EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de setembre 27, 2007

FORMAR-SE PER FORMAR EL FACTOR HUMÀ

Sempre, el més important, és el factor humà. En els projectes faraònics del CSKA de Moscou amb les incorporacions estel·lars de Siskaukas, Zisis i Goree, o del Panathinaikos del desitjat Jasikevicius, Diamantidis i el retorn del killer Spanoulis (quin trios d'asos en posicions exteriors). Però així també en equips de base, o en sèniors de categories autonòmiques.

Tinc la sensació, com deia en algun escrit recent, que estem molt lluny de conèixer les estratègies que de debó ens poden ajudar a fer crèixer els nostres equips. Jo mateix haig de fer un esforç continuat per formar-me i establir noves maneres d'abordar la dimensió grupal (meravellosa) del nostre esport.

Però veig, amb una certa inquietud, un discurs uniformador. Fa uns anys identificava l'autoritarisme amb la mare de tots els mals de precària direcció de grup en la que hem crescut molts entrenadors. Ara ja no es tracta d'autoritarisme o no, al meu entendre. Es tracta de conèixer, de manera encertada, els mecanismes que animen l'organització interna dels grups.

Per dir-ho d'una manera més directe: he passat de pensar en termes dels estils de direcció a caure, en el moment present, en que la importància resideix en un aspecte més profund. Un aspecte que té una arrel espistemològica a la que no estem avessats a treure el nas: la nostra visió de l'ésser humà, de l'aprenentatge, de la comunicació, de la formació de grups enfocats a treballar i resoldre una tasca.

Per això estic captivat amb la descoberta de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, un metge psiquiatra argentí que va anar fent tot un viatge colossal (en la seva producció teòrica, però sobretot en el camp aplicat-professional i en la seva esfera personal-existencial) a través de la psicoanàlisi fins arribar a la psicologia social. Formen part del seu llegat, pràcticament desconegut entre nosaltres i degudament silenciat per la dictadura argentina, la tècnica dels grups operatius, l'ECRO, la teoria de l'enfermetat única, les tres àrees de la conducta, la tasca, l'horitzontalitat i verticalitat grupal.

No dubto que per a la formació d'entrenadors resulta complex fer un gir d'aquest estil, un gir radical cap als grups. Fer el pas d'una formació tècnica, a partir d'una pedagogia conductista, a un nou escenari que tingui un lloc central la pedagogia dels grups, és un repte pel futur inmediat. No obstant, i més enllà d'aquesta visió particular de la que donc fe, cal crear un moviment a favor d'aquest moviment cap als grups.

dilluns, de setembre 24, 2007

FORMAR GRUPS

"Formarse en grupo implica un aprender a aprender en tanto redefinición de los modelos de aprendizaje en los que nos hemos ido configurando como sujetos cognoscentes, modelos pasivos, receptivos, individualistas, competitivos, teoricistas, autoritarios."
- Ana P. de Quiroga (P. de Quiroga i Freire, 2005:30)

Ens trobem que, en el marc de la direcció d'equips esportius, moltes coses es donen per fetes. En la construcció d'un grup de treball estem poc assebentats de les diferents fases en la vida dels grups.

En un primer moment ens hem d'enfrontar a les resistències del grup. Hi ha poca claredat sobre el què tenim davant, el camí que hem de seguir, com encaixarem plegats. Aquestes resistències, si no les abordem de la manera adequada i els esportistes les reconeixen i les treballen, impedeixen que podem afrontar el treball tècnic, tàctic i estratègic del nostre esport. La preparació de l'equip comença per fer front a aquests mecanismes de defensa grupals que s'activen davant allò nou.

En un segon moment, un cop vençudes les pors del grup davant allò nou, podem iniciar el treball del grup. Qualsevol construcció que volguem que s'estabilitzi en el grup ha hagut d'estar acceptada per l'equip, i hem hagut de sondejar les defenses que ens impedeixen afrontar el canvi d'una manera que no li resulti amenaçadora als membres de l'equip. D'aquesta manera podem crear una sèrie de pautes d'acció que siguin apreses i comunicades dins del grup, i que conformin la seva cultura grupal. L'arsenal de tècniques (en un sentit ampli i no sols esportiu, és a dir, instruments per a l'acció en mans dels jugadors) i d'estratègies de comunicació que puguin desenvolupar es convertirà en el patrimoni de l'equip, i en l'herència que orgullosos podran endur-se els esportistes. Serà, en un futur no llunyà, la seva història feliç i en el moment actual, el seu projecte a assolir i seguir contruint.

