EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de gener 31, 2008

IV TROBADA DE DIRECTORS TÈCNICS I COORDINADORS DE BÀSQUET BASE

La IV Trobada de Directors/es Tècnics i Coordinadors/es de Bàsquet es celebrarà el 15 de març al matí a Torelló, aprofitant el descans de Promoció. És de fet la quarta vegada que es celebra des de que va començar fa 3 anys, amb la qual cosa considerem que estem consolidant l'experiència.

Actualment les Trobades tenen la pretensió de fer-se cada cop més professionals (aquest cop l'organitza Keysport) i abordar, com des del primer dia, els temes que han interessat als Directors Tècnics i Coordinadors, i que per un motiu o altre no es concreten en una formació inicial i continuada.

Aquesta IV Trobada té com a fil conductor "els Recursos Humans en els clubs de bàsquet", i ben aviat tindreu a la vostra disposició informació general i també específica del programa.

dilluns, de gener 21, 2008

AUTOGESTIÓ (2ª PART): EL QUE ÉS

Fa uns dies escrivia Autogestió (1ª part): el que no és. Amb aquell escrit vaig tractar d'aclarir les meves idees sobre el que penso que no és autogestió però que, de manera força recorrent, la gent ho qualifica així.

Avui m'he animat a escriure aquest article, que és la continuació d'aquell. Entre mig, però, he parlat d'unes declaracions de Dusko Ivanovic en la prèvia de la jornada d'Eurolliga de la setmana passada, i que de fet està relacionat.

Per mi l'autogestió és un règim de vida. Una cooperativa agrària mira de generar els recursos necessaris per viure i per de vegades (no sempre) per comercialitzar-los. Una escola-granja que rehabilita drogodependents mira de buscar activitats i tallers que ajudin als alumnes a abastiar-se d'allò que els fa falta per viure, tot visquent en comunitat. Un equip de bàsquet que té un cert grau d'autogestió pren decisions dins d'un marc de treball presentat per l'entrenador/a.

Quan dic "un cert grau d'autogestió" em refereixo a que, en la pràctica esportiva, sempre hi ha una figura de coordinador o entrenador que està "per damunt" i "fora" del grup. Aquesta distinció no ens la podem saltar a la valenta, per molt que ens agradi comulgar amb una determinanda filosofia política (autogestió).

Tots ens autogestionem la vida, però hi ha que treballen més els seus vincles i relacions fins arribar a un punt de portar el timó de la seva vida de manera clara i decidida. Autogestionar-se un grup no vol dir viure al marge de la societat, sinó crear-se una petita societat i a dins mateix d'aquesta que es decideixin les normes del seu funcionament.

Per tant, tenim dos aspecte que convé no oblidar:

(1) Hi ha graus d'autogestió a l'esport, però el coordinador-entrenador funciona com a referent extern que supervisa el grup quan està en la tasca i quan no ho està, per orientar millor el seu projecte.

(2) Per autogestinar-nos hem de traçar un límit, una frontera amb l'entorn, però aquesta operació a més a més de separar-nos també ens connecta. La societat que construim de portes a dins ens servirà per relacionar-nos portes enfora.

Per il·lustrar aquest darrer punt, i com bé diu Pichon-Rivière: hi ha dues societats, la que està a fora de tots nosaltres i la que cadascú portem a dins. El grup operatiu treballa eines d'autogestió, de millora de l'autonomia de la societat que estem creant de portes endins però que, a banda de viure en petit comitè, també vivim (o més ben dit, re-vivim) fora del grup.

Per tant, els límits i les constriccions que apareixen en el grup en el reseguir i perfilar la tasca és un element de progressiva apropiació del món social. Qquan apareix la consciència del que ens passa junts és quan ens permetem definir-nos gràcies al nostre projecte, i per tant també assumir què implica fer-nos nostra la tasca que tenim entre mans. Per exemple, en bàsquet seria prendre consciència de com operem com equip a l'enfrontar els partis, o de quina manera aprenem i fem nostres les jugades.

També cal dir que hi ha una altra característica imprescindible més per a mi. Si bé és veritat que cal una supervisió externa en la figura d'un entrenador-coordinador (1), i que també aprenem gràcies als límits que ens imposem en el nostre marc de treball (2), val a dir que

(3) el règim d'autogestió es construeix gràcies a la progressiva interirització d'una instància reguladora, primer externa -com és (1)- i que mica en mica es va apropiant la persona i també el grup. Autogestionar-se com a persona o com a grup és fruit d'una aprenentatge molt delicat i que necessita d'una atenció especial.

Així, el règim d'autonomia que es va assolint treballant d'uan certa manera, podríem dir, condueix a una progressiva trasnformació envers una pràctica autogestionada i dirigida des de dins del grup, gràcies a l'interès dels interessats (mai més ben dit).

