EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de setembre 25, 2006

¿EXISTEN UN TIPO DE LIBROS PARA ENTRENADORES DISPONIBLES EN ESPAÑOL?

No es una pregunta vana el preguntarse si hay algún tipo de libros para entrenadores disponible en nuestro mercado de habla hispana. De algún modo, podríamos decir que todo libro puede ser útil para el entrenador en cuanto le descubre algo ajeno o quizás propio. Recuerdo una entrevista al entrenador argentino Héctor Cúper en la que comentaba que leía todo lo que le pudiese servir para su metodología, ya fuese ficción o no ficción. Pero si nos referimos más concretamente a libros que hablen de los entrenadores, podemos darnos cuenta que hay más bien poco donde escoger, al menos en español.

La literatura deportiva carece de prestigio en España. En EE.UU. (un país eminentemente deportivo) podemos encontrar infinidad de testimonios sobre experiencias relacionadas con el deporte, desde entrenadores profesionales a los de los institutos y las ligas tipo YMCA y similares, pasando por los respetados entrenadores universitarios y gurús NBA como Pitino, Riley o Jackson. En España podemos contar con los dedos de la mano los libros que se han publicado en editoriales para uso didáctico e inspiración personal de los entrenadores, o simplemente con intenciones comerciales.

Hemos tenido que esperar muchos años para ver florecer una iniciativa modesta pero interesante. La colección de “Biblioteca del Basket Zona 131” cobija atinados libros-entrevista y también entretenidos libros-curiosidades. La apuesta de dos periodistas reconocidos por su labor en Mundo Deportivo como Jordi Román y Julián Felipo representa una rotura con el discurso aparentemente vacío de las editoriales en cuanto a relatos vívidos del entrenamiento deportivo.

Pero salvando estos nuevos aires de los que hemos hablando en el anterior parágrafo, las editoriales deportivas (de las que yo destacaría las barcelonesas Inde y Paidotribo, y últimamente también la sevillana Wenceulen, sin olvidarnos de la en otros tiempos monopolista Martínez-Roca) se prodigan poco a la hora de publicar testimonios de entrenadores. No hablo necesariamente de biografías, sino tan sólo de libros que no sean manuales de entrenamiento con sartas de ejercicios y poco donde identificarse en tu proceso de evolución personal.

Martínez-Roca dejó de publicar ya hace tiempo en asuntos de deporte de manera continuada. Algunas editoriales se han atrevido tímidamente, como Síntesis, a la hora de recopilar buenos materiales (pero siguiendo la línea de los manuales). Paidós tiene algún título por allí extraviado en su inmenso fondo editorial que nos explica aspectos diversos relacionados con el deporte.

Reflexionar sobre este asunto no debería quitarnos de la cabeza otra cuestión capital, quizá una pregunta previa: ¿existe un mercado potencial de entrenadores con afán de lectura en hispanoamerica? ¿O quizá no existe tal tradición editorial por no existir una demanda concreta que satisfacer?

Existe un panorama bastante pobre, sobretodo para que el entrenador pueda llegar a identificarse con algo escrito por alguien que le resulte representativo, o que simplemente escriba bien. John Feistein ha escrito maravillosos libros sobre el mundo del baloncesto o del golf, y no necesariamente tenga que haber un entrenador destrás de cada lector suyo. Quizá sólo un curioso. Si echamos un vistazo a los entrenadores que publican en EE.UU., vemos en qué medida la accesibilidad les es franca a los entrenadores para (in)formarse sobre prácticas que les han resultado bien (o mal) a los colegas de profesión.

Pero sigo insistiendo en que lo importante no es tanto hacerse con la recetas (ya lo decía, tipo manual) de algún entrenador exitoso, sino llegar a conocer experiencias que puedan estimularnos en nuestro afán de desarrollar un marco de trabajo interesante e innovador.

dilluns, de setembre 18, 2006

EL TIMÓ DE L’EQUIP: UNA REFLEXIÓ BREU SOBRE LA DIRECCIÓ DE GRUPS ESPORTIUS

El govern de l’equip s’espera que el comandi, amb prou èxit, l’entrenador. Aquesta expectativa sovint és compartida per jugadors i entrenadors. Els jugadors esperen que l’entrenador “els ensenyi, ja que en sap més”. Els entrenadors acostumen a rebre amb fruïció aquesta mirada encuriosida dels jugadors, en busca de referents, i que els posa en el centre de totes les atencions.

