EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de febrer 20, 2009

ELS INFANTS, UNA EXIGENT ITV DELS ROLS PROFESSIONALS

El carrer com font inesgotable de reflexions pedagògiques. Avui passava per davant de casa un grup d'escolars, i tancant el grup anava un alumne de pràctiques de Magisteri que donava el cas que havia col·laborat amb mi fa unes mesos en una activitat de formació.

M'he acostat i hem estat parlant animosament uns 3 o 4 minuts, ell de camí cap a l'escola i jo cap al meu despatx. Li he preguntat pels estudis, per la seva feina com entrenador al futbol base d'un col·legi a Premià de Mar, i ens hem acomiadat afectuosament.

La meva sorpresa ha estat quan, uns metres més enllà, he sentit com cridava a l'ordre als últims (de fet m'ha semblat que les últimes) del grup. La seva resposta (eren unes nenes imagino de que 10 o 11 anys) ha estat: "Com pots ser mestre si parles amb un passatger?" Deixant de banda que devia voler dir vianant, la menció que ha fet m'ha semblat d'un olfacte epistemològic immens!

Podríem discutir si un passatger podria ser "la persona que passeja". O, donant-li una volta més de rosca, si el fet d'anar en dues files es podria interpretar simbòlicament com si allò fos un comboi de vagons de tren. Però ara no és el cas de comentar això.

M'ha semblat punyent la pregunta enverinada d'aquesta nena. Ha estat fantàstica. En un rol precari com és de mestre en pràctiques (de fet aquestes mateixes noies l'estaven estabornint als morros amb un díptic sobre l'exposició que havien anat a veure quan jo he sortit de casa), elles detectaven encara una altra fissura. A banda de no ser un mestre reconegut, i estat en un rol per sota del tutor de la classe, que té un rang superior al mestre en pràctiques, a més a més ell estava faltant a l'enquadrament bàsic pedagògic: estar pendent dels nens.

Ja sigui educació o entrenament, el mestre o l'entrenador ha d'estar amb els cinc sentits posats en allò que fan els alumnes. Si no ho fa corre el risc que els infants prenguin mal o que, amb el pas del temps, valorin que no està prou per ells i elles. Faltar a això indica que no s'està dins del rol com a tal, que hi ha una resistència -natural per altra banda- per ocupar-lo o fer-se amb aquell poder. Construir el teu rol és estar pendent a aquests petits detalls, i que els nanos no t'enxampin deixant de costat les obligacions del teu rol.

Una declaració d'aquesta mena per part d'una nena de 10 o 11 anys no és sinó la confirmació que hom es situa a cavall entre aquell rol i un altre. Així, fent servir els números, si un mestre en pràctiques és un 50% d'un mestre, podríem dir que un mestre en pràctiques que no atén als alumnes és un 10 o un 20 % de mestre, a molt estirar.

Estem parlant d'una situació "poc pedagògica" com acompanyar un grup pel carrer. Però a ulls d'alumnes de tercer cicle de primària, qualsevol acte d'un mestre o d'un mestre en pràctiques es jutjat com propi o impropi del seu rol. I tot aquest afluent d'experiència quotidianes van confirmant, o bé minant, el rol de mestre que aquest noi s'està fent.

M'ha semblat fantàstic com aquesta nena li assenyalava implícitament: "Com pots voler-nos cridar a l'ordre si tu mateix no compleixes amb el teu rol de mestre?" Una apreciació genial per part d'una nena ben desperta i intel·ligent davant una fallida en la construcció d'un rol professional.

dimecres, de febrer 18, 2009

ENLLAÇOS I DESENCISOS (PREVISIBLES)

La creació de figures com per exemple el responsable de l'oficina d’atenció al jugador (ara que aquestes setmanes es parlava del paper de Dani Ballart en la sortida fins la matinada dels jugadors del RCD Espanyol) no acaba amb una història que porta cua. Parlo d'una situació evident que arrossega sempre problemes: l'addició d'enllaços i altres rols postissos als rols ja existents.

