Hi ha un terme quotidià que és sortides de to. Considero que estaria prou bé parlar, així mateix, de sortides de rol.
M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.
Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.
L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.
El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.
Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.
En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?
Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".
divendres, de novembre 28, 2008
dimarts, de novembre 25, 2008
ELS QUE HI EREN PERÒ NO VAN SER ELS ESCOLLITS
L'esport professional està farcit d'episodis on els entrenadors ajudants són promocionats a fer d'entrenadors principals. Ho podem veure en el bàsquet amb Sito Alonso a la Penya o Xavi Pascual al Barça. En el futbol tenim a Bartolomé Márquez, entrenador de l'Espanyol.
El meu post d'avui prendrà com a fil conductor de la reflexió la idea de que t'agafin quan ets el segon d'abord per fer de primer no és gaire bona situació. Per una banda, per que el teu "superior" l'han fet fora o no ha volgut continuar a la següent temporada, i pot haver-hi un sentiment de culpabilitat per haver-li pres el lloc (quan l'han fet fora). Per una altra, per que no t'hauran escollit, no t'hauran portat a propòsit per aquell projecte esportiu, sinó que ja hi eres.
És important que, per fonamentar el nostre rol, puguem ser escollits de entre una munió de possibles candidats. Aquells que tenen més números per ser entrenadors de la casa acostumen a estar viciats d'una certa inèrcia institucional, per exemple donant per bo que el president parli esporàdicament amb els jugadors. Potser aquell mateix president havia baixat al vestidor a parlar amb el nou tècnic quan aquest era ajudant o abans i tot, com jugador.
Però no només ens trobem amb això dels vicis o inèrcies institucionals. També tenim el que cobren. És ben possible que davant la possibilitat de dirigir un primera espasa aquests entrenadors de la casa accedeixin a entrenar per quatre duros, per sota del preu que haurien de pagar a un entrenador vingut de fora. Això debilita encara més el rol que pren tot just de nou l'entrenador.
Inèrcies institucionals i sous per sota el preu de mercat acompanyen la màxima debilitat de l'entrenador: la seva pròpia desconfiança degut a les condicions de l'entorn i de la seva pròpia visió. En el seu món intern planejaran algunes de les següents preguntes: m'han agafat per que no tenien ningú que els fes més gràcia? Qui els haurà dit abans que jo que no volien entrenar l'equip? Quins diners han ofert i quins m'ofereixen a mi? Per quant de temps em volen contractar?
Tot plegat apareix un panorama d'autoritat molt debilitada, que serà fàcil que es deixi notar en la relació amb els jugadors i fins i tot podrà fer pensar a la directiva que és un entrenador de transició. Per tant, arribarà el moment de posar tota la carn a la graella i si s'ha de fer una despesa important per portar algú de forà, ja ho farem més endavant. Mentrestant hi haurà temps per que l'ajudant ascendit vagi xocant amb uns i altres obstacles (els externs i els interns es van alimentant els uns als altres). Temps per treballar des d'un rol que no és veritablement atractiu pels entrenadors, encara que pugui semblar una oportunitat d'or.
El meu post d'avui prendrà com a fil conductor de la reflexió la idea de que t'agafin quan ets el segon d'abord per fer de primer no és gaire bona situació. Per una banda, per que el teu "superior" l'han fet fora o no ha volgut continuar a la següent temporada, i pot haver-hi un sentiment de culpabilitat per haver-li pres el lloc (quan l'han fet fora). Per una altra, per que no t'hauran escollit, no t'hauran portat a propòsit per aquell projecte esportiu, sinó que ja hi eres.
És important que, per fonamentar el nostre rol, puguem ser escollits de entre una munió de possibles candidats. Aquells que tenen més números per ser entrenadors de la casa acostumen a estar viciats d'una certa inèrcia institucional, per exemple donant per bo que el president parli esporàdicament amb els jugadors. Potser aquell mateix president havia baixat al vestidor a parlar amb el nou tècnic quan aquest era ajudant o abans i tot, com jugador.
Però no només ens trobem amb això dels vicis o inèrcies institucionals. També tenim el que cobren. És ben possible que davant la possibilitat de dirigir un primera espasa aquests entrenadors de la casa accedeixin a entrenar per quatre duros, per sota del preu que haurien de pagar a un entrenador vingut de fora. Això debilita encara més el rol que pren tot just de nou l'entrenador.
