EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de maig 21, 2010

“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”

Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.

La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.

La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:

1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.

2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.

Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.

Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.

dimecres, de maig 19, 2010

EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR

El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.

L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.

Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.

Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!

dimarts, de maig 11, 2010

FOOTBALL CRACKS

La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.

Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.

No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.

Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?

Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.

Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?

Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.

Com es resolen els incidents

En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.

I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.

He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.