Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.
Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.
Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.
El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.
De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.
Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.
Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.
Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .
Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.
Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!
divendres, de juliol 23, 2010
divendres, de juliol 16, 2010
"SÓLO SABEN CORRER"
Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
dissabte, de juliol 03, 2010
DE LA VISUAL/PHYSICAL CONFERENCE A SHEFFIELD I LA PLANIFICACIÓ DEL FUTUR PROPER
He estat els darrers tres dies a Sheffield, Anglaterra, participant en un congrés sobre els discursos visuals de l'esport. He passat una bona estona, he desengreixat el meu anglès i també he pogut presentar un paper (una comunicació), com li diuen allà, sobre simulació a l'esport, posant exemples sobretot del futbol i el bàsquet.
Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.
Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.
Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.
El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.
Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!
Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.
Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.
Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.
El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.
Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