Inèrcies institucionals i sous per sota el preu de mercat acompanyen la màxima debilitat de l'entrenador: la seva pròpia desconfiança degut a les condicions de l'entorn i de la seva pròpia visió. En el seu món intern planejaran algunes de les següents preguntes: m'han agafat per que no tenien ningú que els fes més gràcia? Qui els haurà dit abans que jo que no volien entrenar l'equip? Quins diners han ofert i quins m'ofereixen a mi? Per quant de temps em volen contractar?
Tot plegat apareix un panorama d'autoritat molt debilitada, que serà fàcil que es deixi notar en la relació amb els jugadors i fins i tot podrà fer pensar a la directiva que és un entrenador de transició. Per tant, arribarà el moment de posar tota la carn a la graella i si s'ha de fer una despesa important per portar algú de forà, ja ho farem més endavant. Mentrestant hi haurà temps per que l'ajudant ascendit vagi xocant amb uns i altres obstacles (els externs i els interns es van alimentant els uns als altres). Temps per treballar des d'un rol que no és veritablement atractiu pels entrenadors, encara que pugui semblar una oportunitat d'or.
dimarts, de novembre 18, 2008
DISTÀNCIA ENTRE EL ROL I LA PERSONA
Hi ha un pas del que esdevé la persona i els rols en els quals es desenvolupa la persona, o allà on els altres el situen.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
dilluns, de novembre 10, 2008
CASIMIRO, BRILLANT TAMBÉ EN EL LLENGUATGE
La posada en escena del MMT Estudiantes el diumenge al Palau Blaugrana va ser de llibre. Faré un breu recordatori de les claus del partit:
- Inici amb dos '3' alts (Jasen i Suárez) per castigar la defensa de Navarro i Barton i sobretot dissuadir a Xavi Pascual de jugar molts minuts sense Barton i combinant a Navarro, Basile i Grimau en les posicions de '2' i de '3'.
- També l'aposta inicial per dos '5' (Popovic i Wideman) per tal de posar en problemes a Ilyasova, que hauria de defensar algú d'ells dos amb molts menys quilos.
- Teranyina defensiva a la qual els triples fallats per la línia exterior blaugrana no feia més que reforçar en el seu plantejament.
- No deixar córrer i anotar fàcil al Barça.
- Apostes convençudes per '4' tiradors al primer quart (Junyent) i al darrer (Iturbe), deixant així mateix l'omnipresent Wideman a la banqueta amb 4 faltes mentre Iturbe i Popovic donaven molta guerra als pívots del Barça.
Aquestes claus posen en evidència una posada en escena exemplar de Casimiro. El partit va tenir fases diferents, però si amb alguna cosa em quedo és amb el plantejament d'inici de Casimiro (buscant les pessigolles en la pintura i després traient la pilota al triple) i les variacions estratègiques que va plantejar més endavant durant el partit.
Però hi ha una aportació pel damunt de tot això, i són les instruccions que va donar en els darrers minuts de partit. El Barça estava donant mostres de dubtes i dificultats per mantenir la renta de 10 punts que havia aconseguit acumular al final del tercer quart. En un temps mort Luis Casimiro, després de donar algunes instruccions, i encara amb el marcador advers, va dir als seus jugadors: "Les tenemos".
El que havia estat una posada en escena brillant en allò estratègic, havent pensat amb molta cura allà on podia fer mal al Barça (pilotes interiors en atac, no deixar-los córrer i després defensa tancada en posicional), es va tornar en un exercici de transmetre amb el llenguatge quelcom a l'abast, però que de vegades els entrenadors se'ns oblida de dir. De vegades volem esperonar als jugadors i els demanem una remuntada a l'heroica. Casimiro no obstant va esperar el moment per donar-los aquest missatge als seus jugadors: allà els tenim i els podem enxampar.
Després de tenir el partit molt malament, en un vist i no vist l'Estudiantes té opcions d'empatar o posar-se per davant. Però no només va ser una qüestió de marcador, sinó d'estat d'ànim: el conjunt estudiantil anava cap amunt i el Barça cap avall.
Casimiro va tenir un gest genial fent servir aquests mots ("les tenemos") per fer-los veure als seus jugadors com de prop estaven de donar la campanada al Palau. Eren mots que no pecaven de grandiloqüència ni de voler-se sentir parlar a si mateix, amb un to narcisista. I tot per què convé recordar que allò que il·lustrem amb el nostre llenguatge com entrenadors connecta amb el que pot passar a la pista. De fet anticipem què està a punt de passar, els ajudem als jugadors a instal·lar-se en aquell moment dolç de joc, amb el que en realitat poden acabar aconseguint amb ajuda dels flaixos que els pugui donar l'entrenador.