D'alguna manera aquesta segona etapa (la de marcar pautes i patrons) es comença sense tenir en compte aquell primer moment que hem comentat, el de les resistències, les pors i les defenses. La esterotípia, segons Pichon-Rivière, és la màxima amenaça per no poder afrontar els canvis dins del grup.

Aquests dos moments (resistències inicials i abordar la tasca) porten a un tercer moment del grup: el de desenvolupar el projecte. Aquest projecte s'ha d'articular a partir de la desactivació/reconeixement de les pors i resistències en el grup, així como en els primer passos de construir la manera de fer del grup.

Quan ens omplim la boca per parlar de projectes en un club, en un equip, molt poques vegades sento a parlar de la mirada acurada a les pors que el grup arrossega, a les esterotípies que mostren, a la dificultat per articular la tasca que tenen entre mans. Tot plegat en l'esport estem a anys llum de fer front d'una millor i més exitosa manera els grups. Com es formen equips de treball eficients resulta encara poc clar, sobretot gràcies als materials tant desastrosos en els que basen la nostra praxi.

Més ens valdria prendre amb força la proposta pichoniana dels grups operatius: tenint en compte la tasca i sense deixar-la en cap moment de banda, cal que al mateix temps es desenvolupin una sèrie d'habilitats de relació dins del grup. A partir de l'aprendre a pensar, bàsic en la tècnica dels grups opertius, és quan es dona un mutu recolzament entre les persones del grup. Bàsicament és quan les relacions del grup, tal com es dibuixen i modifiquen en el seu treball i diàleg en comú, ajuden a construir la tasca (i viceversa).

Bibliografia

- P. de Quiroga, A. i Freire, P. (2005) El Proceso Educativo según Paulo Freire y Enrique Pichon-Rivière. Buenos Aires, Ediciones Cinco.

dilluns, de setembre 17, 2007

HISTÒRIES: PATRONS PER RECONÈIXER QUE LI PASSA ALS EQUIPS

Una idea que fa mesos que tinc al cap és presentar una xerrada tècnica parlant d'històries d'equip. No em refereixo a assumptes com les "crónica en rosa" d'Antoni Daimiel, sinó a l'anàlisi del patró de resultats que desenvolupen els equips en funció de la seva història conjunta.

Aquestes històries que passen als equips, als partits, durant tota la temporada, són patrons que codifiquen una pauta de comportament grupal. Finals ajustats amb desenllaç inesperat, marges considerables a favor en el marcador que acaben en derrota, temporades iniciades amb uns grans resultats i que acaben amb la cua entre cames.

M'he referit a només tres tipologies de pautes que l'equip pot arribar a desenvolupar (de temporada, de partit, de jugadors particula). En aquest post no m'entretindré en descriure com podem canviar aquestes pautes, els veritables motius de les quals no són tant importants com el fet de que estan fixades i es repeteixen de manera regular. El que m'agradaria és donar una sèrie d'apunts sobre els tipus d'històries:

1. Històries de temporada: són idees més o menys explicitades dins del grup sobre com funciona l'equip durant la temporada. Per exemple, comencem molt bé i acabem pel terra a la darrera jornada. O bé: ens costa de posar-nos-hi, però al final acabem pels núvols. Són històries que es construeixen amb l'esforç dels jugadors, de l'equip tècnic, de la directiva. Sovint els esforços per canviar-les (canvi d'entrenador, fitxatge de nous jugadors) no fa res més que alimentar aquest problema, ja que no s'aborda de manera directe.

