joc. Has de saber-te el reglament, no tenir dubtes, i actuar de manera ràpida i convençuda. Crec que aquesta experiència de dos anys fent d'àrbitre m'està ajudant a ampliar el meu coneixement del joc, i a banda també la meva visió del sistema esportiu. Amb sistema esportiu em refereixo a la complexa relació entre Federació, entrenadors, pares, esportistes, àrbitres, etc.

En el tercer partit entre Barça i Unicaja vaig anar al Palau. Com és evident, un aficionat es fixa en els jugadors. Jo, que a banda sóc entrenador i àrbitres, m'havia de multiplicar: és curiós seguir les reaccions dels entrenadores i la particular manera de comunicar-se dels àrbitres, sense perdre de vista el que passa amb els protagonistes del joc. Vaja, una feinada de ca l'ample, però que ajuda a entendre el funcionament global de l'activitat.

No obstant, l'estigma que es posa sobre l'àrbitre no deixa de ser el mateix sempre: el de l'ase dels cops. Ho veus amb un partit de minibàsquet i ho veus amb un d'ACB. Com anècdota afegir que l'altre dia, passejant pel meu poble, un pare del club on havia estat Director Tècnic (i al qual he arbitrat un parell de cops) em va passar pel costat, i de manera simpàtica em va dir: "Adéu, arbitrucho".

Estic feliç d'haver pogut veure el joc també des del rol d'"arbitrucho", ja que enriqueix la meva mirada global del bàsquet. Tota una experiència.

"ÉS LEGAL I LEGÍTIM JUGAR COM HO HA FET EL CHELSEA"

2009-05-21T00:19:00.004+02:00

Que un acèrrim barcelonista com Josep Maria Puyal, el degà de la ràdio esportiva en català, faci aquesta afirmació durant la eliminatòria Chelsea-Barça em dona esperança de que en el món dels mitjans de comunicació no tot és perdut.

Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.

Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.

Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.

Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.

Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.

ELS JUGADORS FATXENDES

2009-05-15T00:44:00.004+02:00

A tots els equips tenim un jugador més donat a la broma, però que en el seu posat fatxenda té un component també de pallasso, de bufó de la cort. Tots hem tingut aquell jugador o jugadora que s'arrossega mols dies per la pista, sense esma d'esforçar-se com la resta de companys, que li agrada fer comèdia i ser el centre de l'atenció.

Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:

Desvirtuen les competicions o concursos. Estan acostumats a fer trampes, sumar més punts dels que fiquen, o fer la guitza a un company a punt de guanyar molestant el seu tir quan ell o ella no té res a pelar. Els companys sovint s'afarten d'aquesta actitud infantil, però poques vegades li recriminen.
Fan accions de joc sense ànim de jugar segons el reglament. Agafen de la samarreta un company per evitar un contraatac, o fan doble quan no hi ha una transició ràpida en els entrenaments. estan acostumats a buscar el límit de l'entrenador, a veure si en fixen en que fa de nen entremaliat.
Crida l'atenció als partits. Va a parar per terra, crida quan rep un cop o una empenta, teatralitza els contactes sense jugar de debò. Com en el conte del llop, quan de veritat hi ha perill i està jugant prenent-s'ho seriosament, la gent no el creu (i amb raó).
Es queixa als àrbitres, malgrat estigui jugant bé. De tant acostumat a donar la nota, es queixa sistemàticament als àrbitres encara que jugui un bon partit, o bé ja li hagin assenyalat una falta al seu favor. Mai en té prou, i en demana més.

Podríem posar encara més situacions possibles, com ara que es riu dels companys o bé de l'entrenador al vestidor, o fins i tot fa comentaris obscens i fora de lloc a la banqueta. Malgrat vulguem desfer-nos-en, hem de pensar que a tots els grups hi ha algú que ocupa el rol de líder de retrocés o sabotejador. No podem ser tant il·lusos de pensar que ens puguem desfer-nos i deixar de tenir el problema: apareixerà, de ben segur, algú altre que ocupi aquest rol.

PERVERSIONS DEL LLENGUATGE I ANAR PER FEINA

2009-05-07T17:23:00.004+02:00

En aquest bloc sovint m'entretinc a donar consignes molt específiques sobre algun tema concret. Miro de donar-li una visió detallada i analítica, amb l'al·licient de pensar que estic explorant terres desconegudes i obrint camí per la selva a cops de matxet.

En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.

Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?

Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.

El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.

Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.

Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!

TALENT I PASSIÓ

2009-05-03T19:34:00.004+02:00

El cap de setmana de la Final Four, allargat per la festivitat del Treballador, m'ha deixat una mica de temps per pensar en un article pel meu bloc. Mentre repassava i corregia dos dels meus propers projectes com escriptor (un abordant com s'aprèn a guanyar; l'altre en relació als valors de l'esport), m'he recordat de l'única final que he jugat fins ara com entrenador.

Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.

En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.

Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.

Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.

El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.

Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.

Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.

Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.

Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.