EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de març 28, 2012

UNA PRESENTACIÓ REEIXIDA

El dimarts 27 de març a les 19:00 vam fer la posada de llarg del meu nou llibre, Aprender a ganar, en un recinte agradable (Llibreria Alibri) i en bona companyia. Amics i amigues, professionals del ram de l'esport, i d'altres persones interessades en el tema educatiu van estar escoltant les meves cabòries durant una mitja hora aproximadament, donant després torn de paraula als assistents.

No recolliré aquí els detalls de la meva presentació, doncs anaven en una línia molt similar a un text anterior que he penjat al meu blog, així com a les línes mestres del llibre. Ara bé, algunes aportacions del públic mereixen un breu comentari, doncs penso que són elements que s'afegeixen i sumen a la causa que jo he volgut defensar en el meu llibre, la de recuperar el valor ètic i educatiu de la competició.

Un professor de secundària va lligar la idea de que "allò important és participar" amb la seva experiència amb esplais. Va fer referència a que aquesta lliçó que jo comento en el llibre, que era també una experiència viscuda per ell fa alguns anys. La reflexió estava en la línia de que hi havia punts en comú entre aquest discurs aplicat al món de l'esport (jo vaig puntualitzar que aquesta frase s'atribueix a Pierre de Coubertain), i altres realitats, com és el cas del lleure. En tots dos casos, la idea de fons és que amb participar n'hi ha prou, que no cal anar a més enllà, i que per tant no s'aspira al màxim, a ser un top.

Un psicòleg de l'esport i entrenador va comentar que a fi de comptes et trobes que els nanos van a competir, com també hi ha casos que van a fer amics. Com entrenador veus a què venen uns, a què venen als altres. I reflexionava sobre la necessitat de buscar un punt d'equilibri en tot plegat. Penso que és important escoltar-nos a la gent que fa l'activitat, i saber els seus objectius. Aquest psicòleg de l'esport va assenyalar com en alguns casos nens que practiquen esports d'equip s'acaben passant, fruit de la competitivitat que ells o els seus pares tenen, a un esport individual, per poder despuntar més (que només depengui del seu rendiment, i no dels altres).

Un altra persona, també lligada amb el molt de l'esplai i de l'escoltisme, va fer referència coma nivell educatiu es veu una moda en la qual la nota es diu que és menys important. Durant un temps no es valora el rendiment escolar, només el comenta si el nen o nena "progressa adequadament". La pregunta és: per quan deixem el mirar amb lupa els resultats acadèmics? I lligat amb això, què passa amb mirar només de passada el rendiment esportiu, i insistir en fixar-nos en la idea de que tothom ha de jugar als partits? Hi ha clares concomitàncies entre aquests àmbits: esport, escola, lleure.

Una altra assistent, en aquest cas provinent del món de la gimnàstica rítmica, va comentar que formava part d'un grup de treball en el qual es buscava moidificar reglamentacions per tal de protegir més a les nenes de 4 anys que fan aquest esport. La idea és que el reglament que se'ls aplica a les competicions els fa estar pendents del maquillatge, d'estar primes, dels brillantets del maiots... La reflexió era fins a quina edat calia aplicar normes que modifiquen la lògica adulta dels esports, per adaptar-la al món dels infants. La meva resposta és que en els esports d'equips hem carregat molt la balança del cantó de les adaptacions, i que ara crec que ha arribat el moment de des-regularitzar un seguit de situacions que han estat promogudes -pretesament, sense garanties pedagògiques de cap tipus- per "protegir" l'infant (norma d'alinació, límit de punts/gols de diferència). És evident per mi que aquest hauria de ser el camí en els miniesports, però no puc opinar sobre disciplines individuals en les quals potser no hi hagi hagut aquesta inflació de les modificacions i regulacions evers aquest ideal confús la "protecció".

A continuació van haver altres intervencions més, en un fecund diàleg a la sala. En acabat, després de fer un gotet de vi gentilesa de Bodegas Torres i de xerrar una estona més a peu dret, l'acte de presentació va concloure coincidint amb l'hora de tancament de la Llibreria Alibri, uns fantàstic amfitrions.

divendres, de març 02, 2012

EL MUNDO NO ES UNA NURSERY

Estos días estoy de enhorabuena. He publicado ya mismo mi cuarto libro, que se titula Aprender a ganar y que, en esta ocasión, avala y publica Editorial Inde.

Me gusta cómo ha quedado el libro. Desde que lo escribí 2009 lo he ido reescribiendo, retocando, ampliando, mejorando. Ahora podéis ver el producto final en las librerías. Para más información, os ajunto el link con la ficha del libro en la página web de la editorial: podéis clicar aquí.

Temo que estamos caminando por una peligrosa pendiente: una en que se insiste que la infancia se debe proteger, se debe custodiar de los peligros de la vida real. La lógica del aprender a perder, un discurso propio de la Educación Física y el deporte en las décadas de 1980 y 1990, nos ha llevado a que en las décadas siguientes nos hayamos centrado enfermizamente, en la cultura deportiva, en la importancia que psicológicamente tiene perder.

Para no perder, se les propone a los niños jugar una competición descafeinada (desenfatizada, según César Torres y Peter Hager), una retahíla de juegos cooperativos y, más últimamente, deportes de nuevo cuño, como el colpbol. Ante este panorama casi me desespero, aunque pienso que es necesario que me mantenga sereno y firme en mi empeño: reivindicar la recuperación progresiva de la cultura competitiva entendida de una manera sana, y que yo enlazo con el lema de aprender a ganar.

Me gustaría que con la lectura del libro, los dirigentes deportivos abriesen los ojos y lograsen ver que estamos yendo demasiado allá en la protección de la infancia. De hecho, estoy convencido que estamos viviendo una inflacción excesiva de las medidas de protección, lo que acaba conduciendo -inevitablemente- a la sobreprotección y al paternalismo. Hay una serie de medidas que tienen relación con lo normativo, como puedan ser la norma de alineación generalizada en los minideportes, las normas de máximo de puntos/goles de diferencia entre equipos, o bien la prohibición de la defensa zonal en minibasket y en minibalonmano, que preceisamente muestran por los derroteros -esa peligrosa pendiente- por los que estamos llevando al deporte infantil.

Todo este cómputo general me parece un pastiche que difumina la sensación de autoría de los jugadores y entrenadores, que realiza un acercamiento repleto de prejuicios. Se duda del valor de la competición, tratanto de ensamblar una concepción educativa del deporte con una competición descafeinada, aunque se les vende a los jugadores que es una competición fidedigna. Ni por asomo estamos brindando a los niños competiciones que lo sean realmente, sino competiciones de cartón piedra con una pseudopedagogía.

Ante este panorma, me concierno con lo que está ocurriendo y planteo mis serias dudas por qué estemos yendo por el buen camino. Muchas cosas deberíamos cambiar si queremos asegurar unas buenas experiencias formativas en el deporte, y no una plaga de gestos benefactores, solidarios y condescendientes. Hay una búsqueda de la bondad en el deporte, una cruzada que raya con la obsesión de los religiosos que, en las Cruzadas, buscaban el Santo Grial. Para los que avalan los juegos cooperativos y las fórmulas de competición descafeinada, les propongo que echen un vistazo a mi libro. Pienso que, a fin de cuentas, es importante sumar personas a la causa de recuperar el valor de la competición exigente en el deporte, y también en el resto de ámbitos de la vida. Y es que, como recién he descubierto que dijo muy sabiamente Freud, el mundo no es una nursery.