L'autogestió pot ser proclamada com a moneda de canvi entre entrenadors i esportistes, i fins i tot pot ser "accelerada" des del rol supervisor de l'entrenador-coordinador, bé podríem dir que manilupant als membres del grup (i aleshores no hi ha autonomia ni autogestió, sinó seducció amb afany d'aconseguir propòsits fora dels interessos del grup). Així res d'això, ni escampar-ho als quatre vents ni forçar la situació "al nostre gust" no ens garanteix que s'hagin creat uns bons fonaments pel grup que ens ajudin en la preuada conquesta del seu propi desig.

dissabte, de gener 19, 2008

NO FER DE L'EQUIP CAP O.N.G.: NI CAGADUBTES NI INDECISOS

Preguntado por los jugadores con los que menos está contando, entre los que figuran dos de los refuerzos de esta temporada, el escolta estadounidense Alex Acker y el ala-pívot turco Ersan Ilyasova, y el pívot Fran Vázquez, Ivanovic señaló que "deben tener paciencia y trabajar al máximo, y esperar el momento en que jueguen bien para ponerlos a jugar".

"Están aquí para ganar. No somos una asociación benéfica para dar minutos a alguien si eso perjudica al equipo. Yo no soy de ese tipo de entrenador. Sólo juega quien se lo merece y ayuda al equipo. Si no, deben trabajar y tener paciencia, como yo la tengo con ellos, y llegará el momento en que podrán ayudar con muchos minutos", afirmó.

Ivanovic, que también afirmó que dirige un equipo de 11 jugadores y que todos tienen "el mismo valor".

- Prèvia al partit d'Eurolliga Madrid-Barça del 17.1.08 al diari Hispanidad (Font: Europa Press)

No em sento proper en massa plantejaments al montenegrí Dusko Ivanovic, i malgrat això haig de reconèixer que estic completament d'acord amb les seves declaracions que he citat a l'encapcelament d'aquest article.

Hi ha una filosofia errònia que ens porta a plantejar-nos incloure jugadors que no estan veritablement decidits a fer bé les coses. Incloure'ls en segons quina mesura en el repartiment dels minuts no és només irresponsable per part de l'entrenador que vol fer bé la seva feina, sinó un precedent perillós. Aquest marc d'actuació pot ajudar a soportar la idea nefasta de que hem de fer-nos càrrec del mal joc d'un jugador de l'equip, d'un jugador que no rendeix, posant-lo en el partit malgrat no estigui demostrant la necessària vàlua.

Realment, un equip sènior ha d'estar orientat a fer jugar aquells que més puguin aportar a l'equip en cada moment. Ho diu en Dusko i estic totalment d'acord amb el seu discurs. No és només que Dusko sigui exigent i dur, sinó que Dusko se'ns apareix com algú conseqüent. Hem de tenir clar que no sempre seran els mateixos els que brillin, i que un equip que està ben entrenat i que disposa de jugadors hàbils en diferents posicions (fins i tot dos jugadors per posició), un dia serà un que donarà un pas endavant i l'altre dia, un altre.

No hem de caure en el parany de pensar que els jugadors han de tenir minuts, i així podran arribar a jugar bé i aportar a l'equip amb la seva actuació. No. El que han de fer els jugadors és estar en una disposició tal que estiguin aportant a l'equip ja abans de posar-los en pista. Per exemple, als entrenaments, donant-nos una idea de com de fiar són; a la banqueta, amb una predisposició a guanyar el partit també des de la banqueta; en partits previs, segons el rendiment assolit). I fruit de tot això podran tenir minuts, i després més minuts.

Dusko fa servir les paraules "asociación benéfica", i curiosament jo faig servir amb els meus jugadors la idea que, de vegades, funcionem com una ONG que ens compadim dels més necessitats. De fet hi ha equips que els donem una alegria, que els permetem sortir del pou si només tenen una, dues o tres victòries després, posem el cas, de tota la primera volta de lliga. Som així de bones persones, de generosos, uns veritables madres teresos de calcuta.

Dusko assegura que tracta a tothom per igual. Jo crec que un dels esforços al que hem de dedicar més temps és respectar-los la feina, sobretot la feina ben fet, i per tant reconèixer quan estan fent bé les coses adascú d'ells o elles a través dels minuts que passen a pista.

Així, lluny de seguir el raonament de tipus benèfic "anem a donar-los l'oportunitat de demostrar que ho poden fer bé", el que els entrenadors hem d'assegurar-nos és que posem aquells que passen per un moment d'estar convençuts i decidits de fer un bon paper a pista, i no pas apostar pels que estan dubtosos del que poden fer.

Si apostem pels dubtosos, pels cagadubtes i indecisos del seu propi rendiment, no estem encaminant l'equip cal al màxim de rendiment sinó cap a un joc entre parèntesi, un joc "como si". I, mirem-ho com vulguem, del dret o de l'inrevés: el que hem de cercar insistentment són els que volen ser protagonistes de llençar l'ofensiva sobre el rival, els que estan realment disposats a donar-li un ritme de joc frenètic al partit, els que desitgen demostrar amb els seus actes que busquen convençuts la victòria.

dijous, de gener 17, 2008

XOC DE TRENS ENTRE EL DISCURS PEDAGÒGIC I L'ESTEREOTIPAT

“Hay gente que no viene del fútbol que intenta aprovechar otras facetas que no tienen que ver con el fútbol”, atacó con dureza Schuster a Manzano, para recordar que nunca fue futbolista profesional.
- Diari Sport (16.1.08)

No m'acostumo a entretindre gaire amb les controvèrsies del món del futbol, però haig de reconèixer que tinc debilitat quan toquen algú del meu gremi dels entrenadors. No importa aleshores traspassar les fronteres entre diferents esports per pensar què estem fent de la feina d'entrenar.