Allò que digué Casimiro fidelment a la situació anímica i no només de marcador, anticipant el que podien assolir, entenc que va ser la rúbrica genial per un partit jugat amb molt de seny i amb brillantor en l'estratègia i també en el llenguatge. Beneïts micròfons en els temps morts.
divendres, de novembre 07, 2008
ELS BONS HO HAN DE DEMOSTRAR DIÀRIAMENT
És habitual veure com alguns entrenadors es posen una trampa gegantina a si mateixos en el moment que decideixen apostar per jugadors o jugadores de reconegut prestigi i talent, però als quals tracten de manera diferent que a la resta de companys/es.
Conec dos casos (dos entrenadors), un portant noies i un altre portant nois. Reconec que deu ser llaminer poder comptar amb esportistes que poden arribar a ser determinants al teu equip i en la lliga que competeixes. Però per arribar a ser-ho no només cal el seu talent, sinó que han de demostrar la seva capacitat de cooperar amb el seus companys o companyes.
Moltes vegades es passa per alt que un jugador amb un talent que no se l'acaba ha de fer un procés d'adaptació al nou equip. Ha de fer-se un lloc a l'equip, veure quin rol ocupa, conèixer els companys, el club, etc. I és feina dels entrenadors no saltar-nos cap pas per aconseguir que aquests esportistes es sentin còmodes i trobin el seu lloc dins de l'equip.
Aquests dos casos del que parlo van permetre fitxar alguns esportistes amb la condició d'entrenar un dia menys que la resta en un cas, i només un dia dels tres d'entrenament l'altre cas. Per mi aquest projecte comença amb mal peu: on és vist que d'entrada fem aquesta distinció i mentre alguns entrenen tres cops, altres només dos o fins i tot un sol dia?
La veritat és que en alguns casos els entrenadors pensen que no és rellevant aquesta tracte preferent. Tant mateix com si a l'exèrcit hi ha un cap que li permet alliberar-se d'una obligació a un recluta. Aquest tipus de gest és un toc ben familiar, que recorda al tracte especial amb un fill preferit, quelcom que no podem permetre o jugar nosaltres dins d'un equip que ha de semblar el màxim a un grup o equip de treball. I per tal de crear aquest equip (que no podem fer amb els antics rols dels jugadors, sinó amb el rols que assumeixen en un aquí i ara determinat) cal fer-nos a l'idea que no el podem trobar mai fet. La gràcia de la nostra feina, tanmateix, està precisament en fer-lo, l'equip. La nostra tasca es basa en ajudar a fer l'equip als jugadors, i que amb el nostre treball puguin acomodar-se en els rols que els portin a guanyar consistentment!
Fins allà on arriba l'amistat, la confiança no arriba el sentit comú de tractar a tothom per igual, sense fer diferències de tracte malgrat siguin tots diferents. O potser hauríem d'assenyalar la dependència psicològica de l'entrenador en un esportista determinat com baluard del joc de l'equip. Un jugador/a que és vist omplint un temps de joc dins d'un rol fix, predefinit, però que és vist per l'entrenador per allò que ja li coneix o sap que pot fer.
Per aquest camí arribem així al centre neuràlgic d'aquest problema o trampa que genera el propi entrenador. A partir de la imatge que té d'una determinada persona (el seu rol), li proposa formar part de l'equip per complir aquest rol però obviant que no complirà al 100% amb la tasca que l'ajuda a definir el seu rol en relació als companys/es.
Hi ha un doble nivell de conflicte: en la relació entre el grup d'iguals (com es prenen els jugadors aquesta llicència d'un dels companys) i en la relació de l'esportista escollit amb l'entrenador. Aviat apareixen el recels, les queixes i tot es torna complicat quan algú alça la veu per dir: No és just que aquesta persona vingui menys i jugui més que jo. Això és així sobretot per què parlem d'una llicència o permís que ha donat l'entrenador, sense tenir en compte què en pensen els companys. Mentre aquell "escollit" no està allà a la pista suant, no és que estigui treballant a la seva feina fins les 22 hores, sinó que a més a més deu estar escarxofat o escarxofada al sofà veient la televisió.
Els rols del passat no tenen valor avui sinó es demostra a cada moment quin és el lloc que s'ocupa dins del grup. Sense aquest esforç permanent per mantenir o bé canviar el rol que un ocupa en relació als companys i també a l'entrenador, és difícil aconseguir el millor d'aquell esportista i també de la resta d'esportistes.