Una de les qüestions que ha torpedejat el rol de Dani Ballart al club és que, d'alguna forma, era en el lloc equivocat en el moment equivocat. Segons explica ell mateix a la premsa, ella havia sortit a sopar i va trobar-se als jugadors allà. Vuit components de la primera plantilla van seguir la festa després del sopar, tot i que tres se'n van anar a dormir abans que els altres.

L'acomiaden de la seva feina per que els jugadors surten fins tard i tenen entrenament a l'endemà? és ell el responsable" de que aquests joves milionaris no tornessin aviat a casa? La sensació és precisament aquesta: s'exculpa als jugadors, s'assenyala l'aplicació d'un codi intern eteri i les declaracions de l'entrenador, que diu ben poca cosa quan diu que "els jugadors han assumit la responsabilitat". Com poden dir això, si sortir de nit abans d'un entrenament és precisament l'antítesi de la responsabilitat professional?

Hi ha, però, altres dimensions més arrelades d’aquest mateix assumpte. Per una banda, el capità és una figura a la que se li atorga una sèrie d’atributs però que funciona com un “postís”. Per que el capità ha de venir a parlar amb l’entrenador, si el que vol dir alguna cosa és algú altre dels jugadors? I si ell personalment no hi està d’acord? Cal que hi vagi, com emissari, igualment i contra el seu posicionament? Un capità té un rang diferent als altres jugadors, quan haurien d’estar tots d’igual a igual.

Per una altra banda estan els entrenadors ajudants que actuen en el registre de “col·legues” dels jugadors. Recullen informació, es relacionen de forma més simètrica amb els esportistes, de vegades fins i tot entrenen com un jugador més (que no són)... Bé, que omplen l’espai del vincle entre tècnics i esportistes amb confusió, i per tant enlloc de legitimar l’espai del tècnic el que fan es debilitar-lo.

Finalment hi ha el director tècnic “inquisidor”. Opina com hauria de fer-se una defensa en zona, si les reunions haurien de tenir lloc individualment o en equip... Vaja, que el que fa és fer d’entrenador d’aquell equip quan ja en té un (o potser més d’un per cada equip).

Per mi, en aquest com en altres casos, el desenllaç era previsible. La perspectiva de cuida als jugadors, que és una de les principals atribucions de l'entrenador, no està ben construïda quan es posen mitjancers i enllaços postissos al seu treball com tècnic. L'enquadrament institucional és un garbuix, poblat de figures amb un peu a un estament i amb un peu a l'altre. I per tant tot això afecta a l'enquadrament de l'entrenador, que es veu afectat per tota aquesta confusió. és difícil operar en entorns d'aquest tipus, on els condicionants externs a l'equip de jugadors ja són grans i nombrosos, així que cal un veritable professional per tal de no caure en una pila de paranys de la comunicació poc saludable, amb rols ambigus i situacions on es boicotegen els responsables del treball.

Per una banda, els entrenadors són sotmesos a un by pass institucional, com assenyalava en un escrit en el Bloc de l'ACEB. Es posen persones que comprometen, amb la seva mera presència, el rol de l'entrenador. Quin abast té l'autoritat de l'entrenador quan hi ha un mitjancer entre el Consell i els jugadors? Si parléssim en termes de jurisdiccions, els enllaços trepitjarien el terreny que els correspon als tècnics, que és el treball i el tracte amb els esportistes.

Per una altra banda s'està posant als jugadors en un rol infantil. Sembla que hagin de tenir algú que es cuidi d'ells, que els vigili. Com he sentit a dir en alguna tertúlia televisiva aquesta setmana passada, ja no és que aquest responsable de l'oficina del jugador els ajudin a buscar pis, sinó que busquen col·legi pels seus fills, els porten a sopar, etc. Una figura de secretari o secretària, d'assistent com diuen en algunes empreses, però al cap i a la fi un bastó amb el que caminar, sense poder arribar a assolir un assentament autònom en el projecte i en la ciutat.

