EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de juliol 28, 2008

“PERÒ NO HI HA UN LÍDER PER DAMUNT DEL CUINER?” – ESCRIT NÚMERO 200

Aquesta darrera setmana he estat a Manresa fent de professor de Metodologia i Planificació del Curs d’Entrenador de Categoria Sènior.

En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.

Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.

Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).

Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”

Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.

El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).

Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.

Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.

dimecres, de juliol 23, 2008

FINALS DE JULIOL, LATE JULY, JULIOL BATEGA

S'acaba el mes i segueixo sense equip. Em satisfà no haver acceptat alguna de les ofertes que, per el camí, he tingut. Ofertes que no m'acabaven de convèncer, fos per l'aspecte econòmic, la seriositat, el projecte esportiu.

Algunes vegades tinc la sensació, el vertigen, que sense equip al juny estaré mancat d'alguna cosa de cara a la nova temporada. És extrany però portava molts i molts anys tenint uns clars referents als mesos de juliol. Tenia davant l'estiu, el mes d'agost, però la seguretat que al setembre reprendria la feina de Director Tècnic en algun club, o a finals d'agost estaríem començant a posar-nos les piles amb el sènior de torn.

Però aquest estiu és diferent. És un estiu sense haver-me compromés encara amb cap club. Si que és veritat que tornant dels Cursos de Concentració de Manresa tinc una entrevista pendent per fer una tecnificació un cop a la setmana durant la temporada vinent. Però no m'espera, com altres anys, algun equip o un club.

És una sensació nova, però no desagradable. M'he sentit afalagat per algunes ofertes que he tingut, però si no s'han concretat (com algun senior) o s'ha tallat ben aviat (como una direcció tècnica), no tinc pas una sensació de pesantor.

Sovint la gent pensa: "Aquest l'ha deixat la nòvia, deu estar fatal, portaven molt de temps". Penso que aquesta mentalitat és un clixé: podem estar fatal o podem estar la mar de bé. De fet seria partir de la idea que pots ser "bo" i sentir-te com un drap brut, com un mocador fet servir. O bé pots ser "dolent" i estar molt i molt espavilat després de trencar amb aquella persona. Són dos respostes possibles, dues decisions: o deprimir-te o trempar-te (i mai millor dit l'expressió).

Una cosa semblant em passa ara que no tinc feina (fixa) de bàsquet. Perquè de feines esporàdiques (cursos, xerrades, tecnificacions, formació en general) no tinc por que me'n falti. És més: en podré acceptar algunes que portant un equip no podia assumir. Cal seguir conreant una sèrie de contactes, una sèrie de persones que poden obrir-me la possibilitat de treballar amb alguns àmbits esportius.

És curiós. Tinc la sensació d'estar parlant als meus alumnes de Planificació i Metodologia i trobo que, en tant que tinc clar el meu projecte com a docent i els proposo una dinàmica de grup determinada, ells també estan afiançant el seu projecte como entrenador. No es que hagi deixat de pensar com entrenador, ni molt menys. Però si més no, penso també molta estona en el meu futur com escriptor, com hagi de conduir la meva carrera en aquest àmbit, així com també les feines que com formador m'interessen, els llocs on puc arribar a treballar a gust.

Aviat, en els propers dies, l'entrada 200 del meu bloc que serà una entrada-aniversari.

dilluns, de juliol 14, 2008

APLICACIONS PRÀCTIQUES PELS CURSOS DE FORMACIÓ

Després de dues setmanes sense gairebé actualitzar el meu blog, aquest migdia del 14 de juliol estic fent una producció maratoniana.

Aquest mes de juny i juliol he estat fent dos cursos d'Iniciació al Maresme. L'un ja l'he acabat, al Masnou, en un dels formats més exigents pels alumnes (6 hores diàries, de dilluns a divendres). L'altre, el de Vilassar de Dalt, estem a punt d'enllestir-lo, ens queda un dia de classe.

Una de les coses que he posat en pràctica en aquests dos cursos d'Iniciació és quelcom que ja havia posat en pràctica a Manresa durant el juliol passat, als cursos de concentració. Es tracta de diferenciar un tercer rol pels entrenadors mentre estem fent la pràctica.

