EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de setembre 24, 2009

GOIG EN TENIR EL SEGON

Ja he "parit" dos llibres que podeu comprar arreu! Estic content per que fa tres dies que tinc per casa una caixa de cartró ben poc vistosa però que conté un petit tresor: els exemplars que em corresponen per contracte del meu segon llibre, titulat 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània).

Em fa molt goig veure'm, després d'aquests dos textos publicats, com autor. I és que resulta tot un procés començar-te a veure amb naturalitat com escriptor, és quelcom que us puc assegurar al haver-ho viscut a les meves carns aquests darrers temps. Amb el primer llibre era tot una mica incert, però ara que ha vist la llum el segon, tot són flors i violes. A més a més escriure porta a que te'n proposin d'altres. El Manual de minibaket està molt, molt avançat (gairebé diria que enllestit), només falta una part dels continguts gràfics i sortirà, segons previsió, durant el 2011.

Abans, i té bastants números que sigui durant el primer semestre de 2010, és d'esperar que surtin dos nous llibres meus. Un és amb l'editorial Proteus, especialitzada en temes de filosofia i ètica, i que serà un recull de al voltant de 30 virtuts o valors que poden desenvolupar els esportistes. Serà un text adreçat bàsicament a pares i mares per tal d'animar-los a apuntar als seus fills a fer esport, i compartir amb ells una experiència que sigui formativa per a tots ells.

L'altre és amb Octaedro, i ressegueix el procés de creixement i desenvolupament de la persona a través de l'experiència vigorosa i apassionant de l'esport. També estarà indicat a pares i mares, encara que buscarà trobar còmplices entre la comunitat educativa que no té una formació especialitzada en l'esport i que necessita algun llibre accessible per conèixer el seu funcionament bàsic de la manera el més entenedora possible.

Estic molt content i em moro de ganes de fer les presentacions del 100 suggeriments els dies 13 i 15 d'octubre!

dijous, de setembre 17, 2009

NAVARRO I PAU

Per fi! Ja podem dir que Pau Gasol i Juan Carlos Navarro han cuallat un partit excel·lent en aquest Eurobasket 2009. Ara caldrà veure, però, si són capaços de repetir-lo. Doncs el fet de que la Selecció hagi fet dos bons partits és un símptoma de millora, però ara faria falta que Pau i Navarro fessin un segon molt bon partit. Per allò de la importància de les repeticions, que sinó no podem dir que s'hagi canviat de tendència..

Però anem a parlar una mica del temible creuament de quarts. Intueixo que el joc físic de França, que presenta com credencial la millor defensa del campionat, serà un dels esculls més difícils de suportar per la Selecció Espanyola. Això i que venen més rodats després d'haver de passar la revàlida en el Preeuropeu i han tingut més descans abans del partit d'avui el vespre, em fa pensar que el xoc estarà força igualat.

Veurem si la muralla defensiva que poden desplegar els francesos amb Turiaf, Diaw i Batum és contrarestada per un plus d'intensitat ofensiva i sobretot, ser incisius en el joc, no només jugar allunyat dels dos grans que surtin (previsiblement Pau i Jorge, segons el que hem vist els darrers partits). Avui no estic segur si Scariolo s'atrevirà a sortir amb dos escortes (Rudy y Navarro), o bé posarà a Mumbrú d'inici per aparellar-se amb Batum a la posició de '3' alt.

Espases en alt i a veure qui en surt victoriós, ja que a banda del talent ofensiu d'ahir, avui caldrà molt d'esforç també en la defensa. Hem de pensar que els pívots d'ahir de Polònia no tenien el calibre que tenen els pívots francesos, i que de fet la línia exterior dels polonesos ens va clavar un bon grapat de punts. Logan va fer 20 punts, amb un 4/9 en triples que està força bé, i Koszarek, una joia de jugador al meu ull clínic, va firmar 17 punts, 5 rebots i 7 assistències en 33 minuts. Veurem avui com la ÑBA es multiplica per aturar les armes ofensives dels francesos, que avui resideixen tant a la línia exterior com la bateria de pívots que tenen.

dimarts, de setembre 15, 2009

DAVID I GORTAT

Parlar de David i Goliat evoca la història d'un jovencell que, amb l'enginy de la seva banda (i aquí podríem, a més a més, fer un joc de paraules parlant de la "banda" que feia servir per llençar el roc), va derrotar el gegant David gràcies a un cop de roc. En èpoques convulses en el terreny econòmic i social veiem els diferents combats David vs. Goliat: els treballadors de Nissan a Catalunya manifestant-se pels acomiadaments, alguns partits polítics de to sobiranista reclamant independència envers Espanya, alumnes fent "tancades" contra el Pla Bolonya abans de l'estiu.

