EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, d’abril 01, 2011

PERÒ... I PEROVIC?

Les dues derrotes en terres gregues deixen el Regal Barça sense la possibilitat de defensar el títol de campions, precisament aquest any que es va decidir el Palau Sant Jordi com seu de la Final Four. Aquesta crua i amarga realitat peels culers, així com per la gent que hem gaudit d'un excel·lent repertori de joc d'aquest equip des de que Pascual n'és l'entrenador, no amaga les febleses d'un equip al que Obradovic li ha aconseguit prendre la mida i buscar-li les pessigolles.

Ens hem de treure el barret. Mentre Messina abandona el timó de l'equip blanc i delega en el seu deixeble avantatjat, tot dient que faltava maduresa a l'equip, i Vujosevic fracassa estrepitosament a Moscou, Obradovic torna a donar moltes alegries a l'afició del Panathinaikos. I és que la feina no era gens fàcil, sobretot després de la marxa del "trànsfuga" Spanoulis a l'Olympiakos, o la marxa d'un altre del pilars -i mai millor dit- de l'equip les darreres temporades, el colossal Pekovic. Que no hi sigui Jasikevicius no resulta una baixa tant considerable com les altres dues.

És clar, amb les baixes de Pekovic i Spanoulis calia fer alguna cosa. D'entrada, més galons -encara més- a Diamantidis, que abans s'havia de repartir la pilota amb Spanoulis. Calathes ha donat un pas endavant aquest any, i Drew Nicholas és d'aquells americans seriosos i complidors que no abunden. Sato ha tingut dies de tots colors en aquesta sèrie, des del decebedor primer encontre al Palau, a cistelles importants de tres punts però sobretot, en alguns moments claus, quan ha aturat en les penetracions un jugador com Anderson que trenca fàcilment a tothom. Tepic ha estat una presència testimonial, pero ha sortit els seus quatre minutets per donar descans a Diamantidis i Calathes, i de nou a la banqueta. I la feina que havia de fer, ja l'havia feta.

Batiste és una assegurança de vida, així com l'ofici de Tsartsaris i la punteria de Fotsis. Entre aquests tres pívots, els que més minuts han estat a pista, completen una de les millors rotacions interiors d'Europa... però millor que la del Barça? Fins i tot Vogioukas ha tingut el seu moment estelar en el quart partit, després de jugar només els inicis dels tres anteriors, pràcticament com si anés a desgastar als rivals i fer un parell de faltes. Kaimakoglu ha aparegut per jugar de '3' i de '4', i no ha decebut. Com Tepic, ha entrat amb una missió concreta -donar descans- i s'ha tornat a la banqueta.

Però tornem al Barça. El primer que haig de dir és que en el quart partit vaig trobar a faltar Perovic. No va jugar ni un sol minut. Fins i tot al tercer quart em semblava veure el joc de peus del jugador serbi... però en els moviments al pal baix de Vogioukas! Aquest llargarut jugador l'ha emulat diverse vegades girant-se cap a línia de fons i treient un mig ganxo amb l'esquerra. Aquest és un moviment que Perovic té apamat! Jo, sincerament, crec que el Panathinaikos no tenia ningú per aturar Perovic en 1x1, a no ser que sortís uns minuts Maric, però actualment està fora de forma, com es va poder veure al Palau.

Després d'uns partits molt bons a ACB, és extrany que Perovic no hagi jugat en el quart partit, i que durant l'eliminatòria Pascual no hagi fet la seva rotació de tres '5' diferents: Perovic-Vázquez-N'dong. Potser Perovic hagués pogut aportar alguna cosa més, però cal dir que Fran ha tingut bons minuts en atac durant la sèrie. En defensa ja és una altra cosa, on Fran i N'dong han patit de valent. Ara bé, no tota l'esquinçada del joc de l'equip blaugrana s'acaba amb l'absència de Perovic.

Se m'acudeixen quatre reflexions per explicar una mica més els detalls de la derrota del Barça, quatre més a banda de l'absència de Perovic:

1) Molta defensa en zona. Pascual no ens té acostumats als espectadors a tenir tant de temps defenses zonals. Crec que els jugadors tampoc estan acostumats. El Regal Barça ha fet molta zona aquesta sèrie amb el Panathinaikos, potser Pascual ha anat a remolc de la box and one d'Obradovic, defensa que posava ja fos amb Navarro o Lakovic a pista, fins asfixiar l'atac blaugrana. Crec que Pascual ha sumat més minuts en zona en quatre partits que en els tres anys que entrena l'equip. Jo recordo un dia jugant molts minuts a Manresa i poca cosa més, a banda de defenses especials puntuals.

2) Navarrodependència. Tot semblava indicar que el Regal Barça dels darrers temps cada cop depenia menys de la participació de Navarro per fer el seu joc d'atac. Però en les situacions límit això es deixa notar, i quan van maldades allò que funciona amb una cadència agradable s'entortolliga d'una manera horrorosa. I en aquesta sèrie s'ha fet palesa l'obsessió en alguns moments, el desfici, de jugar per Navarro quan estava marcat i, de vegades també estabornit, per la defensa grega. Un senyal més de la depèndencia de Navarro és que quan el quart partit, que Pascual va decidir començar-lo amb Navarro a la banqueta, de seguida que el Panathinaikos es va posar 6-0 va fer-lo anar a la cadira de canvis, encara que després el fes tornar a seure amb els seus companys. Comences sense Navarro a veure si ataques diferent, si la defensa grega no planteja tants paranys i quan et claven un 6-0 t'afanyes a voler posar Navarro? Pascual potser pensaria: "Haig de posar un Navarro a la meva vida", o bé que Navarro s'havia de posar la cap per fer de superheroi. El que potser no van tenir en compte és que els superherois són molt més recents que els déus de la mitologia grega...