2. Històries del partits: de la mateixa forma que els equips desenvolupen patrons durant la temporada, també el comportament de l'equip es pot arribar a "llegir" en clau de la micro-lectura històrica del que passa durant els partits. Per exemple, hi ha equips que tenen la tendència a perdre en circumstàncies heròiques. S'agafen a això com un clau roent, malgrat els porti a la derrota, ja que ho han interioritzat com a part essencial de la seva identitat. Viuen com equip també gràcies a aquests moments de patiment heroic. Són potser equips guanyadors però gaudeixen de la seva condició de perdedors heroics.

3. Històries dels jugadors: dèia Ortega y Gasset que l'home és ell i la seva circumstància. En aquest tercer apartat sobre històries que afecten l'equip volia parlar precissament d'això, de la circumstància de cadascú dins l'equip. Em refereixo a allò que el jugador arriba a construir, el projecte que vol per a ell i que desenvolupa en la seva dimensió individual (encara que sempre en clau relacional amb ell mateix i el seu entorn) com un patró reconeixible, encara que de vegades no s'hi fixi. Jugar bé (però sempre fins a un cert punt i no més enllà, no sigui cas que brillem massa), destacar en algunes tasques (però carregar-se ràpidament de faltes), queixar-nos dels altres (tècnics, companys, àrbitres) enlloc de mirar dins un mateix.

Per una banda, volia assenyalar aquests aspectes com crucials, malgrat de vegades quedin al marge de la planifiació tècnica. D'altra banda, m'agradaria afegir a això que he dit el fet de que cal incorporar un vocabulari específic (així com un marc conceptual i teòric concret) per desenvolupar la visió que he mencionat de les històries, que em sembla molt rica i fecunda. En refereixo al vocabulari i conceptes de patró, pauta, comportament grupal, projecte individual i d'equip.

La psicologia esportiva podria tenir molt més en compte tot això, ja que són aspectes que afecten (pel damunt d'altres aspectes que sovint apareixen al capdamunt del rendiment esportiu com cohesió, motivació, concentració, etc.) l'història futura de l'equip.

divendres, de setembre 14, 2007

L'ENTRENAMENT DEL GRUP D'ENTRENADORS OFERT PELS DIRECTORS TÈCNICS

He tingut un flaix i m'ha vingut al cap una pregunta arrebatadorament colpidora: "En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball en el grup d'entrenadors amb els que treballem?"

En una lògica de millorar en la meva tasca com a Director Tècnic he aprofitat oportunitats i he lluitat per fer aflorar criteris educatius en el meu dia a dia com a professional. Han estat lluites titàniques, sota el meu punt de vista, i en segons quines ocasions he obtingut satisfaccions que m'han omplert molt. Tinc la sensació, encara i així, que durant molts anys he ofert "més del mateix" en un àmbit determinat: l'entrenament dels entrenadors.

He treballat en tres clubs i en una escola amb equips federats en els darrers sis anys, i en totes aquestes experiències m'ha quedat la sensació de la dificultat de "crear escola" entre els entrenadors. No parlo ja, com es podria despendre del títol del post, pel fet que els entrenadors es fixin en la manera com treballem a pista i aprenguin de nosaltres. Penso que, encara que a alguns llocs m'han demanat de "ser visible" com a exemple d'entrenador, aquesta no es pas la via a seguir en el futur.

Actualment treballo en la formació de coordinadors i directors tècnics. I una cosa de la que m'estic donant compte és la limatadíssima influència que té aquesta figura en un bon grapat de clubs i escoles. El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors. Una influència que, de manera matissada, podem segurament fer arribar als directius o a les famílies, però al cap i a la fi el que ens interessa fonamentalment com Directors Tècnics és arribar als tècnics precissament.

I me n'adono que tenim una capacitat molt limitada per arribar a confeccionar un mapa bàsic del treball amb grups. Els entrenadors maneguen models d'entrenament sumament personals, i és difícil construir, dibuixar una estratègia conjunta alhora d'afrontar segons quins reptes. Penso que sovint ens omplim la boca amb expressions com ara "planificació vertical" per referir-nos a què treballarem amb els equips en funció de la seva etapa evolutiva (en el millor dels casos) o simplement de la categoria (en la majoria dels casos). I de vegades ens quadricula tant que no veiem que el jugador està construint el seu joc al marge del que ens vingui imposat per aquesta "planificació vertical".