Com és sabut pels entrenadors de bàsquet, els cursos es basen en una part pràctica i una altra teòrica. La pràctica acostuma a tenir dos rols definits: alumnes-entrenadors que practiquen en el seu rol, alumnes-jugadors que permeten que es facin demostracions pràctiques de com actua aquell entrenador.

Normalment això avalua, des del punt de vista del professor del curs, en quan a la part pràctica de l'entrenador. Malauradament aquest entrenament s'ha de combinar amb sessions pràctiques que el professor preparar i presenta als jugadors, i per tant la pràctica de l'alumne-entrenador és bastant menor en relació a la pràctica d'alumne-jugador.

Des del meu punt de vista, podem afegir un altre rol que em sembla molt interessant: el rol d'observador. Aquest rol ens permet entrenar que els alumnes-observadors es fixin en aquells aspectes de comunicació dels seus companys (verbal: correccions, ànims, reforçament positiu; no verbal: to de veu, posició del cos, com tenim els braços, què estem agafant), així com altres aspectes com ara si l'objestiu demanat encaixa amb l'activitat proposada. O bé si els contiguts són adients per aquella categoria. O fins i tot quina metodologia és interessant fer servir per aquella activitat i edat concretes.

Així, de manera rotatòria els alumnes van passant per aquests tres rols: jugadors, entrenadors i observadors. A més a més d'afegir un element d'entrenament en la seva habilitat per observar què és interessant fer o dir com entrenadors, per aquells que fan d'alumnes-entrenadors els comentaris provenen del grup d'iguals, i per tant es prenen d'una altra manera.

És interessant que el professor, tanmateix, prengui nota de com s'han presentat les activitats. Però en el meu cas, més que la correcció el primer dia, el que busco es veure si hi ha una evolució i l'alumne va vençent progressivament les resistències al canvi, per tant esdevé un espai de formació en un sentit ampli de la paraula.

Algunes de les resistències que podem detectar: la resistència a deixar de ser jugador per passar a ser entrenador, quan han estat convisquent amb un únic rol fins aleshores, com esportistes; la resistència a treballar integrant una metodologia activa o global a l'experiència de la metodologia tradicional o analítica a la que la majoria han estat exposats de manera sistemàtica; la resistència a sortir dels clixés sobre autoritat i direcció de grup, que han anat incorporant com estereotípies i comportaments adients des de l'àmbit familiar fins el televisiu, passant per l'escolar i l'esportiu.

Tot plegat aquest enquadrament de treball és molt interessant per a treballar amb els diferents grups d'entrenadors, sigui quin sigui el nivell del curs que estiguin fent. Ja que, en el fons, pràcticament tots tenen una experiència prèvia notable com esportistes i models i referents d'entrenadors, així com la necessitat de millorar les seves habilitats d'observador (bàsiques per un bon entrenador) i la possibilitat de poder tenir un espai cada dia de curs per poder actuar el seu rol d'entrenador de manera pràctica.

L'ENTRENAMENT PER VEURE ELS PROJECTES QUE ENS INTERESSEN

Fa un mes i mig escrivia sobre l'experiència d'estar sense equip per la temporada vinent. Després de molts anys renovant el compromís amb equips sèniors o trobant-ne de nous ben aviat, així doncs d'estar tot l'any amb equip, ara em trobo que fa mes i mig que no en tinc, d'equip.

Faig un anàlisi de la meva situació, i lluny de ser dolenta, em sento bé per haver tancat un cicle en el que he treballat molt de gust amb l'equip que he pogut entrenar, i bé també per haver declinat aquelles ofertes que no he trobat suficientment interessants.

I és que he dit que no a un parell de projectes que podien fer bona pinta, però que rascant una mica no m'han acabat de fer el pes. Crec ques és un senyal de salut no agafar un equip (o una Direcció Tècnica, posem el cas) en situacions per les quals creus que passaràs un camí de sofertes pressions externes.

És difícil avui en dia trobar un lloc que t'assegurin un sou raonablement bo (tothom posa el seu preu), amb un equip equilibrat i sense l'amenaça omnipresent de les ingerències de directius, directors tècnics o qualsevol altra figura del món de l'esport.