En l'àmbit esportiu, el Barça de futbol és el Goliat que tothom vol vèncer. I si parlem de bàsquet, la Selecció espanyola havia de ser fins fa 10 dies el Goliat de l'Eurobasket de Polònia. Però ja sabem que hi ha gegants amb els peus de fang, i aquesta selecció afronta el decisiu partit contra Polònia amb una crisi interna de la que ja hem vist algunes mostres.

En les hores prèvies a l'enfrontament que marcarà el pas (o no) d'Espanya a quarts de final, la diferència esperable entre Polònia i Espanya s'ajusta perillosament. Durant la preparació els polonesos (més aquesta gran nacionalització express que han fet amb el base David Logan) ja van donar un ensurt en un dels primers partits del tour de la Selecció per terres espanyoles (algú em sabria dir per què no venen cap estiu a Catalunya? Té a veure amb les relacions FEB-FCBQ?). Ara els polonesos (o polacs) poden ser els botxins de la generació del júniors d'or que esperàvem trobar amb plena maduresa i amb els reforços importants de Llull, Ricky, Claver, Rudy i Marc, que són una nova lleva pel gruix d'integrants de l'equip nacional.

David i Goliat revisitat, i que espero -malgrat la meva inexcusable mirada crítica d'aquests darrer dies, doncs hi ha per esparverar-se- que en aquest cas sigui així: David i Gortat. Si, espero que David sigui Espanya i que el combinat polonès, amb el center NBA Marcin Gortat com un dels seus estendards, sigui Goliat. No estic gens convençut del desenllaç del partit, però m'agradaria que el gegant fos tombat amb enginy i energia, amb un cop de roc al cap i el que faci falta fer. Ja que no podem oblidar que els equips ben parits tenen, valgui el joc de paruales, una mena de jugadors una mica de "mal parits". Si poden guanyar per un +30 no ho fan de +10.

Això té tant a veure amb els jugadors a pista com amb les substitucions que ordenen els tècnics. Si els jugadors estan ben organitzats per l'entrenador, amb un tarannà operatiu tal com els descriu Pichon-Rivière, s'aconsegueixen fites colossals, impressionants. Però per això es fa indispensable que jugadors i staff facin allò que és necessari en cada moment de partit per assolir la victòria, confeccionin el rol necessari o demandat per cada circumstància del partit. I si això implica en el cas de l'entrenador seure a una "vaca sagrada" que no està "endollada", doncs asseure-la. Ai, vaja... estic sent un blasfem proposant tal solució!

dilluns, de setembre 14, 2009

ODA A LA "SEGONA UNITAT" I LA IMPORTÀNCIA DE LES REPETICIONS

En els moments d'efervescència del segon quart d'Espanya (amb un parcial de 23-0), Juanma Iturriaga ha tingut unes paraules plenes de rigor i una inusual capacitat d'observació en el comentarista. Ell ha dit quelcom així com hay que reconocer el papel de la segunda unidad, que han parado la sangría, referint-se a un primer quart en el que Lituània ha jugat a plaer en atac. Ja era hora que algú ho digués alt i clar: la Selecció no es limita a Pau, Juan Carlos, Rudy i Ricky. Al·leluia!

Uns instants després crec que ha estat Epi que ha nomenat a aquests jugadors, els que podríem dir que formen la "segona unitat": Raül, Llull, Mumbrú, Reyes, Marc. Una altra menció interessant ha fet Iturriaga. Ha dit que Claver podia ser "víctima del conservadurismo" que ha comportat els mals resultats i també el joc erràtic de la Selecció. Fins aquí els punts de coincidència.

Iturriaga ha seguit amb els comentaris dient que "es defícilmente comprensible" que se la jugués Llull, però que els seus motius tindria Scariolo. Ja hi tornem un altre cop. És tant fàcil carregar-se l'entrenador per a aquells que no són entrenadors ni tampoc periodistes (com el cas d'Iturriaga), que aquesta fragilitat l'hauríem de tenir molt més en compte. Decidir posar en dubte l'entrenador des dels mitjans de comunicació és una decisió potser fruit d'haver d'animar la retransmissió, però com ja he dit fa uns dies, desacreditar-lo des de dins de l'equip és quelcom de molt més seriós.