Durant els darrers anys, en la meva acció com entrenador d’equips de formació i darrerament també, d’equips sèniors, he intentat canviar això i sortir-me del guió. No és fàcil fer el que creus que has de fer per coordinar un grup, quan no és gens ni mica el que esperen de tu els seus membres. Has de mantenir-te ferm en una sèrie d’estratègies que poses em marxa per activar els recursos de l’equip, sense garanties de cap mena ja que trasllades el focus d’atenció de tu mateix, imaginant que si t’ho manegues tot tu tindràs més control sobre el que passi, i la dirigeixes cap als jugadors. La decisió de fer quelcom llisca d’un reialme individual i que és, abans de tot, reflex de les teves particularitats, a un espai públic de diàleg.

El diàleg comporta de vegades dubtes. La confrontació de diferents punts de vista pot semblar a alguns dels participants com quelcom de tediós i que aporta més confusió que no pas aclareix res del que està passant. Però és un treball que requereix una certa pràctica, en definitiva el domini d’una sèrie d’habilitats. Aquest domini s’adquireix amb el pas de les setmanes i a través de la revisió dels episodis viscuts a l’equip.

La revisió d’aquests episodis del grup dona una visió diferent, més àmplia, als propis participants. Manegant informació rellevant sobre ells mateixos, arrelada en l’experiència personal i del grup, els jugadors són capaços de promoure canvis i obrir nous camins de reflexió. Aquests canvis sorgiran en la mesura que el grup trobi interès en actuar i dibuixar trajectòries abans inexistents. De la riquesa d’aquest cultiu sorgirà molts elements amb que poder reforçar l’equip i sortir al pas de les crisis que vagin apareixent.

divendres, de setembre 01, 2006

NOUS AIRES PER A LA COMPRENSIÓ DE L’AUTORITAT: “PEPU” VS. USA SOLDIERS

Nota a l'edició del 1 de setembre del 2006: Aquest article va ser escrit a mitjans del mes d'agost però esperava publicar-lo per "celebrar" una final del Mundobasket entre EUA i Espanya. Només la meitat de la predicció s'ha complert: EUA ha quedat fora de la final demostrant les fortes limitacions que arrossega el seu sistema esportiu. Publico aquest article amb l'afegit de confiança de veure com Grècia ha aconseguit fer molt i molt visibles les mancances del combinat que havia de menjar-se el món i pels quals, en paraules textuals de Carmelo Anthony (dels pocs que es salvaran de la crema general), "perdre un partit seria un fracàs".

Abstract in English: As we shown before in the two previous issues of the investigation called Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, there are some traditions that are rooted in popular culture of the Western countries. Coach’s authority has been the main road of describing the team’s objectives and vision. This has appeared as the best way of organizing sport teams, as coaches are shown as professional, expert and mature individuals.

In the past 10 years I’ve been pleased of reading some books filled with new ideas about new coaching perspectives that emerge in front of the traditional coach’s authority primacy. Phil Jackson’s Sacred Hoops, Jerry Lynch’s Creative Coaching, John Heider’s The Tao of Leadership and Dan Millman’s The Warrior Athlete are some of these marvelous portraits of a new coaching era that is coming. Now there is some of these ideas in the coaching philosophy created by “Pepu” Hernández for the Spanish Team competing at Japan’s Mundobasket 2006.

Trobo que comença a emergir, entre tots nosaltres, un tarannà diferent per afrontar les experiències amb grups. Ja fa anys gairebé 10 anys que gaudeixo, encara que de manera encara una mica solitària, de títols com Canastas sagradas de Phil Jackson, El nuevo entrenamiento deportivo de Jerry Lynch, El tao de los líderes de John Heider o El atleta guerrero de Dan Millman. Però aquesta manera de gaudir-ho, un tant solitària com ja he dit abans, va canviar lleugerament fa uns dies.

En les meves vacances a la Cerdanya vaig llegir unes declaracions del seleccionador espanyol de bàsquet José Vicente “Pepu” Hernández que em van sorprendre i alegrar al mateix temps. Van ser unes declaracions que recollia el diari esportiu barceloní Sport del dijous 3 d’agost. El que deia era el següent: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga. Voy a tratar de poner en común las grandes habilidades que todos tienen, y también las personalidades. Mi obsesión es que ambas conjuguen. Si estas empujan en un mismo sentido, va a ser muy difícil pararnos.”

Després de llegir-les, i encara que quan sóc de vacances intento desconnectar una mica del bàsquet, de seguida en va venir el cap les declaracions del capità de Copa Davis d’EUA, Patrick McEnroe, que havia recollit feia uns mesos: “Es evidente que están comprometidos con este equipo. Y eso es fundamental. Los jugadores están construyendo un edificio lleno de energía y eso es algo de lo que todos debemos sentirnos orgullosos. Yo soy una simple pieza más que participa de todo eso.” O fins i tot les de Trifón Poch, entrenador de l’Etosa Alacant, per explicar els extraordinaris resultats del seu equip la temporada 2004-05: “Hem aconseguit que jugadors que porten el bàsquet a dins es trobin a gust per treure'l.”