Conec dos casos (dos entrenadors), un portant noies i un altre portant nois. Reconec que deu ser llaminer poder comptar amb esportistes que poden arribar a ser determinants al teu equip i en la lliga que competeixes. Però per arribar a ser-ho no només cal el seu talent, sinó que han de demostrar la seva capacitat de cooperar amb el seus companys o companyes.
Moltes vegades es passa per alt que un jugador amb un talent que no se l'acaba ha de fer un procés d'adaptació al nou equip. Ha de fer-se un lloc a l'equip, veure quin rol ocupa, conèixer els companys, el club, etc. I és feina dels entrenadors no saltar-nos cap pas per aconseguir que aquests esportistes es sentin còmodes i trobin el seu lloc dins de l'equip.
Aquests dos casos del que parlo van permetre fitxar alguns esportistes amb la condició d'entrenar un dia menys que la resta en un cas, i només un dia dels tres d'entrenament l'altre cas. Per mi aquest projecte comença amb mal peu: on és vist que d'entrada fem aquesta distinció i mentre alguns entrenen tres cops, altres només dos o fins i tot un sol dia?
La veritat és que en alguns casos els entrenadors pensen que no és rellevant aquesta tracte preferent. Tant mateix com si a l'exèrcit hi ha un cap que li permet alliberar-se d'una obligació a un recluta. Aquest tipus de gest és un toc ben familiar, que recorda al tracte especial amb un fill preferit, quelcom que no podem permetre o jugar nosaltres dins d'un equip que ha de semblar el màxim a un grup o equip de treball. I per tal de crear aquest equip (que no podem fer amb els antics rols dels jugadors, sinó amb el rols que assumeixen en un aquí i ara determinat) cal fer-nos a l'idea que no el podem trobar mai fet. La gràcia de la nostra feina, tanmateix, està precisament en fer-lo, l'equip. La nostra tasca es basa en ajudar a fer l'equip als jugadors, i que amb el nostre treball puguin acomodar-se en els rols que els portin a guanyar consistentment!
Fins allà on arriba l'amistat, la confiança no arriba el sentit comú de tractar a tothom per igual, sense fer diferències de tracte malgrat siguin tots diferents. O potser hauríem d'assenyalar la dependència psicològica de l'entrenador en un esportista determinat com baluard del joc de l'equip. Un jugador/a que és vist omplint un temps de joc dins d'un rol fix, predefinit, però que és vist per l'entrenador per allò que ja li coneix o sap que pot fer.
Per aquest camí arribem així al centre neuràlgic d'aquest problema o trampa que genera el propi entrenador. A partir de la imatge que té d'una determinada persona (el seu rol), li proposa formar part de l'equip per complir aquest rol però obviant que no complirà al 100% amb la tasca que l'ajuda a definir el seu rol en relació als companys/es.
Hi ha un doble nivell de conflicte: en la relació entre el grup d'iguals (com es prenen els jugadors aquesta llicència d'un dels companys) i en la relació de l'esportista escollit amb l'entrenador. Aviat apareixen el recels, les queixes i tot es torna complicat quan algú alça la veu per dir: No és just que aquesta persona vingui menys i jugui més que jo. Això és així sobretot per què parlem d'una llicència o permís que ha donat l'entrenador, sense tenir en compte què en pensen els companys. Mentre aquell "escollit" no està allà a la pista suant, no és que estigui treballant a la seva feina fins les 22 hores, sinó que a més a més deu estar escarxofat o escarxofada al sofà veient la televisió.
Els rols del passat no tenen valor avui sinó es demostra a cada moment quin és el lloc que s'ocupa dins del grup. Sense aquest esforç permanent per mantenir o bé canviar el rol que un ocupa en relació als companys i també a l'entrenador, és difícil aconseguir el millor d'aquell esportista i també de la resta d'esportistes.
dimecres, de novembre 05, 2008
ELS ESPORTISTES I LA POLÍTICA
Avui al matí al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio han dedicat una estona a parlar dels artistes que han donat suport a la campanya de Barack Obama. Han parlat de Bruce Springsteen i el suport que va donar, cantant i tot, en un dels darrers mítings d'Obama. Els oients que han trucat s'han dividit en dos opinions contraposades:
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
- Els artistes no tenen per què aliar-se amb polítics, sobretot quan ja són coneguts. Un altra oient comentava: No m'interessa saber de quin partit polític són, els artistes són artistes i prou.
