EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, de juliol 31, 2007

AUTORITAT I AUTORIA

Em dona molt de gust començar una nova categoria o línia temàtica de reflexió, la que he anomenant Epistemologia. Es tracta d'un gir més cap a la reflexió, un gir que ens porta a pensar sobre el que pensem, a reflexionar sobre el que reflexionem i la manera com ho plantegem. Fer epistemologia és fer "teoria del coneixement", descobrir com conservem i transformem el coneixement. És fer una aposta per re-viure com fem les connexions necessàries per articular el nostre discurs crític.

Els entrenadors tenim davant el repte de no confondre la nostra necessària autoritat amb una mescla d'autoritarisme ranci i una visió romàntica de la democràcia.

Més enllà del que puguem dir, pensar o fer en els nostres equips, en el nostra cas com entrenadors/es és clar i evident que el nostre rol és diferent al dels jugadors. Aquesta diferència de rols es basa, més enllà de consideracions sobre l'autoritat (i l'obediència en la ment d'alguns entrenadors i directius juràssics), en la distinció entre la condició de jugador i la condició d'entrenador.

A partir de donar-nos compte de l'existència d'aquesta inevitable frontera-límit, només a partir d'allà podem extreure la visió que ens interessa manegar en relació a nosaltres mateixos i als esportistes que tenim a l'equip.

Jo ja fa uns quants anys que m'encenc quan sento a dir que "l'entrenador decideix el que és convenient a cada moment". Però també haig de dir que em desil·lusiona confondre el donar la possibilitat als jugadors de dir a la seva al fet ben diferent de callar-nos la boca els entrenadors.

Els jugadors tenen dret a poder expressar què pensen i què volen. Però més enllà de veure-ho en oposició als desitjos/interessos de l'entrenador, ho hem de fixar com una mesura interessant i necessària per a la construcció de l'equip. La idea d'equip que tinguin els propis jugadors és un dels elements primordials del que puguem arribar a construir.

L'autoritat que tenim els entrenadors es basa, ja ho hem assenyalat, amb la diferència de rol amb els esportistes. Operem en espais diferents: uns, a la pista; els altres, a la banqueta. No tenim les mateixes tasques ni responsabilitats. Però per molt que busquem diferències, el que és important és que la diferència existeix d'inici, pertanyem a "classes" diferents.

De fet, no es tracta de fonamentar la nostra autoritat en base al nostre saber esportiu, ni a la nostra posició de poder. La nostra autoritat es fonamenta en la nostra habilitat per assenyalar indirectament la diferencia existent, i mantenint de manera convençuda aquests límits dins de la relació de cooperació que establim amb els esportistes.

Quan som autors d'una manera determinada d'entrenar els nostres esportistes, el que de fet estem fent és assenyalar-los una manera d'apuntalar l'autoritat de cadascú. Estem dibuixant una manera de portar (d'a-portar) el fruit de cadascú al projecte comú. D'aquesta manera podem ser autors que col·laborem en una obra coral del que no sabem el desenllaç. Seguint amb la metàfora interpretativa, els entrenadors, més que guionistes o directors a l'escena, som productors executius, persones que posem les bases per que el projecte tiri endavant.

Quan nosaltres som autors d'una manera d'entrenar que autoritzi (que permeti expressar-se) als esportistes, és quan estarem fent un pas endavant i desmarcant-nos de l'autoritarisme ranci o de la democràcia sense límits. Qualsevol diàleg, interacció, proposta dels jugadors ha de poder-se donar en els límits d'un escenari segur i clar que els entrenadors hem preparat curosament, i en el que puguem orientar l'esportista en la seva reflexió, que és també la nostra.

Tal vegada siguem capaços de fer això, se'ns obre un món de possibilitats per qüestionar creences referents a la necessitat d'una autoritat clara (patriarcal). S'obre un espai on la nostra autoritat com entrenadors no tindrà que ser defensada quan sigui posada en entredit, ja que nosaltres l'entenem com inherent a la relació i per tant no l'hàgim de defensar en contra dels atacs. No hem de tornar-nos a aquests "pressumptes" atacs ja que no és, de fet, un atac cap a nosaltres, sinó cap a la norma. Tampoc hem de violentar-nos ja que estarem entrant en el joc del que volen els esportistes: estarem mostrant-nos "preocupats" i disposats a entrar en el joc que volen que juguem, mostrant-nos febles i a seguint el ritme de la música que marquen els jugadors.

No hi ha res més perjudicial, doncs, que tornar-nos de manera violenta davant de l'escomesa d'un jugador/a que desafia el nostre plantejament. Si no estem venent cap moto a ningú, si estem presentant l'escenari on entrelligar els nostres esforços, no ens ha d'amoïnar que triguin en fer-se familiars amb la nostra manera de dirigir. Però als que vulguin fer demagogia no els aconsello que prenguin aquesta via: només als que volem trencar amb una determinada pedagogia dels grups. Malgrat que, per a aconseguir això, tot comença amb un trencament amb la epistemologia que hem vingut fent servir durant dècades, l'epistemologia (ciència del coneixement, o com parlem del que sabem) de com es defineix i genera l'autoritat dins del grup...

divendres, de juliol 27, 2007

UNA OCASIÓ EN QUE SI VAL LA PENA POSAR ETIQUETES

Un dels missatges que més sovint poso sobre la taula en el meu blog és advertir dels perills de posar etiquetes a les persones. Veure els seus comportaments com "infantil", "egoïsta" o "lloable" és sempre un punt de vista que jutja... Un punt de vista que hem de saber posar entre parèntesi i que no ens adreçi cap a conclusions acceleradament.

No obstant estar ficat de ple en aquesta croada per promoure un punt de vista a partir dels models constructivista i cibernètic, haig de dir que hi ha un cas en el que he trobat convenient "etiquetar". Ha estat per posar una mica d'ordre al meu blog, fent una tasca de taxonomista de la meva pròpia obra.

En aquests darrers i calurosos dies de juliol he fet una classificació, força exhaustiva, sobre els articles que tinc penjats al blog. He creat una sèrie d'eixos temàtics (a la pàgina de disseny del blog es refereixen com "etiquetes") per tal d'endreçar els continguts que, amb el pas dels mesos, prenen una dimensió considerable.

