EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de maig 21, 2009

"ÉS LEGAL I LEGÍTIM JUGAR COM HO HA FET EL CHELSEA"

Que un acèrrim barcelonista com Josep Maria Puyal, el degà de la ràdio esportiva en català, faci aquesta afirmació durant la eliminatòria Chelsea-Barça em dona esperança de que en el món dels mitjans de comunicació no tot és perdut.

Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.

Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.

Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.

Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.

Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.

divendres, de maig 15, 2009

ELS JUGADORS FATXENDES

A tots els equips tenim un jugador més donat a la broma, però que en el seu posat fatxenda té un component també de pallasso, de bufó de la cort. Tots hem tingut aquell jugador o jugadora que s'arrossega mols dies per la pista, sense esma d'esforçar-se com la resta de companys, que li agrada fer comèdia i ser el centre de l'atenció.

Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:
  1. Desvirtuen les competicions o concursos. Estan acostumats a fer trampes, sumar més punts dels que fiquen, o fer la guitza a un company a punt de guanyar molestant el seu tir quan ell o ella no té res a pelar. Els companys sovint s'afarten d'aquesta actitud infantil, però poques vegades li recriminen.
  2. Fan accions de joc sense ànim de jugar segons el reglament. Agafen de la samarreta un company per evitar un contraatac, o fan doble quan no hi ha una transició ràpida en els entrenaments. estan acostumats a buscar el límit de l'entrenador, a veure si en fixen en que fa de nen entremaliat.
  3. Crida l'atenció als partits. Va a parar per terra, crida quan rep un cop o una empenta, teatralitza els contactes sense jugar de debò. Com en el conte del llop, quan de veritat hi ha perill i està jugant prenent-s'ho seriosament, la gent no el creu (i amb raó).
  4. Es queixa als àrbitres, malgrat estigui jugant bé. De tant acostumat a donar la nota, es queixa sistemàticament als àrbitres encara que jugui un bon partit, o bé ja li hagin assenyalat una falta al seu favor. Mai en té prou, i en demana més.

Podríem posar encara més situacions possibles, com ara que es riu dels companys o bé de l'entrenador al vestidor, o fins i tot fa comentaris obscens i fora de lloc a la banqueta. Malgrat vulguem desfer-nos-en, hem de pensar que a tots els grups hi ha algú que ocupa el rol de líder de retrocés o sabotejador. No podem ser tant il·lusos de pensar que ens puguem desfer-nos i deixar de tenir el problema: apareixerà, de ben segur, algú altre que ocupi aquest rol.

dijous, de maig 07, 2009

PERVERSIONS DEL LLENGUATGE I ANAR PER FEINA

En aquest bloc sovint m'entretinc a donar consignes molt específiques sobre algun tema concret. Miro de donar-li una visió detallada i analítica, amb l'al·licient de pensar que estic explorant terres desconegudes i obrint camí per la selva a cops de matxet.

En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.

Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?

Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.

El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.

Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.

Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!

diumenge, de maig 03, 2009

TALENT I PASSIÓ

El cap de setmana de la Final Four, allargat per la festivitat del Treballador, m'ha deixat una mica de temps per pensar en un article pel meu bloc. Mentre repassava i corregia dos dels meus propers projectes com escriptor (un abordant com s'aprèn a guanyar; l'altre en relació als valors de l'esport), m'he recordat de l'única final que he jugat fins ara com entrenador.

Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.

En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.

Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.

Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.

El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.

Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.

Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.

Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.

Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.