- És interessant saber què pensen els artistes, així te'ls pots mirar d'una altra manera. Un altre oient ha assenyalat: Els artistes són com qualsevol altre persona, i poden expressar els seus punts de vista.
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
dimarts, de novembre 04, 2008
L'EQUIP ÉS UNA FAMÍLIA?
Ahir al matí vaig llegir a la premsa que el primer equip del Barça canviava el seu planning setmanal per acompanyar en bloc a l'entrenador de porters Unzué al sapel·li del seu pare, que es feia a la tarda.
Al vespre vaig poder veure les imatge d'Unzué portant el fèretre del seu pare, i intercalades amb aquestes imatges, les d'uns Iniesta, Puyol i altres amb posat seriós.
De seguida que ho vaig llegir pel matí vaig pensar: "Això pot trencar la fase de bon joc i resultats del Barça". No estic segur si avui mateix al vespre contra el Basilea (un rival que sembla que està molt lluny del Barça avui per avui) el Barça perdrà pistonada, però aquest gest pot girar-se en contra de l'equip i que això li afecti contagiant-se d'un ànim depressiu.
Molt sovint en demano si l'equip esportiu és una família. La gent fa servir de vegades el clixé de que l'equip és com una família, però jo no estic gaire convençut de que això li atorgui propietats interessants pel treball a fer.
L'ànim alegre i animat del primer equip pot veure's afectat per aquest punxada en l'ànim. No és només la mort del pare d'Unzué, sinó el desplegament de l'equip que s'instal·la en el dolor i la tristesa de la mort d'un ésser estimat. I això, el fet de plànyer que no surten les coses bé a l'equip, que hem perdut a un dels integrants per que ha abandonat l'equip, condiciona el joc immediat de l'equip.
Hi ha algunes coses que m'agradaria esbrinar. Aquesta és una decisió del Pep Guardiola per "donar suport" l'Unzué i que involucra a tota la plantilla? És una decisió dels propis jugadors anar-hi o és una cosigna del club? És interessant que si la proposta arribés dels jugadors, l'entrenador accedís a fer-ho? O seria millor mantenir-los centrats en la seva feina, i dedicar-li el minut de silenci abans del matx?
En un altre lloc he escrit que el primer és entrenar. Deixar d'entrenar és un senyal depressiu de per si, encara que el que parlem serveixi per treure l'aigua clara d'alguna cosa. En aquest cas, però, no han deixat d'entrenar sinó que han canviat de plans. Així encara.
Però tot i així aquest viatge llampec per assistir a l'entrenament no em sembla la millor manera de prepara el partit contra el Basilea. Tot es tenyeix, d'alguna manera, d'un ànim depressiu. Veurem com continua rutllant l'equip i si podem percebre algun canvi o oscil·lació en el seu rendiment. Potser contra el Basilea el pitjor escenari seria perdre, però també indicaria una pèrdua d'energia de l'equip un empat o una victòria in extremis. Com a mínim a mi em semblaria un avís pel que han fet abans de jugar un partit de Champions.
Al vespre vaig poder veure les imatge d'Unzué portant el fèretre del seu pare, i intercalades amb aquestes imatges, les d'uns Iniesta, Puyol i altres amb posat seriós.
De seguida que ho vaig llegir pel matí vaig pensar: "Això pot trencar la fase de bon joc i resultats del Barça". No estic segur si avui mateix al vespre contra el Basilea (un rival que sembla que està molt lluny del Barça avui per avui) el Barça perdrà pistonada, però aquest gest pot girar-se en contra de l'equip i que això li afecti contagiant-se d'un ànim depressiu.
Molt sovint en demano si l'equip esportiu és una família. La gent fa servir de vegades el clixé de que l'equip és com una família, però jo no estic gaire convençut de que això li atorgui propietats interessants pel treball a fer.
L'ànim alegre i animat del primer equip pot veure's afectat per aquest punxada en l'ànim. No és només la mort del pare d'Unzué, sinó el desplegament de l'equip que s'instal·la en el dolor i la tristesa de la mort d'un ésser estimat. I això, el fet de plànyer que no surten les coses bé a l'equip, que hem perdut a un dels integrants per que ha abandonat l'equip, condiciona el joc immediat de l'equip.