Així ara visitants nous, i també d'oficials i habituals, poden revisar els escrits per temàtiques, i no només quedar-se en el moment present.

dijous, de juliol 26, 2007

PEDAGOGIA EXTREMA: QUI SOM NOSALTRES PER DIR QUÈ HA D'ESPERAR LA PERSONA DE SI MATEIXA?

como si el "mejor interés" de una persona pudiera ser juzgado por algo que no sean sus propios deseos.
- Kingsley Davis (citat a Szasz, 2000:51)

En els darrers mesos he estat preparant el meu segon llibre. Vull enfocar-lo cap a la pedagogia esportiva, sobretot pel que fa a la direcció de grups. Em dono compte, les vegades quan comparteixo alguna idea o experiència amb altres persones, que em costa de trobar una actitud d'escolta sense prejudicis. Allò que desenvolupo jo amb els meus jugadors em costa de trobar amb altres companys entrenadors.

Crec que l'educació ha funcionat durant molts segles gràcies a la por que existia. Parlo de la por que acompanyava les figures que transmetien el saber com a figures de poder. La coerció, l'amenaça i el càstig han estat estratègies tant pròpies de l'educació com ho puguin haver estat la reflexió, la pregunta socràtica o la cordial felicitació.

La pedagogia sobre la que vull reflexionar és extrema en el seu plantejament: pretén ser una pedagogia que no deixi al marge els mitjans per assolir l'aprenentatge. La fi d'aprendre resideix massa sovint en les intencions dels educadors, i no obstant fallem alhora d'inspirar als aprenents. La revisió de la nostra actitud, de vegades amb connotacions autoritàries, resulta ser un obstacle per revolucionar el camp de la pedagogia.

Les certeses amb les que caminem no són l'únic recolzament que podem cercar. Hi ha multiplicitat d'escenaris en els que no depenem exclussivament del nostre saber, de la veritat que fem nostra. Hi ha moments en que hem de posar-nos a nosaltres mateixos entre parèntesi, i permetre'ns el luxe d'arreconar aquestes situacions que ens presenten una visió única de la realitat.

No vull dir que ens fem enrera de tot el que ens pensaven que era veritat. Simplement em refereixo a ser cautelosos alhora de fixar les nostres simpaties, en la mesura que les nostres creences de vegades ens situen davant una situació sense una base suficientment real. Sense arribar a dir que amb la nostra mirada sostenim una realitat irreal, si que moltes vegades aconseguim veure i confirmar allò que anem buscant. Veiem allò que volem veure.

Davant un càstig exemplar que imposem ens sembla que no hi ha cap "recaiguda" més, i ens felicitem a nosaltres mateixos. Davant una advertència o una amenaça ens sentim una mica més segurs que no tornarà a passar, però en el moment que passa posem el crit en el cel o bé ens decepcionem. Crec que la categoria moral de la decepció hauria d'estar proscrita en el món de l'educació. Mai li hauríem de dir-li a una persona que ens decepciona... Qui som nosaltres per dir que ha d'esperar la persona de si mateixa?

Bibliografia
- Szasz, T. (2000) Ideología y enfermedad mental. Amorrortu, Buenos Aires.

dilluns, de juliol 23, 2007

ELS ENTRENADORS DE BASE I QUÈ ESPEREN LES FAMÍLIES DE NOSALTRES

Aquest és el quart inèdit que publico en aquestes darreres setmanes. Correspon a la temporada 2005-06.

Li dedico a en Joan Cortés, un dels meus infatigables lectors, per les bones hores viscudes a Manresa.

Hi ha a dia d’avui massa uniformitat sobre què s’espera dels entrenadors. Una uniformitat que no sé ben bé a que atribuir, però que sospitosament m’ensumo la flaire a pensament únic i als temps de dictadura política.

Una de les primeres frases que sentim quan demanem a la gent que li suggereix la figura (el rol) de l’entrenador/a és, precisament: "que els jugadors facin cas de l’entrenador". O que se l’escolti. O que se’l respecti. Tot seguit, podem sentir com algú diu "que l’entrenador controli el que fan els nens". També podríem sentir, però, altres idees com "sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis" o bé "motiva’ls". Anem a pams i vegem-les una a una.

1) "Que els jugadors facin cas de l’entrenador". Sembla una condició indispensable i inqüestionable. Però pensem-la a la inversa: "que l’entrenador faci cas dels jugadors". Aquest imperatiu, enunciat de manera que fem cas dels desigs del jugador/a, pot portar-nos moltes sorpreses. Resulta un primer gir que ens treu de l’òrbita acomodada en la que vivim. Si el desig del jugador té lloc per expressar-se, l’activitat té més possibilitats d’èxit.

2) "Que l’entrenador controli el que fan els nens". Primer hem parlat de fer cas, ara de controlar. O el que és el mateix: de seguir la pista, de jutjar, de fer simbòlicament de Pare. No només volem que facin els que els entrenadors volem (no el que volen els jugadors, que hem apuntat com alternativa), sinó que a més a més ens atrevim a dir què és correcte i què està fora de lloc a cada moment.

3) "Sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis". La duresa és sinònim de disciplina, i la disciplina encara la vivim avui com un instument alliçonador, com una eina necessària per a educar. I és veritat que cal trobar la manera de disciplinar la persona, el grup. Però disciplinar pot ser moltes altres coses que ser dur: pot ser fomentar la reflexió personal sobre el que volem fer. Disciplinar no hauria de ser sinònim, obligatòriament, de duresa. Seguir una disciplina és, a fi de comptes, escollir un camí per a seguir-lo un mateix, per decisió pròpia. No hauria de ser imposat, sinó podríem dir autoimposat, i per tant desapareix la imposició. Com la disciplina de les arts marcials, o de la meditació. Ho faig per què m’agrada i ho vull fer. I més enllà d’això: sembla que se’ns doni permís per a actuar aplicant mètodes punitius o coercitius. Semblem actors autoritzats per la família per aplicar mètodes de repressió i reeducació.

4) "Motiva’ls". No hi ha dubte que, encara que aparegui la quarta, aquesta és una de les demandes estrella. S’ha de motivar els esportistes, se’ns demana per que aconseguim que els jugadors s’impliquin més. Però si enlloc d’això pensem en la importància que els esportistes verbalitzin els motius de la pràctica, que comparteixin el seu desig per fer esport amb els companys, potser resulta un element de "motivació" més efectiu.

Tot i que he passat bastant per sobre, aquestes quatre demandes considero que són habituals en l’entorn esportiu actual. Ens les fan molts pares i mares. Amb tot, la qüestió que cal valorar ara és si aquesta visió serà la culturalment dominant en la nostra societat en els propers anys, o bé si fruit de l’adaptació als canvis socials i l’obertura a models diferents de direcció canviaran el panorama d’expectatives sobre el rol d’entrenador. Si volem, en definitiva, canviar la manera de veure i de fer les coses.

