IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR

"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.

L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.

Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.

Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.

Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.

El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?

És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?

Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.

Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.