De fet, aquest tema de la polèmica Manzano-Schuster està estretament lligada amb l'assumpte del rols, una qüestió a la que li dedico força temps i escrits d'aquest bloc, com també d'altres que estic preparant per futurs mesos (aviat us informaré d'algunes novetats importants i de dates assenyaldes).

No podem prescindir del futbol (almenys sinó desterrem l'aparell de televisió de casa). 3, 4 o 10 minuts de cada telenotícies que s'emet a Espanya és dedicat al futbol. Avui m'he assebentat dels airats comentaris dels tècnics del RCD Mallorca, així com del Reial Madrid, abans i després del partit de Copa del Rei.

M'ha cridat l'atenció com, en una lògica ben pobre però, lamentablement instal·lada en el món de l'esport, Schuster va arremetre contra Manzano ja que "intenta aprovechar otras facetas que no tienen que ver con el fútbol". S'ha d'entendre que Manzano és professor d'institut i abans de ser entrenador professional va haver de compaginar les aules amb els entrenaments.

Crec que aquesta diversitat d'experiències li haurà estat útil a Manzano, que ha fet carrera a Primera Divisió a Valladolid, Rayo, Mallorca (dos etapes), Atlético de Madrid, Màlaga. A Wikipedia es fan ressó de la seva procedència humil i sense pedigrí com futbolista professional: "Manzano no fue futbolista profesional antes de entrenador, como ocurre con la mayoría de sus colegas, sino profesor de un instituto de enseñanza pública. En 1983 empezó a compaginar la enseñanza con el entrenamiento del equipo de fútbol de la localidad jiennense de Santisteban del Puerto. Su habilidad para la psicología y su calidad didáctica hicieron que en los siguientes años varios clubes de la provincia de Jaén se disputaran sus servicios, pasando por diversos equipos de regional y Tercera hasta llegar al Real Jaén en 1990."

Sembla que la didàctica o la psicologia que se li atribueixen a Manzano siguin un saber proscrit. Moltes vegades (com és el cas de Schuster) es critica el que un desconeix, el que li fa por de conèixer i de posar-se en contacte: allò diferent a nosaltres és el que ens desperta rebuig. Manzano és evidentment molt diferent a Schuster, i el tècnic alemany no es talla d'escalfar l'eliminatòria de Copa posant l'accent en la diferència. És més, marca la diferència i diu què és pertinent i què no ho és en el món del futbol, en el món dels entrenadors com cal. Sembla com si li digués: estàs jugant brut amb els teus coneixements "fora" del futbol.

Hi ha grans professionals de l'esport que no necessàriament han estat jugadors. Em sembla que està fora de lloc avaluar la capacitat d'un tècnic en funció de si ha estat o no professional de l'esport. Malauradament hi ha molts directius esportius que, com Schuster, veuen alguna cosa extranya en no haver passat la vida darrera de la pilota. Com si haver jugat a alt nivell pogués garantir res del que faràs com entrenador... L'estereotip ens assenyala als ex-esportistes com privilegiats en la cursa per dirigir, i sembla no exisitir el temps per completar el seu coneixement pràctic amb un cert discurs pedagògic.

Per això admiro Joan Creus que, després de retirat, s'entrena com coneixedor del joc en l'anàlisi televisiva, en els escrits pels diaris i també en el seu personal màster de perfeccionament amb la Selecció. No dic que tothom hagués de seguir el seu exemple, però jo l'admiro per aquesta humiltat i respecte per la feina ben feta per la qual s'ha de preparar a fons, al marge que algun dia entreni a l'ACB.

Manzano i Creus són apòstols d'un discurs pedagògic de l'esport professional. Schuster arremet contra allò diferent, nou, transgressor, i és un guardià d'un discurs entereotipat. Jo estic content de fer-me la meva pròpia carrera com entrenador, a banda de la que fa anys vaig deixar com jugador, i admirar els camins que han prés Manzano i Creus.

Les experiències que visc en el dia a dia amb els equips que entreno, amb les lectures de que m'impregno, i que jo acompanyo de la reflexió crítica sobre els missatges que recullo dels mitjans de comunicació... tot plegat em permet anar fent el meu camí, al ritme que jo marco, per arribar allà on jo vull i sentir-me'n orgullós.

dilluns, de gener 14, 2008

AUTOGESTIÓ (1ª PART): EL QUE NO ÉS

Si hi ha una paraula de moda en l'entorn barcelonista des de que va aterrissar el tècnic Frank Rijkaard és parlar d'autogestió. Els mitjans de comunicació omplen pàgines i tertúlies de manera regular fent una crítica més o menys oberta a aquest estil de direcció amb que, d'alguna manera, identifiquen amb el tècnic holandès. Quan va arribar la Champions tothom li vèia totes les gràcies, i ara molta gent parla d'un canvi de cicle.

En les èpoques de mals resultats esportius ens opinadors del Barça han posat en entredit el treball de Rijkaard, i per tant s'ha criticat força el que s'anomena, de manera jo crec que molt poc ajustada, "autogestió". Lamentablement, és un error comú prendre com definició de tècnica de gestió de Rijkaard aquest estil que, de fet, pot voler dir moltes coses i jo crec que Rijkaard no respon al que jo entenc per un règim d'autogestió.