En acabar la revisió d'aquest inèdit em dono compte de la familiaritat que comparteix amb un altre post, el darrer fins aquest. La veritat és que aquest escrit el tenia oblidat, però m'agrada penjar-lo ara ja que lliga molt i molt bé amb el meu darrer escrit.

dissabte, de juliol 21, 2007

QUÈ DIU DE NOSALTRES "ESPERAR QUELCOM" DELS ESPORTISTES

"Yo hago lo mío y tú haces lo tuyo.
No estoy en este mundo para llenar tus expectati­vas
Y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Yo soy yo y tú eres tú.
Y si por casualidad nos encontramos, es hermoso.
Si no, no puede remediarse."
- Fritz S. Perls (1893-1970)

Perls va ser un dels creador de la teràpia Gestalt, juntament amb Goodman. En aquest fragment que he trobat reflectida una de les idees que he compartit amb els alumnes d'un dels grups dels cursos en règim de concentració de Manresa.

La primera idea és la següent: com entrenadors no podem buscar complir les nostres expectatives a partir del que esperem dels altres. La nostra relació amb els nostres jugadors sovint està tenyida per allò que esperem d'ells, per aquella expectativa que funciona com a eix o frontissa sobre la qual negociem el projecte de l'equip.

És perillós per la concreció i futur del projecte dels esportistes fixar unes expectatives determinades sobre el grup. Allò que ens fixem com a vàlid o oportú per a aquell grup funciona a la vegada com a horitzó de millora (des del nostre punt de vista, i seguint un discurs racional) i com a limitació en la dimensió de creació d'un projecte determinat (per part dels jugadors, i en un ordre diferent al discurs racional).

La segona idea està emparentada amb la primera, podríem dir que es troba com un cas específic de la primera. Em refereixo al cas d'esperar l'aprovació o el "carinyo" per part dels esportistes, que reconeguin la nostra feina d'una manera o d'una altra. Aquest tipus de pensament crea en nosaltres una expectativa perillosa, en la mesura que si no acomplim aquesta expetativa valorarem d'una manera pressumptament empobrida (no hem assolit aquella estima que cercàvem). Com els dèia als alumnes del curs: esperar estima, apreci dels jugadors resulta una situació que no correspon a la lògica de la nostra relació amb ells.

La relació així imaginada ens porta a una situació en la que la tasca a dur a terme queda en entredit, més que res per que una de les condicions existents (encara que de vegades inconscient) resulta ser que el seu treball ens satisfaci a nosaltres. L'espai on el projecte de l'equip queda situat en unes latituds d'aquesta mena, vist des de la visió d'un observador entrenat, resulten clarament allunyades al desig dels esportistes. Mentre el motor de l'equip i del seu funcionament és allò que espera l'entrenador/a, les expectatives de l'equip queden en suspens i sense que se li dona forma al procés de construcció de l'equip.

Així, les dues idees que volia proposar avui van en la línia de deixar clar que diu molt de nosaltres esperar alguna cosa dels nostres jugadors. Esperar segons quines coses suposa horitzó i límit, com hem dit abans. I suposa construir un panorama que ens manté allunyats de la tasca a dur a terme, en la mesura que està medititzat per un desig nostre (i no tant del grup). Deixar-nos guiar per aquests impulsos suposa una complicació en la nostra feina, molt especialment ja que no ens ajuda gens a diferenciar el nostre rol amb el dels esportistes, i tot plegat aporta confusió i ambigüitat.

Hem d'afinar la nostra mirada sobre l'equip i fer un bon entrenament d'observació per no caure sistemàticament en paranys com aquests que hem mencionat. Estratègies rudimentàries per satisfer un gran ventall d'expectatives notres a nivell personal, entre elles i en un lloc destacat que els hi agradem prou o que ens tinguin apreci, ens porten a carrerons sense sortida.

divendres, de juliol 20, 2007

TRENCANT MOTLLOS A TORT I A DRET

Trencant els motllos amb que ens amotllem al món podem veure la realitat de manera diferent.

Aquests dies he estat entrenant els alumnes de dos grups del curs d'Entrenador de Categoria Sènior a veure la realitat de manera diferent. Amb una disposició innovadora i trencadora hem plantejat un curs des de l'observació de la pràctica del 5x5, l'organització d'un grup de treball d'entrenadors i la discussió sobre el bàsquet que veiem (i el que volem).

Traient-nos les ulleres amb que mirem habitualment el món podem entendre què és el que veiem.

M'he quedat amb una frase d'un article que llegia, entre classe i classe, sobre el pensament de Gregory Bateson: "dos descripcions són millors que una". Bateson defensa que dos punts de vista són millors que un, ja que tenir-ne només un és limitar-se molt en la nostra mirada al món.

dilluns, de juliol 16, 2007

MANRESA VA AGAFANT TEMPERATURA

He arribat fa 24 hores a Manresa per fer classe als cursos d'Entrenador de Formació i de Categoria Sènior, i la temperatura s'ha anat acostant a la del sec estiu propi de la Catalunya central.

Demà debuto en els cursos i tinc una novetat interessant: introduir pista en les assignatures de Planificació i Metodologia. Però no ho faré, com ha estat el cas d'algun altre agossarat, per fer demostracions de metodologia a pista, sinó que en tinc una altra pensada. Una de grossa.

Tinc ganes de començar amb les classes i ficar-me de ple en els tres cursos que donaré. M'han demanat de penjar un inèdit aquesta nit, però esperaré a demà o demà passat per penjar-lo. D'una altra manera em quedaré sense el meu arsenal particular per aquests dies de feina intensiva en que tinc poc temps per escriure!

ENTRE DISTANT I DISTÈS

Aquest és el tercer inèdit que publico en aquestes darreres setmanes. Correspon a la temporada 2004-05.

Per això jo parlo d’estar "entre distant i distès".

- Distant: vol dir ser, entre d’altres coses, constant en la teva exigència de mantenir una certa distància respecte el grup. La distància és el que et permet exigir constància i no relaxar-te o esbargir-te amb els teus jugadors/es, situació que porta a confusions. Per exemple: l’entrenador/a no ha de jugar o entrenar amb els seus jugadors, com passa habitualment amb els rondos del futbol, ja que el seu lloc és el de ser un observador del que està passant, i no participar "com un més".