De tot el que s'ha dit en la retransmissió hem quedo amb l'opinió d'Epi de que malgrat s'estigués guanyant a Lituània, no estava gens clar a meitat del darrer quart si a més a més acabarien amb bones sensacions. Iturriaga i Calderón seguien amb la cançoneta de que la selecció "està bé", i la passió de Mel Otero ("Jorge, gran partido...") està totalment allunyada de la descripció acurada que podem fer com tècnics. De fet el propi Mel Otero ha revelat que en el darrer temps mort demanat per Scariolo aquestes haurien estat les seves paraules: "Hemos jugado un gran partido, no nos merecemos este final". Sembla que els jugadors, per seguir amb la tònica o accent crític cap al tècnic, no estaven d'acord amb la segona part de la frase de l'italià.

La virtut descriptiva de les paraules d'Iturriaga lloant a la segona unitat ha estat contestada per la concisió i encert de les paraules d'Epi: "No es el resultado, es el juego". Quina gran frase! Preocupats tots com estaven de guanyar si o si, de la manera com fos, sembla que ens oblidem que el joc necessita de les bones dinàmiques i de les bones sensacions. I aquest equip encara no acaba de sentir-les, dóna la impressió.

El cel ennuvolat s'ha aclarit, i fins i tot el més acèrrim defensor de la Selecció, l'absent Calderón, ha acabat certificant donant-li la raó a Epi i també a la segona part de la frase d' Scariolo: "Le estamos dando vidilla a un equipo que estaba totalmente muerto". Bé, amic Calderón, com bé sabràs en la vida s'ha de rematar les feines, sinó et poden donar més d'un ensurt. I l'ensurt te'l pots emportar en aquella ocasió o poc més endavant, si et tornes a relaxar quan podries haver guanyat de 30 punts donant un cop a la taula al campionat.

Tot plegat, avui Pau ha fet un bon partit. El primer bon partit que li he vist en tot el Torneig. Ha defensat més que els altres dies, ha taponat, i malgrat que en una jugada Epi ha comentat "Gasol tiene que correr mucho más para llegar a defender", algun canvi hem pogut detectar. Els seus 19 punts en 24 minuts són una gran notícia, però encara ho són més els seus percentatges. De dos punts ha anat a assegurar, moltes vegades esmaixant, per fer un esplèndid 8/10. En els tirs lliures mostra algun signe de recuperació, signant un 60% (3/5).

Ara falta jugar contra l'amfitriona. Per a aquells que pensin que l'equip ja ha donat el tomb, dir-los que allò important per entendre el funcionament d'un grup són les repeticions. El mal joc, ja fos amb derrota (Lituània a Vilnius, Sèrbia i Turquia al campionat) o amb final molt ajustat a favor (Gran Bretanya i Eslovènia), no es pot arraconar del tot en la memòria fins que veiem si la Selecció repeteix dimecres contra Polònia els bons minuts que han tingut a la primer part contra Lituània. Doncs només si repeteixen i milloren aquests minuts d'intensitat, recuperacions, contraatacs, triples i esmaixades, podrem dir que "estan canviant" respecte a com havien enfrontat els darrers partits.

diumenge, de setembre 13, 2009

MÉS LLENYA: DESPRÉS DE LA RELLISCADA DE MARC, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

1. És bo informar-se bé. Les paraules de Marc a la reportera de l'Eurobasket i segons el video penjat a la pàgina oficial del campionat han estat: "This happens. When you play your last ball with a young player, with not a lot of experience, the referees don’t respect him a lot, when you have Pau Gasol and Juan Carlos Navarro, two great players on the court" (enllaç aquí).

Com es pot comprovar, les paraules són si fa no fa les que després ha expressat a La Sexta uns instants després. Si bé en les declaracions en anglès (hem de recordar que són diferents declaracions, i no versions ni res semblant) ha parlat expressament de la possible falta de respecte dels àrbitres cap a jugadors joves, la crítica a Llull i Scariolo es fa ben palesa: "un jugador jove, sense gaire experiència" i després "quan tens a pista Pau Gasol i Juan Carlos Navarro, dos grans jugadors".

De fet, a la pàgina de La Sexta deportes titulen: "La 'rajada' de Marc Gasol". El vídeo recull les següents paraules de Marc: "Bueno, es complicado. Teniendo a Pau en el campo, jugársela con el chico que ha llegado último, bueno... pasan a veces estas cosas."

2. El resum de vídeo del partit que és penjat a la pàgina de l'Eurobasket, de manera increïble i defugint la "moviola" de l'aficionat, no inclou la polèmica jugada de l'intent d'esmaixada de Llull. De la cistella de Navarro després de la passada desviada de Turkoglu per Ilyasova, a la antiesportiva de Llull, el buit de la jugada crítica (i font de crítiques) del partit. Tot un senyal.

