EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de gener 27, 2011

OPINAR VS. DESCRIURE: UN DEBAT OBERT ALS MEDIA ESPORTIUS

Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.

Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:

1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.

2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.

3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.

Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.

M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).

Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.

Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.

El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.

Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.

Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.

Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.

dimarts, de gener 11, 2011

CAÇA I CAPTURA DE LA CULTURA COMPETITIVA

Darrerament hem anat veient com s'han fet diferents esforços per regular alguns aspectes de la cultura competitiva. Jo personalment ho he pogut veure en l'extensió, a través de mesures reglamentàries sobretot, de limitacions en el nombre de punts o gols pel qual queden resolts els partits. Aquesta ha estat una "mesura estrella" darrerament.

La Federació Catalana de Futbol ha adoptat, a partir de la temporada 2010-11, una sèrie de mesures que segueixen la línia presa per altres federacions autonòmiques, com bé sigui la de bàsquet o la d'handbol. Després de molts anys tenint en funcionament la norma d'alineació en el minibàsquet i el minihandbol, l'estament futbolístic català ha acabat adoptant mesures similars a les que ja s'havien pres fa una pila d'anys en els altres esports d'equip.

Podem veure, doncs, com les regulacions sobre temps de joc mínim i màxim per a cada jugador (norma d'alineació), així com diferents mesures per regular el nombre de gols o punts que apareixen en el resultat final del partit, són precisament les mesures que més abunden en el món de l'esport en edat escolar. De fet, quan es pensa en adaptar l'esport a la realitat psicològica de l'infant, els directius pensen en prendre mesures d'aquest estil. Ja fa temps que en minibàsquet es van pensar en posar cistelles més baixes i pilotes més petites i lleugeres. Aquestd darrers vint anys ha arribat una segona onada de mesures, que busquen bàsicament l'adaptació psicològica.

Una de les descobertes recents que he fet ha estat un nou esport, que es diu Colpbol. Es juga en el terreny de joc d'handbol o futbol sala (40x20 metres), amb porteries, amb dos equips de set jugador. De fet, té unes característiques peculiars. Sorgit de l'experimentació d'un professor valencià d'Educació Física, dos són els trets que més m'han cridat l'atenció, que a més a més són els seus trets característics i que fonamenten la seva lògica interna:

1. Els equips han de ser obligatòriament mixtes.

2. La pilota es juga amb la ma i només és permès de fer un toc cada jugador. Després d'aquest toc, la pilota l'haurà de tocar un rival o un company abans de poder-la tornar a tocar aquell mateix jugador.

Aquests dos aspectes són precisament una formulació en la línia de la caça i captura de la cultura competitiva. El primer aspecte esdevé un element de coeducació que ja hem pogut palpar en el món esportiu amb el korfbol. I ja sabem, a aquestes alçades, com de vegades es situa la coeducació com antídot de segons quines actituds excessivament competitives. Sembla que enlloc d'ensenyar a competir als esportistes, si la decisió ariba a ser barrejar nois i noies, d'alguna manera es rebaixa el grau de competitivitat. No eduquem una manera saludable de competir, sinó que barrejant nois i noies esperem que hi hagi un esperit més cooperatiu, més "solidari" -com ara agrada dir.

El segon aspecte esdevé un element que aporta una dimensió també anticompetitiva, però en aquest cas més subtil. Si bé l'objectiu del colpbol segueix sent el de marcar gol, el reglament d'aquest esport obliga a que l'equip hagi de col·laborar per fer gol. L'única circumstància en que un jugador pot fer gol directament seria de porteria a porteria, però en gairebé qualsevol altre circumstància caldria una sèrie de combinacions i rebots per poder marcar.

Què té d'especial això? Bé, la majoria d'esports d'equip proposen diferents maneres de col·laborar per marcar, però no arriben fins al punt d'"obligar" a col·laborar. Un jugador de futbol podria arribar a driblar quatre, cinc o sis jugadors rivals fins plantar-se davant el porter i fer gol (a la retina podem tenir ple de jugades de Messi). Un jugador de bàsquet pot aconseguir fer una meritòria jugada coast-to-coast duent la pilota de cistella a cistella. En el colpbol no hi ha la possibilitat de fer jugades individuals d'aquesta mena: gairebé podríem dir que col·laborar és una obligació.

Que el colpbol neixi de classes d'Educació Física fa entendre tant l'aspecte d'èmfasi en la coeducació com ara bé l'aspecte d'obligació de col·laborar. Com en el tècnica de l'esport només es pot fer un toc, m'haig d'associar per nassos amb els meus companys, que a més a més és una barreja de nois i noies.

I és que si ens fixem, que en el cas del rugby la pilota només es pugui passar a la mateixa alçada de camp o bé enrere quan es juga amb les mans, no crec que fos una mesura per fomentar la col·laboració (o poster si). La veritat és que determina com jugar la pilota i dona uns trets característics al rugby com esport, però no apareix la voluntat d'alliçonar als jugadors més enllà del respecte de les normes. A més a més, el jugador de rugby pot fer una gran jugada individual i aconseguir un assaig, sense l'obligació de col·laborar. En el colpbol és francament molt més difícil.

Lamentablement la proposta del colpbol parteix d'un punt de vista que a mi em sembla moralitzador, i tutela el desenvolupament motriu en funció d'una sèrie d'expectatives educatives. Però correm el risc que mitjançant el reglament s'assenyalin aspectes pseudopedagògics, és a dir, que serveixin per manipular el joc amb l'aspiració de fer-lo més "educatiu". És el mateix que podria animar en segons quins casos a un entrenador de bàsquet a demanar que els seus jugadors juguin sense bot, o bé que tots toquin la pilota abans d'encistellar. Estem donant a entendre que, per tal de fer millor l'experiència esportiva, és necessari passar-nos-la tots. O bé, com en el cas del colpbol, això queda naturalitzat a l'esdevenir una norma bàsica: només un toc cada jugador.

Sigui pel reglament (norma de alineació, norma de límit de gols/punts, norma d'un sol toc) o bé per les cabòries del entrenadors ("no es pot botar"; "tothom ha de tocar la pilota en l'atac abans d'encistellar"), podem veure els rastres de la caça i captura de la cultura competitiva. Bé: podríem dir que en tots dos casos són cabòries. Unes, les dels dirigents esportius que es concreten en les modificacions reglamentàries. Les altres, les dels entrenadors quan plantegen el seu enquadrament d'entrenament, però que en tots dos casos podem resseguir aquesta persecució de la competició.

I és que en tot moment la moda que s'ha instal·at actualment és la que busca "suavitzar" l'experiència competitiva per que no afecti de manera traumàtica als infants. En gran mesura podríem dir que apareix aquesta por en els adults darrera de la impantació de la norma d'alineació o bé de la del límit de gols/punts. Ara això ha arribat al punt de plantejar la creació d'un esport nou que esdevingui més cooperatiu que no pas competitiu. O millor dit: un esport que, com el colpbol, "obliga" a cooperar des del seu tarannà, el que es defineix a partir del seu reglament.