Quan m'he dedicat a furgar una mica en la xarxa, de les experiències més interessants d'autogestió he trobat l'anomenada democracia corintiana. Es tracta d'una experiència inusual en el món de l'esport professional, ocorreguda a la dècada de 1980 al club brasiler de Corinthians. Resulta interessant llegir el que s'escriu a Notas de fútbol: "El club brasileño ‘democratizó’ su funcionamiento a todos los niveles de tal forma que todos los jugadores participaban de todas las decisiones que se tomaban en el club: régimen de entrenamientos, fichajes, salarios…todo a modo de una cooperativa."

He estat pensant en com donaria forma final a aquest article, i he arribat a la conclusió que, a falta de poder definir què és autogestió (ho deixo per una propera ocasió), faré una sèrie de comentaris del que considero que NO és autogestió per mi:

1. No és deixar que els jugadors facin el que vulguin. Cal posar una sèrie de normes, normes de funcionament de l'equip que resulten l'esquelet bàsic de funcionament del grup. Hi ha algunes decisions que recauen en el coordinador del grup, altres que poden decidir els esportistes, però el marc general (l'enquadrament) l'ha de fixar el coordinador del grup. És el marc de funcionament imprescindible, les decisions-marc per que es puguin prendre altres decisions, per que el grup pugui desenvolupar la seva manera de treballar junts.

2. No és tractar les situacions amb passotisme ni amb ser un entrenador "blandengue". Hi ha qui pensa que els entrenadors que promouen l'autogestió són tous, o com podríem dir, fan servir un estil "soft" de direcció. L'autogestió també requereix ser estrictes i respectuosos amb les normes, amb el funcionament preestablert, amb el disseny que un posa en marxa i vol executar com projecte professional. Cal traçar els límits del funcionament i assenyalar quan s'ha traspassat aquest límit. Ser repectuosos amb el treball de vegades ens fa sentir durs, però només estem respectant el marc de treball que ens hem definit a nosaltres mateixos.

3. No és generar una imatge de responsabilitat culpabilitzadora en els esportistes per separat dels tècnics. Sovint la marca de l'anomenada autogestió indica una al·lèrgia a l'autoritarisme. Però lluny de voler fer recaure tota la responsabilitat en els esportistes, el que cal fer-los entendre als esportistes és que hi ha ganes i decisions que han de posar i de prendre ells mateixos, alguns parlen de "motivació", dins un marc de decisions estratègiques dibuixades pels tècnics responsables.

L'autogestió no és un règim on els jugadors tinguin totes les decisions al seu abast. Hi ha decisiones del marc de treball o de les estratègies de joc que recauen, com he dit, en els tècnics o en els coordinadors del grups, anomenem-los com sia.

El parany de l'autogestió, d'alguna manera, és deixar-ho tot en mans dels esportistes i desfer-se del legítim espai (i per altra banda necessari) del coordinador. O bé caure en el joc que ens volen fer jugar els esportistes, i ballar la seva música. Sense un rol de coordinador clarament establert, amb unes normes i un marc de traball que ell/a dicta, els esportistes no tenen una contenció que els doni seguretat i els permeti de generar el seu rol de manera complementària al rol desenvolupat pel coordinador/a. Dins de l'espai de treball ofert pel coordinador, amb una sèrie de regularitats, pautes i normes, és on l'esportista pot desenvolupar-se lliurement (però, cal entendre-ho, gràcies a una relativa contenció de les ansietats i delimitació del marc d'acció).

Ens propers dies seguiré abordant la temàtica de l'autogestió, aportant què és per mi autogestió (per desmuntar molts comentaris periodístics als respecte), tot i que alguna cosa he començat a concretar en el darrer paràgraf.

dissabte, de gener 12, 2008

MOMENTS ÀLGIDS D'AUTORIA COM L'ART D'EXPRÈMER ELS TEUS ROLS FAVORITS

Una de les sensacions més plaents del món és sentir-te autor de la teva obra. Veus els teus productes fets realitat i et conmous. Veus com el teu món canvia i es transforma, com ho fas tu mateix, i t'envaeeix una certa sensació de màgia. En la mesura que l'accionar sobre el món el transforma, i inevitablement et canvia a tu, la teva experipencia i els ulls amb que mires la teva vida prenen un punt de vista determinat. Tot plegat és una experiència molt especial, irrepetible i no intercanviable amb els altres, almenys no de manera improvisada i sense un background en comú.

Sentir-te autor no és només escriure, pintar o fer música: aquesta seria una definició en sentit estret, molt estret, del terme. En un sentit ampli tots som artistes, però uns ens hi veiem més i uns altres es veuen menys. Tres breus apunts per il·lustrar la trascendència de la sensació d'autoria en les nostres vides.

1

Vides de lloguer és el culebrot que apareix en els diàlegs del Cor de la ciutat com element de metaficció (ficció dins de la ficció), i per tant com a discurs sobre el paper dels culebrots en la vida dels protagonistes de El Cor. Els guionistes no només juguen a ser autors de les vides dels seus protagonistes, sinó que al mateix temps juguen (amb el recurs de la metaficció) a reflexionar sobre el propi gènere com producte cultural a debat, parlant d'una sèrie dins de la pròpia sèrie. Els guionistes es re-crean el el discurs sobre el discurs del que forma part la sèrie, i parlen dels seus tòpics i trets característics. Un gust per la creativitat dels guionistes, punyeteros!