- Distès: vol dir trobar aquells moments per relaxar-te amb els jugadors. Perdre una mica les "formalitats", parlar una mica més de tu a tu. No tot és mantenir la distància (encara que per mi és allò bàsic de la relació, posar una distància suficient per que els jugadors entre ells mateixos s’organitzin i tu puguis estar allà, supervisant el procés). Les estones prenent un cafè abans de baixar al vestidor abans del partit amb el senior, el dinar o sopar d’equip, o bé una xerrada informal sobre el com van els estudis, poden ser bones ocasions per apropar-te una mica i conèixer també els seus interessos fora del bàsquet.

És clar que ni aquesta és una fórmula única que serveixi per cada entrenador ni cap equip s’ha d’entrenar igual. Però posats a dir alguna manera efectiva (amb els jugadors que tinc aquest any i de la manera que sóc jo), m’interessava seguir aprofundint en la manera que tinc d’entendre la relació E-J.

dissabte, de juliol 14, 2007

VERMELL I NEGRE

6 anys vaig estar defensant els colors del CB Grup Barna des de les banquetes i els despatxos, i 6 dies he estat compartint l'il·lusió del bàsquet amb un altre conjunt que vesteix els mateixos colors, el CB Pollença.
Els colors de tots dos clubs, ja ho he dit, coincideixen. Malgrat no es poden comparar 6 anys amb 6 dies, tot en la vida compta, suma i suposa un pas més en el creixement, en la construcció del nostre projecte personal. Hem pogut parlar "largo y tendido" del projecte de club que tenen a Pollença, del meu projecte a partir d'allò que jo mostro a la gent allà on vaig.
Una forta abraçada a la gent de Pollença. És un bon nom el de "Bojos pel bàsquet" pel campus que feu!

divendres, de juliol 13, 2007

UNA SETMANA D'INTENSES EMOCIONS

Compartir una setmana de bàsquet amb una norantena de nins i nines (com diuen a Mallorca) ha estat una experiència molt enriquidora. Arriba el darrer dia de la meva estada i estic trist de marxar però feliç d'haver vingut.

L'intercanvi de punts de vista ha estat el plat fort de la setmana. Compartir experiències t'ajuda a entendre millor la teva circumstància, a adonar-te del que fas tu en el teu lloc de treball. Pots verbalitzar què fas, i veure-ho amb uns altres ulls. La llum que li dona a la teva vida la vida dels altres és un regal esplèndid, no tan sols pel que t'aporten de nou, sinó per com arribes a valorar el que tu ja has caminat.

Aquesta setmana he pogut comprovar el bon nivell esportiu dels jugadors i jugadores del CB Pollença. He xerrat amb els seus entrenadors, amb els coordinadors del Campus i amb altra gent. Hem fet també una xerrada sobre la gestió als clubs esportius que va aplegar unes 30 persones.

Em quedo amb la magnífica acollida que he tingut i la dedicació dels jugadors en les sessions d'entrenament que m'han proposat dirigir. Una gran experiència arrelada en l'hospitalitat de gent de bàsquet.

LA PROXIMITAT, BENVINGUTS A LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Aquest és el segon inèdit que publico en aquesta darrera setmana. Correspon a la temporada 2004-05.

"Invertir en comunicació es una bona inversió per l'entrenador." Sebastià Serrano

La proximitat en les relacions entrenador-jugador és una arma de doble fil: tant et poden ajudar a entendre la circumstància personal per la que passa el jugador/a (ha trencat amb la persona amb qui estava sortint, ha tingut males notes, té problemes a casa amb els seus pares) i ajudar-lo en el seu caminar, com a fer-te perdre la teva pròpia perspectiva ("barrejar-te" amb la situació dels esportistes i no diferenciar la teva figura de la dels jugadors).

L’entrenador, em deien un grup de joves entrenadors de diferents esports (bàsquet, voleibol, gimnàstica rítmica) que tutoritzava fa dues temporades a un col·legi de Barcelona, no pot motivar si és inconstant. Cal que sigui una persona constant i, afegiria jo ara, clara en totes les seves actuacions i propòsits. Pots ser clar i preocupar-te obertament del que li passa al jugador, i jo mai he cregut que això fos un desmèrit de l’entrenador. És d’agrair que els entrenadors tinguin cura de la circumstància dels seus esportistes, però tenint cura (valgui la redundància) de no barrejar-s’hi.

L’entrenador no pot ser un mar de dubtes, però tampoc ha de voler imposar el seu criteri sense conèixer la realitat de l’esportista. Ha de mostrar-se enèrgic però mai colèric, ni intransigent. Ha de tenir les idees clares però sense por a mostrar que s’ha equivocat. Personalment, crec que ha de poder escoltar al jugador/a sense ficar-se massa en els seus problemes, o podent dir prou quan sembla que s’està barrejant/confonent massa amb els jugadors/es, que la relació s’està fent massa propera.

El que crec jo que és més important per a qualsevol entrenador és conèixer la circumstància de l’esportista (per adonar-nos que tothom és diferent i passa per moments difícils) sense ficar-se a opinar/aconsellar sobre la seva vida (perdent la perspectiva de l’equip i el nostre paper o rol com a entrenadors). Som entrenadors i no pas assessors de la seva vida íntima o acadèmica. No hem d’oblidar que, encara que els jugadors ens respectin per la nostra feina tècnica, hem d’ajudar la gent fins al punt que puguem, però reconeixent que és fonamental que hi hagi uns límits. De vegades és més realista atendre al jugador per després derivar-lo (parlar amb els pares, pensar si necessita un consell terapèutic o bé parlar amb una altra persona).

La dimensió desconeguda a la que em refereixo en el títol no és tant l’equip, com el fet de confondre’s amb l’equip i, més concretament, amb la circumstància personal de cadascun dels membres. La proximitat és llaminera, però precisament per que ens pot arribar a confondre hem de buscar la millor manera de fer la nostra feina. Educar en valors i ensenyar l’esport són dues tasques que corren paral·leles i que crec que es retroalimenten: però en la mesura que vulguem tenir èxit, crec que hem de ser curosos amb no despistar l’atenció. El grup és el que realment ha de tenir el protagonisme i no la relació bipersonal. Hem de generar llaços de comunió a l’equip, i no entre jugador i entrenador. Hem d’ensenyar-los a saber funcionar con un grup eficient.

Així doncs, hem de diferenciar-nos, a la força, del que fan i pensen els jugadors/es. Si creiem que podem parlar i dir "què és bo per l’equip", segurament estarem enfrontant una realitat difícil de percebre, la d’allò que vol el grup. Voldrem practicar, molt probablement, disseccions sobre l’estat d’ànim del nostre equip. I l’estat d’ànim ideal és el que fomenten i preserven els propis jugadors/es, no nosaltres.