No ens ho muntem bé per crear una línia de treball. Jo he posat en pràctica dinàmiques de grup amb entrenadors, reunions individualitzades i per categories, clínics i d'altres entorns de formació. A més a més, fa anys i anys que penso en la "col·legialitat" com un element clau de la cultura professional dels entrenadors... I haig de reconèixer que és sumament sutbil trobar les formes d'articular aquestes propostes bàsiques de treball, ja que ens trobem que topem constantment amb resistències.

Moltes vegades ens falta temps per fer-ho, això d'estar pels entrenadors, engolits per les endimoniades tasques administratives. Ara bé, quan tenim temps per dedicar-li als entrenadors (i jo sempre he trobat diferents maneres de poder estar disponible per a ells), tot sovint ens trobem que és difícil canviar segons quines pautes d'entrenament que tenen extremadament incorporades. I allà està la traça de cada persona, un cop arribat a aquest escenari, per que sigui capaç de proposar una dinàmica de treball amb la que ell/a s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin.

Amb uns mesos de perspectiva després d'acabar la meva darrera feina en la Direcció Tècnica, i sobretot amb l'alleugeriment que suposa no viure la duresa de la pre-temporada pel Director Tècnic, em puc permetre veure-ho tot de manera diferent. I tant que hi ha bons propòsits en la Direcció Tècnica dels clubs: però desenganyem-nos, és extremadament complex poder enfrontar el repte d'entrenar entrenadors des del rol de Director Tècnic. És a dir, entrenar entrenadors és una tasca en la que encara hem d'avançar molt, ja sigui per manca de temps per consagrar-li o bé per dificultats per trobar l'enfocament adequat.

Quan manegues un cert tipus d'informació, quan et mous en unes lectures i una visió determinada, et trobes que de vegades hi ha una fractura entre uns entrenadors que tenen la casa tota ben amoblada i tu (jo) que vas movent peces per donar-li forma, mica en mica, al puzzle. Les certeses que desafio a diari semblen temples per altres tècnics. La pregunta és com podem desafiar aquestes veritats absolutes, com descongelar principis inamovibles i deixar espai pels canvis. Hem de trobar maniobres per permetre que hi hagi la possibilitat de ser entrenadors més flexibles.

Se que en algun moment puc semblar prepotent, però no és prepotència. Es tracta d'haver-me donat compte, després de repetides experiències, que la fallida més gran en un club (i parlo a nivell esportiu, i no a nivell social o recreatiu, que és com funcionen una àmplia majoria de clubs arreu de la nostra geografia) que per construir un gran projectes esportiu necessites un gran grup d'entrenadors.

Les característiques que se'm passen pel cap per aquest grup són: treballadors, però seguint una línia de treball determinada (que pot ser que estigui fixada o que es vagi elaborant); ambiciosos, però amb coneixement de l'entorn en que actuen i què se'ls demana; inquiets, però no per menjar-se etapes evolutives sinó per respectar cada cop més l'infant.

Ara mateix tinc clar que si inicio un altre projecte com Director Tècnic més endavant em cuidaré de trobar els entrenadors que sintonitzin amb la meva manera de veure les coses. O com a mínim persones que en el seu recorregut inmediat puguin plantejar-se una sèrie de preguntes. La flexibilitat a la que fèia referència uns paràgrafs més amunt va precissament en aquesta línia.

Com el que funciona arreu és nodrir-se dels jugadors del mateix club, per mi resulta extremadament complicat plantejar-me, a hores d'ara, poder empendre un nou disseny tècnic per un club (en el cas que em demanin que jo sigui eix central) sense tenir l'opció a poder escollir les persones amb les que treballaré. No només quines persones, sinó sobretot el seu perfil, formació i experiència. No es tracta de dir "tu no vals" a primer cop d'ull, però si confiar en persones que saps que desitgen construir un projecte.