2

Naiara és una de les meves nebodes. Ara en tinc tres amb la més petita, l'Aina, que va nèixer per Sant Esteve. La Naira té 5 anys acabats de fer. Divendres vaig estar una estona a la tarda amb ella. Jo escrivia algunes notes al meu portàtil, la tenia a mig camí entre la meva cuixa i el braç del sofà. Mentre ella jugava a la Nintendo DS vam tenir un diàleg breu però gloriós:

Naiara: Mauro, tu què ets, basqueter?
Mauro: Bé, ens diem entrenadors.
(Breu silenci)
N.: I escriptor?
M.: Bé, això també. Es poden ser dues coses.

De fet, en podem ser més de dues (podem ser les que vulguem). Però quedant-nos amb l'escena en qüestió, potser és el moment de la meva vida en que m'he sentit més escriptor. A falta de publicar oficialment, aquell moment de la tarda del divendres 11 de gener de 2008 va ser l'exèriència més propera a la meva autoria literària que he tingut fins ara. Ja puc parlar d'escrits al meu bloc, dels meus diaris professionals, dels textos per a entrenadors a cursos o per clubs, o dels meus llibres, que aquesta sensació no està pel damunt de tot això (ni que fos aquell breu instant).

Realment va ser una experiència difícil de reproduir aquí, però el seu efecte va ser el d'una espurna que il·luminava tot un univers conegut (el d'escriure) amb una nova llum: el reconeixement de l'Altre.

3

"Quien muchas vidas vive, muchas muertes ha de morir". Aquesta frase a mi m'evoca que com més plenament visquis la teva vida, com més agossarat i intrèpid siguis en la teva transformació del món, com més multipliquis les teves fòrmules d'estar activament i creativa, també més "morts" (en sentit simbòlic) hauràs d'afrontar. La vida viscuda amb plenitud porta a viure les alegries de manera plena, però també els ensurts i les preocupacions fins que et fas a la idea del preu que pagues per viure les teves diferents autories, els teus diferents rols. Un munt de preocupacions als ulls dels altres, però que de mica en mica et prens en un sentit més saludable per a tu mateix més com ocupacions, i no tant com (pre)ocupacions.

4

Les vides que jo visc parlen de la vida (de les vides) que porto: com entrenador, com escriptor, com formador, com parella. No vull que siguin compartimentades, sinó que hi hagi una saltar naturalment d'una a altra. L'èxit que busco com entrenador, aquest treball personal que vinc fent en els darrers anys, vull que es connecti amb les meves classes i clínics per a entrenadors, amb la meva vocació impenitnt d'escriptor i blocaire.

Viure, recreant-nos en la vida que vols portar i que et decideixes a tirar endavant, et duu a ser un autor d'èxit o no. Però de l'èxit que ve marcat per la teva pròpia vida i com te la fas teva, com et generes la teva pròpia història i et dediques a exprèmer els teus rols favorits.

dijous, de gener 10, 2008

BUJACOCESTO, NOM COMPLICAT PER HISTÒRIES SENZILLES AMB ENCANT

Descobreixo, en el frenètic navegar d'un bloc de bàsquet a un altre, un curiós bloc que escriu Javier Ortiz sobre el bàsquet a Càceres. El nom és una mica peculiar, però els articles que escriu valen molt la pena. Es diu Bujacocesto i té com a rètol en el bloc: "Un repaso al pasado, presente y futuro del baloncesto en Cáceres: sus historias, protagonistas y matices."

Us recomano que visiteu algunes entranyables entrades (les dues són recents): una parla del base Jordi Soler, de la seva època de jugador i també ara, com empresari; i l'altre d'un jugador estranger que va passar només una setmanes a Càceres, però que escriu parlant dels bons records que li queden.

Segueixo captivat pels escrits gairebé diaris del Capità Enciam (sobretot les cròniques post-partit, però també els articles d'opinió), enyoro moderadament a Scoop i a Pizarisas, em cansa ja una mica en Ramon Trecet, tot i ser un dels "mestres".

dimecres, de gener 09, 2008

ESPORT I IDENTITAT

Introducció
Descobreixo, en la meva visita a la pàgina web de l'ACB, una notícia que m'evoca un tema interessant: esport i identitat. Per què l'esport és motor de moltes emocions, i la sensació de pertenença i d'identitat (una ciutat, uns colors, una història compartida) és un dels pilars de la pràctica esportiva així com del fenòmen de l'esport-espectacle.

La notícia a la que em refereixo prové d'agències (i per tant no l'elabora cap dels redactors d'acb.com, així que és breu i no dona massa detalls) però té un títol suggerent: "Govern balear propone proyecto para fusionar los tres equipos de Mallorca".

Considero que val la pena abordar aquest tema per què apunta a una direcció que m'interessa enormement: la planificació organitzativa i la confecció d'un projecte que atengui als motius de tots els interessats per engegar-lo (si és que hi ha interès o prefereixen seguir com fins ara, cadascú amb el seu tros de pastís). De moment ha parlat el Govern Balear, ara caldrà veure si els clubs mouen fitxa. I també els Ajuntaments i el Consell de Mallorca.

Considero que en aquest tema del bàsquet mallorquí conflueixen assumptes de política pública, desenvolupament organitzatiu, interessos patrimonials, esponsorització, direcció de grups. I tot plegat tots aquests aspectes que trobo tant interessants van a morir en un tema espinós, el d'identitat i esport, que cal tractar amb la cura necessària per assolir els objectius que es puguin arribar a plantejar.