Massa entrebancs per que el rol d'entrenador es pugui desenvolupar sense ingerències (per si no en teníem prou amb els directius). Apareixen moltes dificultat, així mateix, en prejudici que els jugadors aparquin el seu rol infantil, al que en tot moment els col·loquen. I no només ho fan els periodistes, sinó fins i tot els seus caps, que haurien de vetllar per que es posessin en el rol adult des del qual podrien oferir el seu millor rendiment.

dimarts, de febrer 17, 2009

PROPERS POSTS

Tinc clars quins seran els propers temes de reflexió al meu bloc. Durant les properes setmanes m'agradaria parlar de la moda dels canvis d'handbol al bàsquet actual, tot analitzant si són un avenç en quan al treball estratègic o acaba marejant als jugadors.

També em ve molt de gust parlar de la importància de que les noies també juguin dur (fer un bàsquet físic), sense caure en estereotips imbècils com que "el bàsquet femení no és bàsquet, és un altre esport" o que les noies haurien de jugar "com els nois".

Tanmateix em reservo un exhaustiu anàlisi de la sortida de Dani Ballart de l'Espanyol, tot assenyalant el que comporta a nivell institucional i el que escenifica sobre la relació de l'entrenador amb els esportistes.

Ara mateix estic dedicant-me més a altres escrits i publicacions que vaig preparant. És possible que publiqui més espaiats. No penso, però, descuidar el fidel públic que té el meu bloc, malgrat tingui altres ocupacions més diverses i lucratives.

Ànims a tots els entrenadors i entrenadores per encarar la recta final de la temporada. Tots i totes teniu davant l'exigent tasca d'organitzar els grups al vostre càrrec!

dilluns, de febrer 09, 2009

CADENAS, FULMINAT

És com si a Cadenas li hagués caigut un llamp al damunt. Com si en mig de la pluja i el fort vent que ha assolat part de Catalunya les darreres setmanes, Cadenas hagués decidit aixoplugar-se sota algun arbre i li hagués caigut un llamp.

Diu la mitologia que els deus llençaven els llamps... Així que tot seria pensar quin "deu" ha decidit fulminar a Manolo Cadenas, encara que no cal massa idea per encertar-la. És cert que va acomiadar-se amb derrota davant de l'afició blaugrana abans del Mundial de Croàcia, una derrota per cert dolorosa, sense pràcticament opcions. I que la derrota en la tornada a la competició domèstica els posa en una situació complicada per assolir el títol del lliga. Això que la lliga Asobal i la de futbol no tinguin play-off pel títol encara em costa d'entendre, el futbol menys per la pròpia cultura del futbol, l'handbol per que suposo he aterrat més tard.

Altres tècnics han estat fulminats amb una marxa triomfal dels seus equips. Salva Maldonado, farà una dècada, al TAU de Vitòria. I crec que també el Reial Madrid, quan l'entrenava Leo Benhakker. El cert és que jo anticipava "moviments tectònics", com bé assenyalava per les imatges d'Iker Romero (un pes pesant del vestidor) parlant amb Masip. També es va filtrar que el jugador podia jugar aquell partit, però que l'entrenador no havia comptat amb ell, dient després el metge que podria haver jugat i, per tant, desautoritzant al tècnic.

Tota cúpula d’un club té el poder de fulminar als tècnics. Sinó, que li diguin al RCD Espanyol, que ja en porta dos: Bartolomé Márquez i José Maria Esnal. Però el que hem de pensar és en les circumstàncies en que això passa. S'ha filtrat de manera massiva als mitjans de comunicació que Cadenas lo continuaria la temporada vinent, i el bo de Cadenas no té més remei que dir davant els periodistes que pensa que si guanya quelcom, continuarà. No era aquest el missatge, Manolo, encara que ho volguessis suavitzar i posar-te un somriure a la boca, encara que estiguessis tocat de mort.

Masip li ha acabat dient a Cadenas: A la puta calle. Com l'any passat en la secció de bàsquet, l'equip queda en mans de l'ajudant que, curiosament, comparteixen mateix nom i cognom: Xavier Pascual.