3) Fer faltes enlloc de defensar i anar a recuperar. Aquest no és un mal exclussiu del Barça. Em farto de sentir als entrenadors dient "tenim x faltes d'equip per donar, no concedim cistelles", enlloc de dir-los: "defenseu sense faltes". Fer falta no és compatible amb defensar bé. És més, per defensar realment bé s'han d'evitar les faltes. El més flagrant va ser quan, en el quart partit i a manca de 2 minuts pel final, els jugadors del Barça fessin tres faltes seguides per ordre de Pascual per arribar al llindar del bonus, enlloc de defensar la jugada, recuperar de seguida i encistellar. Com és lògic, quan ja no calia fer-la -per mi no cal en cap moment-, crec que va ser Navarro o Ricky que va fer la falta que ja els duia als tirs lliures sense haver-se d'esforçar gaire. I és clar, amb la inèrcia de les tres faltes anteriors qualsevol canvia de xip i es posa a defensar enlloc de fer falta! Però bé, aquest és un mal estès pertot del que no s'escapa aquest fabulós equip, així que no li donarem més voltes (per ara).

4) La defensa de les penetracions i el bloc directe central. A mesura que passen els mesos més em costa d'entendre l'animalada de treball defensiu que els suposa als pívots del Barça haver d'aturar les penetracions dels exteriors, ja siguin creades a partir d'aclarides o de blocs directes, i que tanmateix hagin de recuperar el seu home o com a mínim assegurar una bona posició de rebot defensiu. Ja és veu d'hores lluny que Pascual exigeix aquest treball als seus interiors, i que és la seva manera d'entendre l'estratègia defensiva. Però el que cal analitzar és si aquesta filosofia defensiva no genera una cert acomodament dels jugadors exteriors, que saben que tenen un bastió al darrera que els protegeix. Em crida l'atenció com alguns jugadors del Barça xoquen amb el bloquejador enlloc de rodejar-lo (si els pívots els donen un flash o un show) o, com seria gairebé sempre la millor opció, passen forts de primer home.

Precisament amb equips que dominen el bloc directe central, situació paradigmàtica del que no ha de permetre la defensa (és a dir, que la pilota estigui al centre de la pista), és quan i on no queda clar el costat d'ajuda i, per tant, on s'espatlla tota bona defensa col·lectiva. El jugador que ha de caure per recollir la continuació de l'home gran després del bloqueig, sovint un dels alers, ja no queda clar qui és al no estar la pilota decantada. El Barça és en aquestes circumstàcies en les quals pateix més. Aquest no deixar el mig o centre de la pista és un ABC defensiu que si no es té cura, acaba per matar-te. Tant o més que quan no ets prou consistent en la defensa del 1x1 i et trenquen fàcil de fora a dins, o sinó vas a passar el bloc sinó a xocar. O fins i tot allò que us dèia d'anar a fer la falta enlloc de defensar i recuperar.

Aquest passadís central se l'ha buscat a consciència el mestre Diamantidis, que tant s'espavila en l'1x1 com a partir del bloc directe. Però abans ja havíem vist senyals d'alarma amb els partits contra Caja Laboral aquest any, on Marcelinho i Barac han fet un estrip a la defensa blaugrana. També el Fuenlabrada els va donar de tastar aqesta mateixa medicina amb un Ayón sensacional en el bloc i continuació, sortint una mica del patró dels darrers equips de Salva Madonado. Potser havia preferit més situacions de blocs indirectes: recordem les bones campanyes amb el Gran Canària, amb les sèries de passar i moure's i bloquejar indirecte. I no és que Fuenlabrada no jugui sistemes per buscar tirs després de bloc indirecte, que també ho fa, però contra el Barça els van castigar en el forat més gran que té la defensa blaugrana: la defensa de la continuació del bloquejador en situacions de bloc directe central, fruit de la gran dedicació dels interiors a taponar les penetracions dels exteriors.

M'he esplaiat força. Feia dies que no escrivia -al bloc, vull dir-, i arran de la decepció d'Atenes se m'han encès algunes llumetes, i he decidit compartir-les amb vosaltres. D'altra banda estic convençut que jugadors i staff tècnic aixecaran el cap, i com a bèstia ferida seran encara més temibles en el camí cap als playoffs de l'ACB. Després d'aquesta decepció no m'imagino al Regal Barça plantant-se a la final de l'ACB i deixant córrer el factor pista, que gairebé segur que acaba assegurant en el que queda de lliga regular, i encaixant un 3-0 com la temporada passada. Esperem que aquest Regal Barça sigui com l'au fènix i revisqui de les seves pròpies cendres, però caldrà tirar de video i passar la ITV una mica més aviat del que podien imaginar-se ells mateixos.