EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de juny 25, 2009

LA CRISI HA ARRIBAT AL BÀSQUET BASE?

Malgrat les perdigonades de Florentino Pérez a l'esport professional (Kaká, Cristiano Ronaldo i, amb molt orgull però molt per sota, Messina, Maceiras i el prodigiós talent Velickovic), el bàsquet base sembla que està notant la crisi. Les subvencions municipals han fet un pas enrere en alguns pobles, com també els espònsors que fa un o dos anys no tenien cap mena de pega i ara es fan pregar per pagar, o ja directament comuniquen que no volen continuar patrocinant el bàsquet als pobles.

Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".

No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).

Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).

Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.

divendres, de juny 19, 2009

MÀGIA AL PALAU

Ahir va ser una nit màgica al Palau Blaugrana. Jo sóc més fan de veure el partit a casa, al sofá, amb unes patates i unes olives. Sense passar calor ni haver de recòrrer al cotxe. Però ahir era l'excepció, i vaig poder veure el partit des de la fila 1. Us ofereixo algunes de les fotos que vaig fer de les celebracions del títol.

Les mirades es van posar sobre Joan Carles Navarro, ja fos pels premis com per les opinions dels periodistes. David Andersen ha justificat la seva fitxa amb un play off excels, per damunt fins i tot (al meu entendre) del jugador de San Feliu. Entre aquests dos i la vena anotadora de Basile, a banda dels especialistes, es confecciona una plantilla temible. I quina gran defensa col·lectiva en aquest quart partit, en la línia dels millors partits d'aquest any.

Ara bé, per mi hi va haver un altre protagonista de la nit. Fran Vázquez, el gallec volador, va tenir un paper determinant. I és clar que els triples de Basile i Navarro van ser crucials, pero recordo que en dos moments anímicament incerts (els primers cinc minuts de partit i del 25 al 30), el gallec va tenir un paper molt important.

Al principi del partit, encadenant crec que 3 esmaixades (o fins i tot 4, ara em balla el cap) . Ja sabem quin mal que fa que esmaixin al teu cèrcol, a banda dels punts ja concedits. I quan el TAU apretava i rebaixava la renda de 20 a 12 i després a 8, l'encert en els llançaments de tir lliure. Crec recordar que va fer una sèrie de 5/6 en aquells minuts.

Bé, he promès les fotos, i aquí les teniu. Felicitats, basquetmaniàtics!










dimecres, de juny 17, 2009

PARLANT ALS PARES I MARES D'ESPORT (I ALTRES PROJECTES)

Estic entusiasmat amb el procés d'edició del meu segon llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família, que sortirà a l'agost o al setembre editat per Cossetània. M'he entès perfectament amb l'editor, amb la correctora i amb el dissenyador de la portada. He pogut participar en un procés, el d'edició, que tenia magnificat i que ara conec una mica millor (i segueix causant-me molt de respecte).

Però aquesta notícia, que he anunciat als quatre vents després de les bones sensacions i l'excel·lent nivell de vendes de El entrenador y el equipo (Paidotribo), ara se li ajunten altres bones notícies. Com ja estareu assabentats, tinc Manual de minibasket enllestit i fa uns mesos que és a la cua de les publicacions previstes pel 2011, també amb Paidotribo.

Ara se li suma la bona entesa amb Miquel Osset, Director d'Editorial Proteus, una editorial d'ètica i filosofia. L'encàrrec que m'ha fet, i en el que estic treballant de valent els darrers 15 dies, mira de reflectir els valors i virtuts que l'esport pot arribar a inspirar als esportistes. Seguint d'alguna manera la línia dibuixada a 100 suggeriments per educar dins de la família, en aquesta ocasió em demanen parlar als pares no tant d'assumptes generals d'educació, sinó més aviat els motius pels quals fer esport pot ser profitós pel jovent.

Un avantatge addicional d'editar amb Proteus (a banda de que cuiden molt el disseny gràfic, el tacte del llibre és molt agradable i fan servir una de les tipologies que més m'agraden, la Garamond, encara que ara faci servir la Georgia després d'un breu pas per l'Arial) és que editen els textos tant en castellà com en català. Aquest fet no és menyspreable: permet una introducció al mercat més profunda i variada. Estic il·lusionat i espero que vagi agafant forma en tots els aspectes de projecte.