El cert és que té poc sentit comunicar aquesta decisió, ja sigui en privat o filtrada als mitjans, quan encara estàs "viu" a les competicions. Fer-ho públic significa poder posar més pals a la roda de l'equip, ja que aleshores s'afegeix una nova dimensió al problema: el desencís o el sentiment depressiu, encara que només inconscient, del tècnic que ja sap el seu futur i dels jugadors. No podem oblidar que un entrenador cessat actua el rol de "cap de turc", i per tant pot ser que sigui una víctima com que els jugador, al mateix temps, es sentin responsables (i amb força culpabilitat) de la situació de l'equip, de la qual l'entrenador és només parcialment responsable.

Així tenim que la depressió s'instal·la a nivell inconscient, però no només amb el tècnic en particular sinó també amb els jugadors. Sempre és fotut donar porta a algú, però en funció del moment de la temporada és més compromès i pot resultar en un empitjorament de la situació de l'equip (com a mínim a la lliga així ha estat).

A banda d'aquesta patinada final (l'efecte de la filtració en l'entrenador i en l'equip), no sembla que Cadenas hagi tingut gens ni mica recolzament institucional en el seu treball. Aquestes reunions a corre-cuita als passadissos donen una impressió ben pobre, molt poc professional, com és el cas de parlar i escoltar jugadors molestos amb la seva particular situació fan l'eco a jugadors que haurien d'enfrontar-se a companys i tècnics, dient allò que pensen, però no deixant anar "pestes" o, el que és el mateix, pixant fora de test.

Aquestes són situacions que l'entrenador ha de poder manegar sense ingerències de la directiva, ni tampoc del director o secretari tècnic. La construcció del rol d'entrenador en un club al que arribes, amb nous jugadors al teu càrrec, té un component de projecte i treball personal. Però també necessita que hi hagi una acollida institucional, una cura del paper i el treball que duu a terme el tècnic, sense desautoritzar-lo per una banda (el secretari tècnic) i per l'altre (els serveis mèdics).

Cal que hi hagi un recolzament clar i honest fins al dia abans de ser acomiadat. Sinó el que es promou són les guerres internes, i ja tenen prou aquesta colla de professionals amb les "guerres" que han d’enfrontar a tres o quatre competicions, com per tenir a més a més conxorxes a la seva esquena i relacions de manipulació. Ja hi ha prou constrenyiments externs, prou condicionants del rendiment òptim d’un grup humà, fruit de les condicions dels altres clubs en les competicions que participen i del propi i complex funcionament grupal, com per tenir a més a més que vigilar les batzegades que reps de dins de la institució. Una veritable llàstima.

dissabte, de febrer 07, 2009

BALANÇ DE VENDES

El 2008 ha estat l'any del meu debut com escriptor. El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) ha caminat i s'ha fet gran en aquest pocs mesos que porta a les llibreries. Des de que va sortir a les acaballes d'abril, sembla que hagi passat tant de temps. Però de fet ha estat en poc més de mig any, que el llibre ha arribat a les llibreries i s'ha venut... i molt!

L'editorial em feia saber aquesta setmana que s'han venut 400 exemplars del meu llibre. Per mi és un gran començament en la meva carrera com escriptor. Estic content i orgullós, i vull aprofitar aquest moment per agrair a tothom el que l'hagi comprat. Tanmateix espero que us hagi agradat.

I pels que encara no ho heu fet, i estàveu encara dubtant... doncs quina altra cosa que animar-vos a fer-ho aviat. Crec que és un llibre diferent als llibres que més abunden al món de l'esport. La barreja d'experiències i reflexions, a més a més de propostes que podeu adaptar als vostres equips, penso que trobo un equilibri interessant: donar idees serioses i potents, mentre us divertiu amb la seva lectura.

Afanyeu-vos. Sinó se us acumularà la feina. Al setembre publico 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània, 2009) i també està al caure un projecte d'una dimensions faraòniques. Es tracta del llibre Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica.

