EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, d’octubre 19, 2009

SITUACIONS QUE EM TRASBALSEN

Estic esparverat. En les darreres setmanes he escoltat un parell de notícies que em fan pensar que estem equivocant el punt de mira, no ja de l'educació dels joves, sinó de l'educació en general.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.

Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.

Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.

La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.

Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.

I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?

Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?

Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.

Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.

dissabte, d’octubre 17, 2009

TOO YOUNG TO DIE

El món del bàsquet sencer podria dur un crespó negre aquest cap de setmana, des dels minis fins als sèniors d'ACB, per la pèrdua que hem sofert. Jo m'he assabentat de matinada, al programa Tot l'esport del 3/24. Andrés Montes ha mort als 53 anys després d'acomiadar-se fa unes setmanes de les retransmissions de La Sexta, i pel que semblava de les retransmissions en general.

El cert és que Andrés Montes ha marcat època. El seu llenguatge peculiar ha deixat una empremta inesborrable, més enllà i tot de la comunitat basquetbolística. Algú s'hauria pogut imaginar que els més acèrrims seguidors del futbol arribessin a anomenar "jugones" als Xavi, Iniesta o Cesc? Crec que aquesta tasca de trencar les fronteres és quelcom que té un valor molt considerable.

Des dels passos inicials a la ràdio, va ser el més digne relleu després de que Ramon Trecet deixés de retransmetre els partits a TV2. A Canal +, primer fent duet amb la sobrietat de Santiago Segurola i just després amb Antoni Daimiel, va fer accessible el bàsquet americà (encara que en una cadena de pagament). Precisament a Daimiel el va batejar com Crónica en rosa per la multitud de detalls i anècdotes que explicava en les retransmissions. No cal dir que en la realització en directe de partits de l'NBA, amb un munt de pauses, cal que els locutors parlin i diguin alguna cosa interessant o, com a mínim, entretinguda.

Jo em considero més afi a Trecet, ho haig de dir, però és inevitable reconèixer la labor divulgativa i la vis humorística de Montes. Trecet i Montes comparteixen (bé, compartien) passió per la música, i per això titulo aquest escrit així, amb una cançó dels Jamiroquai. Montes a més a més era fill de la cultura popular i, no ho oblidem, del mestissatge. Ara ell també passa a formar part de l'imaginari col·lectiu, i també tindrà el seu lloc dins la cultura popular de la que ell es nodria. Un darrer “Ra-ta-ta-ta-ta-ta...” i també un "pincho de merluza" per a ell.

dimecres, d’octubre 07, 2009

DOS ESTRATEGIAS BOICOTEADORAS EN LA GESTIÓN DE CLUBES

Este artículo está escrito en dos momentos. Voy a tratar de buscar las conexiones entre uno y otro para hablar un poco de Dirección Técnica y del trabajo de los directivos:

Martes 1 de setiembre de 2009

Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.

Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).

A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".

¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?

Martes 6 de octubre de 2009

Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.

Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.

En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.

Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.

¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.

Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.