Penso que la qualitat de la meva feina com Director Tècnic dependrà, entre d'altres moltes coses però sobretot, del missatge que pugui fer arribar als entrenadors per construir quelcom plegats i també de la seva traça alhora d'afrontar, de manera exitosa i plaent per a ells, segons quins reptes de lideratge i de direcció del seu grup.

dimecres, de setembre 12, 2007

ROTACIONS

No acostumo a plantejar articles tècnics en el sentit tradicional dels articles que elaborem els entrenadors (com exemple: la revista Clínic). Em resulta complicat donar opinions fixes, estandaritzades sobre alguna cosa tant variable com dirigir un equip o operar dins d'un esquema d'atac o defensa.

Malgrat en moltes ocasions parlo de direcció de grups, no tinc clar que tingui sistematizada una manera específica de fer les rotacions de jugadors als partits. Però ahir vaig veure un partit de Lliga Catalana d'EBA entre els debutants de l'AESC-Ramon Llull i uns consolidats a la categoria Argenta Granollers. I em dona la sensació ara que m'he posat a escriure que va ser aleshores quan em vaig posar a pensar sobre les rotacions. Encara que fos de manera inconscient, em vaig fixar en si l'entrenador visitant (l'Alex Gil) seguia algun tipus de patró per fer els canvis. Em vaig quedar amb el dubte de fins a quin punt ho tenia preparat, estructurat, dissenyat.

Avui al matí, i després de fer diverses coses que tenia pendent d'abans del pont, m'he posat a escriure com és costum, sense massa idea sobre el tema que finalment escriuria (avui realment estava davant de la pantalla de l'ordinador sense cap idea que conscientment hagués estat guardant per desenvolupar-la). I de cop i volta se m'ha aparegut el tema de les rotacions.

Per una banda, penso que els entrenadors estem massa condicionats amb algunes idees prèvies: no fer jugar un jugador més enllà de 10 minuts, canviar el jugador que ha comès 2 faltes ràpides a l'inici de partit, asseure el jugador que al quart període fa la 4ª falta. El mestre Ferrándiz deia, crec que amb força raó, que no tenia sentit treure de la pista un jugador amb 4 faltes i esperar a tornar-lo a treure uns minuts més tard. És com si l'eliminació per faltes fos a la 4ª, i no a la 5ª.

Per una altra banda, ho penso una mica més i si que tinc una certa filosofia per fer les rotacions. O més que una altra cosa, tinc una visió molt definida de com estructurar la relació entre els jugadors de banqueta i els de pista. És a dir, transmeto als meus equips quina actitud és la desitjable a través d'un treball, el de la paradoxa, que faig servir en altre moments, assenyalant-los i reforçant-los precissament en l'actitud indesitjable.

També és veritat que de vegades els jugadors busquen explicacions per un canvi, o s'enfaden i bramen o gesticulen pel fet d'anar-se a la banqueta. La meva postura en aquest sentit és radical: no fer cap mena de cas al seu show i enviar-lo de pet a la banqueta. No podem donar la sensació en cap moment que ens podem distreure per una enrabiada del jugador, ni que ens enganxem amb aquesta situació. Hi ha frases que serveixen molt en aquestes circumstàncies: "Ara no és moment de parlar d'això".

És clar que per jugar ràpid en atac i fort en defensa has de dosificar els teus jugadors. Si hagués de definir i conretar una mica més la meva filosofia, diria:
  1. M'agrada que tots els jugadors disponibles hagin jugat abans del descans, encara que siguin 3 o 4 minuts. El meu darrer ajudant em dèia que això era important pels jugadors, els fèia sentir que es comptava amb ells.
  2. No canvio un jugador que decideix i s'equivoca, canvio jugadors que estan aturats o que estan fora del partit. Un jugador que no va a per totes és un jugador sota sospita. Així mateix les queixes als àrbitres, si són habituals, malmeten les possibilitats del jugador i també de l'equip.
  3. Busco que, segons quins jugadors carregats de faltes, puguin continuar a pista i aprendre a no cometre faltes, sense baixar el rendiment. És bàsic que els jugadors aprenguin a controlar millor el seu cos: equilibri, anticipació, autoconfiança.
  4. Prefereixo que els jugadors remuntin una situació complicada pel seu compte. Primer, sense demanar temps mort. I si demano temps mort, busco canvis després del temps mort. Hi ha que donar-li l'oportunitat al jugador a que assagi el nou enfocament del problema que has plantejat al temps mort. Si ho aconsegueix és un jugador que ha sortit reforçat, que en dona compte que ha après.