Identitat i actualitat del bàsquet mallorquí
Pensar que Bàsquet Muro (LEB Plata), Palma Aqua Màgica (LEB Or) i Bàsquet Inca (LEB Or) s'entenguin per reunir-se en un sol gran projecte per portar el bàsquet ACB a Mallorca és ambiciós. Però és ambiciós sobretot per que cal una negociació, una cessió dels diferents bàndols, un acord comú per refundar el catalanisme... ai, no, que aqui seria el mallorquinisme.

Els equips de bàsquet de l'illa de Mallorca no estan passant per un moment especialment bo: Palma Aqua Màgica (recordem-ho que és CB Alcúdia, tot i que jugui a la ciutat de Mallorca: més temes identitaris) va 5-10 i ocupa la 14ª posició de la LEB Or; Fundació BàsquetInca.com, que atravessa problemes econòmics des de fa un temps, no va pas millor: penúltim en la 17ª posició i 3-12; Bàsquet Muro, a la LEB Plata, ocupa l'11ª plaça i va 9-6.

Veig que en l'estratègia de Govern Balear és fer aquesta proposta als club involucrats precissament en un moment difícil per a tots ells (mitja temporada i sembla que no remonten). Per tant tots tres es troben necessitats d'assegurar algun ajut econòmic per la propera temporada, o bé per gastar-se'l per fitxar un jugador pel final de curs. També estan necessitats de donar-li forma a seu projecte futur, encara que sigui compartit, i que asseguri la seva supervivència.

El cas del futbol: el RCD Mallorca
El Mallorca de futbol sembla que no té més bona salut. Ha passat èpoques de tots colors, els darrers anys han estat sobretot difícils, però no queda tant lluny l'època gloriosa d'Hèctor Cúper amb Samuel Eto'o com vaixell insígnia. A dia d'avui viu instal·lat en la zona mitja de la taula de 1ª Divisió (tot i que amb la derrota 0-2 amb el Barça estan a 8 punts de posicions UEFA i a només 3 de descens). Esperen el partit amb el Madrid per fitxar al mercat d'hivern.

Però més enllà del pla esportiu, el club ha abordat un tema important: el RCD Mallorca és dels pocs clubs espanyols que s'han afegit a la moda dels equips de les lligues professionals que han canviat el nom al seu estadi.

El mític estadi de Son Moix es diu ONO Estadi des de fa 2 anys. Aquest fenòmen es nomena en el món del marketing com naming rights, que segons la pàgina web de U1st Sports és: "Asociación de un sponsor a un edificio, proyecto, estadio, pabellón o evento mediante la inclusión de su nombre (o marca) en la denominación de dicho elemento y su inmediata comunicación".

Aquesta mesura no em sembla tant controvertida i polèmica com ho va ser posar publicitat a la samarreta del Barça (que semblava sagrat no portar-hi res) i, no obstant això, no és un tema menor el que generava el canvi de nom de l'estadi. És un tema d'identitat i de la indentificació romàntica de l'aficionat, temes que sempre compten quan esperes que la gent vagi al camp. Un altre factor econòmic que tenir en compte en vistes a l'oferta de l'administració per fer una fusió de clubs.

Qüestió d'identitat: crònica del primer dia d'opinions polítiques, periodístiques i dels aficionats
No crec que el tema pressupostari sigui un impediment per un projecte de fusió del bàsquet mallorquí. A Menorca ha quedat demostrat que un projecte seriós, amb idees clares, pot mantenir-se a l'èlit.

Les ajudes del Govern segur que arribaràn si és des d'allà mateix que ho proposen; les empreses també respondran, si tenen garanties que es faran les coses bé i es pot arribar a l'ACB; és ben segur que trobin algun tècnic ben posicionat per liderar un projecte peculiar. I dic peculiar per què no només requerirà gestió esportiva, sinó molta gestió política, organitzativa i identitària.

La notícia de l'agència EFE (tal com apareix a acb.com i també a feb.es) no desvela un posicionament dels presidents. Simplement podem llegir: "Joan Llompart, Guillem Alomar y Miquel Ramis, presidentes de los clubes de baloncesto de Inca, Alcudia y Muro, respectivamente, han escuchado la propuesta y, en principio, han aceptado mantener negociaciones en el futuro para que ese objetivo sea una realidad."

Per la seva banda, Diario de Mallorca afegeix: Biel Gili, director general d´Esports, esbozó su proyecto a los dirigentes de los tres clubes. Palma, Inca y Muro, por este orden, escucharon una propuesta que Guillem Alomar, presidente del CB Alcúdia (Palma) consideró "interesante". "Proponen un proyecto único, profesional, con un objetivo claro y en el que se garantizan varias cosas", añadió. El Govern garantiza su apoyo y ahora sólo falta conocer la implicación de los ayuntamientos y de los clubes. El Palma ve con buenos ojos la propuesta.

No em sorprèn el to de les declaracions de Guillem Alomar. Potser el Palma Aqua Màgica, o digue-li CB Alcúdia, pensa que tenen un lloc preferencial en el projecte (per tenir el pressupost més alt, jugadors mediàtics ex-ACB, jugar a Palma).