Crec que el valor principal d'un entrenador és ser honest. I la honestedat passa per ser honest amb un mateix, ser el primer en que et respectes a tu mateix i no et fiques en entorns que poden malmetre el teu projecte om entrenador. Darrerament he tingut experiències de tots colors: unes molt plaents i on he pogut crear-me un espai i un rol d'entrenador on he pogut treballar molt a gust, d'altres llocs on les injerències externes han estat motiu de dir prou.

La veritat és que el camí que fas com entrenador no és només aquells projectes que acceptes, sinó també aquells que rebutges o que poses de costat del teu camí. Es tracta de seguir una línia de coherència, una línia que et porta a identificar a través del teu olfacte pels problemes (digueu-li ambigüitat, confusió, entorns manipuladors, sense normes ni límits) i que de vegades et dius a tu mateix: Per què haig d'adonar-me tant ràpid que no m'interessa treballar aquí!

Arriba a ser, doncs, una "murga" adonar-te que t'estan plantejant unes condicions de treball que més aviat t'interessen poc. També fas ús d'aquest olfacte, d'aquesta capacitat d'observació, quan has arribat a tocar sostre amb un equip. Per exemple, percebre que els jugadors valoren més deixar d'entrenar per veure un partit de Champions que poder entrenar per pujar de categoria. O veure que el club no té aspiracions de tenir el sènior més a dalt, sinó que aquella categoria ja els sembla bé.

Tot plegat, i amb el pas del temps i de l'entrenament al que et vas sotmetent a través de l'experiència pràctica amb unes gotes de supervisió (ja sigui individual o grupal), vas fent el teu propi camí de la menra com el vols concebre, de la manera com vols dissenyar-lo.

Crec interessant pensar la carrera no només com un projecte que construeixes a través dels equips o clubs amb els que et compromets, sinó també marcat per les teves decisions de mantenir-te al marge de segons quin projecte que veus que no t'interessa. Al cap i a la fi són les condicions que marquen el teu treball (la institució i la seva cultura esportiva; els seus dirigents i la manera com defineixen el seu rol; el director tècnic i la seva fòrmula de treball amb els entrenadors) les que permetran tenir més èxit o més problemàtiques, a banda de l'habilitat que tu tinguis per treballar directament amb l'equip amb el que t'has compromès.

Valorar aquestes condicions de l'entorn no deixa de ser una aventura que cal que aprenguem a desxifrar, i per la qual rarament ens donen entrenament als entrenadors. Haurem de plantejar-nos fer un entrenament per acceptar o declinar projectes...

dimarts, de juliol 01, 2008

DENIS, KEREM I KAYA DE COMPRES A NOVA YORK

L'estiu passat escrivia durant les meves vacances i explicava haver trobat Luis Scola menjat peix al port de Ciutadella.

Estic passant uns dies a Nova York, a casa d'un amic d'infancia, i en un sol dia m'he trobat (aquelles coses de la vida) amb tres jugadors amb passat ACB: Denis Marconato, Kerem Tunceri i Kaya Peker.

Al primer l'he trobat fent compres en uns gran magatzems molt a prop de la zona zero. Son els 21th Century, i tenen una mica de tot, pero tot a bon preu, en plan outlet.

Als altres dos me'ls he creuat a un lloc mes basquetbolistic: la botiga de la NBA a la Cinquena Avinguda. Un detall curios: un homenas com Kaya Peker ha sortit amb una bosseta ben petita de la botiga, mentre el seu compatriota Tunceri passejava per la seccio de samarretes originals de la lliga.

De moment, despres del primer dia maratonia per la ciutat, com a resum: visita al South St. Seaport, amb vaixells d'epoca ancorats; interessant vista dels waterfalls artificials que han muntat a la ciutat (caigudes de mes de 40 i 50 metres, 4 instal.lacions que estaran fins l'octubre i que han costat mes de 15 milions de dolars); i un munt de botigues i roba a un preu tirat.

Disculpeu si en l'escrit no hi ha accents: l'Apple del meu amic es alie als accents i les c trencades, que hi farem!

I send a big hug to all of you, dear followers of my writings! And don't forget to buy my book, folks!