EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, d’agost 26, 2009

NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL CÀSTIG

La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.

Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.

Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.

El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.

Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.

És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.

Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.

dijous, d’agost 20, 2009

FEEDBACK EN L'EXECUCIÓ MOTRIU

Ahir em banyava a la piscina (piscina és un dir: un petit vas inflable) amb la meva neboda, com ja portem unes quantes tardes aquest estiu, i de cop i volta em va dir:

Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.

Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.

Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:

Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.

La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.

D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.

dimecres, d’agost 19, 2009

"JUGUEU TOTS!"

Amb aquest to inquisitorial, i una puntuació clarament imperativa, és com vaig sentir que una dona ben empolainada s'adreçava a un marrec que no devia tenir més de 5 o 6 anys (el seu fill, és d'esperar). La situació era que una nena un xic més petita havia expressat, en to de queixa, que no volien jugar amb ella.

De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.

Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.

Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.

Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.

Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.

El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.

dijous, d’agost 13, 2009

LA IMPORTÀNCIA DEL GRUP I LA IMPORTÀNCIA DEL MERCHANDISING

El fotoperiodista Jordi Cotrina ens regala, en l'edició del 13 d'agost de El Periódico, una bonica i suggerent instantània.



El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.

La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.

Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?

Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.

Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.

EN TERRES HOLANDESES

Fa menys de 24 hores que he tornat de passar uns dies a Amsterdam. A tort i a dret a les botigues he pogut veure samarretes de futbol, de la selecció holandesa... però també moltes, una pila, del Madrid, el Barça i el ManU.

Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.

La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.

Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.