Quan no sabem com sortir-nos d’un problema tirem pel dret i sancionem, tot pensant que aquesta serà la solució per a resoldre un conflicte. De vegades no ens donen compte que hem estat nosaltres que hem passat un límit, i els que ens mereixem un càstig (o més aviat un toc d’atenció) som nosaltres mateixos, que ens hem passat de "propers".

Però fins que no acceptem que un conflicte també l’hem d’acceptar com a nostre (que si alguna cosa s’ha desencadenat, segur que hem participat per acció o per omissió), no podem esperar estimular el diàleg. Si sempre qui ho fa malament és l’altra persona, si al que li passa "alguna cosa" és algú altre però no a nosaltres, ens estem posant un gran parany. Per que per la excessiva proximitat tothora ens podem confondre i perdre en nostre lloc, la nostra posició a fora del grup de jugadors/es i d'observació privilegiada.

Benvinguts a la dimensió desconeguda. Qui no l’hagi visitat en alguna ocasió, i no s’hagi sentit atret per la lluminositat dels ulls d’uns esportistes que acudeixen a tu per explicar-se i donar-li sentit a allò que estan fent, sovint fora del bàsquet, no sap del perill de perdre el món de vista. Però sobretot de perdre el teu paper dins l’equip, diferent a aquesta atractiva proximitat segons el que jo estic segur que hauria de ser el paper de l’entrenador/a.

Per mi un entrenador funciona en la mesura que es col·loca ferm enfront del grup, fora d’ell. Algú que, sense ser arribar a ser fred, sap fer una broma i no perdre’s en un mar de dubtes, que camina entre estar distant i distès per refermar la seva imatge en relació als esportistes.

dimecres, de juliol 11, 2007

A VOLTES AMB LA FORMACIÓ DELS TÈCNICS

Avui al vespre tinc una xerrada amb gent dels clubs esportius de l'illa de Mallorca. Aprofitant la meva col·laboració amb el Campus "Bojos pel bàsquet" del CB Pollença vàrem fixar una xerrada per avui al vespre.

Parlarem dels clubs, de les situacions que s'hi viuen, de la particular idiosincràsia de l'esport al nostre país. No m'he fet encara a la idea del públic que tindré, que imagino que serà força variat. Però en principi gent de clubs de Mallorca, bàsicament d'Alcúdia i de Pollença, que és on s'ha fet difusió de l'activitat.

Aquest matí parlava amb en Biel, el meu amfitrió. I parlàvem que és complicat de pensar el club i gestionar-lo (jo prefereixo dir governar-lo) sense que els neguits del dia a dia se'ns empassi la il·lusió per fer altres coses importants.

La formació dels monitors és precissament una de les àrees on els dirigents van més amoïnats. No obstant això, les solucions que s'hi troben són tot sovint "pedaços" que li posem a la formació de l'esportista.

Moltes vegades ens plantegem com formar als monitors més joves. I ens costa de trobar la fòrmula. Les Federacions, que porten molts anys fent formació de tècnics, encara no han trobat una fòrmula adequada i que veritablement serveixi, amb garanties, per la formació dels nous entrenadors.

Oferim massa del mateix. El procés de formar-se un entrenador és complex i va més enllà dels continguts d'un currículum. Podem tenir una idea dels continguts que han de conèixer, però cal que veiem la importància del treball sobre la direcció de grups. Per mi aquesta ha de ser el centre de la formació: aprendre, en la mesura que ho experimentem nosaltres mateixos en cursos i activitats diverses, les maneres que tenim a l'abast per fer-nos la nostra manera de portar grups.

Molt és el que hem de caminar en aquesta línia. Ens esperen anys de treballar-ho i de desmitificar, en gran mesura, la docència magistral que és la línia d'actuació habitual als cursos de formació.

Hem de donar-li la volta al mitjó dels cursos i buscar la manera de fer que els alumnes animin el curs i l'omplin de significat per a ells. Massa temps hem volgut omplir-los nosaltres, els docents, d'allò que consideràvem que havien d'aprendre els alumnes per ser capaços de portar grups. I ens estem equivocant de direcció si el que volem és posar unes bones bases pel seu aprenentatge i sensibilitat per portar grups.

LA BELLESA DELS CONTRASTOS

Tercer dia a Mallorca, segon dia del campus. A la tarda em dono compte que és en els constrastos on trobem la bellesa. Vivim per descobrir aquests contrastos i fer-los el nostre món.

Avui conduia camí al Cap de Formentor i la vista del mar, en contrast amb la carretera serpentejant i els penyasegats imponents de l'illa de Mallorca, em feien pensar en els contrastos i la seva bellesa.

No som capaços de fer res, absolutament res, si no diferenciem. En la mesura que afinem la nostra capacitat de descobrir aquests contrastos, i realçar-los d'una manera o altra, aconseguim intervenir en el món, en la nostra vida, de manera més directa.

"Tú vives como siempre en tus actos", diu el poeta Pedro Salinas. "Con la punta de tus dedos pulsas el mundo, le arrancas auroras, triunfos, colores, alegrías; es tu música. La vida es lo que tú tocas."

El que poèticament ens relata Salinas (res de tiki-taka) jo ho visc en el meu dia a dia. Quan "premo el món" descobreixo la reacció dels jugadors que estic entrenant aquests dies al Campus del CB Pollença, o les converses que mantinc amb alguns entrenadors i coordinadors del Campus.

Res no és simplement com és, sinó que nosaltres fem que sigui amb la nostra mirada. La nostra mirada, la nostra presència, li dona a la realitat una dimensió diferent: la fa habitable.

dilluns, de juliol 09, 2007

DE MENORCA A MALLORCA

De vegades no valorem prou l'equilibri entre el nostre temps productiu i el temps de lleure. Aquestes darreres setmanes estic redescobrint aquest important temps de la nostra vida, el de la no feina.

Explicava a gent coneguda (amics, familiars) la meva aventura a Mallorca i els semblava del tot extraordinari. "Com trobes aquestes gangues?", m'ha dit algú aquests darrers dies. No ho sé, la veritat és que no hi penso massa, però és cert que darrerament he trobat algunes feines gràcies als meus escrits a Internet.