3. Aquest mateix resum "políticament correcte", que si bé defuig de recollir les imatges de l'entrada de Llull, sí que inclou l'antiesportiva posterior de Llull, en dues presses diferents. La primera, lateral. La segona, que és pressa des de sota de la cistella espanyola, es veu com després de Llull... Tota la resta de jugadors estan encara a camp d'atac, per darrera de la línia de 6,25!!!! Impressionant. Fins i tot es veuen les botes de Gasol trepitjant la pintura de la zona turca; Rudy, al vèrtex de la zona; Reyes, no gaire més enllà (però si una mica més), pels volts del 6,25. (Atenció: haureu de tirar de pause - enllaç vídeo aquí)

Llull, que havia arribat fins la línia de fons després de rebre el tap, pren 20 metres d'avantatge a tots els seus companys a pista. Tota una instantània de l'esma per guanyar d'aquesta Selecció.

4. ALÇA MANELA! Fins i tot l'incendiari i hipercrític Jaume Rius, ben proper a l'òrbita Gasol per ser col·laborador habitual de Jaume Robirosa a la secció d'esports de TV3, s'apunta irreflexivament a la crema del seleccionador i diu en la seva crònica pel 3/24: "Aquest no és l'Europeu d'Espanya ni molt menys del seu seleccionador, Sergio Scariolo. No pot ser que amb 61 a 60 a favor de Turquia i amb la possesió de pilota per Espanya a 12 segons pel final sigui Sergi Llull qui s'hagi de jugar la cistella de la victòria pels espanyols, amb jugadors determinants a la pista com Navarro, Rudy i Pau Gasol. Resulta evident que alguna cosa passa en un equip que ha perdut una de les seves millors qualitats: la mentalitat de victòria." (enllaç vídeo aquí).

Ara tenim més entrenadors entre els periodistes dient què es pot fer i que no, quan Scariolo és un tècnic de primera línia. El que comentava de com s'anima la gent a caure en el perjudici de qui a l'equip, amb segons quin rol prèviament establert, ha de llençar el darrer tir. Aquesta ignorància tan severa de què són els rols i de com els prenen els jugadors em resulta indigesta com a tècnic sensible amb els assumptes de dinàmica grupal.

ORGULL I PREJUDICI


Marc Gasol: “Lo que he dicho no es ni mucho menos una crítica”
Foto: Rafa Casal/MARCA
Com la novel·la de Jane Austen, el partit entre Turquia i Espanya ens parla d'una època. Si Austen ens retratava la societat anglesa de l'època victoriana, la Selecció Espanyola es parla d'una altra: l'actual. Però en totes dues es pertinent parlar d'orgull i de prejudici, com ho feia Austen.

El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".

Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.

Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.

Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.

L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.

Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.

El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?

Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.

Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.

El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.

I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.

Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.

Avui hem vist la veritable cara de la Selecció, no només pel seu nivell a pista contra els otomans, sinó també en el seu funcionament grupal i les tecles que toca el seleccionador. Ara caldrà veure de què pren nota Scariolo, si parlarà amb paraules o bé amb fets. O el que és el mateix, si farà la vista grossa després de la greu i notòria insubordinació de Marc Gasol.

divendres, de setembre 11, 2009

PER QUÈ NO CARBUREN ENCARA?

Llegint alguns dels darrers posts dels blocs que més acostumo a visitar (ho confesso: són el del Capità Enciam a terra.es i el de Kantinu), a més a més de llegir els titulars que hi ha a la pàgina web de la FEB amb declaracions de Saez i Scariolo, penso: no dona la sensació que aquest grup de jugadors, tècnics i dirigents estan jugant amb foc després de la memorable lliçó de bàsquet de Sèrbia, i els agònics triomfs davant de Gran Bretanya i Eslovènia?

No em dona la sensació de que hi hagi alarma enlloc, quan a mi se m'estan disparant totes i cadascuna de les que tinc. Parlen de "confiança", de que no podia ser tot un llit de roses... Però mirem amb atenció: Espanya, la que porta per senyera el segell ÑBA, ha estat al límit de quedar despenjada de la lluita per les medalles... sinó fos per la ventafocs de Gran Bretanya i una Eslovènia que sempre promet molt, però que després no li demanis que faci un podi.

Per mi, malgrat els números de Pau Gasol (hem de tenir en compte els percentatges de tir, i pensar en tot allò que no reflecteixen les estadístiques... com ara defensa 1x1, puntejar tirs llunyans o els rebots ofensius condedits al rival), els jugadors que més m'estan agradant amb el que portem de campionat són, en aquest ordre: 1.Reyes, 2.Llull, 3.Rudy, 4.Raul.