Aquest article m'ha ajudat a estructurar idees que tenia poc clares, i a fixar-me segons quins propòsits per millorar la meva direcció de partit. Espero que als meus lectors fidels també els pugui servir.

dissabte, de setembre 08, 2007

LA MADURESA EN ELS ESPORTISTES

Aquest matí tenia una interessant conversació amb EN Xavi Isern i l'Albert Taranilla. Tots tres hem estat veient junts, durant una estona, alguns partits del Torneig Cadet de Santa Coloma.

Parlàvem de com els canvis a la societat afecten a l'evolució (psicològica, però també física) dels jugadors. Jo defensava que, des del meu punt de vista, encara que hi ha hagut canvis socials i culturals importants, els entrenadors encara podem fer molt. En Xavi era partidari de pensar en la motivació intrínseca, i més aviat poc en allò de que de vegades confiem en excés, la motivació extrínseca. Tot es trobar la manera per influir sense arribar a manipular ningú, sobretot tenint en compte la nostra posició jeràrquica de poder respecte els jugadors.

Veig els jugadors cadets que competeixen a Santa Coloma, probablement els millors d'Espanya en la seva edat, i penso què els fa falta per assolir maduresa en l'esport. Són bons, però els cal treballar molts aspectes del seu joc. I és clar, la maduresa es l'esport no és un compartiment estanc, sinó un espai on demostrar (i on entrenar) la pròpia maduresa personal.

Penso que tot sovint ens equivoquem en la manera com eduquem als nostres esportistes. No són equivocacions imperdonables, que causin traumes psicològics, però tot sovint assajem solucions que no fan més que cronificar el problema al que ens imaginem que no fem res per mantenir-lo. Es tracta, bàsicament, que no sabem aprofitar els recursos humans que tenim, retornant-li a l'esportista una visió empobrida, desafavoridora d'ell mateix.

No és imperdonable, i és clar, però si que resulta un maldecap considerable ja que no acabem d'aprofitar el potencial de l'esportista, que resta adormit per una visió i explicació sota un model de causalitat lineal. Cal que generem noves maneres de mirar les persones, seguint el model de causalitat circular promogut des de la cibernètica, i animar-nos a prendre un nou lloc com observadors. I com ens podem fer-ho per observar millor?

Com diu Heinz von Foerster, rebutjant la postura que conclou: "Objetividad = creer que las propiedades del observador no entran en las descripciones de sus observaciones." No podem ser objectius, però cal trobar estratègies per afinar la nostra mirada per veure millor què passa. Un dels primers passos es desallotjar una manera com veiem el món farcida de prejudicis.

Jo, ara mateix, em trobo que al meu club haig de pensar en trobar suport pel sènior, durant els propers mesos, mirant l'equip júnior, que és de primer any. Que haig de buscar, exactament, per trobar aquells nanos de 16 anys que tinguin un perfil més madur? No és només el talent esportiu en allò que m'haig de fixar, encara que pugui ser el primer que salti a la vista? Com puc entrenar la meva mirada per descobrir, copsar aquells petits detalls que fan d'un nano de 16 anys algú que pugui compartir pista, però també vestidor, amb un equip sènior on la mitjana d'edat ronda els 25 o 26 anys?

Estic mirant la manera de fixar-me en aquells nanos no ja que destaquen de manera més evident (talent físic, tècnic, etc.), sinó que poden ser més madurs en aquesta edat i completar l'equip sènior que entreno. Suposo que puc parlar d'un cert talent a nivell psicològic, mental, o simplement de maduresa en el joc (i en la vida, recordem-ho).

Aquest és un aspecte, el psicològic, que vull tenir molt en compte, que per a mi és fonamental. Encara que al mateix temps, en un altre registre de la meva observació continuada, necessito trobar gent que treballi al límit en els entrenaments, que siguin defensors solvents i que puguin competir físicament amb jugadors sèniors. Caldrà filar prim.

Estic entusiasmat en aventurar-me en aquest camí per completar les fitxes sèniors de les que disposo aquesta temporada.