Tanmateix tinc altres projectes, com ara fer un text de capçalera de Direcció Tècnica i organització de l'esport de base. A més a més també estic trencant-me el crani pensant en una obra que reculli els diversos aspectes de dinàmica grupal i direcció d'equip que són necessaris per fundar una nova filosofia esportiva. La meva aspiració és plantejar una fórmula que tingui en compte la importància del respecte envers els infants en el seu camí envers una progressiva independència. Al mateix temps crec indispensable legitimar un marc clar i ben fonamentat dins del qual l'entrenador permeti als esportistes desenvolupar propostes de treball autogestiu.

dimarts, de juny 09, 2009

DE LA MÀGIA DEL BÀSQUET A LA MÀGIA DEL MAG EDGAR

Un es nota que es fa gran quan comença a recordar batalles de fa una pila d'anys. La d'avui és una d'aquestes batalles de fa una pila d'anys, d'un temps en el que Aquellos maravillosos años era una sèrie de culte, i on l'actor que interpreta avui amb tant èxit Gregory House (en Hugh Laurie) feia comèdies populars com Los amigos de Peter (Kenneth Branagh, 1992), encara que amb un paper molt residual.

Avui us parlaré dels tombs que dona la vida. I us parlaré de mi només indirectament (cosa ben estranya en un bloc consagrat a experiències en el bàsquet en primera persona). Comencem per una data propera... posem el divendres 15 de maig de 2009. Aquella nit actuava al Teatre-Auditori de sant Cugat un grup de mags, els Amics del Mag Lari. Entre ells un il·lustre ex-jugador de bàsquet, l'Edgar Mauri, amb el que vaig compartir més d'un 3x3. Primer recordo els Converse i San Miguel a l'Arc del Triomf/Parc de la Ciutadella. I després també diverses edicions de l'Adidas Streetball del Passeig de Maria Cristina.


Edgar Mauri, ara conegut artísticament com Mag Edgar

El que és cert és que vàrem passar estones molt entretingudes. Ell (bàsquet base de la Penya), el Lluís Martínez (CB Grup Barna i AESC Ramon Llull), el Alex del Olmo (UE Horta a cadet preferent, CB Sant Josep a júnior preferent) i jo mateix (poc puc aportar del meu currículum: lliga escolar de pre-infantil a cadet, i després Sènior Territorial i lliga d'empreses amb UNO-Amics) vam gaudir molt del bàsquet.

Fèiem un bon equip. L'Edgar era la màgia (i mai millor dit), l'elegància, el tir en suspensió i de llarga distància. També, és clar, les assistències, com no podia ser d'una altra manera veient el joc com a base rondant el 180 centímetres amb 14 anys. L'escola de la Penya es deixava veure en un jugador aparentment descoordinat, però una delícia, un talent pel bàsquet.

El Lluís era (i és, l'únic en actiu a hores d'ara) un gladiador, tot lluita i esperit, una locomotora anant cap a cistella, rebotejador impenitent i un "pispa" en defensa. Ha estat de ben segur dels pitjors malsons dels alers de Copa Catalunya durant els últims 10 anys. Un "paparra" i un tirador més fiable del que molts pensen. No és casual que, en la temporada 2007-08 i militant l'AESC-Ramon Llull la lliga EBA, fos nomenat Gigante de la semana per la revista Gigantes, crec recordar que amb 28 punts i una cosa així com 5 triples.

L'Alex tenia un bon joc de peus, i amb els seus 201 centímetres era fàcil anotar a vora de l'anella. Tenia a més a més bones mans, i era capaç de donar bones passades, un cop al defensa s'havia tancat sobre ell. El que més li agradava era fer-se un espai i tirar de tres o quatre metres, amb un tir per damunt del cap ben peculiar. El que més se li assembla potser és el de Courtney Thompson, encara que no portés la pilota tant a darrera. No era pas un Garbajosa, tampoc no ens imaginàvem jugadors així (potser si Toni Kukoc), però tenia traça per jugar a bàsquet encara que ho deixés de manera seriosa amb 18 anyets.