1. Reyes. Va estar esplèndid contra Sèrbia en el partit inaugural, i la necessitat (no estic segur si tècnica o bé de promoció del producte) de posar a Pau i, també, a Garbajosa, van fer que només comptés amb 14 minuts. Va fer 12 punts i potser hagués pogut fer alguna cosa més... si hagués jugat més Brillant en el tercer partit, amb 34 minuts de 45 possibles (també per la lesió de Garbajosa), i 17 punts. Si Marc no espavila i Pau segueix fallant tirs lliures i grinyolant en defensa, ha de ser titular a la segona fase.

2.Llull. Segon millor percentatge triplista de l'equip (3/7, un 42,9%), després de Claver (2/2 en 24 minuts jugats). Claver i Llull estan per davant de Pau (2/5, 40%), Rudy (5/13, un 38,5%) i Navarro (5/17, un infame 24,9%). Amb Llull, defensa i contraatacs assegurats. Contra Sèrbia, però, va cometre quatre pèrdues i contra Gran Bretanya no va anotar en 10 minuts a pista. Pecats de joventut, ja se sap. Però tota la resta, un gran debut, molta grapa.

3.Rudy. El vam trobar a faltar al primer partit. Després, àmplia participació (26,5 minuts), potser per que Navarro tampoc està massa fi. Punts, faltes provocades però amb el contrapunt perillós de que li assenyalin alguna tècnica per simulació quan rep algun contacte o per provocar als rivals.

4.Raül. Si, si, de moment el base que més m'està agradant. 12 minuts contra Sèrbia i 12 més contra Gran Bretanya. Crec que la titularitat de Ricky és discutible, malgrat el seu instint per recuperar pilotes o per defensar al seu nou company, Jaka Lakovic. Per ara Raül és l'únic que he vist que cridava als companys per dir-los quelcom durant el partit, per esperonar-los o llegir-los la cartilla.

Com sempre, quan dona la sensació que és "obligat" que juguin alguns jugadors (com Garbajosa al primer partit: 0 punts en 16 minuts), Pau Gasol (més de 25 per partit sense haver fer cap partit de preparació... i amb 13/27 en tirs lliures, un 48,1%), Ricky, o fins i tot Navarro quan no està fi, no només és que juguin jugadors que no estan al màxim. El més rellevant és que se'ls pren l'oportunitat a uns altres que si podrien demostrat estar a alt nivell.

Bé, veurem què passa a la segona fase. Turquia és tot menys un equip fàcil, Polònia juga a casa i té un cinc inicial força competitiu (la banqueta és una altra cosa), i Lituània és capaç del millor i el pitjor... Però fa una setmana va guanyar convincentment a Espanya de +20. La qüestió és, a partir d'ara i quan ja (gairebé) no valen els passos en fals, si juguen els que estan més "endollats" aquell dia, o bé el tècnic decideix posar els que haurien d'estar-ho "per decret" (o per estatus, digueu-ho com vulgueu).

Jugar amb jugadors que no estan al seu màxim, que els falta esperit de lluita o prou concentració, té, evidentment, aquests riscos. Senyors i senyores: barrar-li el pas als companys que no han tingut ocasió de demostrar si estan "endollats" és el preu que es paga, així com una seguit immens de patiments. Tot això, doncs, veient que els escollits per Scariolo per jugar més minuts puguin arribar a ser irreconeixibles en el seu joc, tal com els hem conegut darrerament, i així també la Selecció, que juga amb foc.

dilluns, de setembre 07, 2009

FORMAR I GUANYAR

Dusan Ivkovic ha donat tota una lliçó de bàsquet amb els jovincells de la selecció sèrbia en la jornada inaugural de l'Eurobasket 2009. En la tant absurda i habitual disjuntiva de jugar per formar o jugar per guanyar, el veterà tècnic serbi ha demostrat com dosificar una plantilla de 12 jugadors on només ha quedat un jugador sense participar, el base Bojan Popovic, i a més a més tombar l'actual campiona del Món, sots campiona d'Europa i també Olímpica.

Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.

Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.

Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.

Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.

L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.

Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!

dimarts, de setembre 01, 2009

NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL PREMI

L'altre dia em feia ressò de l'embolicada situació en la que s'havia vist immersa l'atleta tarragonina Natàlia Rodriguez. En aquell primer article em referia al vet al que s'havia vist exposada la frustrada primera classificada de la final de 1.500 en els recents Mundials d'atletisme. En la cerca d'informació hi va haver quelcom que em va fer posar en guàrdia.

Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."

Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.

Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?

I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.