Bé, com ja sabeu us aniré informant de les meves properes publicacions, ja que a aquestes que us anuncio es poden afegir, en breu, d'altres que tinc en cartera. Fins i tot alguna es pot "colar" davant de les que tot just us he dit.

Moltes gràcies per comprar el meu llibre! Salut a tothom!

OSCIL·LACIONS EN EL NIVELL DE JOC

En Pep Guardiola està completant una temporada magistral en el seu debut com tècnic del primer equip del Barça. Però encara que els resultats són bons, excepcionals, podem fer un anàlisi més detallat.

El cert és que compta amb alguns trets molt atractius per l'aficionat: la catalanitat d'arrel, la seva seriositat en el treball i un toc de "realisme" -això de realisme ho discutiré en aquest article- per no desfermar eufòries, segons la seva visió del món, contraproduents.

Avui he sentit un parell de comentaris de Guardiola en roda de premsa, abans de jugar contra l'Sporting. En un repetia fins la sacietat per que ningú es veiés amb cor de posar-ho com titular del diari: "Ho repeteixo: no estem cansats". Guardiola deia que jugar cada tres dies era exigent, canviant d'una competició a l'altra, però diu que l'equip està bé. És bo que no tiri de llagrimeta, dient que estan massa carregats de partits, que és difícil mantenir el nivell, etc. És honest de la seva part.

El segon comentari amb el que m'he fixat ja no m'ha agradat tant. Guardiola contestava a la pregunta d'un periodista en la direcció d'explicar-los per que els darrers partits havia costat més guanyar. De fet han anat fins i tot per darrera en el marcador. Guardiola ha dit: "És impossible que un equip mantingui aquest nivell durant tots els partits".

És assenyat dir que les oscil·lacions en el joc, els alts i baixos, són habituals en tots els grups, fins i tot en els que funcionen millor. Un dia els pot costar més resoldre un partit. Però no estic d'acord amb Guardiola. Per mi no és impossible mantenir un esclat de joc com el que estan fent sovint els seus jugadors. Si de cas és convenient i molt prudent (Guardiola ho és molt) dir que és difícil fer 4, 5 o 6 gols per partit. Però jo mai diria que és impossible.

Portem això mateix al món del bàsquet. Un equip fa 100 punts en dos o tres partits seguits, i de seguida diu algú: "No podran seguir amb aquest ritme d'anotació". Ah, no? I per què no poden continuar amb un joc de fantasia i d'anotacions impressionants?

Guardiola mesura molt que l'èxtasi col·lectiu no envaeixi l'equip. Però inevitablement els banys de realisme que dona cada setmana a l'equip comporten, de vegades, que l'equip no surti a arrasar sinó a salvar l'expedient. I té tant a veure el llenguatge que empra de manera quotidiana, com també el plantejament de les rotacions.

Dic banys de realisme quan realment, el que jo diria, és que "punxen" una mica l'equip. El desinflen. I això es nota d'una manera o una altra en els partits.

Per què Messi surt quan queden 30 minuts per acabar segons quins partits, quan podria sortir a l'onze inicial? Algú dirà: les rotacions. Si, és clar, però si tens un jugador tant desequilibrant que amb la mitja hora final d'un partit li pot donar la volta com un mitjó, per què no fer-lo jugar des de bon principi i acollonir el rival? Potser d'aquesta manera es podrien haver encarat alguns partits ja al descans, amb dos o tres gols a favor, i amb temps per fer rotacions... a la segona part.

Estic convençut que aquest Barça, sense que ningú li posi el fre de ma, podria realment fer 5 o 6 gols per partit, tal i com tenen assumit el sistema de joc i la qualitat individual que tenen els seus jugadors. Us imagineu que aquest Barça fes una mitja de 3 gols i mig, o 4, per partit? Seria una passada d'equip, més del que ho és ara, i res que al meu entendre puguem dir que és impossible. Difícil, una mica. Però assolible si s'ho proposen i treballen en la direcció (d'equip) adequada.

dijous, de febrer 05, 2009

ANALFABETS EMOCIONALS

Pendent d'escriure sobre el desaconsellable hàbit d'alguns entrenadors de demanar als jugadors que cometin faltes a propòsit per interrompre el joc rival o aturar el cronòmetre, faig un incís per parlar també d'un altre vessant de la comunicació dels entrenadors.