Hi ha algunes coses que m'agradaria esbrinar. Aquesta és una decisió del Pep Guardiola per "donar suport" l'Unzué i que involucra a tota la plantilla? És una decisió dels propis jugadors anar-hi o és una cosigna del club? És interessant que si la proposta arribés dels jugadors, l'entrenador accedís a fer-ho? O seria millor mantenir-los centrats en la seva feina, i dedicar-li el minut de silenci abans del matx?
En un altre lloc he escrit que el primer és entrenar. Deixar d'entrenar és un senyal depressiu de per si, encara que el que parlem serveixi per treure l'aigua clara d'alguna cosa. En aquest cas, però, no han deixat d'entrenar sinó que han canviat de plans. Així encara.
Però tot i així aquest viatge llampec per assistir a l'entrenament no em sembla la millor manera de prepara el partit contra el Basilea. Tot es tenyeix, d'alguna manera, d'un ànim depressiu. Veurem com continua rutllant l'equip i si podem percebre algun canvi o oscil·lació en el seu rendiment. Potser contra el Basilea el pitjor escenari seria perdre, però també indicaria una pèrdua d'energia de l'equip un empat o una victòria in extremis. Com a mínim a mi em semblaria un avís pel que han fet abans de jugar un partit de Champions.
dilluns, de novembre 03, 2008
MERCAT D'HIVERN
Segueixo amb atenció els dos grups de Copa Catalunya masculina i el grup de femenina. Puc veure un bàsquet de bon nivell, antics rivals i també amics de fa temps. Hi ha equips que estan patint en aquest inici de lliga que, com sempre passa, col·loca a alguns al capdamunt i als altres en els inferns.
Ja han passat alguns mesos des de que vaig fer el darrer entrenament amb els sèniors que entrenava al CB Calella. Ho trobo a faltar, això d'entrenar, però com ja m'han ofert algun projecte aquestes darreres setmanes, i encara que no he trobat un que sigui prou convincent, espero que arribi algun equip que busqui entrenador i les condicions del qual em semblin prou interessants.
Pensava que l'únic motiu (bàsicament el principal) és que les coses no vagin bé i l'equip necessiti un canvi de direcció... Però m'he trobat que no és l'únic possible. Per exemple, l'oferta que em va arribar fa unes setmanes no era precisament per anar malament l'equip. Sembla que era un tema personal de l'entrenador el que feia urgent el trobar algú.
També poden venir a buscar un entrenador per un equip necessitat d'una lliga superior. Imagineu-vos un equip de 1ª Catalana o Copa, que va bé, i que de sobte li demanen a aquell entrenador/a si pot entrenar aquell mateix any a EBA o a LEB Bronze. Un altre supòsit que es pot donar.
De moment estic aprofitant molt el temps que em deixa lliure el no entrenar tres cops de setmana. Al cap de setmana segueixo lligues que abans no podia seguir i durant la setmana faig una tecnificació i escric pels descosits mentre la meva companya va entrenar el seu sènior. Tanmateix espero amb ganes les ofertes que puguin arribar del mercat d'hivern. Per que de mercat d'hivern no només n'hi ha al futbol.
Ja han passat alguns mesos des de que vaig fer el darrer entrenament amb els sèniors que entrenava al CB Calella. Ho trobo a faltar, això d'entrenar, però com ja m'han ofert algun projecte aquestes darreres setmanes, i encara que no he trobat un que sigui prou convincent, espero que arribi algun equip que busqui entrenador i les condicions del qual em semblin prou interessants.
Pensava que l'únic motiu (bàsicament el principal) és que les coses no vagin bé i l'equip necessiti un canvi de direcció... Però m'he trobat que no és l'únic possible. Per exemple, l'oferta que em va arribar fa unes setmanes no era precisament per anar malament l'equip. Sembla que era un tema personal de l'entrenador el que feia urgent el trobar algú.
També poden venir a buscar un entrenador per un equip necessitat d'una lliga superior. Imagineu-vos un equip de 1ª Catalana o Copa, que va bé, i que de sobte li demanen a aquell entrenador/a si pot entrenar aquell mateix any a EBA o a LEB Bronze. Un altre supòsit que es pot donar.
De moment estic aprofitant molt el temps que em deixa lliure el no entrenar tres cops de setmana. Al cap de setmana segueixo lligues que abans no podia seguir i durant la setmana faig una tecnificació i escric pels descosits mentre la meva companya va entrenar el seu sènior. Tanmateix espero amb ganes les ofertes que puguin arribar del mercat d'hivern. Per que de mercat d'hivern no només n'hi ha al futbol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
