EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, d’agost 26, 2008

ÈTICA D’ENTRENAMENT I EL PAPER “OBLIGATORI” DELS ENTRENAMENTS

Hi ha una impressió equivocada, una desviació epistemològica d’un gruix considerable, respecte el paper que tenen les normes en els grups.

Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.

Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.

Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.

Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.

D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?

El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.

Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.

Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»

Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).

El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.

No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.

Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.

Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.

Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.

Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.

Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.

El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.

dijous, d’agost 21, 2008

MODELANT LA TEVA VISIÓ SUPERFICIAL DEL MÓN

Sovint sentim a dir que una persona és "superficial" per dir que no té gaires inquietuds ni aspiracions. En relació a això es parla que una persona és "profunda" quan té un nivell cultural alt: llegeix, va al teatre i a mueseus, es demana aquella pregunta monzoniana de el perquè de tot plegat.

Ahir vaig acabar les meves vacances "oficials" (ara fins el 1 de setembre aniré incorporant-me seguint el principi de progressivitat que serveix per la teoria de l'entrenament, i també per altres àmbits). Per apaivagar el principi de realitat que pesa sobre tots nosaltres i del que sobretot parlen alguns psicoanalistes, vaig visitar en una tarda calurosa dues llibreries barcelonines ben climatitzades i amb un fons bibliogràfic important.

Allà buscava alguns títols per fullejar-los abans de prendre una decisió de compra. Sobretot estava buscant textos del psicoanalista i pediatra britànic D.W. Winnicott.

No acostumo a visitar cap llibreria amb la idea de buscar alguns llibre concret (allò de dir: haig de comprar-me tal llibre) o bé rastrejar algun autor concret. Aquesta excepció d'ahir confirma la regla general, que és bastant fiable. Però com semblava de totes maneres inevitable, vaig estar també mirant encuriosit alguns prestatges de les seccions de psicologia i pedagogia.

Sóc amant de la cibernètica, Aquest terme prové del grec kybernetés, que significa timoner. Estudia els fenómens de retroamimentació en els sistemes vius i també en els mecànics. Però buscant un dels títols de Winnicott vaig anar a petar a la subsecció de Psicopatologia. Vaig veure un títol enginyós: Mi psicosis, mi bicicleta y yo. Els llibres de psicologia acostumen a tenir títols més seriosos, més acadèmics. Quan en trobo algun que se surt de la norma, penso: aquest deu valer la pena, tindrà alguna cosa especial.

Vaig decidir fullejar-lo amb la garantia de que, pel seu aspecte, el llibre era de la prestigosa editorial argentina Amorrortu. La vaig encertar de ple: enmig de llibres sobre anorexia nerviosa i altres trasntorns d'índole molt diversa, vaig trobar una joia. Només agafar el llibre i mirar-ne la portada vaig començar a sentir un formigueig que m'indicava que anava per bon camí. El subtítol aclaria una mica més de què podia anar un llibre amb un títol tant particular: La autoorganización de la locura.

La paraula psicosis havia portat a una classificació del llibre simplement pel títol, no pel seu contingut. Quan vaig començar a llegir la introducció un cop a casa, una nota al peu en va enviar a la darrera cita a peu pàgina, ja al final del llibre. Em va semblar molt divertida i per això la cito textualment aquí: "Si ustde está todavía esperando la bicicleta anunciada en el título, ella llegó a ese lugar por vía de desplazamiento y condensación. El título debería ser el realidad Mi psicosis, mi auto y yo (después de todo, este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así)."

Que meravellós poder citar un autor que, amb alegria, diu: "este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así." (la cursiva és meva). Em sembla genial que davant d'un tema complex i seriós com és la cibernètica aquest autor es permeti la llicència literària de dir "y cosas así". Fantàstic!

Com classifiquem? Com veiem el món i posem en diferents categories? Aquest és un procés ben subjectiu. La persona que va endreçar aquest llibre a la subsecció de Psicopatologia no debia tenir cap mena de dubtre que aquell llibre, malgrat el títol aparentment estrafalari, anava necessàriament allà.

Ens passa el mateix als entrenadors. Posem dins del calaix de "conflictius" a aquells jugadors al que els precedeix la mala fama, i després és realment més difícil mirar-los amb uns altres ulls. Nosaltres estem con-formant aquell comportament individual amb el tipus de respostes que donem a aquella persona. O també passa a l'escola, amb els alumnes "exemplars": està demostrat que els professors es resisteixen a suspendre a un alumne al que consideren molt bons estudiants. En el món de bàsquet, i ja com a tercer i últim exemple, una altra idea recorrent que sovint sentim: "és difícil entrenar noies".

Tots aquests clixés, tòpics i prejudicis conformen visions superficials de les coses. I aqui no vull dir si més o menys culte, sinó simplement que es queda amb una opinió sobre allò evident, sense buscar què emergeix de manera implícita de tot plegat. Hem d'estar molt atents amb les maneres com classifiquem, ja que així és com veiem el món i també com definim les possibilitats de canvi a l'abast.

dijous, d’agost 07, 2008

GESTIÓ ESPORTIVA

Durant un temps vaig estar pensant d'aprofondir la meva relació amb el món de la gestió esportiva. De moment no he tingut ocasió de posar-me a treballar en aquest tema més que a través de lectures.

És gestió esportiva la direcció i coordinació dels clubs esportius? Crec que amb una definició estricta del terme gestió esportiva, no. Però qui decideix què és gestió esportiva i què no ho és?

La veritat és que tinc la sensació de que molta gent fa gestió esportiva sense ser gent especialment preparada. I fins i tot la que està ben preparada, penso: què és gestió esportiva?

Moltes preguntes em volten al cap en un moment d'anar definint progressivament el meu projecte com professional de l'esport. Recordo que en un primer moment, quan vaig començar a escriure els meus diaris professionals, el primer títol que vaig escollir va ser: Mi desarrollo profesional como entrenador. Un cop portava escrites moltes pàgines, vaig decidir fer un punt i seguit. La segona part dels meus diaris es diria Mi desarrollo como profesional del deporte.

Dic això per que tinc la sensació que en el meu projecte professional he encabit, fins ara, dues vessants: la de la formació i la de l'entrenament. Però trobo que hi ha una altra pota que vull potenciar, sobretot des de que he posta en marxa Keysport, i és la pota de la consultoria i l'assessorament.

Per mi, doncs, gestió esportiva va estretament lligada a la consultoria de processos i a l'assessorament organitzacional, entre moltes altres tècniques. Si bé crec que hi ha alguna cosa de gestió en la tasca de Direcció Tècnica, la meva de gestió esportiva a la que aspiro anar consagrant cada cop més temps (i combinar-ho, doncs, amb el que ja està consolidat: entrenament, formació, però també escriptura) és la que cobreix aquest tipus d'intervencions. Treball amb directius, per exemple, no només en el sentit de formació d'aquests dirigents sinó també en un sentit més ampli.

Així la gestió esportiva, entesa en clau d'assessorament i consultoria, és el que crec que pot obrir-me un camp professional interessant. Un camp que m'interessa anar desvetllant incògnites, decobrint camins possibles.