Joan Rubio (Salesians Mataró, Kreagest, Speedgrass) va voler oferir-me feina després de conèixer les meves idees a la web de l'AB Premià. Ara estic a Pollença al campus que organitza el club de la mateixa població a arrel que en Biel Monroig (Patronat d'Esports d'Alcúdia, CB Pollença) va llegir-me també a la web de l'AB Premià i va interessar-se pel Projecte Educatiu que tiràvem endavant. En Biel també m'ha anat seguint després al meu blog, com d'altres seguidors fidels que amb el temps vaig recollint. Ja veurem quines són les properes propostes que m'arriben gràcies al meu blog...

Menorca de vacances, Mallorca fifty-fifty, Manresa treballant per la Federació. Un juliol atípic pel seu timing més concentrat (uns 10 dies feiners), una experiència que m'obre els ulls. Em sento molt millor que en relació als darrers estius que he viscut (massa atrafegat).

COACHING MINIMALISTA

Aquest és el primer inèdit que publico durant el mes de juliol. Correspon a la temporada 2004-05.

Minimalismo: "Tendencia que reduce al mínimo sus medios de expresión".

Sovint no acabo de tenir-ho del tot clar. Malgrat els meus escrits sempre expressen opinions retundes, sempre trobo respectable el que els altres opinin i per això m’agrada negociar quina és la manera de fer les coses bé (o més aviat, si hi hauria una millor manera de fer les coses). Jo parlo, com diu José Ramón Callén, un excel·lent professor de la meva llicenciatura (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la Universitat Ramon Llull), de la meva "veritat".

Però si volem treure-li més suc al tema de la meva "veritat", m’agradaria seguir parlant de quan em trobo amb entrenadors/es que confonen el fet d’entrenar amb ser amic o confident dels jugadors/es. Per mi la relació hauria d’oscil·lar entre ser distant i distès.

Què els hi puc dir de la meva manera de fer, de la meva "veritat"? Tot sovint em dedico a posar per escrit quina crec que hauria de ser l’actitud ideal d’un entrenador, que no deixa de ser l'actitud que jo estic cercant. Hi ha un model d’entrenador tradicional, autocràtic, que manté impàvid la distància amb els seu jugadors/es. Els agrada sotmetre a la seva manera de veure les coses als seus jugadors, als seus ajudants. No crec, però, que aquesta hagi de ser la manera de relacionar-se amb persones que es fan valer com a individus.

No obstant, la tendència actual és més aviat la inversa: entrenadors més permissius i consultius en excés, preocupats per la imatge que tenen de ells els jugadors/es, que per una banda defensen la seva "veritat" però que no acaben de saber conduir l’equip i mantenir una distància que els permeti prendre perspectiva sobre el que passa.

L’estil democràtic és quelcom que tothom parla i li agrada dir que fa, encara que no ho faci realment. Agrada dir que un entrenador pregunta l’opinió als seus jugadors/es, que els té en compte en les seves decisions. Sovint es parla d’aquell qui hàbilment proposa tasques que comporten la implicació i participació crítica o bé que negocia amb els esportistes el significat i objectius del que han de fer junts. Però per això calen moltes proves, i no hi ha millor laboratori que el propi equip. Amb confiança i respecte, podem provar de fer-ho "de manera diferent".

Crec que el meu estil és minimalista, en algun sentit, ja que en molts moments pren la mínima expressió que se m’acut de la intervenció de l’entrenador. La música minimalista, o qualsevol manifestació d’aquest art, es caracteritza per simplificar la seva estructura, quedant en una expressió mínima. A mi m’agrada conèixer els jugadors pel que m’expliquen, pel que vaig coneixent d’ells dia a dia, sense preses, amb els seus gestos, les relacions que estableixen amb uns i altres.

Navego sense la necessitat de que em vomitin tot el que fan o deixen de fer, ni de demanar-los el per què del que fan o esperant que es disculpin per alguna cosa que no m'esperava. De fet, estar esperant d'ells alguna cosa (en concret) ho concebo com un error. Que em diguin que no venen, no necessito pensar si el motiu és prou convincent.

No necessito, en definitiva, bolcar-me en la relació, farcir-ho tot de paraules i fer això o allò altre per impressionar-los, per que m'aplaudeixin. Voler ser estimat pels jugadors seria un error imperdonable, al meu entendre. Tant sols necessito un espai propici (la pista unes quantes hores a la setmana, alguna estona després del darrer entrenament de la setmana i previ al partit) i la possibilitat de fer-los complir amb les exigències pròpies de l’entrenament, que res tenen a veure amb que estiguin d’acord amb mi, sinó amb que estiguin disposats a treballar dur i estar concentrats.

La clau per a mi és entendre que tu estàs allà pels jugadors, i no pensar mai que els tens a la teva disposició i per la teva pròpia glòria i notorietat. Ells venen i vindran, estiguis tu o algú altre, i això és el que has d'explotar i en el que t'has de centrar de manera convençuda.

divendres, de juliol 06, 2007

JULIOL AL SOL

Se'm fa extrany que aquest juliol me l'hagi près més tranquil·lament en relació al que estava acostumat. Els darrers 4 o 5 els he viscut al límit de les meves capacitats, farcint-los d'experiències professionals.

És una sensació extranya, però reconfortant, fer unes pre-vacances abans de marxar fora al mes d'agost.

Com Bardem i Tosar, magnífics en la seva interpretació a Los lunes al sol, jo em trobo que aquestes darreres setmanes no he treballat. Per això el títol del post.

Diumenge marxo a Mallorca (a treballar, ara si) a un Campus de matins. Serà tota la setmana vinent, i per les tardes a gaudir de l'illa. No hi he estat i em ve de gust visitar-la.

De seguida, quan torni, seré a Premià dos dies (coincideix que podré veure el 3x3 del dia 14) i marxaré a Manresa a fer de professor als cursos d'entrenador durant una setmana.

D'aquest breu parèntesi de dues setmanes treballant, em queden les 3 que ja he fet aquest estiu i les 4 setmanes que tindré després de tornar de Manresa. El 20 d'agost començaré la pre-temporada amb les piles super-carregades.

Estic content d'haver-m'ho près amb filosofia. Moltes vegades ens consta de prendre perspectiva, i la veritat és que si a l'agost viatges fora se't fa difícil prendre aquesta distància. No n'hi ha prou, ja que has de fer preparatius, vas i tornes, i sembla que l'estiu s'ha consumit en el viatge.

Aquestes darreres setmanes, repeteixo, a mi m'han anat molt bé per desconnectar del bàsquet a peu de pista. Ja tinc ganes de fer els meus "pinitos" a Mallorca.

dimecres, de juliol 04, 2007

INÈDITS

Estic dedicant la tarda d'avui dimecres a enllestir la conferència que faré la setmana vinent a Mallorca, de la que ja tenia decidit el títol ("Els clubs esportius en el seu oblit de la gestió educativa i estratègica").