Un dels errors que entenc que fa el Govern Balear és assenyalar, per l'ordre d'entrevistar-se amb els dirigents, un ordre d'importància simbòlica dels clubs: l'ordre correponent a categoria i classificació. Em pregunto: com vols donar la sensació d'entendre't amb tots i buscar fer un projecte comú si et reuneixes per separat amb ells? No aixeca suspicàcies els torns de les entrevistes i reunir-te per separat? No hem de col·laborar i com dèia abans entendre's des del primer moment?

Una altra cosa que em ve el cap és que Diario de Mallorca recull, en la seva edició digital, només les declaracions del dirigent de Palma Aqua (CB Alcúdia). També simptomàtic del posicionament polític respecte el tema. No s'inclouen declaracions per què no han parlat els altres presidents? No es troben prou interessants les seves opinions per apuntar-les, encara que sigui breument?

Per la seva banda, al web WebEsport podem llegir: "La situación económica por la que están pasando nos ha llevado a presentar este proyecto de supervivencia", el conseller d’Esports, Mateu Cañellas, que estuvo acompañado en la rueda de prensa posterior a su reunión con los clubes por el director general d’Esports, Biel Gili."Si ellos consideran que se puede conseguir un buen equipo para la LEB Oro, nosotros garantizamos dos años más un tercero si la experiencia es positiva. Sumaremos las cantidades que perciben por separado para destinarlas al nuevo equipo", indicó Cañellas (en total, más de 700.000 euros)."Los clubes son los que decidirán sobre las cuestiones deportivas y de gestión; nosotros no nos metemos en eso, sólo ponemos la condición de que mantengan sus respectivas canteras", concluyó el conseller d'Esports.

Ja ha sortit el tema clau: supervivència. Hi ha fallida econòmica als clubs, s'ha de veure'n la viabilitat

A mallorcadiario.com podem llegir: Una de las principales ofertas que les ha presentado Cañellas, ha sido la de financiación. El Govern les ha propuesto reunificar las ayudas que reciben los tres clubes de modo que el nuevo equipo recibiría un soporte económico que rondaría los 500.000 euros por temporada, teniendo en cuenta que sólo los dos equipos que están el LEB- oro – el club de básquet de Muro [de fet és Palma - CB Alcúdia] y el de Inca- reciben una ayuda por parte del Govern de 187.000 euros al año.
Además, Cañellas se ha comprometido a interceder, en nombre del nuevo club, ante el Consell de Mallorca y los ayuntamientos de Inca, Muro y Alcudia, para animarles a involucrarse en el proyecto de modo que ayuden en la financiación del club.
Otra fuente de ingresos de la que se ha hablado entre los miembros del Ejecutivo balear y los presidentes de los tres clubes, ha sido la venta de la plaza en LEB-oro que quedaría vacía tras la unión de los tres equipos.
Con estas propuestas encima de la mesa, Llompart, Alomar y Ramis deberán sentarse a negociar y, en caso de que acepten formar este nuevo club, concretar los ‘pequeños detalles’ que pueden ser fruto de arduos debates: quién será el entrenador, quién formará parte de la plantilla, cuál será el nombre del equipo y dónde jugarán.

Comentaris finals (i la importància d'accedir als fòrums d'opinió)
Realment tinc la sensació que de la mateixa manera que el RCD Mallorca s'ha hagut de despendre fa un temps del nom carismàtic de Son Moix, els dirigents de Muro, Alcúdia i Inca hauran de cedir per alguna banda i desprendre's de certes posicions i tòpics per poder plantejar-se la viabilitat del projecte. I em sembla més difícil encara ja que els esquemes mentals que em sembla veure apuntats (periodistes, polítics, dirigents) dificulten la negociació. Negociar parteix de la base de cedir tots, uns i altres. Però en el fons de la qüestió, lamentablement, és que cadascú navega amb el seu vaixell.

Llegeixo en un fòrum, i no m'extranya gens ni mica, que Inca reclama ser la plaça amb més tradició de bàsquet d'èlit i acollir la seu de l'equip que sorgeixi de la fusió. Palma se situa en primer lloc, per algun aficionat "amb millors infraestructures".

Penso que en el millor dels casos tots els dirigents pensaran que estan ben posicionats respecte els seus actuals rivals esportius. I se'ls passarà pel cap, segur, que no podran fer seu l'èxit del projecte resultant, que com a molt serà un èxit compartit (si és que s'entenen prou bé per gestionar-ho adeqüadament). Un dels missatges del fòrum assenyala: No me pareix gens bé [portar la seu a Palma de Mallorca], si ho mouen serà un fracàs ja que no tendrà cap afició. A més, cony que Inca està ben enmig de Mallorca, ni que fos gaire enfora de Palma.

Finalment recullo un comentari que em trobo al mateix fòrum. De fet, em sento alleugerit de veure que les meves tesis, que estableixen segurament un rècord en extensió per un article al meu bloc, lliguen amb una reflexió del fòrum, ben planera i que va al gra: Nu se, a jo la veritat es q akest tipus de "fusions" i mamoneos estranys me pareixen una mica Quina poca estabilitat q tenen els ekips de basket, no? No se suposa que "s'han de sentir els colors", i crear identitat?