Però tornant a la Selecció Espanyola de Bàsquet, després dels resultats positius però potser no prou exitosos d’Imbroda, López i Pesquera, sembla que apareix en el panorama de la Selecció un entrenador que entén quin grup humà té al davant. A l’edició de Gigantes del basket de l’1 d’agost, Felipe Reyes comentava que, qui més qui menys, tots els jugadors que estan preparant-se pel Mundobasket de Japó estaven esperant aquest moment de la concentració per que suposa una retrobada que desitgen. Quina diferència amb la meticulosa estratègia d’anar trucant portes de l’USA Basketball, no? Tots ells, deia Reyes, esperen trobar-se amb amics i companys que coincideixen només al combinant nacional, on troben excusa per reviure vells moments (recordem la generació dels “júniors d’or”) i divertir-se plegats.

Sembla que “Pepu” ha sabut capturar aquest aspecte psicològic i ha generat un acostament metodològic (el que en el món del bàsquet s’acostuma a dir “tècnica d’entrenament”) que pot beneficiar-nos a tots, a jugadors i aficionats. Insisteixo en les primeres paraules que citava més a dalt i que em semblen dignes de repetició: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga”.

Aquests dies llegeixo un interessant recull d’opinions polítiques d’Immanuel Wallerstein. Es titula Estados Unidos confronta al mundo (Siglo XXI Editores) i és una crítica oberta a l’administració de George W. Bush, amb una sèrie d’escrits que arrenquen des d’un any abans dels atemptats del 9/11.

I em podeu preguntar: què té a veure “Pepu”, la Selecció i un expert en política que “raja” de Bush? Doncs ara ho entendreu una mica millor. Wallerstein parla constantment de l’efecte que té sobre Bush els anomenats “falcons”, l’ala més radical del partit republicà dels EUA (bàsicament militaristes, neoliberals, de dretes, cristians i masclistes). Aquest “falcons” es planyen de la pèrdua progressiva de poder polític i econòmic dels EUA durant els darrers 30 anys. I què proposen? Doncs proposen com a solució la mà dura, la que va portar a Donald Rumsfeld a dibuixar, ja a l’endemà del 9/11, la guerra amb Irak.

I ara intentaré lligar el darrer paràgraf amb l’”estat de la Selecció” (volia fer un joc de paraules com de dir “l’estat de la nació”). “Pepu” és un esclat antiamericà en el seu particular discurs sobre el bàsquet i sobre les relacions humanes. Quan USA Basketball encomana a Jerry Colangelo (pare del GM de moda a l’NBA, per l’equip dels Toronto Raptors, Brian Colangelo) i a dos entrenadors molts respectats com Coach K i Mike D’Antoni, estableix un discurs que mostra, com en el cas dels falcons de Bush, un gust exagerat per una forta disciplina i un estret compromís. Un discurs ideològic que gairebé podríem dir que s’acosta a la idea del servei militar o de l’allistament “voluntari” per un conflicte armat. Els jugadors havien de comprometre’s per tres estius i no valia per un de sol.

Espanya, en un altre registre totalment diferent, apareix com a favorita fent un discurs basquetbolístic que resta allunyat de la tornada a la mà dura que representen els nous intents reformistes de Colangelo, Coach K i D’Antoni. Posant l’èmfasi en el protagonisme dels propis jugadors, en la seva voluntat i desig per fer les coses “a la seva manera”, suposa un “tsunami metodològic” per a les mentalitats més conservadores de l’esport.

Quan el discurs polític i també del bàsquet (EUA segueixen sent “superpotència” en els dos àmbits, encara que cada cop menys) va encaminat cap a la disciplina, la mà dura i, en el fons, “enfrontar-se a la resta del món si no estan d’acord amb nosaltres”, Espanya ofereix a través de la Selecció un plat diferent en una dieta mundial mcdonalitzada. Un plat fresc que es basa en divertir-se amb gent amb la que tens sintonia, gaudir jugant a bàsquet i aprofitar la il·lusió del fins ara modest, que malgrat això sap que pot vèncer a qualsevol al Japó.

Bibliografia
- Heider, J. (1999) El Tao de los líderes. Buenos Aires, Nuevo Extremo.
- Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
- Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
- Millman, D. (1994) El Atleta Guerrero. Málaga, Siro.
- Wallerstein, I. (2005) Estados Unidos confronta al mundo. Mèxic, Siglo XXI Editores.