Després m'he posat a endreçar, com us avançava, escrits inèdits de la meva època d'articulista a la web de l'AB Premià. N'he agafat alguns per completar els recull d'escrits que porto fent aquests dies.

De fet, he seleccionat 4 articles amb un fil conductor, el de definir o construir el propi estil de direcció d'equips, per cobrir-me les esquenes la setmana vinent. Estaré enfeinat als matins amb el campus del CB Pollença. I per les tardes, com faig un viatge de feina+vancances, aniré a conèixer les platges mallorquines i poca estona em quedarà per escriure als meus lectors fidels. Però no patiu que no us deixaré sense una bona dosi de reflexió en càpsules virtuals.

dimarts, de juliol 03, 2007

ÉS POSSIBLE PENSAR EN INTEL·LECTUALS EN EL MÓN DE L'ESPORT?

"Una de la tareas del intelectual consiste en el esfuerzo por romper los estereotipos y las categorías reduccionistas que tan claramente limitan el pensamiento y la comunicación humanos."
- Edward W. Said (2007:13)

Llegint a Said, però també prenent de referència a un clàssic modern com Antonio Gramsci (no confondre amb el nou fitxatge d'Akasvayu, Antonio Granger) o fins i tot les vides del Che Guevara o Paulo Freire, penso que la figura de l'intel·lectual no ha desaparegut del tot. Però que a l'esport li falta un lideratge intel·lectual resulta evident.

Seguim pensant, de manera cartesiana, que com l'esport es fa amb les mans i els peus, l'esport és bàsicament procedimental. Els conceptes i la reflexió semblen estar barallades, en la nostra mentalitat dualista cos-ànima, amb la possibilitat de pensar l'esport. Això és el que socialment encara es diu, es pensa, es fa.

La possibilitat de ser una persona de cultura, una persona amb idees pròpies, no és que hagi estat mai un assumpte fàcil en l'esport modern. Al Barça de futbol tenim, durant la darrera dècada, dos exemples del que pot ser un esportista que va més enllà de la seva professió i carrega contra o expressa estar a favor de segons quina visió del món.

Pep Guardiola va ser un dels embaixadors del poeta Miquel Martí i Pol en els seus darrers anys de vida. Això li va costar no pocs comentaris, fins i tot de vegades es posava en dubtes què és el que feia un esportista en un acte amb poetes i altres membres de la intel·lectualitat catalana.

Ara farà uns mesos la premsa de la dreta espanyola va carregar contra un article escrit per Oleguer Presas, també futbolista del Barça, on feia esment dels drets humans i del cas De Juana Chaos. No era ja prou sospitós per estar llicenciat en Econòmiques, haver escrit un llibre Camí a Ítaca, sinó que a més a més va haver de parlar de terrorisme.

Lluny de tancar aquesta reflexió, l'altre dia vaig estar pensant que jo, en certa manera, em sento un intel·lectual de l'esport. És veritat que ser "intel·lectual" té molt mala premsa en cert àmbits de la societats civil, i més (ho hem dit) en l'àmbit de l'esport.

Però per mi escriure al meu blog és un acte d'afirmació com intel·lectual. I escriure un llibre també ho és. Com pugui ser, també, donar una conferència o fer un clínic. Seria difícil acotar quines activitats són pròpiament d'intel·lectual i quines no ho són, però el que em sembla evident que una persona que pensa, escriu i promou el canvi en la societat pot encabir-se dins de la definició d'intel·lectual.

En els darrers anys he estudiat l'esport, he escrit moltes pàgines i també he traduït alguns llibres. No seria res especial si fos un historiador, un escriptor o un periodista. Però el que xoca a molts és que sóc entrenador.

Aquests dies estic recopilant els escrits que vaig penjar durant dues temporades a la web de l'AB Premià. He decidit recollir aquests escrits com a revisió personal primer, i també per posar-los a disposició de la gent que segueix el meu blog actual (o em van seguir a la meva època a Premià). Els he ordenat de manera poc original, seguint un senzill criteri cronològic. He fet dues introduccions (una per cada temporada en que vaig escriure), algunes correcions puntuals i també he afegit comentaris a alguns dels articles que creia que s'ho mereixien. Són en total gairebé 70 articles escrits entre el setembre de 2004 i fins el juny de 2006, i que aviat imprimiré algunes còpies en el sistema print on demand.

Aquest sistema es basa en imprimir còpies d'un text o altre tipus d'obra a mesura que hi ha demanda, sense problemes d'acumulació dels stocks i amb la facilitat per que a una persona al Japó li arribi una còpia del llibre, l'exemplar no ha de donar la volta al món (li imprimiràn a algun lloc a la vora d'on viu).

A més a més, tot i encara no ho he decidit, m'agradaria fer una selecció d'articles inèdits que vaig escriure durant aquest període de temps, però que per un motiu o l'altre no vaig publicar. Els afegiré al final d'aquests gairebé 70 articles que vaig penjar durant aquells dos anys. Alguns certament necessitaré retocar-los a fons, altres desenvolupar alguna idea breument apuntada. Aquesta setmana abans de marxar a Mallorca i la de després de passar a Manresa em serviran per acabar de donar-li forma a aquest projecte.

Bibliografia

- Said, E. (2007) Representaciones del intelectual. Barcelona, Random House Mondadori.

diumenge, de juliol 01, 2007

10 LECTURES D'ESTIU (I PER TOTA UNA VIDA)

De vegades veiem com els diaris preparen algun suplement d'estiu per recomanar les millors lectures pels mesos de juliol i agost.

Ja fa temps que tenia pensat que havia de recollir algunes de les lectures que més influència han tingut en la meva manera de veure el bàsquet. El recull que figura a continuació és eclèctic, i no és només són lectures de bàsquet.

De fet, hi ha un llibre d'hanbol, un de comunicació (sense lligam directe amb l'esport) i algun altre que no són pròpiament de bàsquet. Però segueix sent un recull bàsicament esportiu (en un altra ocasió potser recullo títols més variats de psicologia, educació i sociologia).

A banda de fer un llistat (una mena de rànking personal expressant els meus gustos, començant pels que més m'han agradat i servit), afegiré un parell o tres de comentaris sobre cada llibre. Així no anirem tant perduts.