Doncs a cercar la manera de crear identitat, que té la seva història, tot i que les relacions existents (o inexistents?) entre clubs i els inicis de les negociacions no semblin ser els millors auguris per fer de Mallorca un projecte d'equip aspirant a participar a l'ACB als vols del 2010.

dijous, de gener 03, 2008

REVISIÓ DE L'ESTRATÈGIA EN CLAU DE PICHONIANA

"Estrategia sería la labor previa de un sujeto o grupo mediante la que, a través de un proceso continuo de asunción de roles, se presenta internamente la acción, tratando por un proceso de aprendizaje, de conseguir el ajuste del encuadre del trabajo con el que, después, por técnicas operativas, se va a intentar la realización de lo que había sido planificado tiempo atrás." (Pichon-Rivière, 1985:185)

Si fèssim un diccionari sobre els esports, sobretot dels esports d'equip, hi hauríem de fer una especial menció a l'estratègia. Malgrat sigui un mot sorgit, com en altres casos, de la terminologia militar, l'estratègia ha estat molt més utilitzada en el discurs dins l'àmbit empresarial que no pas en l'esport. L'esport necessita que afinem la nostra visió de l'estratègia per fer justícia a l'abast del que tenim entre mans, i fer bé la feina de fixar les estratègies.

Hi ha una confusió habitual en en món de l'esport, i és confondre tàctica i estratègia. Per estratègia entenem, malgrat hi hagi definicions per a tots els gustos, allò que diu Pichon-Rivière. La tàctica és la decisió presa pel jugador en el moment del joc, en una determinada acció del joc.

La definició de Pichon-Rivière presenta una sèrie d'elements molt interessants, alguns de més comuns a les definicions tradicionals dins el món de l'esport, però amb aportacions originals. Anem a trencar a bocins el que Pichon-Rivière ens diu amb apararent naturalitat:
  1. "la labor previa de un sujeto o grupo". Hi ha un abans del joc, un abans que és l'entrenament. Aquest és el moment bàsic de l'estratègia: per entrenar-la, per debatir-la, per fixar-la. L'estratègia es perfila als entrenaments, i també en la predisposició que pren el jugador, en allò que imagina i que recrea sobre el joc del seu equip i que serà la base del que després podrà arribar a posar en comú amb els companys i enfront dels rivals.
  2. "mediante la que, a través de un proceso continuo de asunción de roles, se presenta internamente la acción". Hi ha uns rols que protagonitzen l'acció i als que hem de ser fidels. Es tracta d'una participació seguint determinades característiques del joc allò que permet crear el joc mateix que volem desenvolupar. Es tracta de fer coincidir el joc desitjat amb el joc desenvolupat a la pràctica, una apropiació activa en la realitat a través d'un rol. Per això hem d'assumir el rol que ens demanen i, anant un pas més enllà, representar internament aquell joc per fer-lo nostre.
  3. "tratando por un proceso de aprendizaje, de conseguir el ajuste del encuadre del trabajo". És a dir, hi ha una etapa bàsica per aprofitar els recursos estratègics i és el seu aprenentatge (i representació interna), més enllà de voler fer-ho ràpid i de manera matussera. Per tant també cal crear un marc de treball ("encuadre") on poder desenvolupar aquest procés d'aprenentatge per que no aparegui en el buit, i que pugui sostenir-se amb l'ajuda dels entrenadors, companys, i també els rivals.
  4. "con el que, después, por técnicas operativas, se va a intentar la realización de lo que había sido planificado tiempo atrás". Tot recurs estratègic parteix de la base d'aprendre'l, d'enquadrar-lo de manera adequada, per després poder sol·licitar-lo en un moment concret, i fer-lo encertadament. Però per això també ens fa molta falta demanar aquest recurs durant els entrenaments d'una manera determinada, oportuna. Ens referim a això de "por técnicas operativas", que es refereix a la tècnica dels grups operatius.
Tot plegat l'estratègia està en el cor dels esports d'equips: precissament per que són d'equip hem de posar en comú les definicions (representacions internes, rols, diferents processos d'aprenentatge) que cadascú protagonitza. I per que són accions que hem de recuperar "en su debido tiempo", com es diria en castellà. Hem d'ajustar-les al grup que entrenem durant els entrenaments fins arribar a coordinar-nos, a trobar la sincronització necessària.

"Es que otras de las condiciones - assenyala Pichon-Rivière - que debemos destacar es la de que dicho jugador debe tener la posibilidad de rectificar durante la operación misma determinados esquemas de trabajo, realizando así los diferentes pasos de lo que se llama en la ciencia social una indagación operativa. Así es como llegamos a asistir al espectáculo inteligente, cambiante y estético, de alguien que intenta resolver las dificultades de la tarea sobre su actuación." (Pichon-Rivière, 1985:186)

Una bona estratègia no és la que és bona de per si (la que faci l'equip x o que ens hagi servit abans). Hem de donar-nos compte que abans de practicar-la prou no tenim cap estratègia consolidada. L'estratègia l'aprenem plegats i la fem plegats de manera coordinada a mesura que la rectifiquem, que li trobem pegues i solucions sobre la marxa, significats compartits i automatismes. Tot plegat fins poder-la aplicar junts, cada cop de manera més exemplar i rutilant, quan sigui requerit fer-ho.

Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. i P. de Quiroga, A.P. (1985) Psicología de la vida cotidiana. Buenos Aires, Nueva Visión.