EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de juny 21, 2010

SELECCIÓ FRANCESA: CULEBROT DEL MUNDIAL DE SUDÀFRICA AMB LLIÇONS SOBRE ELS ROLS

Avui Espanya enfronta un partit enverinat, un caixa o faixa en tota regla. Però en les hores prèvies encara fumeja l'affair Anelka. De tot el que ha transcendit fins ara, m'agradaria comentar alguns detalls:

1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.

2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...

3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.

4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?

5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?

La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.

Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!

dimecres, de juny 16, 2010

DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ

Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.


Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.

Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.

Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!

diumenge, de juny 06, 2010

COMPTA FINS A 5

Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!

Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.

És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.

Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.

Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.

El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?

Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.

Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!

dijous, de juny 03, 2010

APRIMAR LES "PRIMES" ÉS UN CLAM

Pel meu hàbit de començar els diaris pel final, degut a que en els diaris esportius hi trobo el bàsquet, i en els diaris generals l'esport i la cultura, avui gairebé se'm passa que El Periódico de Catalunya ha dedicat la secció Tema del dia a una controvèrsia esportiva. El diari barceloní posa de les pàgines 2 a la 4 com l'assumpte de les primes que han pactat els futbolistes i els directius de la Reial Federació Espanyola de Futbol han transcendit força més enllà del que és el món del futbol.

La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.

En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.

Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.

Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.

1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!

Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.

2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.

Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.

3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.

Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.

Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.

No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.

Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).

Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?

A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.

Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?

Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.

dimarts, de juny 01, 2010

BON JUGADOR, MILLOR PERSONA

Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.

Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.

Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:

- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?

- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?

Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.

Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.