1. Watzlawick, P.; Bavelas, J.B.; Jackson, D. (1981) Teoria de la comunicación humana. Interacciones, patologias y paradojas. Barcelona, Herder.

Categoria: Investigació

Malgrat ser publicat originalment al 1967 (d'això ja fa 40 anys), aquest llibre segueix sent un gran desconegut. En base a les investigacions, el llibre trenca amb creences i models sobre la comunicació que no ens ajuden en la nostra vida.

Llibre de capcelera pels entrenadors/es amb inquietud de comunicar millor.

2. Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.

Categoria: Autobiografia

Un dels llibres que més idees noves aporten al món de l'entrenament en la darrera dècada. Jackson ens parla de la seva primera etapa al capdavant dels Bulls de Michael Jordan, i explica com el seu estil de direcció "edredón alocado" està format per l'espiritualitat dels indis native american, la meditació zen i una certa influència dels mètodes d'entrenadors de la vella escola.

És un llibre entretingut, amable i que no s'entreté en detalls sense importància. Bon exemple pràctic de com articular un estil personal de direcció.

3. Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.

Categoria: Investigació amb tocs biogràfics

Lynch és psicòleg esportiu i ha treballat amb equips professionals i equips universitaris als EUA. Basa el seu enfocament en idees properes a les que proposa Phil Jackson, però té l'afegit que sistematitza més i també aprofondeix de manera temàtica.

És un llibre d'investigació però molt entretingut, ja que il·lustra sempre les teories o idees que desenvolupa amb exemples pràctics de la seva experiència professional.

4. Jackson, S.; Csikszentmihalyi, M. (2002) Fluir en el deporte. Claves para las experiencias y actuaciones óptimas. Barcelona, Paidotribo.

Categoria: Investigació

Csikszentmihalyi és un reconegut psicòleg que ha desenvolupat la teoria del flow i que amb l'altra autora del llibre han aplicat a l'àmbit de l'esport. El flow (fluir) és basa en una idea que no és nova: el rendiment en qualsevol activitat és major quan ens trobem en un estat mental i físic concret, el fluir, on "res sembla impossible", "el cansament no passa factura", "el defensor no pot seguir-me" i "allò difícil és per a mi en aquest moment cosa de nens".

Una visió interessant de la psicologia aplicada a l'esport que defuig les visions més habituals seguint el model cognitiu-conductual.

5. Martín Acero, R.; Lago Peñas, C. (2005) Deportes de equipo. Comprender la complejidad para elevar el rendimiento. Barcelona, Inde.

Categoria: Investigació

Aquest és un llibre que presenta de manera clara i concissa la base per aplicar la teoria dels sistemes complexes al món de l'esport. Aquesta tendència s'està imposant en la preparació dels equips esportius, per poder tenir en compte la multiplicitat de factors que afecten al rendiment esportiu.

El llibre té abundant material, com ara classificacions i quadres-resum.

6. Moreno Arroyo, M.P.; Del Villar Álvarez, F. (2004) El entrenador deportivo. Manual práctico para su desarrollo. Barcelona, Inde.

Categoria: Investigació

Llibre centrat en la formació de l'entrenador esportiu. Conté tres blocs: perfil de l'entrenador, la formació inicial i continuada, el desenvolupament de programes de formació. Té una bona documentació de base sense que es faci pesat de llegir. Fa una revisió del marc legal del tècnic esportiu a les diferents CC.AA. d'Espanya.

Llibre imprescindible per aquells que s'encarreguen de la formació de monitors i entrenadors esportius arreu.

7. García Herrero, J.A. (2006) Liderar y entrenar un equipo de balonmano. De la dirección del grupo al diseño de la planificación técnico-táctica. Sevilla, Wanceulen.

Categoria: Investigació amb tocs biogràfics

Magnífic llibre que recull les experiències d'un entrenador nacional d'hanbol i professor universitari. De manera lleugera i entretinguda l'autor dona molta informació per estructurar l'estil de direcció, alhora que posa les bases per a la planificació esportiva (aplicable a qualsevol esport d'equip).

Destaquen les referències, en quan a la direcció de grup, al llibre de Phil Jackson (veure 2).

8. Wild, R. (2006) Libertad y límites. Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona, Herder.

Categoria: Assaig pedagògic

El matrimoni Wild treballa des de fa més de 30 anys en una escola que van fundar a l'Ecuador, el "Pesta", per donar als seus fills l'educació que ells els volien donar. Són molt interessant les seves idees sobre l'educació d'infants, seguint moltes de les idees d'Humberto Maturana i portant-les al camp educatiu.

Un llibre per fer reflexionar als educadors, més enllà de les dicussions inútils de "càstig o no càstig".

9. Lloret, P. (2005) Rafa Benítez. Retrato de un entrenador. Valencia, Engloba.

Categoria: Biografia

El periodista Paco Lloret segueix amb ànim periodístic (però amb detalls sobre la formació humana i psicològica de Benítez) la carrera del tècnic de València i ara del Liverpool. Encara que s'atura en el moment que Benítez marxa a Anglaterra, és interessant seguir la seva trajectòria vital fins aleshores.

És un text que dona gust de llegir, està ben escrit i il·lustra més enllà de l'anècdota simpàtica. Una bona manera de descobrir com creixen els entrenadors a mesura que va avançant la seva carrera, si saben fer-se un pla de carrera.

10. Hernández, P.; López, L.F. (2007) Entrenar el éxito. Madrid, La Esfera de los Libros.

Categoria: Biografia + entrevista + assaig

Pepu Hernández és entrevistat per Luis Fernando López i d'aqui surt un llibre inusual al nostre pais, a mig camí entre una biografia de l'èxit de la Selecció i els consells per triomfar en la vida i en els negocis. Recorda pel seu format a llibres que fa més de 15 anys van escriure Pat Riley o Rick Pitino.

És interessant, pel capbaix, en la mesura que negocia nous significats sobre la direcció d'equips, en nocions properes al que proposen Jackson (2) o Lynch (3). En alguns moments es fan pesats els comentaris off the record dels periodista, que assumeix un protagonisme excessiu en la narració.

Comentaris finals

Aquests llibres, com bé podeu pensar, no són necessàriament lectures per un sol estiu. Entre l'urgència de llegir-se'ls aquests propers mesos i la possibilitat d'anar-los dosificant durant tota una vida, esteu davant de l'oportunitat de decidir. Amb el llistat i els comentaris us he volgut fer atractiva la possibilitat de visitar-los vosaltres mateixos, al vostre ritme, seguint les vostres inquietuds i intuicions.

Bon estiu de lletres a tothom!