Farà un parell d'anys un amic meu va explicar-me com un entrenador es va empipar molt en un entrenament amb els seus sèniors i els va dir: "Sou uns analfabets emocionals". Recordo que em va sobtar la cruesa de l'expressió, però lluny de donar-li més voltes, me'n vaig oblidar... fins farà una setmana.

Vaig recordar amb força aquella expressió, i la vaig trobar realment terrorífica i terrorista. Què volia indicar aquell entrenador dient que els seus jugadores eren uns analfabets emocionals? Quina mena de missatge implica dir això a alguna persona, sobretot qui l'emet és el seu formador/docent/entrenador?

Llegeixo amb fruïció a Paulo Freire, un mestre d'escola que va agafar ressò mundial com pedagog i expert coneixedor de les desigualtats de classe en el món en el general, i en el món de l'educació en particular. Ell accentua que el problema de les campanyes d'alfabetització es que es fan amb termes i vocabulari que està lluny de ser l'univers de significats dels camperols, posem al cas, al Brasil. L'èxit de les seves campanyes alfabetitzadores va ser parlar de les coses que eren importants pels camperols, i així fer-li sentit a cada persona del seu univers, de la seva realitat diària pràctica, i no adreçar-lo a un llibre de text escrit i pensat per gent de la capital.

Paulo Freire és, doncs, referent en alfabetització per adequar-se a la comunitat a la que havia d'ensenyar a llegir i a escriure. En el fons hi havia un assumpte important a resoldre: la lluita de classes i una situació d'injustícia en el repartiment dels recursos econòmics, degut als interessos polítics implicats. L'aparent i real inoperància de les campanyes d'alfabetització fins aquell moment responia a una situació ancorada en les lluites de classe i a interessos ideològics i econòmics.

Pel que fa al temible i perillós comentari de l'analfabet emocional, penso que és una acusació que resulta difícil de sostenir. Quin tipus d'habilitats emocionals pot lluir un entrenador que anuncia que els seus jugadors els manca un alfabet emocional? Crec que precisament l'entrenador era el que demostrava que ell era, precisament, un analfabet emocional dient-los això als jugadors, sigui quina sigui la consideració que fem d'aquest terme.

Penso que és molt pervers acusar d'això als jugadors. Quina mena d'autoritat pot "donar cos" a una acusació com aquesta envers els jugadors? Tinc la sensació que l'entrenador va pixar fora de test i que, a més a més, es va retratar a si mateix en el tracte amb els esportistes.

Tots tenim el nostre "personal" alfabet emocional, i per tant no es pot dir, en sentit estricte, que algú estigui mancat d'un vocabulari emocional. Dir-li a algú que és un analfabet emocional és dir-li, tanmateix, que és un psicòpata i un perill públic. Ara bé, podem dir que els rols que ocupa i els vincles que estableix la persona amb la gent recorden sovint relacions del passat, probablement amb la família. I són vincles que situen a la persona, en moltes ocasions, en una gamma d'emocions que poden perjudicar-la en el seu camí per assolir els màxims èxits i fites personals. Però això, el tenir un llegat de rols assumits en família, dista molt de ser una absència de vocabulari emocional amb el que relacionar-se.

Tots estem en camí d'aprendre com actuem i com les emocions ens afecten en el nostre dia a dia. No considero gens oportú titllar d'això a un esportista, pels riscos que comporta envers la persona (i no només el jugador), per molta poca traça que tingui en resoldre segons quins conflictes i situacions de partit. Hi ha formes més subtils d'ajudar-los a enfrontar amb èxit situacions estressants, invitacions en clau paradoxal que no juguen amb el fet de ridiculitzar-los.