I jo? Què nassos feia jo, un jugador de bàsquet escolar, de Territorial, de lliga d'empresa, amb la flor i nata del bàsquet? Com era que ens trobàvem jugant contra Albert Roma o Josep Pacreu? No és un miratge: el Roger Grimau va jugar els dos anys de cadet amb el Lluís a CB Grup Barna i els dos anys de júnior amb l'Alex a Sant Josep.

Doncs jo era sisè home, o en aquests casos més aviat "quart". Era ja segurament més entrenador que no pas jugador, i dirigia força als meus companys. Encara que de vegades sortia com a desllorigador: fent un tir de tres per obrir la defensa, inventant-me una penetració rectificant per una safata inversemblant o una passa a la "remanguillé", o potser una defensa aferrissada a algun jugador exterior. Tot plegat i gràcies a ells una experiència adorable, fabulosa i ja podríem dir que mítica.

D'esquerra a dreta: Alex del Olmo, Lluís Martínez, Edgar Mauri, Mauro Valenciano (jo mateix)


Ara l'Edgar Mauri és, per a una bona colla de gent, en Mag Edgar. Jo encara li guardo un lloc al meu cor com Edgar i prou. Va ser un formidable driblador, un artista de la passada i un anotador consistent quan vaig jugar amb ell. Una mica trampós i fingidor, però potser això li escau molt bé amb l'art al que s'ha volgut consagrar.

Espero que el canvi de la màgia del bàsquet per la màgia dels Amics del Mag Lari l'hagi somrigut. Ell ho feia sovint mentre jugava amb mi. Sense gaire detalls sembla que està triomfant en allò que li agrada. Felicitats, Edgar!

dilluns, de juny 08, 2009

DIFERENTS MIRADES AL JOC:ENTRENADOR, AFICIONAT I "ARBITRUCHO"

Dissabte vaig fer el meu primer partit amb arbitratge doble (per parelles). Vaig tenir un company formidable, actualment arbitra a Copa Catalunya, tot va ser força fàcil i vaig poder estar a gust amb ell. Era un partit de fases, i malgrat el resultat ajustat, algunes protestes del públic i fins i tot una pròrroga, crec que tots dos vam fer una bona feina.

Haig de dir que canvia molt arbitrar tu tot sol a tenir un company. A banda de que has de repartir-te les responsabilitats, has de fer l'esforç d'afinar un criteri comú. La mecànica no és massa difícil. Per fer-vos una idea, jo mateix llegint-me el apartat del manual referent a l'arbitratge per parelles uns dies abans, i parlant una estona abans amb el meu company, en vaig tenir prou per fer una prou bona actuació.

És curiós com influeix fer d'àrbitre amb la teva mirada al joc. Has de saber-te el reglament, no tenir dubtes, i actuar de manera ràpida i convençuda. Crec que aquesta experiència de dos anys fent d'àrbitre m'està ajudant a ampliar el meu coneixement del joc, i a banda també la meva visió del sistema esportiu. Amb sistema esportiu em refereixo a la complexa relació entre Federació, entrenadors, pares, esportistes, àrbitres, etc.

En el tercer partit entre Barça i Unicaja vaig anar al Palau. Com és evident, un aficionat es fixa en els jugadors. Jo, que a banda sóc entrenador i àrbitres, m'havia de multiplicar: és curiós seguir les reaccions dels entrenadores i la particular manera de comunicar-se dels àrbitres, sense perdre de vista el que passa amb els protagonistes del joc. Vaja, una feinada de ca l'ample, però que ajuda a entendre el funcionament global de l'activitat.

No obstant, l'estigma que es posa sobre l'àrbitre no deixa de ser el mateix sempre: el de l'ase dels cops. Ho veus amb un partit de minibàsquet i ho veus amb un d'ACB. Com anècdota afegir que l'altre dia, passejant pel meu poble, un pare del club on havia estat Director Tècnic (i al qual he arbitrat un parell de cops) em va passar pel costat, i de manera simpàtica em va dir: "Adéu, arbitrucho".

Estic feliç d'haver pogut veure el joc també des del rol d'"arbitrucho", ja que enriqueix la meva mirada global del bàsquet. Tota una experiència.